2 de set. 2009

70 ANIVERSARI DE LA 2ª GUERRA MUNDIAL



Esa guerra que es de otros

Francesc Marc Álvaro. La Vanguardia, Barcelona 2-09-2009

Somos hijos de una paradoja que nos ha convertido, a las gentes de aquí, en europeos más que raros: nuestra Guerra Civil, como ya han explicado tantos historiadores, fue el prólogo y el laboratorio de pruebas de la Segunda Guerra Mundial, pero quedamos al margen del gran conflicto y, luego, aislados por el largo franquismo, nos cubrió una espesa ignorancia acerca del alcance y significado de ese tiempo de sangre y dolor que moldeó el mundo de hoy. El profesor Josep M. Fradera, en un texto, de su reciente libro La pàtria dels catalans, sobre el movimiento estudiantil de oposición a Franco en los primeros setenta, hace referencia a este problema cuando escribe que "se sabían muy pocas cosas de lo que había sido la Segunda Guerra Mundial, del genocidio de los judíos y otras minorías de Europa, de las secuelas trágicas del conflicto y de la división bipolar que este acarreó en términos económicos, sociales y culturales". Incluso los círculos que se consideraban más activos e informados durante la etapa final de la dictadura tenían poco interés en profundizar sobre los hechos y las consecuencias de esa guerra que empezó el 1 de septiembre de 1939, hace ahora setenta años, cuando las tropas alemanas invadieron Polonia.

La Segunda Guerra Mundial siempre ha sido, desde las Españas, la guerra de otros. Aunque en el castigado suelo español de principios de los cuarenta no se libró batalla alguna, la perspectiva de una conflagración totalmente ajena a nosotros es engañosa y deja fuera de campo una serie de realidades insoslayables. Desde los republicanos unidos a las tropas aliadas a la División Azul que luchó al lado de Hitler, pasando por los deportados españoles en Mauthausen a los que Franco consideró apátridas, los colaboradores de la resistencia francesa y de los servicios secretos británicos o estadounidenses, los exiliados (algunos profesionales de alto nivel entre ellos) que fueron acogidos en Londres, Moscú, México DF y otras capitales, los germanófilos que tuvieron que reconvertirse en 1945, los maquis que esperaron en balde que la liberación atravesara los Pirineos, los diplomáticos que ayudaron a escapar a los judíos, etcétera. Luego, con la recolocación de la España de Franco a partir de la lógica de la guerra fría, lo último que el régimen quería hacer era rememorar los tiempos en que el nazismo y el fascismo fueron aplastados. El único relato confortable para el franquismo estabilizado era la explotación del anticomunismo, borrando pragmáticamente las viejas querencias por Berlín. Las amargas y esclarecedoras páginas de Gaziel en el dietario Meditaciones en el desierto nos ilustran sobre el desengaño histórico de quienes esperaban que las democracias occidentales echaran el Generalísimo al mismo basurero donde fueron a parar Hitler y Mussolini.



El imaginario español todavía está negativamente influido por esta ignorancia inercial acerca de lo que sucedió entre 1939 y 1945 en el mundo. También la política, a izquierda y derecha del arco parlamentario, transmite unas actitudes y unos mensajes que serían inexplicables en otros países europeos a la luz de la trágica experiencia de la Segunda Guerra Mundial. Hay gentes del PP y del PSOE que hablan de la vida, de la libertad, de los valores y de lo que les place como si todo hubiera empezado en 1975 o 1978. De nada sirve, a efectos sociales, que se publiquen trabajos muy documentados o que algunas iniciativas museográficas abran ventanas al exterior. Para mucha gente, todo se reduce a las películas clásicas made in Hollywood, que tanto nos engancharon cuando éramos niños: americanos e ingleses contra alemanes y japoneses. Por eso, desgraciadamente, una cruz gamada no se ve ni se juzga del mismo modo en Barcelona que en Amsterdam. Y debemos soportar también que un partido totalitario con una larga historia de violencia, Falange, se manifieste por las calles cuando –si no estoy equivocado– existe una llamada ley de partidos que ya se ha aplicado a otras siglas. Todo ello resulta extremadamente incoherente y ridículo, pues coincide con la explotación propagandística que ciertos políticos hacen del pasado reciente, para repintar de moralina esas falsedades partidistas que, por suerte, vamos descubriendo poco a poco.



El historiador inglés Tony Judt, en su monumental obra Postguerra, una historia de Europa desde 1945, escribe que "la mayoría de los europeos vivieron la guerra de una forma pasiva, siendo derrotados y ocupados por un colectivo de extranjeros y luego liberados por otro". Los movimientos partisanos, que tuvieron un papel destacado en algunos países, fueron la gloriosa excepción de un panorama marcado por el extrañamiento radical del individuo y por la fatalidad. Pero estos espectadores pasivos de su destino, justamente porque salían de una experiencia atroz de dimensiones únicas, vieron descomponerse sus valores y sus categorías de análisis, así como sus expectativas y sus deseos. El futuro dejó de ser lo que había sido hasta 1939 y hubo que volver a imaginar. La Unión Europea, que hoy criticamos tanto, es la plasmación más ambiciosa de ese cambio de mentalidad sin precedentes.
En nada ayuda al debate democrático que las lecciones (imperfectas pero necesarias) de la Segunda Guerra Mundial sigan siendo una asignatura pendiente y exótica en las Españas. Sin aprobarla, nunca entenderemos el mundo del que formamos parte.
===============================================================


SETANTA ANYS DE L'INICI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
El llarg malentès
Ferran Sáez Mateu (Escriptor i professor a la URL)
Qui la va guanyar i qui la va perdre, la Segona Guerra Mundial? El dia 1 de setembre passat, en plena commemoració del 70è aniversari de l'inici de la carnisseria més esgarrifosa de la història, hom va poder comprovar que aquesta pregunta no és pas una brometa enginyosa, sinó l'origen d'un immens malentès que, per exemple, va acabar transformant els actes oficials celebrats a la ciutat polonesa de Gdansk en una cosa tensa, forçada i potencialment explosiva. La premsa internacional va subratllar certes sortides de to de Vladímir Putin, així com la cridanera absència de Barack Obama. Pocs van voler anar al fons de la qüestió, però. Sembla que al llarg malentès encara li queden molts anys de vida, perquè provar de resoldre'l resulta massa incòmode. Compromet determinades ideologies que, en l'actualitat, han pogut rentar el seu passat sinistre, així com determinades visions de la història en què, de manera prou sospitosa, tot encaixa massa bé.

QUE LA TENSIÓ QUE COMENTEM ES PRODUÍS precisament en territori polonès no és casual. La van guanyar o la van perdre, els polonesos, la guerra? Ara fa tot just 70 anys, l'1 de setembre del 1939, les tropes de l'Alemanya nazi els van envair. Al cap de sis anys de devastació, l'URSS de Stalin va instaurar un nou Estat totalitari a Polònia, que va durar fins al 1989. La legítima pregunta que molts ciutadans de l'antiga àrea d'influència soviètica, no només els polonesos, s'han fet aquests dies és, si fa no fa, aquesta: la mera substitució d'un règim criminal i totalitari de dretes per un règim criminal i totalitari d'esquerres, es pot considerar una victòria? A Romania, per exemple, la substitució del règim dictatorial d'Antonescu pel règim dictatorial de Ceausescu, fou un avenç per a les llibertats i el benestar de les persones? Tret de les minories que els nazis pretenien exterminar directament, el gruix de la població va notar algun canvi substancial?



HEUS AQUÍ L'ORIGEN DEL LLARG MALENTÈS que fa perfectament comprensible, entre altres coses, l'absència d'Obama a les celebracions del dia 1 de setembre. Per alguns, la Segona Guerra Mundial la van guanyar els aliats i la va perdre l'eix Berlín-Roma-Tòquio. Aquest esquema tan senzill, però, no permet entendre en absolut la naturalesa de la Guerra Freda ni moltíssimes altres coses. La Segona Guerra Mundial només va representar una victòria parcial contra el totalitarisme, que va continuar igual o pitjor a l'òrbita soviètica i a la de la Xina maoista. Els polonesos, per exemple, tan enfurismats aquests dies, van passar d'una dictadura a una altra, i la segona va durar fins fa només vint anys. Va generar la persecució sistemàtica i la mort de milers i milers de persones innocents, i un endarreriment econòmic que encara arrosseguen ara. El seu explicable malestar és el resultat directe del malentès que comentem.

D'ALGUNA MANERA, LA TENSIÓ QUE ES VA VIURE fa uns dies a Gdansk prové d'haver tancat en fals, ara fa 12 anys, un debat irrefusable. L'any 1997, Stéphane Courtois, aleshores director del prestigiós Centre National de la Recherche Scientifique de França (CNRS), va editar un llibre col·lectiu anomenat El llibre negre del comunisme: crims, terror i repressió. Per entendre perfectament la incomoditat dels actes commemoratius de Gdansk hom pot llegir el capítol que signa Andrzej Paczkowski, per exemple. L'any 1997, aquell text, que va descobrir 100 milions de morts de quals aleshores tothom es desentenia, va aixecar una reacció gairebé histèrica entre els polítics i intel·lectuals occidentals que havien estat còmplices morals de determinats sàtrapes. Es va publicar algun llibret per provar de neutralitzar o matisar les dades numèriques del text coordinat per Courtois, però la cosa no va passar d'aquí. El debat es va tancar absolutament en fals, tot i ser el més important amb què s'acomiadava el segle XX. Jean-François Revel va ironitzar sobre la impostura d'alguns intel·lectuals occidentals d'esquerres que llavors feien de jutge sobre l'assumpte, quan, en realitat, n'eren part...

ÉS MOLT PROBABLE QUE LA TENSIÓ que es va viure a Gdansk l'1 de setembre es torni a repetir l'any 2019, o l'any 2029, quan es commemorin el 80è o el 90è aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial. El llarg malentès seguirà intacte mentre alguns no siguin capaços d'admetre que el nacionalsocialisme i el comunisme van ser les dues cares d'una mateixa moneda, la de l'Estat totalitari del segle XX. Però, sobretot, el malestar continuarà invariable en llocs com Polònia i Txèquia mentre se'ls continuï dient que un bon dia van ser "alliberats"... pel camarada Stalin!

L'ANY 2006 ES VA ESTRENAR A ALEMANYA una pel·lícula d'èxit mundial que fins i tot va obtenir un Oscar, Das Leben der Anderen (La vida dels altres), en què es narrava la sòrdida existència quotidiana de les persones que vivien sota les dictadures comunistes europees. Fou una segona magnífica oportunitat per tancar l'equívoc que comentem, però al final el debat es va reduir a quatre tafaneries sobre l'actor protagonista, Ulrich Mühe, mort el 2007, que també va ser espiat per la seva pròpia dona, l'actriu Jenny Gröllmann. Un dia d'aquests n'hauríem de parlar seriosament, de tot això, deixant de banda les anècdotes i centrant-nos en el llarg malentès. És previsible que a alguns no els faci gaire gràcia, però.


.........................................................................................

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes