17 de des. 2008

06. El Regne de València (1238-1707)



L'imperi almohade entrà en descomposició després de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), guanyada pels hispànics coalitzats. Tampoc els almohades no havien sabut donar coherència i efectivitat al seu domini.

Balansiya, o València, una de les taifes musulmanes de Sarq al Andalus (orient d'Al-ándalus) era governada pel príncep Abū Zayd, nét del fundador de l'imperi, que no pogué sufocar la insurrecció d'Ibn Hūd de Múrcia (1228), al qual se sotmeté Alzira i tot el territori valencià meridional. Llavors sorgí a València un cabdill local, Zayyān, nét d'Ibn Mardanīš, que al capdavant dels enemics dels nord-africans, obligà Abū Zayd a fugir a Sogorb i cercar la protecció de Jaume I.



Fracassà una contraofensiva d'Abū Zayd amb el concurs d'aristòcrates aragonesos, però sense l'ajut del rei, aleshores aqueferat amb l'expedició a Mallorca. Abū Zayd es convertí al cristianisme, esdevingué un senyor feudal aragonès i cedí els seus drets al bisbe de Sogorb. El susdit Ibn Hūd de Múrcia, valent i fanàtic antialmohade que arribà a dominar gairebé tot Al-Andalus, atacà la ciutat de València dominada per Zayyān, però hagué d'alçar el setge quan el rei de Lleó FerranII s'apoderà de Mèrida i Badajoz. Zayyān, agosarat, aprofitant l'estada a Mallorca de Jaume I, atacà Ulldecona, però infructuosament.

Jaume I inicià formalment la conquesta de València amb la presa de Borriana el 1233 (en aquell temps el terme de Borriana comprenia els actuals de Borriana, Vila-real i Les Alqueries). Zayyān, tancat dintre les muralles de València, no gosava fer cara a les incursions de Jaume I, el qual el 1236 s'apoderà del Puig, la posició clau septentrional de València. Zayyān intentà recuperar-la però fou derrotat el 1237. Llavors Jaume I posà setge a la ciutat de València, i Zayyān demanà socors a Abū Zakarīya, reietó de Tunis, que li envià dotze galeres, les quals però, no desembarcaren. Zayyān, aleshores, lliurà la ciutat a Jaume I el 28 de setembre de 1238. Després de la mort d'Ibn Hūd, els murcians, insatisfets amb els seus successors, cridaren Zayyān, el destronat reietó de València que s'havia instal·lat a Dénia, el qual els governà només vuit mesos (1239), puix que fou reinstaurada a Múrcia la dinastia dels Banū Hūd. Tanmateix, el 1243 el reietó murcià acceptava el protectorat que li oferia el rei de Castella, per bé que calgué que els castellans s'emparessin per la força de la majoria dels castells de Múrcia. El tracte dur dels castellans provocà la sublevació dels moros murcians, que foren dominats per Jaume I (1266). Les autoritats i la població musulmanes de les localitats murcianes foren substituïdes per castellans, excepte Crevillent, que romangué amb la seva població i organització sarraïna intacta, governada pel seu rais Ibn Hudayr, fins a la integració del territori en el Regne de València per Jaume II el 1296, confirmada el 1304. Crevillent constituí un enclavament de senyoria musulmana en terra de cristians, l'autonomia del qual fou respectada fins el 1317.



La conquesta de les terres valencianes, però, començà de forma casual amb l'inesperat èxit de Balasc d'Alagó a Ares i Morella, al final del 1232, que obligà Jaume I —fins aleshores ocupat amb Mallorca— a interessar-se en els possibles esdeveniments bèl·lics que s'hi produïssin i àdhuc encapçalar-los. La reunió d'Alcanyís del començament del 1233, que reuní el rei, el mestre de l'Hospital, Hug de Forcalquier i Balasc d'Alagó comportà per primera vegada la planificació oficial de la conquesta , que fou projectada en tres etapes. La primera, després de la cessió dels drets adquirits per Balasc d'Alagó, se centrà a completar l'expansió militar de la regió castellonenca: presa de Borriana (1233), Peníscola, Xivert, Cervera, Polpís, Castelló, Borriol, les Coves de Vinromà, Vilafamés, etc, llevat d'alguns nuclis aïllats de la feréstega serra d'Espadà. La convocatòria de corts a catalans i aragonesos a Montsó el 1236 i la concessió de la butlla de la croada per part del papa Gregori IX el 1237 inicià la segona fase, que tingué per objecte la presa de la ciutat de València (1238) i de la plana valenciana fins als voltants del Xúquer. Finalment, després d'una treva amb els musulmans, que el rei aprofità per a la posada en marxa del nou regne. En 1243-45 Jaume I posà fi a la conquesta fins als límits que els anteriors tractats amb Castella de Tudillén i de Cazorla li havien imposat, ratificats de nou a Almirra (1244).



La manca de repobladors per ocupar tot el Regne, a més dels compromisos contrets de no-expulsió dels musulmans, obligà el rei a cedir la major part de l’àmbit rural als senyors conqueridors, fet que motivà l’origen del latifundi continental. Una sèrie de factors que arrenquen dels mateixos dies de la conquesta modelaren, per tant, una gran part de la història del Regne de València, caracteritzada per la demografia (amb una triple influència, d’elements cristians encara en minoria catalano-aragonesa, d’una àmplia massa musulmana vassalla i d’una potent minoria semita), per l’economia (predomini de l’agricultura extensiva, continental, seguida de conreus hortícoles litorals, molt aviat comercialitzats a l’exterior amb la creació del Consolat de Mar el 1283) i pel dret, amb l’aplicació de diferents cartes de poblament.



La primera etapa conqueridora fou duta a terme majoritàriament per la noblesa aragonesa i per cavallers fronterers d’Aragó, que concediren cartes de poblament a fur de Saragossa o a fur d’Aragó. El 1240 el rei promulgà el Costum de València, amb el propòsit d’aplicar-lo a tot el regne, i el 1261 fou inclòs en la redacció dels Furs de València, que competiren amb la legislació aragonesa.

Tanmateix, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’anava registrant una oposició més i més gran per part dels senyors amb possessions al regne que volien assegurar-se el predomini jurídic i també el social i econòmic. Així, la gran noblesa, radicada a Aragó o establerta a València però coalitzada en una lliga oposada al poder reial —la Unió—, obtingué certs èxits en aprofitar la delicada situació de Pere el Gran, derivada de la seva intervenció a Sicília (1282). A la cort de Saragossa del 1283, el rei jurà tots els privilegis del regne d’Aragó i els féu extensius a tots aquells que volgueren observar el Fur d’Aragó en el Regne de València. No fou fins al regnat d’Alfons III (1327-36) que hom adoptà una solució intermèdia al problema foral que finalment afavorí la noblesa i portà com a conseqüència la creació d’un important règim senyorial a València.



El veritable conflicte de les Unions esclatà en forma bèl·lica en el regnat de Pere III, prenent com a pretext el propòsit antiforal del rei de nomenar com a hereva la seua filla Constança en perjudici del seu germà i dels seus germanastres, tots dos fills d’Elionor de Castella. La reacció dels afectats cristal·litzà finalment en la reactualització de la Unió aragonesa i en l’aparició d’una nova Unió: la valenciana. Però després dels esdeveniments de la primavera del 1348, en què el rei restà a València humiliat a la mercè dels revoltats, Pere III fugí a Terol, on organitzà les tropes reialistes. Havent aconseguit aquestes la victòria sobre la Unió, la repressió, a més de les confiscacions econòmiques, es caracteritzà per la seva crueltat.

El fracàs de la Unió significà el fracàs de les possibilitats pre-burgeses del Regne de València a mitjan s XIV i la consolidació encara més forta de la causa nobiliària. Això explicaria en part l’aliança dels regnes de València i
Aragó enfront del Principat en la conjuntura del compromís de Casp.

La relativa estabilitat senyorial del seu camp, conreat per vassalls musulmans que ni podien esgrimir la igualtat religiosa del cristianisme com feren en llurs reivindicacions els remences, i les repercussions favorables de la crisi del Principat del s XV, que provocà l’emigració de gent i de diner cap a la capital del Túria, foren les causes més sobresortints que fecundaren l’economia valenciana.

Durant el regnat de Ferran II s’acabà de consumar el procés de rígid control que havia anat assajant al llarg del segle: escassa convocatòria de corts (1484-89, 1495 i 1510); suspensió de les eleccions per a diputats de la generalitat per part del braç militar; predomini als municipis d’uns grups oligàrquics supeditats al rei; introducció de la nova inquisició castellana (1483) que provocà el final de les aportacions econòmiques dels conversos; política de préstecs que esterilitzà l’economia; augment de les imposicions municipals directes o indirectes. Amb el buit de poder causat per la mort de Ferran II, les tensions es manifestaren obertament en les Germanies del regne, moviment que s’anà consolidant com un desesperat intent de presa del poder per part de la incipient burgesia i, millor encara, de la menestralia i del poble valencians.



Les Germanies valencianes s’esquematitzen en dues fases: moderada, dialogant i àdhuc legal la primera; extremista, bel·licista i antigovernamental la segona. El 1519 els gremis reberen l’ordre d’armar-se, d’agrupar-se per oficis i facilitar la creació d’una junta provisional de govern, que reconegué Carles I com a rei del Regne de València.

Però l’extensió del moviment a totes les terres reials decidí la noblesa a intervenir prop de Carles I. Amb el lloctinent general Diego de Mendoza el 1520 s’inicien les hostilitats que, amb signe desfavorable per als agermanats —derrota d’Almenara—, extremà el moviment al seu torn. I així, la fase radical intentà subvertir l’ordre social i econòmic existent. Amb tot, el desastre comuner de Villalar i l’aliança de la noblesa valenciana amb la castellana provocaren finalment la capitulació agermanada pel desembre del 1521.

El fracàs de les Germanies produí la consumació total del procés rendista de la burgesia, basant-se sobretot en la riquesa mercantil i manufacturera dels gremis potents —fonamentalment tèxtils i seders—. Es produí la castellanització idiomàtica de les classes dirigents del país, reacció al valencianisme dels agermanats. La consolidació del món rural, aïllat de la projecció marítima, comportà aviat seriosos problemes, sobretot perquè la inestabilitat social els dominà en plantejar-se la problemàtica morisca.

La tolerància religiosa deixà pas a una intransigència no només vers l’antisemitisme baix-medieval, sinó també vers la població musulmana, amb el precedent inquietant de l’obligada conversió dels mudèjars granadins (1502). La gran noblesa valenciana veia ara un enemic en els seus vassalls moriscs que, per haver accedit a una igualtat religiosa que podia convertirse en civil, tenien la possibilitat d’arribar fins i tot a la possessió de terres. Per això, la noblesa accedí a la seva expulsió. Al marge dels efectes catastròfics que amb caràcter general se’n derivaren (buits demogràfics, crisi agrària que repercutí en els tres productes principals, la inflació del billó i la fallida de la Taula de Canvi el 1613), l’expulsió beneficià extraordinàriament, a la llarga, la noblesa territorial i arruïnà les ja minvades classes mitjanes urbanes, expulsant-les fins i tot de llurs posicions rendistes.

La paràlisi econòmica subsegüent a l’expulsió fou el tret més típic del Regne de València durant als temps de Felip III i Felip IV, al qual s’afegia l’apogeu del bandolerisme que s’inicià els primers anys de Felip II i arribà al final del període de Carles II. A les causes comunes a tot tipus de bandolerisme (crisi econòmica general a la Mediterrània, clima de violència que seguí la Contrareforma, guerres de religió a França i ofensiva turca) cal afegir la frustració dels repobladors cristians que substituïren els moriscs expulsats en unes dures condicions feudals.

Però vers 1670-80 el bandolerisme començà a decaure i el succeïren les reivindicacions agràries d’uns llauradors que esgrimiren àdhuc arguments jurídics a llur favor. La rebel·lió armada fou derrotada per les tropes reials, a Setla. La Segona Germania acabava així amb una nova victòria del feudalisme, bé que les forces presents el 1693 tornarien, poc després, a enfrontar-se en esclatar el conflicte de la guerra de Successió a la corona espanyola, que al Regne de València adquirí un marcat caràcter social en aglutinar-se els senyors —botiflers— al costat de Felip V, mentre que els llauradors —maulets— es posaven al costat de Carles III.



Durant la Guerra de Successió a la corona espanyola, La batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) -amb la rendició incondicional de València- a la qual seguirien els decrets de Nova Planta (29 de juny de 1707), no solament posà fi al Regne de València com a entitat autònoma independent, sinó que representà un nou predomini senyorial.

Eliminat el règim foral, la construcció de la ciutadella de València, el canvi del nom de Xàtiva pel de San Felipe o la crema de la ciutat de Vila-real esdevingueren símbols de la repressió borbònica. D’acord amb el decret de Nova Planta, l’antic Regne de València passava a regir-se per la legislació castellana. El govern suprem s’encomanà a una doble autoritat: la del capità general i la de l’audiència, que junts formaven el real acuerdo. En l’àmbit local la justícia era administrada pels alcaldes —majors o ordinaris—.

L’antic regne passava a ser una província de la Monarquia Hispànica de Felip V, encara que conservà la seva integritat territorial amb la subdivisió en tretze corregiments o governacions: Morella, Peníscola, Castelló de la Plana, València, Alzira, Cofrents, Montesa, San Felipe (Xàtiva), Xixona, Alcoi, Dénia, Alacant i Oriola. Cadascun era governat per un corregidor a la manera castellana.




Evolució de les institucions polítiques del Regne (seles XVI-XVII)

A la segona meitat del segle XV, en verificar-se la unió de les Corones d'Aragó i de Castella amb el matrimoni dels Reis Catòlics, hi havia dues possibilitats d'organitzar la primera forma d'unitat espanyola. Segons el sentit integracionista castellà, es tractaria de l'absorció de la Corona d'Aragó per la de Castella. En canvi, la Corona d'Aragó que, per tradició històrica, hauria establert una unió entre els seus regnes de tipus personal i dinàstic, preconitza una integració entre "iguals". Per a Castella es tractava d'una concepció vertical, de paternitat -filiació per a la Corona d'Aragó, per contra, d'una concepció horitzontal, de germandat.

Per que es refereix al pes específic d'ambdues Corones, la de Castella tenia llavors una superioritat aclaparadora: devers vuit milions d'habitants, contra poc més d'un en tota la Corona d'Aragó.

Finalment la unió de totes dues Corones va fer-se segons els principis institucionals de la Corona d'Aragó, açò és, unió personal, dinàstica, de dos regnes distints que mantenen l'organització respectiva. Tota aquesta estructura implicava la unitat en el monarca i la cort reial, la reparació en les qüestions internes de cada regne i la suma d'esforços en la política exterior, tal com queda explícit en la fórmula emprada per la cancelleria aragonesa: Como quiera que sean, a Dios gracias, todos juntos los reynos de nuestra real Corona de Aragón con estos nuestros reynos de Castilla y todos debaxo de un señorío...

Amb l'arribada de la dinastia dels Habsburg al segle XVI, s'imposa l'actualització progressiva de les institucions d'encuny catalano-aragonés. De fet, és a partir d'aquest moment quan s'evidencia la unitat de Castella de subordinar l'ordre institucional de la monarquia espanyola a la seva hegemonia de fet. Aquesta trajectòria vers la reducció a la unitat per Castella suposaria: una evolució cap a una monarquia absoluta fortament centralitzada, la castellanització de la reialesa, amb l'absolutisme en els altres regnes, on governarien uns virreis i el xoc inevitable entre la força dinàmica de la monarquia absoluta, vinculada a Castella, i la força estàtica, dels regnes no castellans.

Durant tot aquest període de canvi institucional el Regne de València posseïa una organització política i foral pròpia, on queden ben diferents dos sectors de detenció de poder: La reialesa i els seus delegats i els organismes representatius.



a/ La reialesa i els seus delegats

L'absentisme reial se supleix, com en els altres regnes de la Corona d'Aragó, mitjançant el virrei o lloctinent general, que actua en representació del rei i es, per tant, el cap dels magistrats.

Els virreis, gairebé sempre aristòcrates castellans, solen encarregar-se, abans o desprès del govern de València, del dels altres regnes de la Corona d'Aragó. Les decisions dels virreis corresponen al coneixement i assessorament de la Cancelleria i Audiència Reials. La duració del càrrec de virreis solia ser de tres anys. El virrei cessava automàticament quan el rei entrava en el regne, i per tornar a exercir el seu càrrec, li calia un nuo nomenament i un nou jurament dels furs i privilegis del Regne.

Ben aviat s'afegí al càrrec de virrei el de capità general: així el lloctinent reunia en les seves mans els suprems poders, civil i militar.

Al costat del virrei i del rei hi havia els Consells de govern: la Reial Audiència a València i el Consell d'Aragó a la cort. La Reial Audiència és el suprem organisme judicial del Regne, i al mateix tems actua com a consell de govern del virrei. Aquest organisme exercia, com en els altres regnes de la Corona d'Aragó, com una mena de tribunal encarregat de vetllar pel respecte dels furs i dels privilegis del Regne.

Per governar des de la cort els diversos regnes de la Corona d'Aragó, Ferran el Catòlic va crear el Consell Suprem d'Aragó, que no era més que un organisme consultiu que feia de lligam entre els regnes de la Corona d'Aragó i la monarquia, mitjançant els respectius virreis. El Consell d'Aragó exercia, doncs, al costat del rei, una mena de representació de la Corona d'Aragó.

Subordinat al virrei, però exercint les seves funcions quan estava vacant el càrrec, hi havia el governador general i els portaveus de governador, i els seus delegats. Durant els temps medievals, el governador general, únic per a la totalitat de la Corona i càrrec vinculat a l'hereu reial, tenia delegats en cadascun dels regnes que la formaven. Tenien la missió de recórrer el Regne i exercien funcions governamentals i judicials.

El Regne de València estava dividit en quatre demarcacions o governacions, i cadascuna tenia un governador subordinat al de la capital: València, Xàtiva o dellà lo riu Xúquer, la Plana o dellà lo riu d'Uixó i Oriola o dellà lo riu Xixona., la governació d'Oriola depenia directament de la Reial Audiència.
L'administració de les rendes del patrimoni reial era càrrec d'un Tribunal d'Hisenda, del qual formaven part dos magistrats: el batlle general i mestre racional. La batllia tenia com a missió específica la conservació i cobrament dels drets pertanyents al reial matrimoni i la resolució dels afers corresponents als llocs de reials. El mestre racional s'encarregava de rebre els comptes dels administradors de totes les rendes reials. Amb els diners que així es recaptaven, es pagaven els salaris dels diversos oficials del Regne i part dels del Consell d'Aragó.



b/ Els Organismes representatius.

Les Corts, com a representació dels tres braços del Regne -l'eclesiàstic, l'aristocràtic o militar i el popular o reial -, i la Generalitat, com a Diputació permanent de les Corts, formada així mateix per representants dels tres braços, presidits pel diputat eclesiàstic, son els organismes furs i privilegis del Regne representatius de tot el Regne que els Àustries hereten dels tems medievals. Les primeres Corts les aplegà Jaume I desprès de la conquesta de València. La Generalitat comença a sorgir a les darreries del segle XIV, amb Pere el Cerimoniós, i fou organitzada definitivament uns anys desprès per Martí l'Humà: estava formada per sis diputats -dos per cada braç o estament- renovats cada tres anys, tres clavaris -un per braç- i sis comptadors -dos per cada braç-.

Durant el regnat de Carles V (1517-1556), les Corts del Regne de València van reunir-se sis vegades, però sempre juntament amb les d'Aragó i Catalunya, a la vila de Montsó. Durant el regnat de Felip II (1156-1598, aquestes Corts si aplegaren dues vegades, també a Montsó. Felip III (1598-1621) reuní les Corts Valencianes una sola vegada en el convent de Sant Domènec de la ciutat de València. El seu successor, Felip IV (1621-1665), reuní dues vegades les Corts del Regne. El darrer rei de la Casa d'Àustria, Carles II (1665-1700) no les va reunir mai.

Pel que fa al poder municipal, cal tenir en compte les reformes fetes per Ferran el Catòlic que li atorgava dues funcions bàsiques, les administratives i les judicials.

Quant a les funcions administratives, el Consell General, Consell de Cent o Ajuntament exercia la representació popular de la ciutat de València constava de 142 membres, en representació de les dotze parròquies i dels diversos oficis i professions liberals. El Consell es reunia sota la presidència del justícia civil, o la del justícia criminal en absència d'aquell. El jurat en cap proposava les qüestions sobre les quals havia de recaure la decisió del Consell. A més, el Consell intervenia en tots els negocis administratius i econòmics de la ciutat i en els afers generals del Regne.

Els jurats eren sis i eren nomenats cada any pel sistema d'insaculació de sac i sort. El que sortia insaculat en primer lloc era designat jurat en cap. Els jurats tenien com a missió especifica el govern, administració i regiment de la ciutat.

Els comptes de la ciutat, amb els seus crèdits respecte a qualsevol deutor, així com també les obres municipals pertanyien a la jurisdicció del racional. El síndic s'encarregava de la representació i defensa dels plebeus. La inspecció dels pesos i mesures i la policia urbana eren a càrrec del mostassaf i del seu lloctinent.

Les altres magistratures municipals amb funcions administratives eren: els guardians del vi i de la sal, el procurador dels miserables (dels pobres empresonats), el guardià de l'almodí (inspector de la venda del blat), el pesador de la palla, els administradors de l'Hospital general i els de les carnisseries, de les cises i de la Llotja.

Quant a les funcions judicials del poder municipal, hi havia el justícia civil, el justícia criminal i el jutge dels tres-cents sous, elegits per insaculació. Aquest darrer jutge entenia en tres causes civils de menor quantia, és a dir, aquells que no excedien de l'esmentada suma.

Altres funcionaris amb atribucions judicials eren el canceller, que intervenia en les conteses entre els jutges eclesiàstics i els oficials reials; l'advocat fiscal, per els conflictes suscitats entre oficials reials; i el jutge d'amortitzacions, que intervenia en els llegats i deixes piadoses.
=================================================

Enllaços:

Més informació sobre el Regne de València i el País Valencià en general a l'Enciclopèdia Catalana.

Demografia de La Plana Baixa

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

ECO-2BAH

Slideshare Economia

ECO-1BAH

La Guerra de Successió a Vila-real

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes