La victòria dels estats democràtics en la Primera Guerra Mundial va provocar el desmembrament dels imperis autoritaris, però a l’Europa democràtica dels anys vint també es va produir una inflació altíssima ja que la producció lligada a la guerra es va enfonsar fent que l’atur s’incrementara de manera espectacular, mentre la crisi de 1929 va acabar de complicar la situació econòmica com vam veure al tema anterior (8). Es van produir vagues a Gran Bretanya, França, Alemanya, etc. que van acabar sent sufocades durament per la policia i l’exèrcit, mentre es limitaven els drets sindicals. Tot això va comportar una forta oposició envers la democràcia, no solament per part del proletariat insatisfet sinó des de la burgesia que temia una situació revolucionària com la viscuda a Rússia uns anys abans. No obstant, als països on la democràcia havia arrelat van poder aïllar els partits més radicals i consolidar el parlamentarisme liberal, com ara a la Gran Bretanya.
Democracia I Totalitarisme
View more presentations from jestiarte.
Malgrat això, els catòlics irlandesos s’alçaren en armes contra els anglesos i, a partir de 1921, aconseguiren una àmplia autonomia que derivà en independència respecte de l’Imperi Britànic. A França la situació de crisi no va arribar fins la dècada dels trenta quan una gran coalició de radicals, socialistes i comunistes formaren el Front Popular (1936) i guanyaren les eleccions, com a la República Espanyola (febrer 1936) que, després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), va tractar d’implantar una democràcia avortada per l’alçament militar del general Franco i la posterior guerra civil que va conduir, directament, a una llarga dictadura. A Suïssa, Bèlgica i Holanda es va aconseguir l’estabilitat política mitjançant coalicions governamentals liberals, mentre la socialdemocràcia va tenir un paper decisiu als països nòrdics (Noruega, Suècia i Dinamarca).
De tota manera, les dictadures anaven consolidant-se de manera implacable a Hongria (1920), Polònia, Lituània i Portugal (1926), Àustria (1933), Letònia i Estònia (1934) i, al llarg de la dècada, també a Grècia, Romania i Bulgària, però els processos totalitaris més destacats foren, sens dubte, els viscuts a Itàlia amb la dictadura feixista de Mussolini (1922) i a Alemanya amb la dictadura nazi de Hitler (1933).
El feixisme. Introducció. Causes
View more presentations from Empar Gallego.
LA ITÀLIA FEIXISTA (1922-1939)
Durant la Primera Guerra Mundial, Itàlia va veure incrementar-se el cost de la vida més ràpidament que els salaris, mentre baixava el nivell de vida dels treballadors que va originar, a partir de 1919, vagues (més de 1.800 en un any) i ocupació de terres, moviments que foren reprimits per la por de la burgesia a la bolxevització. La Monarquia Constitucional era molt inestable, amb continus canvis dels governs liberals, cada vegada més contestats pel Partit Socialista (d’on es va escindir, el 1921, el Partit Comunista Italià de Gramsci) i pel Partit Popular (antisocialista, d’inspiració catòlica). La frustració produïda per la recuperació parcial de les terres irredemptes (les no annexionades durant la unificació del segle XIX) va donar lloc a un moviment nacionalista exaltat, molt arrelat entre els excombatents liderats pel poeta feixista Gabriele d’Annunzio que va protagonitzar la conquesta de Fiume (1924).
El 1919, Mussolini, un exmilitant socialista que s’havia exiliat per no fer el servei militar, va fundar els Fasci Italiani di Combattimento, un moviment d’antics combatents de la Gran Guerra amb un programa populista i nacionalista que prompte (1921) es transformaria en el Partito Nazionale Fascista (PNF), tot dotant-lo d’un nou programa populista, militarista i expansionista i d’una simbologia pròpia, és a dir, la camisa negra com a uniforme dels militants i la salutació romana amb el braç alçat (que després copiarien els nazis alemanys i els franquistes espanyols). El partit feixista de Mussolini va ser considerat un bon instrument per frenar el socialisme i el comunisme i, per això mateix, va rebre ajut financer de la patronal italiana (la Confindustria). Les esquadres feixistes van protagonitzar nombrosos actes de violència social, sufocant tota mena d’oposició amb accions vexatòries i amb la complicitat de la policia i de la justícia: en només un any (1921) van ser assassinats uns 600 italians.
Durant la vaga d’agost de 1922, van mantenir en funcionament el servei de correus i els mitjans de transport, guanyant-se la simpatia de les classes mitjanes. Però el cop definitiu va ser la Marxa sobre Roma (octubre de 1922) quan milers de camises negres van ocupar els edificis públics i van començar a controlar les institucions i les comunicacions del nord d’Itàlia, tot provocant la dimissió del govern i la petició del rei, Victor Manuel III, a Mussolini per a la formació d’un nou executiu. Amb la connivència de la Monarquia i l’Exèrcit, l’establiment de la dictadura feixista va ser el resultat d’un procés de restricció de llibertats dut a terme entre 1922 i 1924 quan, després de l’assassinat del diputat socialista Matteoti a mans dels feixistes, Mussolini va assumir els plens poders i va silenciar tota l’oposició.
Una llei de 1925 li va atorgar al Duce (el cap, el jefe) tots els poders, és a dir, per legislar, controlar el poder executiu i,fins i tot, el judicial. Amb la Llei Rocco de 1926 es van prohibir tots els partits polítics, llevat del feixista, i tots els sindicats van ser integrats en 22 corporacions verticals amb participació de les organitzacions patronals. El 1929 el Parlament italià va ser substituït per un òrgan consultiu, la Cambra dels Fasci i de les Corporacions, mentre es depurava l’Administració i es creava una policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifeixisme) que perseguia els opositors. També el 1929 es signaren els Pactes del Laterà o Concordat amb el Vaticà, tot concedint-li una renda anual pel suport del Papa Pius XI que va ser un dels puntals més sòlids del feixisme. Mussolini va promoure la remilitarització per recuperar els territoris irredempts i aconseguir territoris colonials, tant a Europa (Albània) com a l’Àfrica (Abissínia, actual Etiòpia).
En el terreny econòmic, es va optar pel proteccionisme i l’autarquia econòmica amb un fort intervencionisme estatal: creació de l’IRI (Institut per a la Reconstrucció Industrial), etc. però la política autàrquica, amb una orientació clarament militarista, va generar una producció industrial de costos elevats i baixa qualitat, amb l’estancament de la indústria lleugera i dels béns de consum. Les inversions en obres públiques, el programa agrari i el pla d’incentivació de la natalitat, només va aconseguir beneficiar una poderosa i reduïda oligarquia feixista, mentre el nivell de vida dels italians es va situar per davall dels europeus per l’elevat increment de l’atur (de 80.000 aturats el 1926 es va passar a quasi un milió en 1934).
Mussolini exercí un control total sobre els ciutadans, mitjançant organitzacions polítiques (Opera Nazionale Balilla) i sindicals (Opera Nazionale Dopolavoro) que organitzaven el temps lliure dels italians. També en l’educació, el catolicisme oficial, el control dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, creació de Cinecittà per publicitar el règim cinematogràficament, etc.) i, fins i tot, el control i la manipulació de les consciències individuals.
Unitat 9 Els Moviments Totalitaris Ca
View more presentations from jordimanero.
DE LA REPÚBLICA DE WEIMAR (1918) A L’ALEMANYA NAZI (1933-1939)
El 1918, després de l’abdicació del kàiser Guillem II, es va proclamar la República de Veimar (ciutat on es va elaborar la nova constitució) que va haver de fer front a intents insurreccionals, tant de la dreta com de l’esquerra, i a d’altres humiliacions derivades de la derrota a la Primera Guerra Mundial i als acords del Tractat de Versalles: alçament de la Lliga Espartaquista (comunistes) el 1919, intent de cop d’estat de grups nacionalistes radicals en 1920, fracàs de la Marxa sobre Berlín d’Adolf Hitler -en 1923 i amb el suport del general Ludendorff-, ocupació per les tropes franceses de la conca del Ruhr com a garantia del cobrament de les reparacions de guerra (1923), etc.
La crisi de 1929 va fer disminuir la producció dràsticament, mentre s’arribava als 6 milions d’aturats en 1931. Els partits de la Coalició de Weimar (socialdemócrates, catòlics i demócrates) van anar perdent el suport dels assalariats i de la petita burgesia empobrida, mentre la inestabilitat va donar lloc a 19 canvis de govern en 13 anys.
Holocaust Nazi · Sunion
View more presentations from Pauet.
Adolf Hitler (un excombatent de la Gran Guerra, nascut a una petita ciutat austríaca fronterera, que no va passar de caporal perquè els seus superiors consideraven que no tenia dots per al comandament) va començar la seua particular carrera política unint-se a un petit grup extremista, racista i agressiu, amb eslògans anticapitalistes, que el 1920 es conformaria com el NSDAP (Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) i l’any següent es reorganitzaria de la mà de Hitler dotant-lo d’un component més violent encara amb la creació de la SA (secció d’assalt) i d’un seguit d’emblemes semblants als del feixisme italià (camisa marró, salutació a la romana, creu gammada, etc.). L’any 1923 va ser detingut després del fracassat cop d’estat i, a la presó, va escriure Mein Kampf (La meua lluita) on expressa el seu menyspreu per la democràcia, l’odi als bolxevics, l’antisemitisme, el racisme, la suposada superioritat de la raça ària, el pangermanisme, i una vocació expansionista per la necessitat de forjar un Gran Reich amb tots els territoris de població germànica (l’espai vital o Lebensraum) amb l’ocupació directa de Polònia, Ucraïna, etc., és a dir, territoris ocupats pels pobles eslaus considerats -per Hitler- racialment inferiors i febles.
El 1925 ja era reconegut com a Führer (cap del partit) i va crear la seua pròpia milícia, la SS (cos paramilitar que obeïa directament les ordres de Hitler que, a llarg termini, també s’ocuparia dels camps de concentració). De tota manera, certa millora de la situació econòmica els va fer perdre terreny entre 1924 i 1929 quan, a partir de la crisi, va tornar el malestar social, l’augment de l’atur i, per tant, l’augment de la popularitat dels partits extremistes, dels totalitarismes i del populisme habitual dels “salvapàtries”: en 1932 foren elegits 196 diputats nazis i 100 comunistes. Davant aquest resultat, les forces conservadores -més alarmades per la influència comunista que per l’ascens del nazisme-, no solament possibilitaren el nomenament de Hitler com a canceller, en un govern de coalició (gener de 1933), sinó que importants industrials alemanys finançaren les campanyes i les accions del Partit Nazi (Thyssen, Stiness, Krupp, etc.).
Hitler, finalment, va aconseguir del vell president Hindenburg, el permís per dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions (per al 5 de març) en un nou marc electoral on ja s'havia prohibit la premsa i les reunions dels opositors, mentre els camises marrons sembraven el pànic als carrers: el 27 de febrer es va produir l’incendi del Reichstag, del qual es va culpar falsament els comunistes i li va servir a Hitler per a suspendre les llibertats individuals, suprimir els controls judicials sobre les detencions i establir la pena de mort. En aquest context de terror, el Partit Nazi va aconseguir el 43% dels vots -front al 30% dels partits d’esquerra- que no en van ser suficients per obtenir la majoria absoluta i va necessitar el recolzament del Centre Catòlic perquè el Parlament els concedira els plens poders i la facultat de promulgar lleis sense cap necessitat de tràmits: després de la mort de Hindenburg (agost, 1934), Hitler va acumular les funcions de canceller i president (Reichfürer). La dictadura nazi s’obria pas i la dissolució dels partits polítics i els sindicats estava cantada, llevat, naturalment, del partit únic del règim (NSDAP) i del sindicat vertical (Front del Treball Nacionalsocialista), així com els estats federals (Länder) que foren suprimits i els poders transferits al Reich.
La SS, dirigida per Heydrich, va substituir gradualment la policia, el 1933 s’obrien els primers camps de concentració (Dachau), a l’any següent (1934) ja n’hi havia 50, mentre es va crear la Gestapo (Policia Secreta dirigida per Himmler) per a la repressió dels opositors al règim. A partir de la Nit dels Ganivets Llargs (1934), amb l’assassinat de Röhm (que mantenia diferències polítiques amb Hitler) i més de 300 dirigents de la SA, el control de Hitler sobre el partit i sobre l’Estat alemany van ser absolut.
En el pla econòmic, Goering va implantar un fort dirigisme amb l’objectiu d’aconseguir l’autarquia econòmica, donant prioritat a la indústria pesant i d’armament, en vistes a una ràpida remilitarització. A base d’uns salaris baixos, unes llargues jornades laborals i l’absoluta negació dels mínims drets sindicals dels treballadors, malgrat la paralització del comerç exterior i el manteniment del dèficit, Alemanya va arribar a ser la segona potència industrial del món l’any 1939.
El Ministeri de Cultura i Propaganda fou encarregat a Goebbels, amb la idea de nazificar la ciència, la cultura i la informació: es van crear llistats d’autors prohibits i es va procedir, directament, al ritual de la crema pública de llibres; van ser depurats professors, es va introduir la censura a les aules, així com als llibres de text, es va enquadrar el jovent en les Joventuts Hitlerianes i es va reduir el paper de la dona a les tres K: kinder, kirche, kücke (fills, església, cuina). L’única possibilitat per a intel•lectuals, artistes, militants d’esquerra, jueus, gays i qualsevol altre col•lectiu perseguit pel règim, era emigrar o fugir de l’Alemanya nazi. Així la política antijueva va passar per diferents fases: boicot als negocis jueus (1933), Lleis de Nuremberg que impedien els matrimonis mixtos i excloïen els jueus de la ciutadania alemanya (1935), obligatorietat per als jueus de portar un distintiu (1938)... durant la Nit dels Vidres Trencats (9 de novembre de 1938) van ser incendiades les sinagogues, destruïts més de 7.000 comerços jueus, van haver milers de detinguts i d’altres van ser directament assassinats (l'Holocaust començava a obrir-se camí).
Watch Documental - La España de Franco: El nuevo Estado (1939 - 1945) in Ã�ducatif | View More Free Videos Online at Veoh.com
Per una altra banda, la guerra civil espanyola (1936-39) havia facilitat l’aproximació entre Hitler i Mussolini, perquè els dos van donar suport als militars insurrectes contra la República (al juliol del 36) i això mateix els va portar a formalitzar l’Eix Roma-Berlín (octubre) als que, a poc a poc, s’unirien altres règims totalitaris com ara el del Japó (novembre), la dictadura hongaresa i, naturalment, el del general Franco després de guanyar la guerra amb el suport d’alemanys i d’italians (que assajaren estratègies bèl•liques, sobre tot amb l’aviació, en territori espanyol). El març de 1938, mentre continuava la Guerra Civil Espanyola, les tropes alemanyes van ocupar Àustria... s’encetava l’espiral imparable cap a la Segona Guerra Mundial.
===================================================
