EL RIU MILLARS

Els rius valencians tenen uns recursos superficials escassos, encara que molt aprofitables i, de fet, intensament aprofitats, ja que tot el territori és eminentment calcari i permeable, de manera que les muntanyes de l´interior infiltren la major part de la pluja. Aquesta aigua subterrània alimenta els rius.



Els rius al•lòctons, amb naixement en el sobrevent de la serralada Ibèrica (Xúquer, Túria i Millars, tots tres de conformant la Confederació Hidrogràfica del Xúquer) o de les serralades Bètiques (Segura), revesteixen un incalculable valor estratègic per als usos de l'aigua al País Valencià, ja que aporten al voltant del 68% dels recursos hídrics disponibles. En el cas del Millars, es tracta d'un règim pluvial mediterrani pur amb cabal escàs i irregular. Presenta tres moments de cabal màxim (dos que coincideixen amb les precipitacions de primavera, per febrer-març i maig-juny, i un que coincideix amb les precipitacions de la tardor, pel setembre-octubre) i tres moments de cabal mínim (el principal sol coincidir amb la sequera estival i els altres dos, menys accentuats, per gener i març-abril).


Les aigües perennes d'aquests rius -són col•lectors amb règims fluvials intensament antropitzats i amb alt grau de regulació- han permés, al llarg dels segles, la configuració dels nostres regadius històrics, com ara els de la Plana de l’Horta del Millars.



L'aigua és, sens dubte, un bé escàs i imprescindible per a la subsistència humana i el desenvolupament de les activitats econòmiques. Els pobles de La Plana, en general, i de tota la conca del Millars, en particular, han crescut i prosperat des d’una economia agrària basada en l’aprofitament de les seues aigües mitjançant una cultura mil•lenària de l’aigua que, des del temps dels ilercavons i d’altres pobles ibèrics, ens transporta fins l’actualitat el llegat de romans, musulmans i cristians, a partir de Jaume I i la fundació del Regne de València.



A banda de les donacions als repobladors de la Plana, per part de Jaume I (el 1233 conquesta Borriana i el 1274 funda Vila-eral), en èpoques de sequera augmentaven els conflictes entre regants de pobles veïns. Les disputes, sobre tot, entre els habitants de Vila-real i Borriana es feren habituals durant la primera meitat del segle XIV fins la Sentència Arbitral del Comte de Ribagorça i de les Muntanyes de Prades, l'infant Pere d'Aragó, de 12 de març de 1346 que venia a posar pau entre els regants d'Almassora, Castelló i Vila-real, per una banda, i els de Borriana de l'altra. A partir d'aquell moment, es dividia l'aigüa existents en 60 parts iguals (o files), distribuïdes de la manera següent i per aquest orde: 14 per a Vila-real, 14,5 per a Castelló, 12,5 per a Almassora i 19 per a Borriana. Si l'aigüa existent escassejava, i no li n'arribava als darrers, s'acordà també que l'aigua passaria per hores, i fila per fila, amb els següents intervals de temps: 28 hores per a Vila-real, 29 per a Castelló, 25 per a Almassora i 38 hores per a Borriana.



El riu Millars, amb una longitud de 156 Km i una superfície de conca de 4.028 km 2, naix a la serra de Gúdar, al terme municipal d’El Castellar (a la província de Terol), molt prop del naixement del riu Alfambra. Aigües avall apareix una surgència anomenada Font de La Escaleruela. Als voltants hi ha instal lada una piscifactoria, els abocaments de la qual es fan directament al riu de forma contínua i quan es netegen les basses. En aquesta zona s'ha condicionat igualment una àrea recreativa.



Aigües avall, el Millars rep les aigües del riu Alventosa. A partir de la seua confluència amb l'anterior, el llit del Millars se situa per sota del nivell freàtic, amb la qual cosa es produeix una forta alimentació del mateix. Com a conseqüència, el riu manté un cabal alt malgrat les preses i derivacions que es troben a la llera o llit del riu.



Més endavant, les aigües del riu Millars es embassada a la presa de Los Toranes. Es tracta d'un petit embassament de 0,5 hm3 i 8 hectàrees que aprofita la diferència d'altituds i l'encaixonat del riu per a la producció d'energia elèctrica. La presa de Los Toranes va ser construïda en els anys 50 del segle XX. Es tracta d'una presa de gravetat, amb una alçada de 17 metres i una longitud de coronació de 30. Té un sobreeixidor de làmina lliure per al desguàs d’aigües amb una capacitat de 160 m3/s. Des del seu naixement fins a la cua de l'embassament de Los Toranes, el règim del Millars és natural (pluvio-nival). A partir d'aquest punt està molt regulat i modificat per preses d’hidroelèctriques i séquies de reg.



Al riu Mora, per sobre de la població de Mora de Rubielos s'ha previst la construcció d'una nova presa que s'utilitzarà als regadius de la zona del Tram Alt del Millars. La desembocadura del Palomarejas es produeix entre la presa de la central del molí de La Hoz i el de Las Villanuevas. Les aigües d'aquest riu es regulen a l’embassament de Balagueras, sent tot el cabal utilitzat per a reg, per la qual cosa l'aportació d'aquest afluent del Millars és molt escàs, només format per pèrdues hídriques i aigües recollides de fonts i barrancs que van des de l'embassament fins la desembocadura. La presa de Balagueras va ser construïda als anys 50. Es també una presa de gravetat, amb una alçada de 19 metres. La capacitat de l'embassament és de 0,1 hm3 amb una làmina d'aigua de 13 hectàrees. El sobreeixidor, de làmina lliure, té una capacitat de 88 metres cúbics per segon.



A partir de la confluència amb el Palomarejas comença el tram mitjà del Millars. En aquest tram es situen les preses més importants, així com la major part de les centrals hidroelèctriques: Molino de La Hoz, Las Villanuevas i Los Cantos. A l'altura de la Pobla de Arenós, es troba l'Embassament d'Arenós. Va ser construït per a la regulació de cabals del riu Millars. La presa és d'escullera, amb una alçada de 108 metres i una longitud de coronació de 428. En l'actualitat s'estan fent una sèrie d'obres -entre d’altres, la remodelació del sobreeixidor- al Pantà d'Arenós que, quan acaben, augmentaran la capacitat d'embassament fins els 130 hm3 i la làmina d'aigua es calcula que serà de 418 hectàrees. El sobreeixidor, de comportes, tindrà una capacitat de 950 m3/s. La seua destinació, naturalment, serà el reg.



Més endavant, es troba l'Embassament de Cirat que deriva les seues aigües cap a la central del mateix nom. A partir d'aquest punt, apareix un tram en què el cabal del riu pateix una gran disminució, arribant a estar sec en ocasions. En arribar a Montanejos, la Fuente de Baños incorpora un cabal considerable. Ací hi ha una excel•lent zona de bany que és utilitzada per la població dels voltants i una colònia d’estiuejants procedents, majoritàriament, de les comarques centrals valencianes. Les seues aigües, sempre netes, alberguen poblacions de barbs i altres espècies piscícoles.



