25 d’abr. 2009

PARADISOS FISCALS



L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha fet pública, tal com demanaven principalment els governs de França i Alemanya, la llista dels anomenats "paradisos fiscals". Costa Rica, les Filipines, Malàisia i l'Uruguai estan entre els països que encara no han subscrit els estàndards internacionals. Andorra, Gibraltar, Mònaco o San Marino es trobarien en un segon grup que s'hauria compromès a respectar aquestes normes, però no estaria fent prou esforços per aconseguir-ho. En un altre esglaó millor posicionat hi hauria Àustria, Suïssa, Luxemburg i Bèlgica.

El cas d'Andorra (Vilaweb)


El diari francés "Le Figaro" ha fet públic el llistat, que està dividit en tres categories identificades per colors.

La llista negra
Hi figurarien l'Uruguai, Costa Rica, Malàisia i les Filipines. Segons l'OCDE, aquests països no tindrien cap intenció d'acceptar i respectar els estàndards internacionals.

Les llistes grises
Són estats que compleixen alguns d'aquests preceptes internacionals, però no tots. Aquestes es divideixen en dues subcategories segons si els països compleixen més o menys estàndards.

D'una banda, hi ha la llista gris fosc amb 32 països entre els quals Andorra, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein, Panamà, San Marino, les illes Caiman, les Bahames o Libèria. De l'altra banda, hi ha la llista gris clar, on figuren Àustria, Bèlgica, Brunei, Xile, Guatemala, Luxemburg, Singapur i Suïssa.

Macau i Hong Kong són territoris que es consideren xinesos malgrat ser zones econòmiques especials. No figuren a la llista perquè aquest any van comprometre's a acceptar els estàndards internacionals.

La llista blanca
Hi ha els països que compleixen tots i cada un dels dotze estàndards internacionals. Espanya estaria en aquest grup juntament amb el Japó, França, els Estats Units, Itàlia, la República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, els Emirats Àrabs, Rússia, Turquia o la Xina, entre d'altres.


A la cimera del G-20, Alemanya i França van pressionar i reclamar com a prioritat el final d'aquests paradisos fiscals, així com el seu control. "Els temps del secret bancari han passat", assegurava el president francès Nicolas Sarkozy, que va revelar que la Xina va ser un dels països que més reticent es va mostrar al fet que es fes pública aquesta llista.

Després d'aquest acord, els caps d'estat i de govern reunits a Londres van instar els seus ministres de Finances a aplicar sancions als estats que no cooperin per complir els estàndards internacionals.
...............................................................................................................

Article de Véronique Smée, publicat a Novethic

Els quatre països que constaven a la llista negra dels països fiscals no cooperatius publicada durant la cimera del G20–Filipines, Malàisia, Costa Rica i Uruguai-, n’han estat retirats després d’haver-se compromès a complir les normes fiscals internacionals. Així, passen a formar part de la llista grisa –també publicada durant el G20- juntament amb 38 altres països. Aquesta retirada desperta dubtes sobre si realment hi ha voluntat política de lluitar contra les finances “off shore”.

L’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), que estableix les diferents llistes de paradisos fiscals segons el seu grau de “cooperació fiscal”, el dimarts 7 d’abril, va valorar molt positivament els “compromisos presos” i els “ràpids progressos” duts a terme pels països de la llista negra. De fet, les Filipines, Malàisia, Costa Rica i Uruguai s’han compromès “aquest any mateix” a intercanviar informació fiscal amb els altres membres de l’OCDE, una declaració que els ha permès passar a integrar la “llista grisa” que agrupa les “jurisdiccions que s’han compromès a complir la norma fiscal internacional però encara no l’han aplicada de forma efectiva”, segons l’OCDE. En aquesta llista grisa hi figuren, per exemple, Suïssa, Luxemburg, Bèlgica, Liechtenstein, Àustria o, fins i tot, Mònaco, que recentment encara apareixia a la llista negra. Tot i que l’organisme Transaprency France, membre de la Plataforma dels paradisos fiscals i judicials ha valorat positivament la publicació d’aquestes llistes subratllant “l’avenç històric en el control dels paradisos fiscals”, l’ONG, considera que “la batalla encara està lluny d’haver-se acabat”. “La voluntat de la comunitat internacional d’acabar amb els abusos dels paradisos fiscals no serà real mentre no es duguin a terme actuacions concretes abans de la propera reunió del G20 el setembre 2009. Cal, doncs, crear un dispositiu de seguiment i control gestionat per les institucions internacionals per controlar el avenços de les decisions preses a Londres”, avisa Transparency.


