La Revolució Industrial es va iniciar a Espanya amb retard respecte a d’altres països europeus a causa de l’escassesa de recursos energètics, humans i tecnològics, i també de la inestable situació política i la pèrdua de les últimes colònies al final del segle XIX. En un primer moment, la indústria espanyola es va dedicar, sobretot, a la producció de béns de consum immediat, i van sorgir uns quants focus industrials a Catalunya, Astúries, el País Basc i Madrid. Durant els anys seixanta i setanta, la indústria es va convertir en el principal sector econòmic per població activa, producció, exportacions, etc. i va atorgar prioritat als béns de consum durador, intermedis i d’equip. La política desenvolupista va accentuar els desequilibris entre la perifèria litoral, amb un desenvolupament industrial més o menys important, i un interior més ruralitzat, tret de Madrid.
El nou model industrial va afavorir els sectors relacionats amb les noves tecnologies, mentre que els sectors tradicionals van ser afectats per un procés de reconversió. Les noves tecnologies, a més a més, han modificat els factors tradicionals de localització industrial i han definit una nova jerarquia d’espais productius. Les principals àrees industrials es localitzen als anomenats eixos de desenvolupament, entre els quals destaquen l’arc mediterrani, la vall de l’Ebre i Madrid.
A l’extrem contrari hi ha Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura, l’aportació de les quals a la producció del país és escassa.
1.- DES DE L’ORIGEN DE LA R.INDUSTRIAL FINS AL FINAL DE L’AUTARQUIA
Un dels tòpics de la nostra història contemporània és el fet de considerar que la Revolució industrial a l’Espanya del segle XIX es va caracteritzar pel retard i el fracàs. És cert que l’agitada vida política i social del segle XIX, la pèrdua de les últimes colònies i els esdeveniments del 1898 donen un aire negatiu general a aquesta consideració però la valoració catastrofista de la industrialització d’Espanya en aquest període s’està revisant actualment.
1.1 Condicions inicials de la Revolució Industrial a Espanya
No s’ha de pensar que Espanya, davant l’inici de la Revolució Industrial, va tenir una posició marginal i incapaç d’assumir les innovacions. Al contrari, hi havia unes condicions favorables, com ara la tradició artesana estesa per tot el país (lli gallec, cànem andalús, seda valenciana, draperia castellana, etc.) i les qualitats de les manufactures reials del segle XVIII. A més, es disposava d’una varietat i d’una quantitat de recursos minerals suficients (plom, ferro, coure), com ho demostra l’existència de nombroses ferreries. També s’ha de considerar la importància de les abundants matèries primeres agràries.
Juntament amb els factors positius esmentats, també hi havia, certament, condicions desfavorables que actuaven com a obstacles interns al desenvolupament del capitalisme industrial. En primer lloc, els recursos energètics (com és el cas del carbó) eren escassos, com també els tecnològics i els humans, atès l’escàs nombre d’habitants de l’Estat, comparat amb el d’altres països europeus, i els baixos nivells d’instrucció de la població. L’estructura social era un altre factor negatiu que, sumat als trets demogràfics assenyalats, limitava el desenvolupament del mercat de consum com a motor de la producció. Sens dubte, la inestabilitat política i les pèrdues colonials enfront de l’expansió imperialista de l’Europa occidental i dels Estats Units constitueixen dos factors més que, en conjunció amb els anteriors, dificultaven l’arrencada industrial espanyola.
De tota manera, al final del segle XIX ja s’havien produït alguns canvis substancials. D’una banda, la producció industrial de l’Estat espanyol va experimentar un creixement continu gràcies, fonamentalment, al desenvolupament de la siderúrgia, la fabricació mecànica i la producció tèxtil, fet que va permetre que aquests sectors s’imposessin al mercat estatal, tot i que no van aconseguir penetrar als mercats exteriors. D’altra banda, l’Estat va tenir un paper important en el procés industrialitzador en imposar mesures de caràcter proteccionista per als productes fabrils autòctons davant dels estrangers, especialment a partir de l’última dècada del segle XIX. D’aquesta manera, es va potenciar la creació de grans monopolis, com, per exemple, Unión de Explosivos, Altos Hornos, Papelera Española, etc. Alhora, en aquest període ja va començar, encara que d’una manera molt lenta i amb matisos, el pas de població activa del sector primari al sector secundari; aquest traspàs va ser possible gràcies al fet que la indústria inicial exigia una mà d’obra poc qualificada.
1.2 Efectes territorials de la primera industrialització
Com que la producció d’Espanya que s’incorporava a la Revolució Industrial es caracteritzava pel domini dels béns de consum immediat sobre els béns d’equip, lògicament calia ser a prop dels mercats per proveir la població, cosa que afavoria una estructura basada en petits establiments de caràcter familiar. Aquest patró d’industrialització explica que el model territorial inicial fos relativament dispers, tot i que amb tendència a localitzar-se, preferiblement, a les zones del litoral. Tanmateix, gradualment es va produir un moviment de concentració que va donar lloc a un desenvolupament industrial a l’entorn d’uns focus molt localitzats.
• La certa riquesa mineral, el comerç colonial i l’abundant i variada producció agrària van fer d’Andalusia un dels focus industrials pioners, encara que després no es pogués mantenir i fos superada per l’empenta més innovadora d’altres àrees de l’Estat. Així, va ser a Andalusia -a la província de Màlaga, fonamentalment- on es van instal·lar els primers alts forns, que feien servir carbó vegetal. També era la regió minera per excel·lència (Sierra Morena), malgrat que el predomini de capital estranger va comportar l’explotació colonial de les mines, és a dir, amb vista a l’exportació. També va tenir un paper destacat en aquest moment la seua relació amb el Regne Unit a partir de la comercialització de productes derivats de l’agricultura, sobretot el vi.
• L’aplicació de les noves màquines i de turbines hidràuliques a la tradicional manufactura tèxtil catalana va concentrar, a partir del 1830, la producció tèxtil a Catalunya (Barcelona i comarques del Llobregat, el Ter i el Besòs), en detriment de les manufactures d’aquest tipus disperses per la resta de l’Estat, procés que es va accentuar amb la instal·lació d’indústries de fabricació de maquinària ferroviària també a Barcelona. El capital procedent de les antigues colònies, juntament amb l’esperit emprenedor de la burgesia catalana i els contactes que tenia amb França, van ser decisius per a l’arrencada industrial de Catalunya.
• Astúries ja disposava de l’avantatge inicial dels jaciments carbonífers, però tenia en contra el preu del transport, tant per traslladar el carbó a l’exterior com per fer arribar fins allà altres matèries primeres. Per això la siderometal·lúrgia no es va instal·lar a la regió fins passat l’any 1860, concretament a les poblacions de Mieres i a La Felguera.
• La indústria del País Basc no va arrencar fins al 1880, quan la difusió del convertidor Bessemer va afavorir la utilització a la ria del Nerbion dels recursos propis de mineral de ferro, juntament amb el carbó anglès importat per mar. També es va introduir la indústria paperera a Guipúscoa i es va iniciar la construcció naval.
• Tardanament en comparació amb altres territoris, l’expansió de la xarxa ferroviària axial, amb centre a Madrid, juntament amb la necessitat de proveir una població creixent com a conseqüència de la consolidació d’aquesta ciutat com a capital financera i administrativa, van fer que ja al final del segle XIX aquesta ciutat fos considerada un dels principals focus industrials de l’Estat espanyol, especialitzat en béns de consum. La producció d’energia elèctrica i la unificació de les tarifes va tenir una gran importància amb vista a la industrialització de Madrid.
2.- LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX
Ja en el segle XX, i fins a la Guerra Civil, el procés d’industrialització va ser discontinu, es van anar alternant etapes de crisi i d’expansió, però amb una tendència al creixement i la modernització que el conflicte bèl·lic va tallar en sec. Van haver de passar gairebé vint anys per recuperar el nivell productiu anterior a la guerra. Aquest retrocés i els efectes de la política autàrquica van causar la manca de competitivitat de la indústria, la caiguda del consum, l’especulació i la pervivència d’unes estructures industrials tradicionals i antiquades.
Des del punt de vista de l’estructura sectorial, des del 1900 fins al 1959 la indústria espanyola encara es va caracteritzar pel predomini dels béns de consum, tot i que amb una tendència decreixent, ja que van passar de representar percentatges superiors a la meitat de la producció industrial a ser-ne solament un terç.
El sector miner va patir una caiguda espectacular, mentre que l’energètic es va desenvolupar àmpliament. Els béns intermedis i els béns d’equip, indicadors d’un nivell de renda més alt i del potencial industrial, van tenir fins al final dels anys cinquanta una participació quasi secundària en l’estructura productiva de l’Estat, amb lleus oscil·lacions o amb un creixement moderat.
La perspectiva territorial suggereix dues característiques de l’etapa que descrivim:
a)En primer lloc, es van consolidar, amb matisos, les diferències entre la Perifèria litoral industrial i l’interior rural. Catalunya ocupava la primacia fabril, de manera que, els anys cinquanta, de cada 10 llocs de treball industrials, 2 es localitzaven a la província de Barcelona, preferentment en el sector tèxtil. Si s’afegeixen els nuclis industrials de la cornisa cantàbrica (siderometal·lúrgia biscaïna i asturiana) i de la resta de la façana mediterrània (València), eren 6 sobre 10 els llocs de treball industrials que es concentraven al litoral. Andalusia encara ocupava el 1900 una posició superior a la mitjana de l’Estat en la classificació industrial per regions, però lentament se’n va anar intensificant el declivi durant els seixanta anys següents.
L’interior peninsular, ocupat per les dues Castelles, Extremadura i l’Aragó, va perdre importància industrial en el conjunt de l’Estat a mesura que les produccions tradicionals de béns de consum immediat (alimentàries, tèxtils i de calçat) no van poder competir amb les noves tècniques implantades en altres territoris. L’excepció va ser Madrid, que es va anar consolidant com un centre industrial diversificat, tot i que amb alguna especialització en el paper, les arts gràfiques i la química.
b)En segon lloc, la indústria es va establir en zones urbanes i, freqüentment, a les proximitats de les estacions ferroviàries o dels ports marítims, i es va estendre en alguns casos cap als municipis adjacents quan el central no disposava d’espai suficient. De fet, i tornant als termes de comparació ja utilitzats, l’any 1955, 5 de cada 10 llocs de treball industrials es concentraven a les zones de Barcelona, Madrid, Biscaia (principalment al marge esquerre de la ria del Nerbion), a la zona central d’Astúries i a la ciutat de València. Fora d’aquests nuclis, solament es localitzaven algunes fàbriques a les capitals provincials.
3.- LA INDUSTRIALITZACIÓ DEFINITIVA
L’espectacularitat i la rapidesa dels canvis produïts durant el període comprés entre els anys 1960 i 1975 van ser les notes distintives del procés industrialitzador de l’Estat espanyol. En aquest període, la indústria espanyola va experimentar un impuls modernitzador, es va incorporar plenament a la divisió internacional del treball -amb característiques d’espai semiperifèric- i va adoptar el model de creixement desenvolupista sota el patrocini de l’Estat, que va aplicar els principis de la planificació indicativa.
3.1 Impuls modernitzador de la indústria espanyola
L’any 1950 Espanya era un país eminentment agrari; el 1960, la població activa agrària encara era majoritària i el sector primari aportava gairebé la quarta part de la producció de l’Estat. Tanmateix, el 1970, la població activa que treballava en el sector secundari ocupava el primer lloc pel que fa a la producció, i no va ser fins al cap de cinc anys que aquest lloc va correspondre al sector terciari. Al llarg d’aquest període s’observa el contrast entre la forta caiguda de la contribució del sector primari al PIB i la caiguda més dèbil de l’ocupació en aquest sector, cosa que vol dir que les activitats primàries van cedir la seua posició en l’estructura econòmica espanyola al sector secundari. El 1974 les exportacions industrials de l’Estat espanyol van superar les agràries.
Una idea d'aquest canvi la dóna el fet que, entre els anys 1960 i 1975, la renda industrial es va multiplicar per 8,3, la productivitat mitja- na del sector va augmentar un 9,5 % anual i, mentre que el PIB va créixer en aquest període a un ritme del 7 % anual, en la indústria va arribar al 10 %.
També va tenir lloc un altre canvi rellevant. Tradicionalment s’havien produït, sobretot, béns de consum immediat de primera necessitat per a la població, i cap al 1970 aquest lloc ja el van ocupar els béns de consum durador (automòbils, electrodomèstics) i d’equip (màquines eina, materials de transport), acompanyats aviat dels anomenats béns intermedis (productes químics, acer, alumini) i energia, que tenen un valor afegit més alt, requereixen tecnologies complexes i són mitjans de producció d’altres béns.
També va ser important el paper que va tenir el capital exterior, introduït a l’Estat espanyol a través d’empreses multinacionals procedents dels Estats Units, de països membres de l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (fonamentalment Alemanya, el Regne Unit i França) i de Suïssa. Aquests capitals es van adreçar, sobretot, a Madrid, Catalunya i el País Basc, als sectors relacionats amb el consum intern: fabricació d’automòbils, productes químics i farmacèutics, alimentació i electrodomèstics.
3.2 Intensificació dels desequilibris territorials
Com ja hem dit, el model desenvolupista pretenia el creixement econòmic general de l’Estat. D’acord amb aquest objectiu, s’havien d’evitar tota mena de polítiques distorsionadores de la consecució de la meta fonamental, i s’argumentava que si bé el desenvolupament regional tenia un cert paper en el context estatal, la pobresa rural i els desequilibris territorials eren inevitables: el preu que s’havia de pagar pel desenvolupament industrial. I encara més, derivar esforços per resoldre aquestes situacions comportava un risc innecessari que posava en perill l’eficàcia de la política de creixement general.
En conseqüència, els efectes que aquesta política va tenir sobre el territori es poden sintetitzar en aquests punts:
• Increment del grau de concentració de la indústria en els tradicionals focus català, madrileny i basc, amb el desbordament consegüent dels seus límits territorials anteriors i amb la formació, al voltant de les grans ciutats, d’àrees metropolitanes industrials i congestionades. • Una certa difusió de la indústria cap als espais contigus a aquestes àrees metropolitanes, d’una manera selectiva, al llarg de les principals vies de comunicació (per exemple, El Corredor de Henares al llarg de la carretera N-II del tram Madrid-Guadalajara).
• Tendència de les activitats industrials de la resta del territori a la polarització en nuclis secundaris preexistents (València, Santander, Astúries, Sevilla) i en algunes de les ciutats que van ser declarades pols de desenvolupament (en el cas de Saragossa, Valladolid, Huelva, Vigo, Vilagarcía de Arousa), però més com a resultat de les tendències espontànies de la lògica espacial de la consolidació del capitalisme que no de la voluntat planificadora, i amb escassa o nul·la capacitat de difusió.
• Dialèctica urbanització-despoblació. La industrialització va ser la causa de trasllats importants de població excedent de les zones d’agricultura tradicional en crisi, que va resultar absorbida paral·lelament pel creixement d’un nombre reduït d’àrees urbanoindustrials.
• Intensificació dels desequilibris territorials i modificació de l’estructura anterior, en el sentit que s’articula una organització espacial que és el resultat de la lògica espacial del mercat capitalista i no de la planificació. En definitiva, el mapa industrial de l’Estat espanyol dibuixava una estructura aproximada a la ja tòpica «Y», amb un eix mediterrani de Catalunya a Múrcia i un altre del País Basc al centre de la vall de l’Ebre, a més del fort nucli madrileny. La resta del territori, llevat de les ciutats nucli aïllades, es va veure limitat a aportar mà d’obra als centres fabrils.
4.- CRISI I REESTRUCTURACIÓ INDUSTRIAL
4.1 La crisi del desenvolupisme
El model desenvolupista de creixement prioritàriament quantitatiu i la distància de partida de la situació espanyola respecte a la dels països europeus més avançats, amb l’agreujant afegit que aquests es van començar a reestructurar en la immediata postguerra i l’Estat espanyol havia perdut quasi vint anys tancat en ell mateix, fan comprensible que el sector industrial no arribés a superar alguns problemes fonamentals, malgrat l’espectacularitat del seu creixement.
• Van tenir un gran protagonisme els sectors madurs (siderúrgic, naval, tèxtil), consumidors d’energia i de mà d’obra, però no tant de tecnologia, que corresponien a fases d’industrialització ja superades als països centre.
• Es va generar una notable dependència energètica i tecnològica de l’exterior (l’autoproveïment energètic va baixar del 62 % del 1962 al 28 % del 1973), raó per la qual una bona part dels ingressos es destinaven a satisfer la importació d’aquests dos conceptes, sistema que era molt sensible a les canviants conjuntures externes.
• Una altra dificultat va ser la financera, subratllada per l’escassetat de recursos propis i de reinversió de beneficis, amb una dependència excessiva del capital bancari i un grau d’endeutament alt.
• No menys problemàtic era el dualisme de l’estructura empresarial: un nombre escàs de grans empreses lligades al capital transnacional reunien el 1973 el 20 % de l’ocupació industrial, el 36 % del valor afegit i el 87 % de la inversió, mentre que la majoria de les empreses eren de dimensions petites. Per finalitzar, tot el que hem esmentat fins ara acabava afectant la productivititat, que, tot i els avenços realitzats, continuava essent baixa en comparació amb l’entorn europeu i amb els nous competidors que es començaven a industrialitzar en altres llocs del món.
4.2 Un nou model industrial
Els trets característics de l’evolució socioeconòmica de l’Estat espanyol en l’actualitat es manifesten en la indústria a través de certes tendències que analitzarem a continuació.
• Inversió intensiva en capital. Gradualment, es va substituint l’equivalència indústria-ocupació per la d’indústria-capital, de manera que es produeix un increment important de la inversió de la producció del sector secundari que, tanmateix, no significa una creació equivalent de llocs de treball. No ens trobem, per tant, en una fase «postindustrial» si la producció i el valor afegit de la indústria creixen considerablement. El que passa és que està disminuint la contribució proporcional del sector secundari en benefici del terciari, que augmenta en gran manera impulsat per les necessitats de la nova indústria, una indústria que deixa fora de la producció algunes activitats no estrictament fabrils, i que requereix serveis molt especialitzats de les empreses.
• Polarització en sectors estratègics i intensius en capital. Els sectors industrials tradicionals, madurs i menys competitius, propis de l'arrencada industrial, són afectats per la crisi de reconversió i modernització. Davant d’aquests, emergeixen amb força altres sectors nous relacionats amb la revolució tecnològica -o les noves tecnologies-, els quals, al seu torn, provoquen la modificació dels sistemes de producció. Entre aquests es troben la informàtica, les telecomunicacions, la microelectrònica, la robòtica, els nous materials, la biotecnologia, les noves energies, l’enginyeria ambiental, etc., tots els quals requereixen inversions elevades en investigació i desenvolupament, però poca ocupació, malgrat que molt qualificada, amb la qual cosa la ciència es converteix en una força productiva directa.
• Canvi en els factors de localització. Les noves tecnologies permeten, d’una banda, la fragmentació i la diversificació d’activitats qualificades de la indústria que s’han independitzat dels sectors tradicionals a mesura que creixia la capacitat d’aquests de generar rendes altes. De l’altra, fan possible el transvasament de fases de producció i de les activitats menys qualificades i intensives en treball cap a empreses subcontractades i tallers petits, de vegades lligats al treball temporal i, fins i tot, a l’economia submergida. El resultat és una nova jerarquia d’espais productius i un canvi en la divisió territorial del treball. Unes àrees centrals (Madrid i, a una certa distància, Barcelona) es reserven les seus socials amb la capacitat de decisió, gestió, control i innovació, i les unitats de producció estratègica i de tecnologia més avançada. Les àrees semiperifèriques es destinen a les fabricacions que només requereixen decisions rutinàries i produccions estandarditzades amb un cert grau d’elaboració (Biscaia, Saragossa o València). Per acabar, les àrees perifèriques, més necessitades de mà d’obra i menys qualificada, s’emporten la producció d’articles simples, adaptables a les fluctuacions de la demanda.
4.3 Les tendències territorials recents de la indústria espanyola
D’acord amb l’organització autonòmica de l’Estat, el nou model industrial i els criteris de localització emprats per la Comissió Europea per identificar l’estructura dels espais econòmics, les tendències actuals es dirigeixen cap a un augment de la concentració de la producció industrial en espais supraregionals, que alguns autors anomenen eixos de desenvolupament (J. Villaverde i P. Pérez, 1996), i que es poden agrupar en les categories que indiquem a continuació.
· Eixos d'expansió
• L’arc mediterrani és el que respon més bé al concepte d'eix de desenvolupament, ja que integra zones densament poblades, amb un sistema de ciutats ordenat i una estructura econòmica que complementa bé la indústria. Aquesta es troba molt diversificada, amb el predomini de petites i mitjanes empreses, encara que la seua distribució no és gaire homogènia, atès que gravita al voltant d'alguns nuclis. L’eix fonamental és Barcelona i la seua àrea metropolitana, amb alguns centres secundaris a Tarragona i a la rodalia de Girona. A la Comunitat Valenciana, l’àrea metropolitana de la capital també és el primer centre industrial de la regió, amb altres nuclis a la província d’Alacant i una marcada especialització en béns de consum. Per acabar, Múrcia és l’extrem menys industrialitzat d’aquest eix.
• La vall de l’Ebre. En aquest eix s’integren Navarra, la Rioja i Aragó, amb una certa vertebració urbana que vincula uns quants nuclis en els quals es concentra la població (Saragossa, Logronyo, Pamplona i Tudela), però amb una estructura molt desigual. Així, a Navarra, el nord-oest s’ha beneficiat de la difusió industrial des de Guipúscoa. Per la seua banda, l’Aragó pateix una polarització excessiva a Saragossa, malgrat els intents de mantenir una certa industrialització a Sabiñánigo, la vall del Cinca o a les comarques mineres de Terol, i tot el territori pateix una despoblació molt greu.
• Madrid és un cas singular per la seua localització al centre de la península, envoltat d’àmplies àrees de baix desenvolupament. Madrid ja no és estrictament un pol industrial aïllat, ja que, tot i tenir una superfície reduïda, és la segona comunitat autònoma pel que fa a la contribució a la renda industrial de l’Estat, després de Catalunya. Madrid s’ha convertit, doncs, en una autèntica ciutat regió que transcendeix els seus propis límits, difon la concentració urbanoindustrial al llarg dels principals eixos de comunicació i genera xarxes (especialment al sud) i corredors industrials. Es a dir, els fluxos generats per Madrid indueixen al desenvolupament industrial de les comunitats autònomes veïnes. D’altra banda, el flux d’intercanvis amb la resta del territori estatal és molt intens a causa de la condició madrilenya de subcentre europeu, i tendeix a especialitzar-se en sectors estratègics, d’alta tecnologia i com a centre de decisió i de serveis especialitzats.
· Àrees en declivi
En aquesta categoria s’inclou tota la cornisa cantàbrica i atlàntica.
• Així, el País Basc, Cantàbria i el Principat d’Astúries es troben en un clar retrocés per culpa de la crisi dels fonaments tradicionals de la seua indústria: siderúrgia i metal·lúrgia pesants, mineria i transformats metàl·lics. La degradació del medi ambient urbà i dels teixits industrials més envellits contribueixen a crear condicions negatives.
• Per la seua banda, Galícia té un subeix litoral i centres a la Corunya-Ferrol i Vigo-Redondela, també molt afectats per la recessió dels sectors en què s’ha especialitzat (naval, confecció, fusta, derivats de la pesca). A més, no hi ha una vertebració interregional de totes aquestes comunitats per raons orogràfiques, històriques i socials, i hi predomina l’aïllament fins i tot a escala comarcal. Un altre problema de les zones industrials en declivi és el de la difícil reconversió, ja que el seu grau d’especialització en determinats sectors obsolets no facilita la implantació d’altres sectors alternatius i, a més, dificulta la mateixa mobilitat dels treballadors d’unes activitats a les altres.
· Àrees de baix desenvolupament
Podem distingir les següents:
• Castella i Lleó i Castella-la Manxa, malgrat que entre totes dues ocupen més d’un terç de la superfície de l’Estat, a penes aporten el 10 % de la producció industrial i encara tenen una notable dependència del sector primari. Tanmateix, hi ha grans disparitats provincials, amb alguns pols importants, freqüentment relacionats amb focus de difusió externs, per la qual cosa no hi ha una vertebració del teixit industrial. No obstant això, a Castella i Lleó hi ha el petit eix Valladolid-Palència, a més dels nuclis de Burgos i Miranda de Ebro, aquest vinculat a fenòmens de difusió des del País Basc. Castella-la Manxa, Guadalajara i La Sagra de Toledo són un exemple excel·lent de l’expansió de Madrid, mentre que les comarques orientals d’Albacete es troben lligades a l’eix mediterrani, i Puertollano queda, actualment, aïllat i en declivi.
• Andalusia i Extremadura gairebé dupliquen la població de totes dues Castelles i ocupen una quarta part de la superfície de l’Estat; això no obstant, la seua producció industrial era una mica més baixa el 1993 que la d’aquestes dues comunitats. Aquí hi ha més contrasts entre, d’una banda, una Andalusia rica, amb localitzacions industrials rellevants a Sevilla, Huelva, Cadis i Màlaga, una franja costanera pròspera en el sector serveis relacionat amb el turisme i, de l’altra, un interior que, juntament amb Extremadura, té característiques pròpies de les zones deprimides econòmicament.
· Els arxipèlags
La forta especialització en el sector turístic i la discontinuïtat amb la resta de l’Estat espanyol deixa les Canàries i les Balears fora dels possibles eixos industrials, fet que no impedeix que, degut a la qualitat del seu sector serveis, s’hagen transformat en zones amb un gran potencial econòmic.
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