Més endavant, conflueixen el Barranc de La Maimona i el riu Montán, també afluents del Millars. A l'alçada de la població d'Arañuel, hi ha una sèrie de derivacions d'aigua per al reg com ara la Séquia nova d’Arañuel, la Séquia vella d’Arañuel, la Séquia Edua, la Séquia del Bajo Lugar i la Séquia del Molino. Els seus retorns es realitzen directament al llit del riu -a llera- o bé mitjançant barrancs que desemboquen al riu Millars.



Quan arriba a la població de Cirat, el Riu Millars es troba la central del mateix nom que la localitat, però també coneguda com El Collado Blanco. Amb un salt de 118,7 metres i un cabal de 14,72 m3/s, aquesta central produeix 14,73 megawats de potència que juntament amb la Central de Vallat, situada aigües avall, produeix la major part de l'energia hidroelèctrica del Millars. El retorn de les aigües de la central es realitza a la cua de l'embassament de Vallat que, al seu torn, les deriva a les centrals de Vallat i Ribesalbes. Té una capacitat de 0,6 hectòmetres cúbics i el seu destí és la producció d'energia hidroelèctrica.



Seguint el curs del riu cap a la mar, conflueixen les aigües del riu Linares o Villahermosa. En el seu tram mitjà, a l'altura de Villahermosa del Río i com a conseqüència de l'erosió produïda en les serres d'Espadà i Maestrat, existeixen problemes per consolidar l’aterrament dels sediments a les lleres i assuts d'ús hidroelèctric. El riu Linares és l'afluent més important del Millars quant a cabal i un dels majors si considerem l'extensió de la seua conca vessant (449 km2). La central de Vallat, situada a prop de la confluència del Millars amb el Linares, és com ja s'ha esmentat, una de les més importants de la conca. El salt, de 104,5 metres produeix una potència de 14,72 megawats, amb un cabal de 15,91 metres cúbics per segon. El retorn de les aigües turbinades es produeix a la cua de l'Embassament de Ribesalbes. Aquest embassament -situat entre els termes municipals de Vallat i Fanzara- va ser construït als anys 40. La presa és de gravetat, amb una alçada de 21 metres i una longitud de coronació de 73 metres. La capacitat de l'Embassament de Ribesalbes és de 0,3 Hm3 i la superfície de la làmina d'aigua de 5 hectàrees. El sobreeixidor, de comportes, té una capacitat de 3.000 m3/s.



A partir de l'Embassament de Ribesalbes es produeix la presa i conducció de l’aigua a la Central Hidroelèctrica de Ribesalbes, les aigües turbinades poden desguassar a l’Embassament del Sitjar, o bé ser conduïdes, directament, a la Central d’El Colmenar, situada més avall. Seguint el curs del riu cap a aquesta central esmentada, trobem la presa de la Séquia Mare de Fanzara. Així mateix, pel marge dret del Millars s’ubica la presa que recapta l’aigua per a la séquia de reg dels municipis d’Onda i Betxí, anomenada Canal de la cota 220, amb una longitud de 9 km i una capacitat de 5 m3/s.



A continuació es troba l’Embassament del Sitjar, situat al terme municipal d'Onda, a 164 m d'altitud. Es tracta d'un embassament d'aigües subsalines, encara que amb escassos abocaments, per la qual cosa les seues aigües són d’una qualitat acceptable. La presa és de gravetat, amb una alçada de 58 metres i una longitud de coronació de 581. La seua capacitat és de 52 hm3 i abasta una superfície de 317 hectàrees. El sobreeixidor és de comportes, amb capacitat per a 2.800 m3/s d’aigües que s’embassen per al reg i la producció d'energia hidroelèctrica.



Seguint en direcció a la mar, cap a l’Est i aigües avall, es deriva el cabal circulant cap a d’altres centrals hidroelèctriques: Onda, Hidro (coneguda com Segona Llum) i Vila-real (o LLum de Tol). Amb anterioritat a les centrals, però, haurem trobat la presa de la sèquia de reg del Canal del tram comú del Millars amb una longitud de 5,5 km i un cabal de 24,4 m3/s que discorre pel marge esquerre del riu Millars fins assolir la Cota 100 que és on es bifurca. Dels dos ramals, l'esquerre continua fins a connectar amb el Canal de Maria Cristina, constituint el Canal Cota 100 del Marge de l’Esquerra, mentre que el dret creua el riu Millars mitjançant un sifó que el transforma en el Canal Cota 100 del Marge Dret. Les aigües sobrants s'acumularan, més endavant, a l’assut o Pantanet de Santa Quitèria, des del qual es subministren cabals per al reg citrícola dels pobles més costaners.



Per tant, el riu Millars arriba al seu darrer tram, ja en terres de La Plana. Ací tot el cabal el lliura, generós, al verd entapissat de tarongers, encara que, malgrat tot, ha hagut de superar, inicialment, uns terrenys durs que el fan serpentejar, capriciosament, al llarg de tot el trajecte, deixant a un costat terres d'al•luvió i a l’altre l'escarpada cantera, molt típica d’aquest tram final del riu. Després de passar pel terme d'Onda, farà de frontera natural entre els termes de Vila-real i Almassora, en primer lloc, i entre aquest darrer municipi i Borriana fins a Les Goles, al delta de la desembocadura.



En aquesta inexorable marxa cap al final, el riu es troba amb la primera presa d’aigua de les tres que fan posible els regs de la zona coneguda com l’Horta de Vila-real: és l'Assut de Vila-real, conegut popularment com Els Matxos, on pren l'aigua la Séquia Major que, discorrent amagada per tota la cantera del marge dret del riu, anirà buscant el desnivell per regar tots els tarongers que encara es mantenen, malgrat tot, a l’horta vila-realenca. Tot seguit i riu avall, per la dreta d'un gran meandre arribem a l'indret més pintoresc i estimat pels vila-realencs, és a dir, al Termet on es troba l’Ermitori de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real.



El riu Millars ha baixat del tot a la zona de la Plana i, després de superar el Pantanet de Santa Quitèria, i l'ermita dedicada a la patrona d'Almassora al marge esquerre, rebrà les aportacions, també per l’esquerra, de la Rambla de la Viuda amb un règim totalment modificat que li dóna un cabal molt variable en funció de les demandes de les sèquies i els retorns de les mateixes.