Paradisos fiscals que continuen amagats
Més enllà de l’interrogant sobre l’autenticitat d’aquests compromisos, hi ha una altre aspecte que desperta suspicàcies: hi ha diversos paradisos fiscals que no apareixen a cap llista, començant per la City de Londres, i els estats americans de Delaware (que agrupa ell sol el 43% de las societats que cotitzen a la Borsa de Nova York) i Nevada. També Xipre, l’illa de Jersey (classificada per la Plataforma dels paradisos fiscals com el tercer paradís fiscal més nociu d’Europa), les Barbados (que eximeixen d’impostos les exportacions americanes) i l’Illa Maurici figuren a la “llista blanca” de l’OCDE, que comprèn els països “que respecten les normes internacionals”...

Cal recordar que en la mateixa Europa hi ha una dotzena de territoris que presenten totes les característiques dels paradisos fiscals i judicials. “França utilitza Andorra i Mònaco, o fins i tot Suïssa, els britànics les illes Anglo-Normandes amb els seus 225 bancs i 820 fons d’inversió, i els territoris (o ex-territoris) de la Corona repartits per tot el món, els italians, el Principat de San Marino, etc.” assenyala la Plataforma dels paradisos fiscals i judicials. Per acabar, Hong Kong i Macao també s’han escapat de la llista negra, Xina va estar pressionant en aquest sentit el president Obama durant la cimera del G20. Per a Oxfam France-Agir ici, les llistes de paradisos fiscals publicades per l’OCDE “no són l’eina esperada” sinó tan sols “llistes de bones intencions”. “Tanmateix, la decisió que van prendre els dirigents del G20 de publicar les llistes era el punt de partida necessari: sense llista, no hi ha possibilitats de sancionar” apunta l’ONG en un comunicat. També lamenta al tancament de la cimera del G20 que “tan sols quatre països apareguin a la llista negra”. I, quatre dies més tard, la famosa “short list” deixa d’existir....

“Atacar les pròpies empreses”
En permetre la circulació de capitals especulatius sense cap tipus de control, els paradisos fiscals són en gran part responsables de la crisi financera actual. Tot i així, desapareixeran algun dia? No està gens clar, opinen els experts com Eva Joly o Jacques Attali. Aquest darrer va declarar a France Info que la iniciativa del G20 tan sols faria que “el diner es desplacés cap a altres bandes”. I segons l’antiga magistrada, l’única mesura eficaç consistiria en atacar les estructures jurídiques i els trusts, que permeten amagar la identitat dels beneficiaris, així com les multinacionals que tenen filials implantades en els paradisos fiscals, obligant-les a donar explicacions sobre aquestes implantacions. “Sempre que hi hagi una voluntat política, es poden prendre mesures de forma immediata”, va explicar en el programa “Ce soir ou jamais” de la cadena France 3 el 7 d’abril. “Els governs poden obligar les empreses que cotitzen en borsa a declarar d’on treuen els beneficis i on paguen els impostos, en lloc de deixar-les transferir els seus resultats a filials off-shore”.

Segons l’estudi d’Oxfam “The hidden billions for development”, l’any 2000 hi havia 2,4 milions d’empreses-pantalla situades en paradisos fiscals. Recentment, una investigació d’ "Alternatives économiques", revelava que totes les empreses del CAC40 (l’índex borsari francès) “hi estan implantades, amb gairebé 1.500 filials off-shore, repartides en prop d’una trentena de territoris, de les Bermudes a Suïssa, passant per Malta, Panamà i... el Regne Unit” explica la investigació.
=================================================


Els paradisos fiscals són petits territoris o Estats amb legislacions fiscals molt laxes o inexistents. Una de les seves característiques comunes és que acullen capitals de forma il•limitada i anònima. Es pot dir que comercialitzen la seva sobirania oferint uns règims legislatius i fiscals favorables als posseïdors de capital, sigui quina sigui la seva procedència .

La seva raò de ser és la canalització dels fluxos financers de l’economia il•lícita, és a dir el blanqueig de diner: el producte del narcotràfic, de la corrupció, del frau i de l’evasió fiscal, del tràfic d’armaments, de les màfies, del terrorisme, etc. Els paradisos fiscals permeten no solament pagar menys impostos o no pagar-ne en absolut sinó també amagar la procedència il•lícita dels diners mal adquirits i de la criminalitat financera, que s’emparen en les seves peculiars legislacions, o millor dit, en l’absència de llei que possibilita la seva existència.

Els paradisos fiscals reben els diners de tot el món i els fan “treballar” en els circuits internacionals, sense necessitat de justificar-ne l’origen i sota un anonimat absolut, i a més, amb tarifes més baixes que la mitjana del sector. Aquesta activitat atrau la presència d’un gran nombre de bancs i altres establiments financers i -encara que a algunes ànimes càndides ens pugui estranyar- els principals bancs de tot el món hi tenen establertes sucursals. El volum de diner que hi circula ha crescut tant en els últims anys amb la globalització dels mercats financers, que el fenómen preocupa fins i tot al « establishment » econòmic-financer i als propis governs que els han encoratjat o permés amb la seva apatia i falsa tolerància. Perquè ha arribat un punt en que la delinqüència financera no és un fet marginal producte de l’activitat d’un grup de delinqüents professionals, sinó que, com diu un autor , “el diner negre és la sang del sistema econòmic i del poder”, forma part del mateix entramat financer de l’economia globalitzada. Una realitat que es manifesta en l’aparició continuada en els mitjans de comunicació d’escàndols financers protagonitzats per banquers, polítics, professionals i delinqüents financers de tota mena que en realitzar les seves operacions fraudulentes es serveixen invariablement dels paradisos fiscals.

Escala del problema
Encara que òbviament no hi han estadístiques sobre aquesta qüestió es calcula en l’equivalent d’un terç del producte brut mundial el valor dels diners mantinguts en els paradisos fiscals, on es refugia una gran part del capital mòbil mundial. O també, que l’activitat dels paradisos fiscals representa un 20 % de la riquesa privada mundial.

El blanqueig de diner representa, segons càlculs del FMI, del 2 al 5% del PIB mundial, quantitat que està subestimada segons altres organismes com el GAFI . A tall de comparació, un 2% seria l’equivalent del PIB espanyol.

Els guanys obtinguts anualment prl tràfic de drogues s’estimen entre 300.000 i 500.000 milions $, la qual cosa representa un 8-10% del comerç mundial total. Però, si a les drogues s’hi afegeix el producte de la resta d’activitats criminals, el producte de l’activitat financera criminal seria de més d’un bilió de dòlars anual, que equival a un 20% del comerç mundial. Es calcula que la quantitat neta que queda als blanquejadors un cop descomptades les despeses de tot tipus és d’uns 350.000 milions $ anuals. Aquestes xifres, que no es poden comparar a cap altre sector d’activitat, representen entre la meitat i els dos terços de les inversions directes a l’estranger en tot el món .

No obstant la seva magnitud, si es té en compte que els fondos d’inversió, pensió, assegurances etc dels països del G7 acumulen un total de 21 bilions de dólars, o que en els mercats de canvis s’hi tracten diàriament de l’ordre de 1,5 bilions de dólars es pot comprendre lo difícil que resulta seguir la pista dels fluxes il•lícits un cop han penetrat en el sistema financer mundial.



Els clients dels paradisos fiscals
Els paradisos fixcals tenen quatre grans grups de clients : les multinacionals, les màfies, els polítics i les grans fortunes.

L’aspecte potser més conegut dels paradisos fiscals és la possibilitat que ofereixen a les grans fortunes d’evadir impostos d’una manera “legal”, és a dir, segons la lletra de la llei, però profundament injusta si es considera que es beneficien igualment dels serveis que els seus conciutadans paguen amb els seus impostos.

Aquesta mateixa possibilitat també l’ofereixen a les grans multinacionals, que utilitzen els paradisos fiscals per diversos motius, tots ells reprobables, però no tots il•legals des del punt de vista del dret establert. No solament això, sinó que aprofiten les diferències entre les legislacions dels diferents paísos per treure’n el màxim profit. Es tracta de la maximització dels beneficis per la via de pagar menys impostos. Per fer-ho transfereixen els beneficis a un lloc on aquests siguin més baixos o fins i tot nuls, ès a dir a un paradís fiscal, utilitzant la tècnica dels preus de transferència, o sigui fen compres i vendes fictícies entre filials de l’empresa en diferents països. Per això la multinacional necessita crear una filial, una empresa “pantalla”, per exemple una empresa de serveis financers (comptables, d’assegurances, etc.) en un paradís fiscal. L’empresa pantalla factura a l’altra els serveis, ficticis o reals, que li presta. D’aquesta manera els beneficis obtinguts figuren en la comptabilitat de l’empresa pantalla situada en el paradís fiscal i d’aquesta manera s’eludeixen els impostos.

Si a això hi afegim que el capital es pot moure d’una punta a l’altra del planeta sense cap mena de barrera ni de control hem de cocloure que les multinacionals ho tenen tot a punt perquè puguin, en tota legalitat, defraudar les hisendes nacionals.

Amb tantes facilitats ¿per què no utilitzar-los també per dur a terme operacions no confesables com el pagament de comissions ocultes a funcionaris o governants a fi d’aconseguir contractes públics o de guanyar o mantenir mercats? O per finançar partits polítics i campanyes electorals per tal d’assegurar-se de que els governs de torn afavoriran o no obstaculitzaran els seus negocis ? O per a l’enriquiment personal dels seus dirigents ? Evidentment tot això no pot sortir a la comptabilitat de les empreses, així que també en aquests casos els paradisos fiscals serveixen, a través de les empreses pantalla, per emmascarar i embrollar les pistes de les connexions establertes entre polítics, empresaris i financers corruptes, màfies, etc.
Quan i entren aquestes últimes les coses són més greus perquè ja no es tracta únicament de robar o defraudar sinó de blanquejar diners que provenen directament d’una activitat criminal: tràfic de drogues, d’armaments, d’organismes vius, de residus, xarxes de prostitució, d’éssers humans, terrorisme...

Les màfies han existit sempre i han practicat la globalització molt abans de que aquest nom es posés de moda, pensem per exemple en la màfia siciliana i les seves tradicionals connexions amb polítics i homes de negocis dels Estats Units, o en la màfia xinesa o en tantes d’altres. Però el que és evident és que les oportunitats de blanqueig ofertes per la progressiva absència de regulació del sistema financer mundial els facilita molt la feina i els ofereix noves oportunitats. De fet, la part més important de diner blanquejat correspon al procedent del narcotràfic i, segons el GAFI, està creixent la part corresponent al tràfic amb éssers humans. Pel que fa el tràfic d’armaments, és el més difícil d’estimar perque és l’apartat on la distinció entre diner blanc i diner negre és més difícill de discernir, entre altres raons perquè sovint hi participen empreses estatals.

El blanqueig del diner
En el procés per blanquejar diners es distingeixen tres etapes. Es una distinció més aviat teòrica perquè en realitat els límits entre una etapa i l’altra són molt indefinits, cosa per altra banda normal si pensem que la finalitat del blanqueig és precisament despistar i no pas clarificar.

El primer estadi, que sempre ha sigut el més difícil, és el de la introducció del diner negre en el sistema financer legal. La manera tradicional de fer-ho ha sigut el dipòsit en efectiu en un banc, i els paradisos fiscals han sigut tradicionalment els llocs preferits per aquesta primera fase degut a la falta de regulacions i de control que caracteritza els seus sistemes financers. Per aquesta operació fan falta dues coses: el transport dels fondos líquids i la figura del intermediari. Aquest sol ser un “professional”, per exemple un advocat, que valent-se del secret professional actua en nom d’un client desconegut. Els fondos solen ser dipositats a nom d’una societat, darrera la qual es dissimula el veritable propietari. Els qui disposen de firma per aquesta societat o en reben els fondos poden perfectament no conèixer ni el veritable propietari ni l’origen dels fondos.

Amb les facilitats ofertes per la liberalització i la desregulació dels últims anys, el blanqueig pot tenir lloc ara arreu del món. Deu ser pràcticament impossible que hi hagi cap banc, per respectable que sigui, que no estigui implicat d’alguna manera en el blanqueig de diner, a través de les seves filials als paradisos fiscals i a les places financeres off shore . Per tant, cada vegada més, aquesta primera fase del blanqueig té lloc dintre els propis sistemes financers dels països “normals”, de vegades en el mateix país on s’origina el diner negre. Com que es tracta de sumes elevadíssimes de diner una de les tècniques utilitzades és dividir-les prèviament en quantitats més petites, per tal de no aixecar sospites.

Amés a més, una de les característiques de la desregulació és la desintermediació, el permetre a institucions no bancàries la realització d’operacions que abans estaven reservades al sector bancari, o sistema financer “formal”. Des que això és així un gran nombre d’institucions financeres no bancàries, que composen el sector financer “informal”, estan cada vegada més implicades en el blanqueig de diner. Es tracta d’establiments tant corrents com les oficines de canvi de divises, o també els casinos, les agències de borsa, financeres, assegurances, etc.

La desregulació ha permès també ampliar el camp d’acció a certs establiments que sempre han estat més o menys relacionats amb el blanqueig de diner, com les empreses que treballen en el camp dels metalls i les pedres precioses, o els casinos. De fet, com diu el GAFI, pràcticament “qualsevol empresa pot, en el marc de les seves activitats principals, efectuar certes operacions financeres”. I la desintermediació ha permès que certes empreses no financeres puguin accedir directament als mercats financers nacionals i internacionals.

Una vegada el diner ja ha entrat dintre el circuit financer, sigui el formal o l’informal. comença la segona etapa, anomenada d’amuntegament perquè consisteix en un cúmul de transaccions que tenen com a finalitat desplaçar o convertir els fondos i allunyar-los del seu origen. Això es pot fer mitjançant la compra i venda d’instruments financers o simplement transferint els fondos a una sèrie de comptes espargits arreu del món especialment en els paradisos fiscals. Moltes vegades les transferències de fondos poden dissimular-se sota l’aparença de compra i venda de bens o serveis. Però, una vegada més, la globalització financera facilita considerablement la feina dels blanquejadors ja que en molts països, EE. UU, principalment, es permet la constitució de “empreses pantalla” a partir del no res, així com altres operacions sofisticades, per altra banda legals, que fan dir al GAFI que “no solament les empreses pantalla sinó quasi totes les entitats jurídiques són susceptibles de poder ser utilitzades en dispositius de blanqueig de capitals”. Per altra banda, com que l’objectiu del blanqueig és fer tornar els fondos a mans del individu o individus que els han generat, els blanquejadors prefereixen fer-los transitar per sistemes financers de països estables i desenvolupats.

Finalment, en la tercera etapa, d’integració, els fondos ja blanquejats s’introdueixen en el sistema econòmic legal invertint-los en activitats perfectament lícites, especialment en els sectors immobiliari, turístic, de l’oci, etc. Tanmateix hi han indicis d’una tendència creixent a invertir els fondos en activitats de tipus financer, especialment en les empreses gestores dels grans fondos d’inversions i de pensions, contribuïnt, de pasada, a alimentar els fondos especulatius i les bombolles financeres. En aquesta última etapa és quan la confusió entre diner lícit i l’il•lícit es fa més palesa ja que mentre d’una banda els blanquejadors es converteixen en socis de les empreses en les quals inverteixen, de l’altra, els bancs gestionen els seus diners de la mateixa manera que ho fan amb el diner legal.

Què es pot fer?
La lluita contra el blanqueig de diner topa amb dos obstacles majors: el secret bancari i el principi de sobirania nacional. El secret bancari impedeix a les autoritats obtenir les informacions necessàries i dificulta o impedeix el seguiment de les operacions bancàries. S’hi afegeix, a més, el secret professional invocat per molts dels “professionals” que intervenen en les operacions de blanqueig.
El principi de sobirania s’invoca per no cooperar amb les investigacions obertes per magistrats o comissions parlamentàries d’alguns països democràtics i impedeix l’aplicació de sancions.

Ara bé, tant el secret bancari com la sobirania nacional són drets fonamentals de les persones i dels estats democràtics i no hi ha bases legals, en el dret internacional, per intervenir quan s’invoquen aquests dos principis. Per això és summament important la construcció d’un edifici legal internacional que incorpori la criminalitat econòmica com a delicte.

La construcció d’aquest edifici legal és una tasca difícil i lenta que s’està duent a terme des de fa mig segle en base a dos textos fonamentals – la Carta dels Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides- als que s’han anat afegint convenis, resolucions, cartes de principis i altres instruments jurídics relatius a sectors diversos, per exemple el medi ambient. El Tribunal Penal Internacional, d’altra banda, tot just acaba de néixer [amb absències tant significatives com la dels Estats Units] i no cobreix, de moment, la criminalitat econòmica.

