Medi AmbientView SlideShare presentation or Upload your own. (tags: medi ambient)
1.- ELS DESASTRES NATURALS
Alguns dels problemes ambientals més greus existents a Espanya es deriven de les característiques físiques, fonamentalment climàtiques, del territori. Constitueixen, per tant, el que s'ha convingut a denominar riscos o desastres naturals. S'entén per desastre natural tot fenomen extrem del medi físic de caràcter imprevisible. Aquest caràcter fortuït el transforma en un risc per a la societat. Entre tots els desastres naturals, dos tenen especial rellevància en el nostre país: la sequera i les precipitacions torrencials, fenòmens derivats de l'irregular règim de precipitacions existent a Espanya. D'altra banda, algunes àrees, fonamentalment del sud de la Península, es veuen afectades periòdicament pels terratrèmols, originats pel xoc entre les plaques euroasiàtica i africana.
1.1 La sequera, un fenomen quotidià
El dèficit de recursos hídrics és un dels principals factors de degradació del medi ambient en el nostre país. En aquest sentit, cal recordar que les condicions naturals d'un règim de pluges desigual, originen importants desequilibris territorials pel que fa a la disponibilitat d'aigua. Des d'aquest punt de vista, la sequera es pot definir com un dèficit hídric inusual. No obstant, és essencial diferenciar entre sequera i aridesa. L’aridesa al•ludeix a condicions permanents i habituals d’escassetat d’aigua; així per exemple, l’aridesa estival és el tret més característic del clima mediterrani i fa referència a l'escassetat de precipitacions durant l’estiu. La sequera, al contrari, fa referència a un dèficit hídric conjuntural i anòmal, que pot donar-se en qualsevol tipus de climes, fins i tot en l'oceànic. Aquesta anomalia climàtica, si és prolongada, impedeix en major o menor grau el desenvolupament de la vida i les activitats econòmiques de la població, que pot veure's afectada per restriccions en el consum d'aigua, problemes de salut, etc.
A més, l’ús desmesurat i sense control dels recursos hídrics provoca un greu impacte ambiental, que es manifesta de molt diverses formes. Entre altres:
• La reducció del cabal dels rius provoca una modificació i alteració dels seus cabals amb greus problemes de contaminació i dessecació que afecta aiguamolls, badies, estuaris, etc.
• La pèrdua de biodiversitat per la desaparició de la fauna i de la flora contribueix a l'avanç de la desertització.
• La sobreexplotació de les aigües subterrànies, per l'explotació dels aqüífers de forma irracional, originant salinització o concentració de sals, o dessecació de llacunes.
• El risc potencial de sequera a Espanya és alt degut, fonamentalment, a l’alt grau de fluctuació entre les precipitacions registrades d’uns anys a altres. Excepte la franja nord peninsular, la resta del país es troba sotmesa al domini del clima mediterrani, que es caracteritza precisament per la seua alta variabilitat pluviomètrica. L'índex d'irregularitat interanual és més acusat en les façanes de la mediterrània i el sud; els valors màxims s'aconsegueixen a Almeria.
El risc és encara més alt en aquells llocs que presenten precipitacions més escasses, atés que el desenvolupament socioeconòmic exigeix un elevat consum d'aigua.
1.2 Les precipitacions torrencials
Es consideren precipitacions torrencials aquelles capaces de produir corrents d'aigua ràpides, violentes i no duradores. Entre les diverses situacions causants de precipitacions torrencials, la més coneguda és la «gota freda», però també algunes borrasques fredes i fronts freds de l'oest són capaços de desencadenar ruixats d'elevada intensitat. En algunes àrees de pluviometria escassa quant al total anual, l’aportació d'uns pocs dies de precipitació a l'any pot arribar a ser molt destacat. Així per exemple, en el litoral mediterrani peninsular, la quarta part dels dies plujosos -els més plujosos- poden subministrar més del 70 % del total anual; en la costa valenciana el percentatge pot superar, en alguns casos, fins i tot el 75 %. Aquestos forts ruixats ocasionen grans crescudes i avingudes fluvials que, a vegades, provoquen inundacions catastròfiques. Així, per exemple, els rius Millars, Túria, Xúquer, Vinalopó, Segura i Guadalentín han conegut riuades desastroses perquè les planes d’inundació d'aquestos rius de la vessant mediterrània solen ser espais densament poblats.
2.- LA DESERTIFICACIÓ I LA CONTAMINACIÓ
Els problemes ambientals que té el nostre país no són només deguts a les condicions físiques, sinó també a l'acció humana.
El desenvolupament econòmic espanyol de les dècades dels seixanta i setanta del segle XX es va assentar sobre la idea del creixement, sense avaluar els costos o danys naturals que podia ocasionar a la naturalesa, pràctica que, puntualment, s’ha repetit als darrers anys en zones on la construcció i el negoci immobiliari s’havien convertit en la primera font de riquesa. Considerant els múltiples impactes generats per les activitats humanes, podríem destacar com més significatius els dos següents: la desertificació i la contaminació.
2.1 La desertificació, un procés progressiu
Per desertificació s’entén el procés de pèrdua de sòl i vegetació degut, fonamentalment, a l’acció humana. En aquest sentit, el sòl és un dels recursos naturals més importants del nostre territori, per la qual cosa la seua degradació és un problema molt greu. A més, la seua gènesi és molt lenta i exigeix molt de temps. Espanya és, junt amb Estats Units, l’estat més afectat per l’erosió en el món desenvolupat. La degradació del sòl és particularment greu en l’àrea mediterrània, donades les seues condicions ambientals: aridesa, precipitacions irregulars -sovint intenses i amb gran poder erosiu-, freqüents i profundes sequeres, etc. A aquestos factors cal afegir altres derivats de l’actuació humana, com ara el cultiu de terres inapropiades (en pendent, arenoses, etc.) i l’ús de mètodes de cultiu inadequats (per exemple, una irrigació abusiva, que pot provocar la salinització de les aigües i del sòl, un abonat excessiu ... ). Totes aquestes causes ocasionen la pèrdua de sòl fèrtil. En l'actualitat, un 53% del territori espanyol pateix pèrdues de sòl importants: un 25% està greument afectat per l'erosió i un 28 % té una erosió moderada. La degradació de la vegetació natural constitueix un problema en si mateix i, a més, contribueix a la degradació del sòl i, per tant, a l'avanç de la desertificació. L’absència de coberta vegetal fa disminuir l'emmagatzemament d'humitat en el sòl i provoca un augment de l’escorriment superficial, sobretot en aquelles zones de fort pendent. Quan els rius es desborden, es produeix un increment de l'erosió fluvial sobre les zones mancades de vegetació. Tots aquestos aspectes influeixen en la coberta vegetal, degradant-la. A açò cal afegir les repercussions de les activitats humanes.
En època romana, el 80 % de la superfície del nostre país estava ocupada per boscos i muntanyes. En l’Edat Mitjana es van començar a notar els primers símptomes de desforestació a causa de l'auge de la ramaderia de la Mesta i a les guerres. Es va procedir a una tala indiscriminada d'arbres per a augmentar els pastos, per a obtindre carbó i fusta per a apuntalar les mines, construir vaixells i carros, etc. Les desamortitzacions del segle XIX van provocar un fort descens de la massa forestal per la venda de les muntanyes comunals i la rompuda de gran part d'aquestes terres per a cultivar-les. En les últimes dècades del segle XX, ha tingut lloc una acceleració del ritme de desforestació. Les rompudes per a augmentar les terres de cultiu, l'aliment dels ramats, l'extracció de minerals, les tales indiscriminades, la construcció d'obres públiques (carreteres, preses d'embassament, etc.) i l'expansió immobiliària, sobretot en les àrees de major expansió turística són alguns dels principals factors responsables de la degradació de la vegetació natural en el nostre país. La situació és especialment greu en l'Espanya mediterrània; en aquest àmbit la degradació del bosc dóna lloc a una vegetació de màquia i garriga. Cal destacar les pèrdues vegetals a causa dels incendis. Espanya és un dels països més afectats per aquest problema. Fins al moment, els valors màxims es van aconseguir en 1994, amb unes 250.000 ha de bosc calcinades; la superfície total cremada va superar les 400.000 ha. Per Comunitats, les més afectades van ser la Comunitat Valenciana (un 13 % del seu territori), Regió de Múrcia (6 %) i Catalunya (4 %). I, malgrat que als darrers anys ha augmentat la consciència al respecte, el risc d’incendi continua sent major en el nord i nord-oest de la Península, així com en zones muntanyoses de l’interior i de l’àrea mediterrània, que són els espais més poblats de muntanya. Les causes són molt diverses, ja que es desencadenen tant per situacions naturals –com és el cas d'èpoques estivals en què la sequera coincideix amb moments d'intensa calor, o com a conseqüència d'un raig o tempesta seca-, com per factors humans -litigis de propietat, interessos variats que pretenen un canvi en els usos del sòl (expansió dels pastos, negocis immobiliaris, etc.) i també per descuit. A fi de pal•liar el problema que suposa la pèrdua de la riquesa forestal, en els darrers temps s’ha dut a terme una política de repoblació forestal. En els últims cinquanta anys s'han repoblat més de 2,5 milions d'ha. Açò ha suposat, moltes vegades, la substitució d'espècies autòctones per espècies de creixement més ràpid i amb usos molt diversos, principalment coníferes i eucaliptus que presenten la problemàtica de ser combustibles i, per tant, de cremar més ràpidament.
2.2 La contaminació
La contaminació constitueix un problema cada vegada més important en el nostre país, sobretot en àrees urbanes i industrials, on hi ha una major densitat de població i d'activitats econòmiques. La contaminació pot presentar diferents formes.
• La contaminació atmosfèrica
En els últims anys, s'han posat en marxa xarxes de vigilància i control de la qualitat de l'aire i la contaminació atmosfèrica, mitjançant estacions cada vegada més automatitzades que mesuren determinats components (ozó, SOTA2, C02, etc.). En la Cimera sobre el Canvi Climàtic, celebrada a Kyoto en 1995, la UE es va comprometre a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l’atmosfera en un 8 %, respecte a 1990, durant el període de 2008 a 2012, encara que a Espanya se li consentia un creixement de les mateixes del 15 %. No obstant, els informes apunten a un increment de més del 29 % d’aquestes emissions respecte a l’objectiu plantejat.
• La contaminació per residus sòlids i líquids
La producció de residus sòlids i líquids en grans quantitats és un altre problema greu. Tant les activitats econòmiques com la població generen un volum cada vegada major de residus. Segons el Pla de Residus 2000-2006, a Espanya es generen uns 17 milions de tones de residus urbans, o fems, cada any. El coeficient mitjà de generació és d'1,06 kg/hab/dia. Per descomptat, hi ha forts contrastos entre les regions més desenvolupades i les menys, i també entre les àrees urbanes i les àrees rurals. La major quantitat de residus es genera a la perifèria mediterrània: només Andalusia, Catalunya i València produeixen el 45 %, dels fems; a continuació se situa Madrid. La concentració de les activitats econòmiques i de les ciutats és responsable d’aquestos contrastos. El desenvolupament del turisme explica per què Balears i Canàries presenten un coeficient de generació superior a la mitjana (1,5 i 1,2, respectivament).
En les últimes dècades, s'ha iniciat el reciclatge d’alguns d’aquestos residus com, per exemple, el paper i el cartró, el plàstic i el vidre. L’educació mediambiental és clau en el control d'aquest procés. Altres residus es caracteritzen per la perillositat, com és el cas dels radioactius, sobretot els procedents de les centrals nuclears. S’emmagatzemen en grans piscines instal•lades en algunes centrals nuclears i en El Cabril, una antiga explotació minera ubicada a Sierra Morena.
La contaminació de les aigües és conseqüència dels abocaments domèstics, agropecuaris i industrials. Entre les seues conseqüències cal destacar el perill per a la salut humana per la ingestió de peix i marisc contaminat, o pel bany en zones contaminades. Hi ha molts exemples de rius contaminats.
Així per exemple, els rius Jarama i Tajo, després d'arreplegar les aigües residuals de Madrid, que no es depuren en la seua totalitat, presenten un alt índex de contaminació; la situació s'ha agreujat després de l'abocament recent al Tajo de 25.000 litres de fuel de la central tèrmica d'Aceca, en Villaseca de la Sagra (Toledo). El problema és especialment greu en els cursos fluvials de la vessant mediterrània (la qualitat de l’aigua de l’Ebre s’ha posat moltes vegades en dubte al seu per la central nuclear d’Ascó, també la del riu Llobregat que abasteix la zona de Barcelona, la del Túria a València o la del Xúquer) davant possibles vertits els vertits hmentre que els rius de les vessants cantàbrica i atlàntica -excepte aquells que discorren per àrees industrials- presenten millors condicions donat el seu major cabal.
La contaminació de les aigües marines és particularment greu en les costes pròximes a àrees urbanes i industrials, també al litoral mediterrani, a causa de la concentració turística. Les marees negres augmenten el risc de contaminació. En aquest sentit, l’accident més greu dels últims anys, abans de la tragèdia del Prestige (2003), havia estat el del petroler Mar Egeu, que va encallar en la ria de La Corunya (1992) i va abocar més de 70.000 tones de cru.
• La contaminació acústica
Als últims anys, l’increment de la contaminació acústica ha sigut molt important, especialment en els nuclis urbans, a causa del nombre de cotxes cada vegada major i a l’augment d’activitats productives i d’oci sorolloses. A Espanya el límit de tolerància s’ha establert en els 65 decibels. En novembre de 2006, el Tribunal Suprem va condemnar l’alcalde de Vila-real per consentir la contaminació acústica a una zona industrial, sentant un precedent jurídic que ha portat a detectar les Z.A.S. (zones acústicament saturades) i a establir, a tots els municipis de l’estat, un major control del soroll, sobre tot, en zones industrials i d’oci -especialment les nocturnes- pròximes a zones residencials.
2.3 La pèrdua de biodiversitat
La disminució de la varietat d'espècies animals i plantes es deu a distintes causes, principalment la caça furtiva i l'alteració i/o pèrdua del seu hàbitat. A Espanya es troben 150 espècies de plantes i de fauna catalogades com en perill d’extinció, entre altres: l’ós bru, el gall salvatge, el linx, l’àguila imperial, el voltor negre, la cigonya negra, la foca monjo, etc.
3.- LA POLÍTICA AMBIENTAL
Des de fa un parell de dècades, es presta especial atenció al medi ambient. Aquesta major consciència ambiental s'ha materialitzat de diferents formes. D'una banda, han proliferat les organitzacions ecologistes i la denominada educació ambiental; per un altre, s'ha aprovat una legislació específica, en desplegament de l'article 45 de la Constitució, enquadrat dins del Títol 1 -que regula els drets i deures fonamentals-, que reconeix el dret a gaudir d'un medi ambient adequat i obliga, en conseqüència, als poders públics i a la pròpia ciutadania a l’adequada protecció i conservació. Cal destacar la creació, al maig de 1996, del ministeri de Medi Ambient. La política ambiental espanyola inclou tres tipus de mesures: de protecció i conservació, de prevenció i de correcció. A més hi ha espais protegits per organismes internacionals com ara les Reserves de la Biosfera, etc.
3.1 Mesures de protecció i conservació
El seu objectiu és preservar certs espais considerats d'especial valor ecològic per mitjà de la declaració com a espais protegits, la qual cosa comporta la prohibició de realitzar nombroses activitats al seu interior. En l'actualitat, hi ha mig miler de zones protegides que comprenen més de tres milions d’hectàrees, cosa que representa el 6 % del territori de l’Estat. En aquest sentit cal assenyalar que la Directiva Hàbitat de la Unió Europea va crear la denominada Xarxa Natura 2000, una xarxa d’espais protegits; l’objectiu és que a tots els estats membres la superfície protegida abaste almenys el 10 % del total.
Evoluciòn Històrica de la Educaciòn AmbientalView SlideShare presentation or Upload your own.
A Espanya la protecció d'espais es va iniciar en les primeres dècades del segle XX. En 1916, per iniciativa del marqués de Villaviciosa d'Astúries, el senyor Pedro Pidal i Bernardo de Quirós es va aprovar la Llei Gasset de creació de Parcs Nacionals. En 1918 es van crear els primers Parcs Nacionals espanyols, el de Covadonga i el d’Ordesa.
La Llei 4/1989, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i la Fauna Silvestres, va traslladar a l'ordenament espanyol diverses directives europees sobre protecció de la flora i la fauna i va ampliar els criteris utilitzats per a justificar la protecció d'un espai. En la legislació anterior s'atenia més a criteris estètics i recreatius, és a dir, a la bellesa del paisatge, a l'hora de protegir un espai. No obstant, ara es tenen més en compte aspectes ecològics, educatius i científics, com la conservació d'espais naturals d'interés poc alterats per l'acció humana i la protecció d'espècies animals i plantes en amenaça d'extinció. Les figures de protecció d'espais naturals també han evolucionat en aquestos setanta anys.
Segons la Llei de 1989, els espais naturals protegits a Espanya es classifiquen en quatre categories: Parcs, Reserves Naturals, Monuments Naturals i Paisatges Protegits. També les autonomies han desenvolupat les seues pròpies figures, de manera que en total hi ha una vintena de categories que obeeixen a criteris de grandària i del tipus d'activitat humana permesa en el seu interior. La major part de la superfície protegida es troba en les comunitats d’Andalusia i Canàries. Aquestos espais, mereixen especial atenció per part de l’Organisme Autònom Parcs Nacionals.
Des del 2004, aquest organisme de nova creació ha traspassat la responsabilitat exclusiva dels antics “parcs nacionals” a les respectives comunitats autònomes. Els 13 parcs nacionals sumen un total de 218.400 hectàrees d’espais naturals protegits que representen una gran varietat d’ecosistemes:
• El Parc Nacional del Teide, el Parc Nacional de la Caldera de Taburiente, el Parc Nacional de Timanfaya i el Parc Nacional de Garajonay, tots ells en les illes Canàries, junt amb el Parc Nacional de l’arxipèlag de Cabrera, en les Balears, i el de les Illes Atlàntiques de Galícia (creat en 2002 amb 7.200 ha marítimes) són parcs insulars. Els canaris són espais representatius de l’ecosistema macaronèsic, mentre que el balear i el gallec són els únics parcs nacionals de caràcter marítim-terrestre.
• El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, a Aragó; el Parc Nacional dels Pics d’Europa (anomenat de Covadonga en 1918 i ampliat en 1995) entre Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó; el Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, a Catalunya; i el Parc Nacional de Sierra Nevada, a Andalusia, representen ecosistemes de muntanya.
• El Parc Nacional de Tablas de Daimiel, a Castella-La Manxa, és un exemple de zona humida o aiguamoll.
• El Parc Nacional de Cabañeros, també a Castella-La Manxa, representa l'ecosistema de muntanya mediterrani.
• El Parc Nacional de Doñana, a Andalusia, és un parc mixt: en ell estan representats l'ecosistema de dunes, el de zones humides i el de muntanya mediterrània.
A la C. Valenciana, en canvi, els paratges naturals només han tingut una protecció especial, i financera, de caràcter autonòmic.
3.2 Mesures de prevenció
Aquestes mesures estableixen controls i exigeixen una avaluació de possibles danys, o impactes ambientals, prèvia a la instal•lació de certes activitats o la construcció de grans infrastructures. D'altra banda, l’Avaluació d’Impacte Ambiental (AIA) és un instrument que permet conéixer la incidència mediambiental d'una determinada activitat i, per tant, decidir si convé portar-la a terme i, si és així, poder minimitzar els seus efectes per mitjà de l’adopció de determinades mesures.
En 1985 es va promulgar la Directiva 85/337/CEE, norma bàsica sobre aquesta matèria en la Unió Europea. En el procés encaminat a identificar, predir i prevenir l'impacte d'un projecte o actuació sobre el medi ambient es distingeixen diverses fases:
• En primer lloc, ha d’elaborar-se un Estudi d'Impacte Ambiental, que ha de presentar-se davant l’Administració. L’Estudi d’Impacte Ambiental té una gran importància. En ell s'identifiquen i valoren els impactes ambientals del projecte o activitat prevista. Per això s'utilitzen matrius més o menys complexes que enfronten o sospesen els factors ambientals més representatius amb les actuacions més rellevants que contempla el projecte. A continuació existeix també un període d'exposició pública, durant el qual tots els agents socials poden consultar-lo i donar la seua opinió respecte a l’estudi. Una vegada superats tots els tràmits, correspon a l'òrgan ambiental competent aprovar l'estudi i atorgar la Declaració d'Impacte Ambiental (DIA). En 1993 es va crear un reglament a nivell comunitari denominat Sistema Comunitari de Gestió i Auditoria Mediambiental (SGAM), una de les principals ferramentes de què disposen les indústries per a avaluar i controlar els resultats de les seues activitats sobre el medi natural, sense deixar d’atendre el marc de les consideracions econòmiques. Així mateix s’inclouen en aquest tipus de mesures els plans d'emergència front a possibles riscos tecnològics, o accidents ocasionats per les activitats tècniques que duen a terme algunes empreses. En quant a la preocupació creixent de la comunitat internacional per la pèrdua, sense precedents, de la biodiversitat, a Espanya s’ha creat la Fundació de la Biodiversitat per a contribuir mitjançant la formació, la investigació i la cooperació internacional, al desenvolupament i conservació de la diversitat biològica.
Unitat 2 Geo BatView more presentations from jordimanero.
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