Al voltant dels regadius tradicionals, regats amb el cabal del riu, s'ha desenvolupat una àmplia zona de regs amb aigües subterrànies, amb extraccions que han provocat, a llarg termini, que el riu s’haja despenjat de l’aqüífer, de manera que perden gran part del seu cabal per alimentar-lo. La Rambla de la Viuda rep aquesta denominació a partir de la unió del riu Monlleó amb la Rambla Carbonera, desembocant al riu Millars en terme municipal d'Almassora. La seua conca hidrogràfica és molt ampla (1.510 km2), discorrent en direcció nord-sud a través de la part posterior de la serralada litoral. A la conca d'aquesta rambla el nivell freàtic general queda més baix que la seua llera, per la qual cosa es produeix una forta infiltració que deixa el llit del riu sec, excepte quan arriben els grans temporals de la tardor i els típics fenòmens mediterranis associats a la gota freda.



El riu Llucena, afluent de la Rambla de la Viuda, incorpora a aquesta escassos cabals d'aigua en haver acumulat la major part a l’Embassament d'Alcora, que subministra l'aigua per a la Comunitat de Regants i l'activitat industrial de la zona. Es tracta d'un petit embassament ben conservat, de 2 hm3 de capacitat amb una làmina d'aigua que abasta una superfície de 14 hectàrees. La presa és de tipus gravetat amb una altura de 30 metres i una longitud de coronació de 108 metres. El sobreeixidor, de comportes, té una capacitat de 330 m3/s.



Aquestes aigües superficials de la Rambla de la Viuda es regulen a l’Embassament de Maria Cristina, situat al terme municipal d'Alcora, amb una presa de gravetat amb una altura de 59 metres i una longitud de coronació de 318 metres. El volum total és de 28 hm3, amb una superfície de làmina d'aigua de 265 hectàrees. El sobreeixidor és de làmina lliure amb capacitat per a 500 m3/s. Les aigües de l'embassament contribueixen a la recàrrega dels aqüífers de la Plana i, per aquest motiu, des de la presa de Maria Cristina fins a la seua desembocadura al riu Millars, el llit de la Rambla de la Viuda roman sec durant la major part de l’any.



Malgrat l'elevada densitat de població de les terres de la Plana (el riu Millars és la divisòria entre la Plana Alta, on trobem Castelló i Almassora, i La Plana Baixa, amb Vila-real i de Borriana) i les 35.710 ha d'Horta que l'envolten, el Delta del Millars no està massa deteriorat i, als darerrs anys, està rebent major atenció per part dels poders públics. Està format per una zona de marjal temporalment inundada i dues llacunes de salinitat variable. Els seus problemes més importants es produeixen per extraccions d'àrids i una excessiva pressió cinegètica que s'ha controlat recentment.



La desembocadura del riu Millars, situada entre els termes d’Almassora (al nord) i Borriana (al sud) amb una superfície de 321 Ha, és un petit delta fluvial protegit de les transformacions agràries i de l’activitat cinegètica. A més dels matolls termomediterranis, trobem diversos hàbitats lligats a l’ecosistema fluvial litoral amb flora i fauna autòctones, ja que el curs del riu assoleix una notable importància ecològica per la formació de llacunes poc profundes, riques en vegetació aquàtica i subaquàtica i comunitats helofítiques, juntament amb espècies típiques de les riberes i llits fluvials. Aquestes últimes, a mesura que s'acosten a la costa, esdevenen jonqueres, prats humits i comunitats psammòfiles. La presència més o menys permanent d'aigua ha permés l'existència d'una fauna amb una elevada diversitat d'espècies, algunes d'aquestes de gran interés per a la conservació. Abundants i variades són les comunitats d'aus, com ara anàtids, ardeides, làrids, limícoles i passeriformes palustres que estan presents als diversos ambients generats pels gradients de salinitat provocats per l'entrada ocasional d'aigua marina.



Per aquestes raons, aquest tram final del riu està inclòs, amb la denominació Desembocadura del Millars, en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, aprovat per Acord de 10 de setembre de 2002, del Consell de la Generalitat. No obstant això, les primeres mesures de protecció sobre la desembocadura del Millars daten de 1985, quan la Conselleria d'Agricultura i Pesca va prohibir-hi la caça per l'interés ecològic de la zona i, més endavant, va ser declarada Refugi de caça (12 de novembre de 1996) per la Conselleria de Medi Ambient.



Des del 9 de maig de 2000, l'aiguamoll de la desembocadura està declarat, per Acord del Consell de la Generalitat, com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), d'acord amb la Directiva 79/409/CEE, de 2 d'abril de 1979, del Consell, relativa a la conservació de les aus silvestres. I, per Acord de 10 de juliol de 2001, del Consell de la Generalitat, va ser inclosa entre els Llocs d'Interés Comunitari (LICs) de la Comunitat Valenciana, per raó de la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, del Consell, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres.



Si Egipte és un do del Nil, la nostra Plana al•luvional, construïda a base de sediments del riu, és obra del Millars:

La Plana és una donzella
que viu voreta la mar
La Plana és una donzella,
la tenen que festejar...
De les muntanyes més altes
baixa un xic que és mot honrat,
és el nuvi de la Plana
i li diuen el Millars.

Rozalén (1974).-

=================================================
Jueves 30 de abril de 2009
El Millars muestra su riqueza natural
Con una inversión de 1,6 millones se han creado lagunas y sendas para el uso lúdico y educativo
Levante de Castelló, Almassora



El paisaje protegido de la desembocadura del Millars ha recuperado parte de su antiguo esplendor gracias a los fondos europeos y al esfuerzo de los municipios que disfrutan y comparten su belleza natural: Almassora, Burriana y Vila-real. Ayer se dieron por acabadas las obras del proyecto de adecuación ambiental y uso educativo de la zona húmeda de la desembocadura del río, una actuación "intensa, exhaustiva y que nos ha devuelto un Millars en condiciones óptimas", según aseguró ayer el concejal de Sostenibilidad en el Ayuntamiento de Almassora, Enrique Brisach, que estuvo presente en el acto de presentación de las actuaciones, al que también asistieron la directora general del Paisaje de la Generalitat Valenciana, Arantxa Muñoz, el presidente de la Confederación Hidrográfica del Júcar, Juan José Moragues, así como el delegado de Gobierno en la Comunidad Valenciana, Ricardo Peralta y representantes de los tres municipios.

El proyecto, iniciado a finales de 2007, ha supuesto una inversión de 1.600.000 euros que han sido costeados por la Conselleria de Medio Ambiente, y Medio rural y Marino, que ha financiado un 30% de la obra, y la Confederación Hidrográfica del Júcar, que se ha hecho cargo del restante 70%, a través de los fondos europeos Feder.
Las autoridades que se han dado cita han podido conocer de cerca el resultado de un ambicioso proyecto que tiene tres vertientes: la reproducción de ecosistemas y acondicionamiento paisajístico, las actuaciones sobre el medio hídrico, con la creación de tres lagunas artificiales y también lagunas temporales, así como actuaciones sobre el uso recreativo, con la intención de promover el uso educativo del tramo comprendido entre los tres municipios.

"Una profunda actuación que ha permitido mejorar las condiciones de la desembocadura y poner en valor el río", ha comentado Brisach, quien ha incidido en la necesidad de respetar este paraje natural. "El Millars es un tesoro único que tenemos la suerte de poder disfrutar. Por ello, hemos de respetarlo y preservarlo para poder gozar de su riqueza natural".

El proyecto, ejecutado por Tragsa con la asistencia técnica de AT Control, tiene en la recuperación para uso educativo uno de los pilares, ya que se han abierto senderos y rutas que permitan al visitante recorrer el entorno húmedo, así como habilitado tres zonas de descanso que cuentan con bancos, papeleras y paneles informativos para todos los visitantes.

Por último se han habilitado puntos de observación del delta desde donde se pueden tener vistas panorámicas de la desembocadura. Tres miradores, así como dos áreas de observación de las aves y puntos de ámbitos naturales de especial interés son accesibles para todos los visitantes del entorno.





=================================================
Poema propi recitat el 28 d'octubre de 2001,
durant el I Homenatge al Millars
organitzat pel Sindicat de Regs de Vila-real:


ODA AL MILLARS

· I ·
Aigua nostrada,
cicle constant,
màquina fèrtil
despertant els camps.

Sorolls i plors,
pau trencada
quietud ofegada
pel teu humit cant.

Per Mijares
et coneixen els teus pares,
però el teu destí mariner
et porta a davallar
per cingles i congostos.

Solitari per canons
i penya-segats,
t’has trobat l’Alventosa
d’amagat
i també l’Escaleruela,
sent infant.

Molt amic del Linares,
que ve des de Vila fermosa,
quan Penya golosa
t’abraça de lluny.

Divises paratges encisadors,
vegetació de ribera
també alguna fera
i falcons pelegrins.

Vas llaurant camins
i cavitats a la vorera,
envoltat de barbs,
peixos endins,
creixent per valls
de dura pedra
on el verd esborra
tots els confins
quan la diversitat
biològica
albira infinits.

Entre Espadilla i Vallat,
tal vegada per Fanzara
has deixat l’adolescència,
madurant
i fent-te gran
amb un adult ressò.

Una fosca remor
de canyes i joncs
ens diu que la identitat,
fins i tot la veu,
t’ha canviat.

I en vorejar Ribesalbes,
vas dient:
sóc jo,
sóc el Millars!

Dels pendents del ponent
de la serra de Guda,
has baixat corrent
a una plana d’al·luvió,
que te rep en formació
de síndics i regants,
arreu en fila...


Un respecte mil·lenari
perdut en la nit dels temps
quan ilercavons i edetans
t’adoptaren ensems.

Fenicis, grecs i cartaginesos
t’esperaren a la mar.
Però foren els romans
els primers en canalitzar-te
per sèquies, del diable
a mans de musulmans.

Jaume I amb les cartes pobles
i el Comte de Ribagorça
amb Sentència Arbitral,
deixaren escrit com cal
un repartiment d’aigües clares.

Més endavant altres reis
i governants respectables
ratificaren aquells drets
i en decretaren uns altres.

Així,
fins el dia d’avui,
tots els llauradors de la Plana
han regat i conreat
les terres d’horta
i de secà.

I en les seques terres
de vinya i garrofer
ha brollat la nafa
del preciat taronger.






· I I ·

Rierol d’aigua tèrbola
terbolí de líquid fètid
fetitxistes som del teu passat:
brollador de la Vila,
pare de la nostra vida,
passatge de romans,
romandre de bèstia,
beuratge de ramats.


Ribera i marge del municipi,
acòlit de la Moreneta,
testimoni antiquat,
ancià des del principi,
patrimoni anacoreta,
ermità eres obligat!


Reis i prínceps t’han creuat
moros i moriscs t’han begut
ciutadans cristians t’han bressolat
llauradors valents t’han canalitzat
assedegats arbres t’han rebut
...blanques flors han brollat.





· I I I ·

Riu Millars, vida i mort a cada instant,
predestinat emigrant, buscant la mar,
bressolat a Aragó, entre El Castellar
i Sarrió, empadronat a La Plana,
terra assedegada reclamant saó.

Sigues benvingut als Matxos de l’Assut,
quan passes per la Sèquia, fila a fila,
i et saluden les partides de la Vila
-Cap de Terme, Carinyena, Les Solaes-
del rei Jaume Primer, el mai vençut.

Fent rodolins et passeges pels molins:
de dol pel de Tol, de ben prop pel de Llop,
torero amb Paquero, la fita a l’Ermita,
cabal pel Bisbal, distret pel Terraet,
i com un bou, pel Molí Nou... que no mou.

El Barco Voltat de l’Ermita no piula
mentre el Pantanet, celestí, et fa l’ullet
per la cita amb la Rambla de la Viuda:
aquós encontre amorós, molt perillós
quan plou i inunda aquesta terra fecunda.

El vigor de l’amor pluvio-nival
és regulat pel Sindicat de Regants
de Vila-real, on aquests dos amants
han vinclat sa vida, d’aigua i d’argila,
en fèrtil compromís de prosperitat.

Riu Millars, vida i mort a cada instant,
pel teu constant i etern mecenatge,
rep dels teus fills el més fidel homenatge
abans d’acomiadar-te fins un final de sal.

Artèria vital, sang de la serra,
cordó umbilical de la nostra terra,
història i futur que a tots agermana
Vila-real, Almassora, Borriana,
Alqueries, Castelló de la Plana...

Insípid tresor
ullal ancestral
senyor de la Plana
orgull comarcal !!!

Antoni Pitarch Font.-



- Arenillas Parra, M.; Saénz Ridruejo, C.: "Guia Física de España (vol.3). Los ríos". Alianza Editorial, 1987
- García Edo, V.: "DERECHOS HISTÓRICOS DE LOS PUEBLOS DE LA PLANA A LAS AGUAS DEL RÍO MIJARES". Diputació de Castelló, 1994
- García Robles, J.: "VILA-REAL, EL MEDI AMBIENT I LA SEUA FAUNA". Hilargi Ediciones, 2000.
- García Robles, J.:"FONT DE VIDA, La desembocadura del riu Millars". Ajuntament de Vila-real (col·labora Diputació de Castelló), 2005
- Gil Olcina, A.; Gómez Mendoza, J.: "Geografia de España". Ariel Geografia, 2001
- Ginés Samit, V.; Vicent Paradells, V.: "EL RIU MILLARS. L'aprofitament de les seues aigües a Vila-real" (32 pàgs.). C.E.A. "El Termet" . Ajuntament de Vila-real, 1997
- Obiol Menero, E.: “L'APROFITAMENT DE L'AIGUA A L'HORTA DEL MILLARS". Diputació de Castelló, 1985.
- Pitarch Font, A.; Vilanova Añó, S.: "EL NOSTRES ORÍGENS: 3. La terra i l'aigua". Ajuntament de Vila-real, 1993
- Pitarch Font, A.; Vilanova Añó, S.:“GUIA DIDÀCTICA DEL MUSEU DE LA TARONJA DE BURRIANA". Ajuntament de Burriana, 2003
- Pitarch Font, A.: "VELLS OFICIS". Revista Poble de Vila-real, 2005.
- Román Millán. I.: "EL REGADÍO DE VILA-REAL DURANTE LOS SIGLOS XIII-XV. Origen, administración y conflictos". Comunitat de Regants i Ajuntament de Vila-real, 2000



...............................................................................................................

25 d'abril: AUCA DE JOAN BAPTISTA BASSET

Joan Baptista Basset i Ramos era el líder austriacista dels valencians durant els primers anys de la Guerra de Successió, però després de la desfeta d'Almansa de 25 d'abril de 1707 continuà lluitant fins la rendició de Barcelona.

AUCA DE JOAN BAPTISTA BASSET
(Institut d'Estudis Comarcals de La Marina Alta)

PARADISOS FISCALS

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha fet pública, tal com demanaven principalment els governs de França i Alemanya, la llista dels anomenats "paradisos fiscals". Costa Rica, les Filipines, Malàisia i l'Uruguai estan entre els països que encara no han subscrit els estàndards internacionals. Andorra, Gibraltar, Mònaco o San Marino es trobarien en un segon grup que s'hauria compromès a respectar aquestes normes, però no estaria fent prou esforços per aconseguir-ho. En un altre esglaó millor posicionat hi hauria Àustria, Suïssa, Luxemburg i Bèlgica.

El cas d'Andorra (Vilaweb)


El diari francés "Le Figaro" ha fet públic el llistat, que està dividit en tres categories identificades per colors.

La llista negra
Hi figurarien l'Uruguai, Costa Rica, Malàisia i les Filipines. Segons l'OCDE, aquests països no tindrien cap intenció d'acceptar i respectar els estàndards internacionals.

Les llistes grises
Són estats que compleixen alguns d'aquests preceptes internacionals, però no tots. Aquestes es divideixen en dues subcategories segons si els països compleixen més o menys estàndards.

D'una banda, hi ha la llista gris fosc amb 32 països entre els quals Andorra, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein, Panamà, San Marino, les illes Caiman, les Bahames o Libèria. De l'altra banda, hi ha la llista gris clar, on figuren Àustria, Bèlgica, Brunei, Xile, Guatemala, Luxemburg, Singapur i Suïssa.

Macau i Hong Kong són territoris que es consideren xinesos malgrat ser zones econòmiques especials. No figuren a la llista perquè aquest any van comprometre's a acceptar els estàndards internacionals.

La llista blanca
Hi ha els països que compleixen tots i cada un dels dotze estàndards internacionals. Espanya estaria en aquest grup juntament amb el Japó, França, els Estats Units, Itàlia, la República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, els Emirats Àrabs, Rússia, Turquia o la Xina, entre d'altres.


A la cimera del G-20, Alemanya i França van pressionar i reclamar com a prioritat el final d'aquests paradisos fiscals, així com el seu control. "Els temps del secret bancari han passat", assegurava el president francès Nicolas Sarkozy, que va revelar que la Xina va ser un dels països que més reticent es va mostrar al fet que es fes pública aquesta llista.

Després d'aquest acord, els caps d'estat i de govern reunits a Londres van instar els seus ministres de Finances a aplicar sancions als estats que no cooperin per complir els estàndards internacionals.
...............................................................................................................

Article de Véronique Smée, publicat a Novethic

Els quatre països que constaven a la llista negra dels països fiscals no cooperatius publicada durant la cimera del G20–Filipines, Malàisia, Costa Rica i Uruguai-, n’han estat retirats després d’haver-se compromès a complir les normes fiscals internacionals. Així, passen a formar part de la llista grisa –també publicada durant el G20- juntament amb 38 altres països. Aquesta retirada desperta dubtes sobre si realment hi ha voluntat política de lluitar contra les finances “off shore”.

L’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), que estableix les diferents llistes de paradisos fiscals segons el seu grau de “cooperació fiscal”, el dimarts 7 d’abril, va valorar molt positivament els “compromisos presos” i els “ràpids progressos” duts a terme pels països de la llista negra. De fet, les Filipines, Malàisia, Costa Rica i Uruguai s’han compromès “aquest any mateix” a intercanviar informació fiscal amb els altres membres de l’OCDE, una declaració que els ha permès passar a integrar la “llista grisa” que agrupa les “jurisdiccions que s’han compromès a complir la norma fiscal internacional però encara no l’han aplicada de forma efectiva”, segons l’OCDE. En aquesta llista grisa hi figuren, per exemple, Suïssa, Luxemburg, Bèlgica, Liechtenstein, Àustria o, fins i tot, Mònaco, que recentment encara apareixia a la llista negra. Tot i que l’organisme Transaprency France, membre de la Plataforma dels paradisos fiscals i judicials ha valorat positivament la publicació d’aquestes llistes subratllant “l’avenç històric en el control dels paradisos fiscals”, l’ONG, considera que “la batalla encara està lluny d’haver-se acabat”. “La voluntat de la comunitat internacional d’acabar amb els abusos dels paradisos fiscals no serà real mentre no es duguin a terme actuacions concretes abans de la propera reunió del G20 el setembre 2009. Cal, doncs, crear un dispositiu de seguiment i control gestionat per les institucions internacionals per controlar el avenços de les decisions preses a Londres”, avisa Transparency.


Paradisos fiscals que continuen amagats
Més enllà de l’interrogant sobre l’autenticitat d’aquests compromisos, hi ha una altre aspecte que desperta suspicàcies: hi ha diversos paradisos fiscals que no apareixen a cap llista, començant per la City de Londres, i els estats americans de Delaware (que agrupa ell sol el 43% de las societats que cotitzen a la Borsa de Nova York) i Nevada. També Xipre, l’illa de Jersey (classificada per la Plataforma dels paradisos fiscals com el tercer paradís fiscal més nociu d’Europa), les Barbados (que eximeixen d’impostos les exportacions americanes) i l’Illa Maurici figuren a la “llista blanca” de l’OCDE, que comprèn els països “que respecten les normes internacionals”...

Cal recordar que en la mateixa Europa hi ha una dotzena de territoris que presenten totes les característiques dels paradisos fiscals i judicials. “França utilitza Andorra i Mònaco, o fins i tot Suïssa, els britànics les illes Anglo-Normandes amb els seus 225 bancs i 820 fons d’inversió, i els territoris (o ex-territoris) de la Corona repartits per tot el món, els italians, el Principat de San Marino, etc.” assenyala la Plataforma dels paradisos fiscals i judicials. Per acabar, Hong Kong i Macao també s’han escapat de la llista negra, Xina va estar pressionant en aquest sentit el president Obama durant la cimera del G20. Per a Oxfam France-Agir ici, les llistes de paradisos fiscals publicades per l’OCDE “no són l’eina esperada” sinó tan sols “llistes de bones intencions”. “Tanmateix, la decisió que van prendre els dirigents del G20 de publicar les llistes era el punt de partida necessari: sense llista, no hi ha possibilitats de sancionar” apunta l’ONG en un comunicat. També lamenta al tancament de la cimera del G20 que “tan sols quatre països apareguin a la llista negra”. I, quatre dies més tard, la famosa “short list” deixa d’existir....

“Atacar les pròpies empreses”
En permetre la circulació de capitals especulatius sense cap tipus de control, els paradisos fiscals són en gran part responsables de la crisi financera actual. Tot i així, desapareixeran algun dia? No està gens clar, opinen els experts com Eva Joly o Jacques Attali. Aquest darrer va declarar a France Info que la iniciativa del G20 tan sols faria que “el diner es desplacés cap a altres bandes”. I segons l’antiga magistrada, l’única mesura eficaç consistiria en atacar les estructures jurídiques i els trusts, que permeten amagar la identitat dels beneficiaris, així com les multinacionals que tenen filials implantades en els paradisos fiscals, obligant-les a donar explicacions sobre aquestes implantacions. “Sempre que hi hagi una voluntat política, es poden prendre mesures de forma immediata”, va explicar en el programa “Ce soir ou jamais” de la cadena France 3 el 7 d’abril. “Els governs poden obligar les empreses que cotitzen en borsa a declarar d’on treuen els beneficis i on paguen els impostos, en lloc de deixar-les transferir els seus resultats a filials off-shore”.

Segons l’estudi d’Oxfam “The hidden billions for development”, l’any 2000 hi havia 2,4 milions d’empreses-pantalla situades en paradisos fiscals. Recentment, una investigació d’ "Alternatives économiques", revelava que totes les empreses del CAC40 (l’índex borsari francès) “hi estan implantades, amb gairebé 1.500 filials off-shore, repartides en prop d’una trentena de territoris, de les Bermudes a Suïssa, passant per Malta, Panamà i... el Regne Unit” explica la investigació.
=================================================


Els paradisos fiscals són petits territoris o Estats amb legislacions fiscals molt laxes o inexistents. Una de les seves característiques comunes és que acullen capitals de forma il•limitada i anònima. Es pot dir que comercialitzen la seva sobirania oferint uns règims legislatius i fiscals favorables als posseïdors de capital, sigui quina sigui la seva procedència .

La seva raò de ser és la canalització dels fluxos financers de l’economia il•lícita, és a dir el blanqueig de diner: el producte del narcotràfic, de la corrupció, del frau i de l’evasió fiscal, del tràfic d’armaments, de les màfies, del terrorisme, etc. Els paradisos fiscals permeten no solament pagar menys impostos o no pagar-ne en absolut sinó també amagar la procedència il•lícita dels diners mal adquirits i de la criminalitat financera, que s’emparen en les seves peculiars legislacions, o millor dit, en l’absència de llei que possibilita la seva existència.

Els paradisos fiscals reben els diners de tot el món i els fan “treballar” en els circuits internacionals, sense necessitat de justificar-ne l’origen i sota un anonimat absolut, i a més, amb tarifes més baixes que la mitjana del sector. Aquesta activitat atrau la presència d’un gran nombre de bancs i altres establiments financers i -encara que a algunes ànimes càndides ens pugui estranyar- els principals bancs de tot el món hi tenen establertes sucursals. El volum de diner que hi circula ha crescut tant en els últims anys amb la globalització dels mercats financers, que el fenómen preocupa fins i tot al « establishment » econòmic-financer i als propis governs que els han encoratjat o permés amb la seva apatia i falsa tolerància. Perquè ha arribat un punt en que la delinqüència financera no és un fet marginal producte de l’activitat d’un grup de delinqüents professionals, sinó que, com diu un autor , “el diner negre és la sang del sistema econòmic i del poder”, forma part del mateix entramat financer de l’economia globalitzada. Una realitat que es manifesta en l’aparició continuada en els mitjans de comunicació d’escàndols financers protagonitzats per banquers, polítics, professionals i delinqüents financers de tota mena que en realitzar les seves operacions fraudulentes es serveixen invariablement dels paradisos fiscals.

Escala del problema
Encara que òbviament no hi han estadístiques sobre aquesta qüestió es calcula en l’equivalent d’un terç del producte brut mundial el valor dels diners mantinguts en els paradisos fiscals, on es refugia una gran part del capital mòbil mundial. O també, que l’activitat dels paradisos fiscals representa un 20 % de la riquesa privada mundial.

El blanqueig de diner representa, segons càlculs del FMI, del 2 al 5% del PIB mundial, quantitat que està subestimada segons altres organismes com el GAFI . A tall de comparació, un 2% seria l’equivalent del PIB espanyol.

Els guanys obtinguts anualment prl tràfic de drogues s’estimen entre 300.000 i 500.000 milions $, la qual cosa representa un 8-10% del comerç mundial total. Però, si a les drogues s’hi afegeix el producte de la resta d’activitats criminals, el producte de l’activitat financera criminal seria de més d’un bilió de dòlars anual, que equival a un 20% del comerç mundial. Es calcula que la quantitat neta que queda als blanquejadors un cop descomptades les despeses de tot tipus és d’uns 350.000 milions $ anuals. Aquestes xifres, que no es poden comparar a cap altre sector d’activitat, representen entre la meitat i els dos terços de les inversions directes a l’estranger en tot el món .

No obstant la seva magnitud, si es té en compte que els fondos d’inversió, pensió, assegurances etc dels països del G7 acumulen un total de 21 bilions de dólars, o que en els mercats de canvis s’hi tracten diàriament de l’ordre de 1,5 bilions de dólars es pot comprendre lo difícil que resulta seguir la pista dels fluxes il•lícits un cop han penetrat en el sistema financer mundial.



Els clients dels paradisos fiscals
Els paradisos fixcals tenen quatre grans grups de clients : les multinacionals, les màfies, els polítics i les grans fortunes.

L’aspecte potser més conegut dels paradisos fiscals és la possibilitat que ofereixen a les grans fortunes d’evadir impostos d’una manera “legal”, és a dir, segons la lletra de la llei, però profundament injusta si es considera que es beneficien igualment dels serveis que els seus conciutadans paguen amb els seus impostos.

Aquesta mateixa possibilitat també l’ofereixen a les grans multinacionals, que utilitzen els paradisos fiscals per diversos motius, tots ells reprobables, però no tots il•legals des del punt de vista del dret establert. No solament això, sinó que aprofiten les diferències entre les legislacions dels diferents paísos per treure’n el màxim profit. Es tracta de la maximització dels beneficis per la via de pagar menys impostos. Per fer-ho transfereixen els beneficis a un lloc on aquests siguin més baixos o fins i tot nuls, ès a dir a un paradís fiscal, utilitzant la tècnica dels preus de transferència, o sigui fen compres i vendes fictícies entre filials de l’empresa en diferents països. Per això la multinacional necessita crear una filial, una empresa “pantalla”, per exemple una empresa de serveis financers (comptables, d’assegurances, etc.) en un paradís fiscal. L’empresa pantalla factura a l’altra els serveis, ficticis o reals, que li presta. D’aquesta manera els beneficis obtinguts figuren en la comptabilitat de l’empresa pantalla situada en el paradís fiscal i d’aquesta manera s’eludeixen els impostos.

Si a això hi afegim que el capital es pot moure d’una punta a l’altra del planeta sense cap mena de barrera ni de control hem de cocloure que les multinacionals ho tenen tot a punt perquè puguin, en tota legalitat, defraudar les hisendes nacionals.

Amb tantes facilitats ¿per què no utilitzar-los també per dur a terme operacions no confesables com el pagament de comissions ocultes a funcionaris o governants a fi d’aconseguir contractes públics o de guanyar o mantenir mercats? O per finançar partits polítics i campanyes electorals per tal d’assegurar-se de que els governs de torn afavoriran o no obstaculitzaran els seus negocis ? O per a l’enriquiment personal dels seus dirigents ? Evidentment tot això no pot sortir a la comptabilitat de les empreses, així que també en aquests casos els paradisos fiscals serveixen, a través de les empreses pantalla, per emmascarar i embrollar les pistes de les connexions establertes entre polítics, empresaris i financers corruptes, màfies, etc.
Quan i entren aquestes últimes les coses són més greus perquè ja no es tracta únicament de robar o defraudar sinó de blanquejar diners que provenen directament d’una activitat criminal: tràfic de drogues, d’armaments, d’organismes vius, de residus, xarxes de prostitució, d’éssers humans, terrorisme...

Les màfies han existit sempre i han practicat la globalització molt abans de que aquest nom es posés de moda, pensem per exemple en la màfia siciliana i les seves tradicionals connexions amb polítics i homes de negocis dels Estats Units, o en la màfia xinesa o en tantes d’altres. Però el que és evident és que les oportunitats de blanqueig ofertes per la progressiva absència de regulació del sistema financer mundial els facilita molt la feina i els ofereix noves oportunitats. De fet, la part més important de diner blanquejat correspon al procedent del narcotràfic i, segons el GAFI, està creixent la part corresponent al tràfic amb éssers humans. Pel que fa el tràfic d’armaments, és el més difícil d’estimar perque és l’apartat on la distinció entre diner blanc i diner negre és més difícill de discernir, entre altres raons perquè sovint hi participen empreses estatals.

El blanqueig del diner
En el procés per blanquejar diners es distingeixen tres etapes. Es una distinció més aviat teòrica perquè en realitat els límits entre una etapa i l’altra són molt indefinits, cosa per altra banda normal si pensem que la finalitat del blanqueig és precisament despistar i no pas clarificar.

El primer estadi, que sempre ha sigut el més difícil, és el de la introducció del diner negre en el sistema financer legal. La manera tradicional de fer-ho ha sigut el dipòsit en efectiu en un banc, i els paradisos fiscals han sigut tradicionalment els llocs preferits per aquesta primera fase degut a la falta de regulacions i de control que caracteritza els seus sistemes financers. Per aquesta operació fan falta dues coses: el transport dels fondos líquids i la figura del intermediari. Aquest sol ser un “professional”, per exemple un advocat, que valent-se del secret professional actua en nom d’un client desconegut. Els fondos solen ser dipositats a nom d’una societat, darrera la qual es dissimula el veritable propietari. Els qui disposen de firma per aquesta societat o en reben els fondos poden perfectament no conèixer ni el veritable propietari ni l’origen dels fondos.

Amb les facilitats ofertes per la liberalització i la desregulació dels últims anys, el blanqueig pot tenir lloc ara arreu del món. Deu ser pràcticament impossible que hi hagi cap banc, per respectable que sigui, que no estigui implicat d’alguna manera en el blanqueig de diner, a través de les seves filials als paradisos fiscals i a les places financeres off shore . Per tant, cada vegada més, aquesta primera fase del blanqueig té lloc dintre els propis sistemes financers dels països “normals”, de vegades en el mateix país on s’origina el diner negre. Com que es tracta de sumes elevadíssimes de diner una de les tècniques utilitzades és dividir-les prèviament en quantitats més petites, per tal de no aixecar sospites.

Amés a més, una de les característiques de la desregulació és la desintermediació, el permetre a institucions no bancàries la realització d’operacions que abans estaven reservades al sector bancari, o sistema financer “formal”. Des que això és així un gran nombre d’institucions financeres no bancàries, que composen el sector financer “informal”, estan cada vegada més implicades en el blanqueig de diner. Es tracta d’establiments tant corrents com les oficines de canvi de divises, o també els casinos, les agències de borsa, financeres, assegurances, etc.

La desregulació ha permès també ampliar el camp d’acció a certs establiments que sempre han estat més o menys relacionats amb el blanqueig de diner, com les empreses que treballen en el camp dels metalls i les pedres precioses, o els casinos. De fet, com diu el GAFI, pràcticament “qualsevol empresa pot, en el marc de les seves activitats principals, efectuar certes operacions financeres”. I la desintermediació ha permès que certes empreses no financeres puguin accedir directament als mercats financers nacionals i internacionals.

Una vegada el diner ja ha entrat dintre el circuit financer, sigui el formal o l’informal. comença la segona etapa, anomenada d’amuntegament perquè consisteix en un cúmul de transaccions que tenen com a finalitat desplaçar o convertir els fondos i allunyar-los del seu origen. Això es pot fer mitjançant la compra i venda d’instruments financers o simplement transferint els fondos a una sèrie de comptes espargits arreu del món especialment en els paradisos fiscals. Moltes vegades les transferències de fondos poden dissimular-se sota l’aparença de compra i venda de bens o serveis. Però, una vegada més, la globalització financera facilita considerablement la feina dels blanquejadors ja que en molts països, EE. UU, principalment, es permet la constitució de “empreses pantalla” a partir del no res, així com altres operacions sofisticades, per altra banda legals, que fan dir al GAFI que “no solament les empreses pantalla sinó quasi totes les entitats jurídiques són susceptibles de poder ser utilitzades en dispositius de blanqueig de capitals”. Per altra banda, com que l’objectiu del blanqueig és fer tornar els fondos a mans del individu o individus que els han generat, els blanquejadors prefereixen fer-los transitar per sistemes financers de països estables i desenvolupats.

Finalment, en la tercera etapa, d’integració, els fondos ja blanquejats s’introdueixen en el sistema econòmic legal invertint-los en activitats perfectament lícites, especialment en els sectors immobiliari, turístic, de l’oci, etc. Tanmateix hi han indicis d’una tendència creixent a invertir els fondos en activitats de tipus financer, especialment en les empreses gestores dels grans fondos d’inversions i de pensions, contribuïnt, de pasada, a alimentar els fondos especulatius i les bombolles financeres. En aquesta última etapa és quan la confusió entre diner lícit i l’il•lícit es fa més palesa ja que mentre d’una banda els blanquejadors es converteixen en socis de les empreses en les quals inverteixen, de l’altra, els bancs gestionen els seus diners de la mateixa manera que ho fan amb el diner legal.

Què es pot fer?
La lluita contra el blanqueig de diner topa amb dos obstacles majors: el secret bancari i el principi de sobirania nacional. El secret bancari impedeix a les autoritats obtenir les informacions necessàries i dificulta o impedeix el seguiment de les operacions bancàries. S’hi afegeix, a més, el secret professional invocat per molts dels “professionals” que intervenen en les operacions de blanqueig.
El principi de sobirania s’invoca per no cooperar amb les investigacions obertes per magistrats o comissions parlamentàries d’alguns països democràtics i impedeix l’aplicació de sancions.

Ara bé, tant el secret bancari com la sobirania nacional són drets fonamentals de les persones i dels estats democràtics i no hi ha bases legals, en el dret internacional, per intervenir quan s’invoquen aquests dos principis. Per això és summament important la construcció d’un edifici legal internacional que incorpori la criminalitat econòmica com a delicte.

La construcció d’aquest edifici legal és una tasca difícil i lenta que s’està duent a terme des de fa mig segle en base a dos textos fonamentals – la Carta dels Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides- als que s’han anat afegint convenis, resolucions, cartes de principis i altres instruments jurídics relatius a sectors diversos, per exemple el medi ambient. El Tribunal Penal Internacional, d’altra banda, tot just acaba de néixer [amb absències tant significatives com la dels Estats Units] i no cobreix, de moment, la criminalitat econòmica.

Molts organismes internacionals s’ocupen de la criminalitat financera i han elaborat mesures per combatre-la, però sempre amb una visió sectorial del problema (drogues, corrupció, terrorisme, etc.) i sense atacar directament els mètodes comuns que utilitzen tots els blanquejadors, sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació

Es obvi dons que no es pot esperar a disposar d’un corpus legal internacional per atacar el problema i, per tant, les mesures s’han de prendre a nivell dels Estats individuals i amb urgència. Els mateixos Estats que han contribuït a crear el problema els preocupa la situació pel que significa de pèrdua d’ingressos fiscals, pels efectes sobre l’opinió pública dels continus escàndols financers que es produeixen i per la infiltració de les organitzacions criminals en l’activitat i les institucions econòmiques, que tot plegat erosiona greument les democràcies dels països desenvolupats.

La lluita antiblanqueig
La preocupació per l’estat de la qüestió va dur a la creació el 1987, a instàncies del G7, del GAFI (Grup d’Acció Financera Internacional contra el blanqueig de diner). El GAFI és un organisme internacional independent al qual pertanyen 29 països i governs a més de la Comissió Europea i el Consell de Cooperació del Golf. El seu Secretariat té la seu a l’OCDE si bé n’és independent.

El GAFI va elaborar al 1990 les “40 Recomanacions” (revisades al 1996) que constitueixen una guia d’aplicació universal per a la lluita contra el blanqueig de diner. Molts organismes internacionals les han reconegut o adoptat i són el marc de referència de la lluita anti-blanqueig a pràcticament tot el món.
Algunes de les obligacions fonamentals que contenen les 40 Recomanacions són:
- la criminalització del blanqueig dels diners procedents d’infraccions greus i l’adopció de lleis que permetin confiscar el producte dels actes criminals.
- l’obligació per part de les institucions financeres d’identificar els seus clients, compresos els beneficiaris reals, i de conservar els registres i documents apropiats.
- obligació, per part de les institucions financeres, de declarar a les autoritats nacionals competents les transaccions suspectes i d’elaborar un sistema de mesures de control intern.
- sistemes adequats de control i supervisió de les institucions financeres.
- la necessitat de firmar convenis o acords internacionals i d’adoptar legislacions nacionals que permetin als països de cooperar internacionalment de manera ràpida i eficaç a tots els nivells.

El GAFI publica periòdicament informes sobre les pràctiques més corrents de blanqueig i els progressos en la lluita antiblanqueig, així com una llista de països no cooperatius
Malauradament l’existència d’un marc d’actuació no significa que aquesta es produeixi, sobretot perquè el centenar de paradisos fiscals existents arreu del món s’emparen en la seva sobirania i les seves pròpies lleis per no cooperar en investigacions obertes per altres països i que els afecten a ells.

Els jutges europeus, en particular, no es mostren gens optimistes al respecte. Al 1996, set d’ells molt implicats en la lluita contra la criminalitat financera van llançar l’anomenat “Appel de Genève” adreçat als parlaments i governs europeus per tal de que aquests es comprometessin en aquesta lluita. Un any després, 200 magistrats europeus reunits a Brussel•les constataven la falta de cooperació entre els Estats per millorar la situació. Algun jutge fins i tot ha abandonat la lluita descoratjat devent la falta de resultats i les amenaces rebudes.
Ni tant sols les mesures contra l’especulació financera preses arrel dels fets del 11 de setembre s’han pogut aplicar seriosament perquè molts comptes del terrorisme internacional estan estretament imbricats amb poderosos interessos econòmics de polítics i homes de negocis americans i d’arreu del món.

Això demostra fins a quin punt són vulnerables les nostres democràcies i la importància de “contribuir a construir, en interès de la nostra pròpia comunitat, una Europa més justa i més segura, on el frau i el crim no es puguin beneficiar d’una àmplia immunitat i on la corrupció sigui veritablement eradicada. Ens hi juguem el futur de la democràcia a Europa i és el preu de la veritable garantia dels drets dels ciutadans”.
--------------------------------------------------------------------------------

Anna Mª Garriga, (membre d’Attac-Catalunya) per “Quaderns per a la solidaritat” editats per Justícia i Pau