Molts organismes internacionals s’ocupen de la criminalitat financera i han elaborat mesures per combatre-la, però sempre amb una visió sectorial del problema (drogues, corrupció, terrorisme, etc.) i sense atacar directament els mètodes comuns que utilitzen tots els blanquejadors, sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació

Es obvi dons que no es pot esperar a disposar d’un corpus legal internacional per atacar el problema i, per tant, les mesures s’han de prendre a nivell dels Estats individuals i amb urgència. Els mateixos Estats que han contribuït a crear el problema els preocupa la situació pel que significa de pèrdua d’ingressos fiscals, pels efectes sobre l’opinió pública dels continus escàndols financers que es produeixen i per la infiltració de les organitzacions criminals en l’activitat i les institucions econòmiques, que tot plegat erosiona greument les democràcies dels països desenvolupats.

La lluita antiblanqueig
La preocupació per l’estat de la qüestió va dur a la creació el 1987, a instàncies del G7, del GAFI (Grup d’Acció Financera Internacional contra el blanqueig de diner). El GAFI és un organisme internacional independent al qual pertanyen 29 països i governs a més de la Comissió Europea i el Consell de Cooperació del Golf. El seu Secretariat té la seu a l’OCDE si bé n’és independent.

El GAFI va elaborar al 1990 les “40 Recomanacions” (revisades al 1996) que constitueixen una guia d’aplicació universal per a la lluita contra el blanqueig de diner. Molts organismes internacionals les han reconegut o adoptat i són el marc de referència de la lluita anti-blanqueig a pràcticament tot el món.
Algunes de les obligacions fonamentals que contenen les 40 Recomanacions són:
- la criminalització del blanqueig dels diners procedents d’infraccions greus i l’adopció de lleis que permetin confiscar el producte dels actes criminals.
- l’obligació per part de les institucions financeres d’identificar els seus clients, compresos els beneficiaris reals, i de conservar els registres i documents apropiats.
- obligació, per part de les institucions financeres, de declarar a les autoritats nacionals competents les transaccions suspectes i d’elaborar un sistema de mesures de control intern.
- sistemes adequats de control i supervisió de les institucions financeres.
- la necessitat de firmar convenis o acords internacionals i d’adoptar legislacions nacionals que permetin als països de cooperar internacionalment de manera ràpida i eficaç a tots els nivells.

El GAFI publica periòdicament informes sobre les pràctiques més corrents de blanqueig i els progressos en la lluita antiblanqueig, així com una llista de països no cooperatius
Malauradament l’existència d’un marc d’actuació no significa que aquesta es produeixi, sobretot perquè el centenar de paradisos fiscals existents arreu del món s’emparen en la seva sobirania i les seves pròpies lleis per no cooperar en investigacions obertes per altres països i que els afecten a ells.

Els jutges europeus, en particular, no es mostren gens optimistes al respecte. Al 1996, set d’ells molt implicats en la lluita contra la criminalitat financera van llançar l’anomenat “Appel de Genève” adreçat als parlaments i governs europeus per tal de que aquests es comprometessin en aquesta lluita. Un any després, 200 magistrats europeus reunits a Brussel•les constataven la falta de cooperació entre els Estats per millorar la situació. Algun jutge fins i tot ha abandonat la lluita descoratjat devent la falta de resultats i les amenaces rebudes.
Ni tant sols les mesures contra l’especulació financera preses arrel dels fets del 11 de setembre s’han pogut aplicar seriosament perquè molts comptes del terrorisme internacional estan estretament imbricats amb poderosos interessos econòmics de polítics i homes de negocis americans i d’arreu del món.

Això demostra fins a quin punt són vulnerables les nostres democràcies i la importància de “contribuir a construir, en interès de la nostra pròpia comunitat, una Europa més justa i més segura, on el frau i el crim no es puguin beneficiar d’una àmplia immunitat i on la corrupció sigui veritablement eradicada. Ens hi juguem el futur de la democràcia a Europa i és el preu de la veritable garantia dels drets dels ciutadans”.
--------------------------------------------------------------------------------

Anna Mª Garriga, (membre d’Attac-Catalunya) per “Quaderns per a la solidaritat” editats per Justícia i Pau

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes