Els Reis Catòlics pretenien retallar el poder de la noblesa i reforçar la uniformitat política i religiosa dels diferents regnes peninsulars. L’expulsió dels moriscos va despoblar el Regne de València quan l’economia es fonamentava, principalment, en l’arròs, la vinya i la morera.
1.- ASPECTES POLÍTICS DELS SEGLES XVI i XVII
Durant els segles XVI i XVII al Regne de València es van conservar els Furs i les institucions (Generalitat, Jurats, etc.), encara que les Corts només es convocaven quan els monarques necessitaven demanar diners i soldats.
La Germania va ser la gran insurrecció que l’any 1519 van protagonitzar els gremis de València que exigien tenir representants entre els Jurats de la ciutat, a més el malestar de les classes populars pels atacs dels pirates barbarescos i l’epidèmia de pesta del mateix any van afavorir la revolta. Malgrat els triomfs inicials dels agermanats del sud (Gandia, Alzira, Xàtiva), la repressió que va seguir a la victòria de la noblesa va ser mot violenta amb execucions dels dirigents (Guillem Sorolla, Joan Caro i Vicent Peris), confiscacions, desterraments i presó. El fracàs de la Germania va significar la derrota de les classes populars que, des d’aleshores, van ser excloses del govern de les ciutats en nom de l’autoritarisme monàrquic.
Durant el regnat de Felip IV, les Corts Valencianes (així com les aragoneses) van acceptar la petició del favorit del rei (el Comte-duc d’Olivares) d’aportar més diners per a la Corona, però van negar-se al reclutament de soldats valencians. De tota manera, els funcionaris principals del Regne solien ser nobles castellans més preocupats per la cort hispànica que pels interessos valencians.
2.- POBLACIÓ I ECONOMIA ALS SEGLES XVI i XVII
A la darreria del segle XVI, dels 400.000 habitants del Regne, uns 130.000 eren moriscos. L’any 1609 Felip III va signar un decret en el qual n’ordenava la seua expulsió, fet que va perjudicar enormement el Regne de València ja que molts llocs del territori quedaren despoblats. Fins el segle XVIII no es pogueren recuperar els 400.000 habitants.
El regadiu va continuar guanyant terres al secà gràcies a la realització d’obres com la séquia Major de Sueca a València, la séquia d’Escalona a Castelló i el pantà de Tibi a Alacant. La producció agrícola es va orientar cap a cultius destinats al comerç: l’arròs que se sembrava en tot el litoral, la vinya (al Baix Maestrat, l’Alt Palància, el Camp de Morvedre i a llocs molt localitzats de La Plana) i la morera que va iniciar l’època daurada de la seda. Així s’obriren rutes mercantils per exportar vi, aiguardent i teixits de seda cap a l’Europa atlàntica i Amèrica.
3.- EL RENAIXEMENT AL REGNE DE VALÈNCIA
Durant el Renaixement, al Regne de València es va desenvolupar l’Humanisme, en el qual destacà el filòsof i pedagog Joan Lluís Vives. La Universitat de València fou una de les més obertes de la Península a les noves idees que defensava l’Humanisme.
En arquitectura, els elements gòtics es mesclen amb les noves aportacions renaixentistes (Consolat de Mar de València), mentre les influències classicistes de la darreria del segle XVI s’observen en els claustres (col•legi del Corpus Christi a València i de Sant Domènec a Oriola).
En escultura destacà Damià Forment (1475-1540), que consolidà l’estil renaixentista en els seus retaules. La pintura italiana es va difondre de la mà de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos que treballaren en el retaule major de la catedral de València, mentre el fill de Vicent Macip, és a dir, Joan de Joanes (1523-1579) va esdevindre el pintor valencià de més renom.
4.- EL BARROC VALENCIÀ AL SEGLE XVII
En arquitectura i escultura destaquen la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats de Diego Martínez a València i les portades de les esglésies de Sant Andreu de València i de la Mare de Déu de l’Assumpció de Joan Baptista Vinyes a Vinaròs.
El naturalisme “tenebrista” procedent d’Itàlia es va introduir aviat al territori valencià, gràcies a Pedro de Orrente (1580-1645) que va treballar a la cartoixa de Porta Coeli de Bétera. El xativí Josep de Ribera (1591-1652) és el representant principal de l’escola “tenebrista”, de tonalitats fosques i dramàtics contrastos de llum. També cal esmentar Jeroni Jacint Espinosa i Esteve Marc.
================================================
