.JPG)
Maria de Luna, reina de la Corona d’Aragó (1396-1406) i esposa de Martí I l’Humà, va nàixer a Sogorb el 1357 i va morir a Vila-real un 28 de desembre de 1406, és a dir, que el 2006 s’acompliren, exactament, sis centúries, 600 anys. Des d’aleshores, potser, s’ha anat incrementant la bibliografia al voltant del personatge que, encara a dia d’avui, continua sent escassa.
A Sogorb, ciutat natal de la reina, se li va erigir una efígie commemorativa del centenari de la seua mort. A Vila-real, però, l’únic acte que es realitzà per commemorar tan històrica efemèride (mai cap reina, ni cap rei havien nascut, ni mort a Vila-real... un esdeveniment demogràfic que, per cert, tampoc no ha tornat a passar mai més a la història) va consistir en un espontani i respectuós minut de silenci amb el repartiment d’una tarja commemorativa, en un sopar del Col·lectiu Local del BLOC, tal com ho va contar la premsa i alguns blocaires com ara Raül Puchol... Un mes abans, però, la Revista Poble de Vila-real m'havia publicat un article d'opinió, sol·licitant públicament la realització d'algun acte commemoratiu al respecte davant la dessídia municipal (que ja ve sent una tradició a Vila-real com s'ha demostrat enguany, Any Jaume I, retirant l'estàtua del fundador de Vila-real i del Regne de València):
La bibliografia local al respecte, això sí, presentava al 2006 la imprescindible aportació de Benet Traver a “Historia de Villarreal” (1909; pàgs. 72-74), un estudi de José Mª Doñate (1) sobre “Exequias reales en Vila-real” (Cadafal, 1988) i un article de collita pròpia al número 12 de Poble (octubre de 1996) sota el títol de “Històries, creences, llegendes” on, entre d’altres qüestions apareix aquesta petita biografia de la reina Maria de Luna (Sogorb, 1357- Vila-real, 1406):
=======================================================
Reina de la Corona d’Aragó i primera muller de Martí I l’Humà (Perpinyà, 1356 - Barcelona, 1410), era filla de Lope de Luna, primer comte de Luna, i de Brianda de Got. Heretà del seu pare el comtat de Luna i la senyoria de Sogorb. El 1361, el rei Pere el Cerimoniòs concretà les esposalles del seu fill segon, l’infant Martí, comte de Xèrica, amb Maria de Luna, estipulant que, des dels vuit anys, es criaria a la Cort de la reina Elionor. Les noces es celebraren el 1372, a Barcelona. En morir sobtadament i sense descendència masculina el rei Joan I -el seu cunyat- al maig de 1396, i trobant-se absent el seu marit Martí, que era a Sicília, Maria de Luna hagué de fer-se càrrec de la regència de la Corona. Afrontà amb èxit les dificultats dels primers moments, especialment la defensa de Catalunya contra la invasió del comte de Foix que reivindicava la successió a la corona en nom de la seua muller Joana, filla de Joan I. Amb l’arribada del rei Martí I, el 1397, la seua intervenció en el govern dels regnes restà limitada a missions esporàdiques com ara la pacificació de València, agitada per les lluites de bandositats el 1404. És molt famosa la seua intervenció aprop del seu parent el Papa Luna, Benet XIII, en favor d’una humanització de la condició dels remences juntament amb mostres d’intolerància envers els jueus. Maria de Luna va morir, segons un document del Consell de la Vila aportat per Mossén Benet Traver (2), el dimarts dia 28 de desembre de 1406 i, segons explica José Mª Doñate (3), els Jurats de la Vila, vestits de dol, acompanyaren fins València les despulles reials. Com a record i recompensa per les despeses ocasionades, entre d’altres presents, el rei Martí I l’Humà, també anomenat l’Eclesiàstic, regalà a Vila-real un reliquiari de plata que, passats els anys, seria fos per construir la famosa custòdia de combregar que es conserva a l’Església Arxiprestal.
======================================================
Escut de la Reina Maria de Luna en un capitell de la Capella Reial de l'Església de Santa Àgata (Barcelona)
Maria de Luna, comtessa de Luna i d’Empúries, senyora de Sogorb i fundadora de la cartoixa de Vall de Crist d’Altura fou, per tant, reina consort de la Corona d’Aragó durant 10 anys, és a dir, des de 1396 fins la seua mort a Vila-real el 1406. Li donà al rei quatre fills, però tant sols Martí el Jove arribà a superar la infantesa (va morir el 1409, un any abans de la mort de son pare). El 1409 també va morir Francesc Eiximenis, el director espiritual de Maria de Luna, el franciscà que es trobava a Vila-real, a l’Hostal Reial -actual oficina de Bancaixa a la plaça de la Vila- durant la fatídica nit de la mort de la reina, assistint-la espiritualment fins l’hora d’expirar, per més que el confessor ordinari de la Reina havia estat, des de 1401, fra Joan Eximeno, franciscà mallorquí, junt a un altre fraret menor observant, fra Bartomeu Borràs, és a dir, els albacees testamentaris.
Hostal Reial, Vila-real, on va morir Maria de Luna el 28 de desembre de 1406
A l’acció conjunta de la reina Maria i de Francesc Eiximenis es deu la fundació del convent observant del Sancti Spiritus del Deserto a Gilet, València, un dels primers de la província franciscana d’Aragó. Però la nit del 28 de desembre del 1406, també va unir la trajectòria intel·lectual d’Eiximenis -que acompanyà la comitiva funerària fins València- amb el disseny urbanístic de Vila-real (4). Cinc dies va romandre el cadàver de la reina a Vila-real, entre l'Hostal Reial i l'església gòtica, fins el dia 3 de gener de 1407, quan va començar el seu trasllat a València on va ser soterrada provisionalment (encara que, posteriorment, seguint l'estipulat al seu testament, les seues despulles serien portades al Monestir de Poblet).
Calze de la Reina Maria de Luna
Martí I encara va tenir temps de casar-se amb Margarida de Prades, la qual tampoc li donà fills tot provocant la fi de la dinastia de la Casa de Barcelona i el conflicte successori, a la mort del rei (1410), que la convocatòria del Compromís de Casp (1412) i la personalitat carismàtica de Sant Vicent Ferrer van resoldre en la persona de Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, que va encetar el Segle d’Or valencià amb una prosperitat econòmica i cultural que es va corroborar a Vila-real amb la visita d’altres personatges il·lustres com ara el mateix Sant Vicent (1410), el Papa Luna Benet XIII (1414) o sa majestat el rei Alfons “El Magnànim” (1424). Era l’època d’Ausiàs March, de Joanot Martorell...
Escut de Catalunya
Els historiadors solen mencionar tots dos reis en parlar de l’escut de Catalunya, ja que, per primera vegada, es té constància documental de la territorialització al 1396 quan la reina Maria de Luna, en referir-se a l’escut dels Quatre Pals, esmenta el senyal del comptat de Barchelona, ço és, barres grogues e vermelles, i, pel que fa a la bandera, quan Martí I l’Humà, el 1406, parla de la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya, és a dir, la que Jaume I havia portat al segle XIII fins l’antic Regne de València i les Illes Balears.
El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Madrid, 1942) va publicar l’obra d’Aurea Javierre Mur “María de Luna, Reina de Aragón”, l’Ajuntament de Sogorb (1998), per la seua banda, publicava l’obra de Francisco Javier Cervantes Peris “La herencia de María de Luna: una empresa feudal en el tardomedievo valenciano”, totes dues en castellà. L’única publicació en català que hem trobat, encara que adreçada als joves estudiants, és una breu biografia de Rosa Victòria Gras que porta per títol “Petita història de Maria de Luna” (Ed. Mediterrània; Barcelona, 1996). La tònica general, però, és trobar anècdotes i dades curioses sobre la reina Maria de Luna associades a la biografia del seu marit, Martí I l’Humà. Amb la commemoració d’aquest sisé centenari de la mort de la reina Maria de Luna a Vila-real és d’esperar que s’amplie l’oferta bibliogràfica al voltant d’aquest personatge històric i que el nom de Vila-real continue escampant-se per l’aldea global.
Més Bibliografia
· José Luis Argudo Periz i cols., El señorío jurisdiccional de María de Luna: un registro de cartas de 1409, Saragossa, Centro de Estudios de las Cinco Villas, 1988.
· Icíar Alonso Díaz de Alda, "La alimentación de la monarquía catalano-aragonesa: el consumo de pescado en las mesas de María de Luna y Alfonso el Magnánimo", a El poder real de la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Jaca, 1993), vol. 5, Saragossa, Gobierno de Aragón, 1996, pp. 347-362.
· Salvador Claramunt Rodríguez, "Un pliego de cuentas de María de Luna conservado en el Archivo de la Basílica del Pino de Barcelona", a Estudios dedicados al profesor D. Julio González González, Madrid, Universidad Complutense (En la España medieval, 1), 1980, pp. 75-88.
· Francisco Javier Cervantes Peris, "El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)", a El poder real de la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Jaca, 1993), vol. 4, Saragossa, Gobierno de Aragón, 1996, pp. 51-68.
· Francisco de Moxó y Montoliu, "Un linaje aragonés con proyección mediterránea: los Luna. Cauces abiertos de investigación", a La Mediterrània de la Corona d'Aragó, segles XIII-XVI & VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004: XVIII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó (València, 9-14 setembre de 2004), vol. 1, València, Universitat de València, 2005, pp. 275-284.
· Núria Silleras Fernández, "La piedad urbana de María de Luna, reina de la Corona de Aragón (1396-1406)", a El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó (Barcelona-Poblet-Lleida, 7-12 de desembre de 2000), vol. 2, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 889-894.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
NOTES:
(1) El tipo de luto que se debía observar es a veces regulado por la Diputación del General del Reino, o por la Real Audiencia, en cuanto a la calidad o clase de la tela (siempre negra) y funcionarios o cargos oficiales a quienes en cada caso alcanza su uso. Por lo general es la Real Audiencia la que dicta la norma que luego refrenda el Consell. “Que tots aquells qui son estats asenyalats de drap de marregues per dol de la Senyora Reyna, per part de la dita vila, vajen e acompanyen lo cors de la dita Senyora Reyna tro a la ciutat de Valencia...” Se trata de la muerte acaecida en la misma Vila-real, de la reina Doña María de Luna, esposa de Martín el Humano. Se sintió enferma de paso por la villa y murió, siendo trasladada a Valencia. y los que por la villa iban obligados a vestir de marregues fueron el justicia, los cuatro jurados, mustaçaf, escribanos de la Corte del Justicia y de los jurados y el síndico. Todos estos con el acompañamiento del sacristán y un acemilero para llevarles la impedimenta. La delegación de Vila-real, que tiene órdenes de permanecer en Valencia hasta el momento del sepelio real, si se realiza en breve plazo, lleva el encargo de suplicar al Rey “de ornar la eclesia de la vila de alcunes joyes a memoria en per tots temps de la mort de la dita Senyora Reyna. .." comisión que debieron cumplir, pues el bueno de D. Martín regaló un relicario de plata que figura durante muchos años en los inventarios “dels arreus” de la iglesia, hasta que se funde para componer otra sagrada pieza.
(2) Digmenge a dos dies de jener anno predicto. Nos, en Berenguer Morato, en Guillamo Miro, en Benet Prats e en Guillamo Rovira, jurats de Vila real manam a vos en Ferrer Colomer, notari sindich e dispenser de la dita vila que paguets an Jacme Aynar, vehi de la dita vila dihuit sols reals, es a saber, XIIII sols per son loguer de dos jorns e dues nits que estch entre anar a Valencia, estar e tornar per comprar e portar drap de marregues per vestir justicia, jurats, mustaçaf e scrivans de la Cort del Justicia e de jurats e a mes dit sindich per la mort de la senyora Reina com hic fos trames de continent e de feyt que la dita Senyora Reyna fon finada com fini en la dita vila dimarts a vespre en ora del primer so ques comptave a XXVIII de dehembre anno a Nativitate M CCCC VII, et IIII sols que ha pagats en la dita ciutat entre sissa, leuda e altres drets per lo dita drap pertanyents pagar. En teastimoni de la qual cosa manam-vos fer lo present albara....
Arxiu Municipal de Vila-real (nº 5. MC de 14061407)
(3) Datos para la Historia de Villarreal (vol. III, pàg.88).
(4) Francesc Eiximenis li dedicà dues de les seves obres: Scala Dei i Tractat de contemplació, on parlant de la reina, escrivia al rei: ... sapiats, senyor, que ella viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa e per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens. A més, Vila-real, la vila reial fundada per Jaume I l’històric 20 de febrer de 1274, s’ajustarà i creixerà, sens dubte, d’acord amb els plantejaments teòrics que formulà Francesc Eiximenis en el seu “Dotzè de lo Crestià” (1384-85), replegant la tradició dels campaments romans que ja havien begut de la sapiència clàssica dels grecs que es remunta fins Hipòdam de Milet. Aquest teòric excel·lent que, en moltes idees, s’avança més de cent anys al gran Lleó Baptista Alberti, proposa que tota ciutat devia esser quadrata (...), car ret (recta) seu pus bella e pus ordenada; a més Eiximenis es preocupà per la consecució d’una certa estètica ciutadana, en apuntar que la composició de la ciutat requer bella forma e figura, e bell tall e esguart. Serà una ciutat que coneixerà, controlarà i dirigirà els vents, que s’ordenarà amb una òbvia distribució segons la jerarquia social dels seus veïns d’aleshores, però sobretot la ciutat serà bella, ordenada, pràctica i funcional. La ciutat d’Eiximenis era, en darrera instància, figura de la perfecta i ordenada “ciutat celestial”. Però la única idea que podem fer-nos d’aquell Vila-real és el plànol de la Vila al segle XVI, de Rafael Martí de Viciana, així com els comentaris elogiosos que ens dedica aquest autor de Borriana, comparant-nos amb la rica Venècia. Res a veure amb el laberint intransitable actual, fruit de moltes dècades d’especulacions i despropòsits urbanístics.
