7 de gen. 2009

07. Renaixement i Reforma


EUROPA A COMENÇAMENTS DE L'EDAT MODERNA

Europa havia canviat molt respecte a l'Edat Mitjana (segles V al XV). A principis del segle XVI es podien apreciar molts canvis amb la consolidació de la monarquia autoritària (Reis Catòlics a Castella i Aragó, Enric VIII a Anglaterra, Lluís XVI a França, etc.) on el rei acumulà tot el poder polític amb la unió dinàstica dels seus regnes (cas de Castella i Aragó), creant l'Administració, la Diplomàcia i exèrcits permanents.



El mapa polític d'Europa el 1500 ja era molt diferent al de la Baixa Edat Mitjana (segles XIV-XV), així com el mapa del món que s'eixamplà com a conseqüència del descobriment de Cristòfor Colom (1492), de les expedicions portugueses i de la primera volta al món de J.S.Elcano (1519-1522).



Les causes dels descobriments són diverses: culturals (humanisme i renaixement), econòmiques (necessitat de comerciar directament amb l'Orient), ideològiques (divulgació dels viatges de Marco Polo) i tècniques (ús del timó de codaste, la brúixola i la caravel•la), així com polítiques (recolzament dels Reis Catòlics a l'empresa colombina i presència dels turcs en el Mediterrani oriental).



L'HUMANISME

L’humanisme va ser un corrent cultural que va arribar a l’esplendor al segle XV i començament del XVI. Es va caracteritzar pel rebuig a molts dels principis del coneixement medieval i per l’afany de saber.

Els humanistes van col·locar l’ésser humà al centre de l’univers, al contrari de la societat medieval, en què tot girava al voltant de Déu. No es va perdre el sentiment religiós, però es va potenciar la figura de l’ésser humà com a ésser lliure i racional.




Els mestres es van inspirar en l’antiguitat clàssica, els textos de la qual estudiaren en profunditat rebutjant les interpretacions i les traduccions medievals. D’una banda, van analitzar els autors clàssics, com Aristòtil o Plató, els ensenyaments dels quals eren considerats un model de conducta social, política i religiosa. De l’altra, estudiaren directament la Bíblia en les llengües originals.



L’humanisme va defensar la recerca de la veritat a través de la reflexió personal i de la investigació. Els humanistes van promoure l’ús escrit de les llengües vernalces i les van considerar tan aptes per a la cultura com el llatí i el grec. Aquest fet contribuí a l’aparició de les literatures nacionals.





LA REFORMA PROTESTANT

A l'arribar al segle XVI, l'Església catòlica ja havia sofert seriosos contratemps, com ara el desterrament a Avinyó de temps passats, el Cisma d'Occident en l'època del Papa Luna (tancat a Sant Mateu, Baix Maestrat, amb la renuncia de Climent VIII el 1429) i la crisi disciplinària. Encara que al final de l'Edat Mitjana s'observava una intensificació de l'esperit religiós, les coses havien anat canviant: deficiències en la jerarquia, excés de riqueses, diversitat d'opinions i heretgies, compra de càrrecs, residència d'eclesiàstics fora de la seua destinació, falta de cultura del clergat popular... Era necessària una Reforma.

El frare agustí Martí Luter va atacar la predicació de les indulgències, va fer afirmacions considerades herètiques per Roma i va trencar obertament amb l'Església catòlica. Segons Luter, només la fe en Crist justifica la salvació de les ànimes, la Bíblia és l'única font de revelació divina que pot ser lliurement interpretada, no existeix el purgatori catòlic i no s'ha de rendir culte ni a la Verge, ni als Sants.

Aquestes idees es difongueren ràpidament per Alemanya degut a l'ambient crític i, sobretot, a la protecció dels prínceps alemanys que volien beneficiar-se amb la confiscació dels béns de l'Església catòlica. El protestantisme s'estengué per altres països, destacant la figura de Joan Calví a Suïssa amb la doctrina de la "predestinació". Per la seua banda, el rei d'Anglaterra Enric VIII aprofità el contenciós amb el Papa, sobre la seua petició de divorci, per separar-se de l'obediència a Roma.



Mentrestant, l'Església catòlica havia mamprés la Contrareforma, una seriosa tasca de reformes que impulsà una major disciplina, donant lloc al naixement de noves ordres religioses dependents directament del Papa: la Companyia de Jesús fou fundada pel jesuïta Ignasi de Loiola. La Contrareforma es portà a terme mitjançant el Concili de Trento (1545-1563) per aturar la progressió del protestantisme i la indisciplina interna que havia regnat fins aleshores.



EL RENAIXEMENT
El concepte de Renaixement és correlatiu al concepte d'edat mitjana: naix com una oposició que es disposa a edificar una nova civilització, forta i poderosa, que pretén substituir els segles "de barbàrie" transcorreguts des de la caiguda de l'imperi Romà, encara que els seus fonaments s'arrelen en certa prosperitat de la Baixa Edat Mitjana quan comença la prosperitat dels burgs, de les ciutats.

Es tracta d'establir novament un clasicisme que cal imitar i prendre'l com a model, per tal de fer sorgir una nova època d'or com als temps de l'antiguitat clàssica de Grècia i Roma: aquests nous temps de l'art i la cultura, malgrat tractar-se d'un moviment elitista i prou minoritari, va tenir lloc, aproximadament, en la segona meitat del s XV (Quattrocento) i en la primera meitat del XVI (Cinquecento) italians.



El coneixement es va difondre a través de la impremta i les acadèmies. El Renaixement es caracteritza per la inspiració en l’antiguitat clàssica, el domini de la perspectiva, convertir l’ésser humà en el centre de les representacions, l’interés per la representació de la naturalesa i l’ús de temàtiques distintes de la religiosa.



EL QUATTROCENTO

El centre artístic fou Florència i hi destacaren els artistes Brunelleschi, Massaccio, Botticelli, Ghiberti, Donatello, Alberti, Bramante, Verrocchio, Fra Angelico, Mantegna, Piero della Francesca, Giorgione, Ucello, Lippi.

L’arquitectura es va caracteritzar per la ruptura respecte a l’art gòtic i el retorn a la utilització d’elements constructius de l’època antiga com ara l’arc de mig punt i els ordres clàssics, així com la utilització dels carreus encoixinats sobre els murs de les façanes. L’escultura va buscar més la representació humana (encara que hi van seguir presents els temes religiosos); a més, es va perfeccionar la representació de proporcions i es va superar la rigidesa que encara hi havia en el gòtic. La pintura va incorporar nous temes mitològics, amb nus o retrats de mecenes i també perquè es va preocupar d’allò més per representar la bellesa idealitzada i va millorar el domini de la perspectiva, amb la introducció de tècniques amb aquesta finalitat com l’sfumato.



L'escassa força que va tenir el gòtic a Itàlia i el record encara viu de l'art romà influeixen en la precocitat del Renaixement florentí, caracteritzat per la delicadesa i la senzillesa. L'arquitectura es va allunyar del gòtic i va tornar a utilitzar l'arc de mig punt, en els ordres clàssics grecs i diversos elements de construcció i decoratius de l'art romà. Al començament del segle XV, hi trobem una primera generació artística de la qual sobresurten l'escultor Ghiberti, autor dels relleus de dues belles portes de bronze al baptisteri de la catedral de Florència, Brunelleschi, que acaba amb una airosa cúpula la mateixa catedral i crea el tipus de palau renaixentista allunyat ja del castell medieval, i molts pintors, com Fra Angelico , autor dels elegants frescos del convent de Sant Marc, i Masaccio, que encara que va morir abans dels trenta anys mostra una forca expressiva extraordinària en els frescos de l'Església del Carmine.

Plenament renaixentista ho és Donatello, escultor d'obres molt variades i amb una gran perfecció en la figura humana (David, Sant Jordi, estàtua eqüestre del Condottíero Gattamelata) dotades de gran sentiment dramàtic, juntament amb una forta influencia de la sobrietat i l'equilibri clàssics.

Entre els arquitectes destaquen Michelozzo, deixeble de Brunelleschi, que dóna una forma definitiva als palaus que les grans famílies florentines poden permetre's el luxe de construir (com ara el dels Médici-Riccardi) i León Battista Alberti, gran coneixedor de l'arquitectura romana, que ens va deixar el temple Malatestíá de Rímini, una de les obres més representatives del classicisme paganitzant.

A la pintura d'Alessandro Botticelli, extraordinari dibuixant, hi sorgeix amb força el paganisme clàssic (L'allegoría de la primavera) fins a arribar a la representació del nu femení (El naixement de Venus) amb escenes plenes de moviment en les quals triomfa la natura.



En el trànsit del quatrecents al segle XVI sobresurt Leonardo da Vinci, que viu a Milà i mor a França. Home d'insaciable curiositat científica, ens ha llegat nombrosos quaderns d'apunts on, a més dels estudis anatòmics, es troben certs projectes d'uns curiosos aparells voladors, d'armes o d'instruments musicals. La seva obra pictòrica no és gaire amplia però sí forca original, sobretot en la utilització de la tècnica de l'sfumato , que dóna a les seues obres un ambient entre real i misteriós; el seu dibuix és d'una gran precisió. Hi destaquen: La Mare de Déu de les roques, La Gioconda i El Sant Sopar, etc.




EL CINQUECENTO

El centre artístic fou Roma, malgrat Florència o Venècia, etc. Sobre tot perquè els papes del segle XVI, per demostrar el seu prestigi i poder, van embellir la ciutat de Roma amb noves construccions i van actuar com a mecenes d’alguns artistes importants, sobretot per realitzar la basílica de Sant Pere del Vaticà. Hi destacaren els artistes Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, Tizià, Tintoretto...

Abans d'acabar el segle XV, Florència inicia la seua decadència política i econòmica que influirà en la decadència cultural. El nou gran focus artístic serà, al segle XVI, Roma, i el mecenatge passarà dels Mèdici als Papes , especialment Sixte IV , Juli II i Lleó X, que pertanyia a la família dels Mèdici.



Artistes de totes les regions italianes s'apleguen fins aquest centre tan important, on s'inicia la construcció de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà, és la gran obra del Renaixement i va ser construïda sota el mecenatge del papes Juli II i Lleó X. Iniciada amb plànols de l'arquitecte llombard Bramante, que va projectar una planta de creu grega amb una gran cúpula central; l'obra va ser concebuda con una síntesis de l'antiguitat clàssica i del cristianisme. La mort de Bramante i diverses intervencions d'altres arquitectes (Rafael, Sangallo, Miquel Àngel i Maderno) van canviar la idea primitiva. En el resultat final excel·leix la grandiosa cúpula bastida per Miquel Àngel, que s'inspira en la del Panteó de Roma, amb 42 m de diàmetre i 123 d'alçària, sobre un bonic tambor decorat amb columnes apariades i amb frontons triangulars i circulars alternats.




L'esmentat Miquel Àngel Buonarroti és la gran figura del classicisme romà del segle XVI, tot i que havia nascut i s'havia format a Florència. Poeta, arquitecte i pintor amb la volta i Judici Final de la Capella Sixtina del Vaticà, on recull un món de personatges gegantins que culminen en l'escena del judici final; és per damunt de tot un escultor genial, amb una forca creadora extraordinària i gran admirador de les escultures gregues clàssiques i hel·lenístiques. David, la Pietat, les tombes dels Médici i sobretot el Moisés de la inacabada tomba de Juli II, ens transmeten tota la seua forca creadora, impregnada d'un vitalisme angoixós que s'ha anomenat terribilità.




Coetàniament a Miquel Àngel, tot i que va morir molt abans, va treballar al Vaticà Raffaello Sanzio, pintor de composició grandiosa en els frescos de les sales del Vaticà (L'escola d'Atenes, La disputa del Santíssim Sagrament) i de dolça harmonia en les seues nombroses Madonnes (pintures que representen la Mare de Déu amb l'Infant). Va ser un gran retratista i un inspirat pintor de la Verge i de la Sagrada Família. En les seues obres va deixar patent la seua mestria en l'art de compondre, es a dir, de relacionar els personatges entre si.



Fora d’Itàlia destacaren Jan van Eyck, Roger van der Weyden, El Bosch, Brueghel el Vell, Dürer, El Greco...

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes