Els recursos naturals són elements que procedeixen de la natura i que són utilitzats, ja siga en estat brut o bé transformats per la humanitat, per tal de satisfer necessitats de tot tipus o d’obtenir-ne un benefici econòmic.
El concepte de recurs natural és dinàmic i plural, ja que l’evolució econòmica, tecnològica, social, cultural i política fa que allò que en un temps i en un lloc es considera un recurs, en altres circumstàncies no ho siga. En aquest sentit, convé aclarir la noció de reserva, que no és sinó el recurs susceptible de ser econòmicament explotable. Precisament, el dinamisme dels recursos s’observa en el fet que en les primeres fases de la Revolució Industrial els recursos naturals van ser un factor decisiu de localització espacial de l’activitat econòmica mentre que, en l’actualitat, producció i consum són perfectament dissociables espacialment gràcies als transports, la tecnologia, la internacionalització del capital i la divisió internacional del treball.
Els recursos naturals són tangibles i es poden dividir en materials i mediambientals. Alhora, és possible diferenciar els recursos renovables dels no renovables, segons el temps que siga necessari per generar-los o renovar-los. D’aquesta manera s’ha d’entendre la gran varietat de recursos existent: energètics, minerals (metàl•lics i no metàl•lics), i també les aigües i el paisatge. Aquest, entès com a entorn natural que proveeix de serveis, més que de béns, a un lloc, pot ser que no tinga un valor econòmic immediat, però satisfà necessitats culturals, estètiques o ecològiques. Aquests són els recursos que analitzarem tot seguit (tret de l’aigua, que ja hem tractat en el tema anterior).
1.- RECURSOS ENERGÈTICS I FONTS D’ENERGIA A L’ESTAT ESPANYOL
1.1 Concepte i classificació
Es considera recurs energètic tota substància material capaç de ser utilitzada per generar treball en el sentit que la física dóna a aquest terme, com l’aplicació de força i moviment. Així, doncs, l’energia és la capacitat de produir treball, siga quina siga la forma sota la qual es presente: mecànica, electromagnètica, tèrmica, etc. La humanitat sempre ha necessitat energia per produir béns i, per obtenir-la, ha fet servir la seua pròpia força muscular i la dels animals, o la que aporten l’aigua, el vent i la combustió de la fusta. L’aparició de la indústria moderna i les seues transformacions a partir de la Revolució Industrial ha anat acompanyada de la utilització d’altres substàncies, com ara el carbó i el petroli, capaces de satisfer les necessitats d’energia que cada vegada són més grans.
Des d’un punt de vista econòmic, s’ha de distingir entre energia primària i energia final:
• Els recursos que, abans de ser utilitzats com a font energètica, necessiten un procés de transformació previ, ja que no es fan servir tal com es troben en la natura, s’anomenen energia primària. Formen part d’aquest grup els recursos convencionals: carbó, petroli, gas natural, l’energia hidràulica i l’energia nuclear.
• Aquests recursos primaris, un cop transformats en energia útil per proporcionar força mecànica, lumínica, calòrica, magnètica o química, constitueixen l’energia final, també anomenada energia secundària.
1.2 Relació entre energia i desenvolupament
En el model socioeconòmic vigent, l’energia és un factor essencial del desenvolupament, tot i que l’existència de recursos energètics no comporta, necessàriament, el desenvolupament. En aquest sentit, es poden fer algunes consideracions.
• En primer lloc, s’observa l’existència d’una relació directament proporcional entre la quantitat d’energia que consumeix una societat i el seu nivell de renda, almenys en la majoria dels casos, ja que no hi manquen excepcions molt localitzades. Dit d’una altra manera, el consum energètic per càpita és un dels indicadors del grau de desenvolupament socioeconòmic d’un territori (això, en el sentit capitalista tradicional; és a dir, identificant el desenvolupament amb el creixement econòmic ja que, en l’actualitat, els països en via de desenvolupament compten amb indústries poc tecnificades que consumeixen molta energia). L’Estat espanyol se situa en el grup dels països que tenen un consum d’energia per càpita relativament important, amb 2.373 kg. equivalents de petroli (kgep), però molt per sota dels Estats Units (3,3 vegades més alt que l’espanyol) i d’Alemanya (1,8 vegades més alt), semblant al d’Itàlia i més alt que els de Grècia i Portugal (aquest darrer, 1,3 vegades més baix).
• En segon lloc, un cop assolit un cert grau de desenvolupament, el consum d’energia creix de manera molt més lenta que en etapes prèvies, i fins i tot s’arriba a estabilitzar. Així, doncs, entre el 1971 i el 1993, l’Estat va incrementar un 88 % el seu consum energètic, mentre que el Japó ho va fer un 43 %, Alemanya una mica més d’un 5 % i els Estats Units un 4 %. Enfront d’aquests casos, alguns dels «dragons asiàtics» van augmentar el consum de manera espectacular: Hong Kong (des de l’1 de juliol de 1997 sota sobirania xinesa) un 168 %, Malàisia un 251 % i Corea del Sud un 465 %.
Això és així perquè els països en desenvolupament parteixen d’uns nivells molt baixos i basen el seu creixement en una indústria altament consumidora, de caràcter bàsic i amb tecnologies convencionals. Per contra, els països més desenvolupats apliquen mesures d’estalvi i eficiència energètiques, alhora que tendeixen a implantar noves indústries lligades a tecnologies avançades i activitats terciàries modernes; amb tot, però, això no exclou augments de consum, ja que l’increment de la renda implica una mobilitat més gran de persones i béns, el desenvolupament dels transports i de les dotacions urbanes, i l’adopció de certes pautes de vida (calefacció, aire condicionat, automatització de la llar, etc.).
En aquest sentit, es pot afirmar que l’evolució del consum energètic per càpita espanyol mostra clarament el pas d’una economia agrària a una economia industrial, i d’una societat rural a una societat urbana.
1.3 Relació entre producció i consum
La distribució desigual dels recursos energètics i l’existència de diferents graus de desenvolupament produeixen diverses combinacions en la relació entre producció i consum d’energia. Entre els països rics en recursos hi ha grans consumidors (Estats Units, Rússia, Canadà), mentre que altres són, fonamentalment, productors com ara molts països de l’OPEP. La pobresa de recursos energètics, si va lligada al baix consum, és un indicador de subdesenvolupament; per contra, si s’acompanya de consums importants, som davant països com el Japó i la majoria dels membres de la UE, per exemple, el model econòmic dels quals es basa en la importació de grans quantitats de recursos, que es compensa amb l’exportació de béns elaborats d’alt valor afegit.
L’Estat espanyol té un desequilibri energètic notable, ja que la demanda i el consum estan molt per sobre de la producció. Fins al 1980, el consum d’energia primària va créixer una mitjana lleugerament superior al 2 % anual. Després, la crisi del model desarrollista i els seus efectes en l’economia espanyola, com també certes mesures d’estalvi energètic, van fer disminuir el consum. Des del 1986 ha tornat a augmentar la demanda d’energia (tret dels primers anys noranta), però ja per sota de la taxa d’increment del PIB, perquè les condicions han canviat: l’eficiència energètica és més alta gràcies, per exemple, a l’aplicació de noves tecnologies; l’economia espanyola s’ha internacionalitzat o globalitzat i, a més, la terciarització de la societat ja és un fet.
• Quant a la producció d’energia primària a l’Estat espanyol, quasi la meitat és d’origen nuclear (situació que posa de manifest els problemes econòmics derivats de la moratòria nuclear i la contestació social que provoca aquest tema), mentre que el carbó n’aporta gairebé un terç de la producció. L’energia hidràulica ocupa un modest tercer lloc, amb uns nivells pròxims a les altres energies renovables. Cal destacar l’escassíssima participació del petroli i del gas natural, d’acord amb la limitada presència que tenen en el territori estatal.
• Pel que fa al consum d’energia primària, contrasta amb les dades de producció el fet que és el petroli, precisament, la font absolutament majoritària, de manera que l’energia hidràulica i l’energia nuclear juntes no cobreixen ni tan sols la meitat de la demanda petrolera. A part d’això, es constata la creixent presencia del gas natural i l’estancament de la participació hidràulica, que ha estat superada, fins i tot, pel conjunt de les altres energies renovables.
S'ha de tenir en compte que en el procés de transformació de l’energia primària en energia final sempre es produeixen pèrdues, per la qual cosa el consum d’aquesta energia final és més petit que el consum d’energia primària, de manera que la diferència entre totes dues augmenta o disminueix segons el grau d’eficàcia i de rendiment de la tecnologia utilitzada per obtenir l’energia final.
1.4 Dependència externa i sensibilitat davant la crisi
L’Estat espanyol és pobre de fonts energètiques convencionals: petroli, carbó i gas natural. En el cas de l’energia nuclear, tot i que hi ha prou urani, ha de ser enriquit a l’exterior per poder-lo utilitzar posteriorment i, a més a més, els equips de les centrals tampoc no són estatals. En definitiva, els recursos interns només satisfan un terç de la demanda energètica, aproximadament.
Al començament del desenvolupisme, en els anys seixanta, els baixos nivells de vida, de consum i d’industrialització existents permetien que el nivell d’autoproveïment energètic de l’Estat fos del 62 %. El 1973 aquest nivell s’havia reduït al 28 % com a conseqüència del model de desenvolupament basat en una indústria d'elevat consum de petroli que, com acabem de veure, és un recurs del qual l’Estat espanyol amb prou feines disposa. En aquestes circumstàncies es va produir la primera crisi del petroli, que no va ser causada per l’esgotament de les reserves, sinó per una conjunció de problemes econòmics, polítics i estratègics per culpa dels quals l’OPEP va apujar gradualment el preu del barril de petroli brut des dels 1,6 dòlars en una progressió que va arribar als 34 dòlars l’any 1982. Mentre que altres països desenvolupats van prendre immediatament mesures per estalviar energia i buscar altres fonts energètiques diferents del petroli, l’Estat espanyol va continuar augmentant la dependència del petroli fins que va arribar a representar, aproximadament, el 75 % l'any 1980.
La causa d’aquesta manca de mesures davant la crisi va residir en el fet que va coincidir en el temps amb la transició democràtica, i la preocupació prioritària de la societat espanyola era la construcció d’un nou Estat. A partir del 1985, els preus del petroli van baixar i van fluctuar més d’acord amb factors no controlats totalment per l’OPEP (nous jaciments al mar del Nord i al golf de Mèxic van treure protagonisme a aquest espai). A més, en els anys noranta, l’Estat espanyol va iniciar polítiques d’estalvi i eficiència energètics i de diversificació de les fonts, tot i que amb resultats encara modestos. Els efectes de la dependència energètica espanyola són, certament, greus: sensibilitat excessiva davant de qualsevol crisi, inseguretat del subministrament, incertesa de les decisions econòmiques i, fonamentalment, un dèficit comercial que afecta la balança de pagaments a causa de la necessitat d’haver d’importar una gran part dels recursos energètics, els quals, a més, han de ser abonats en divises estrangeres.
1.5 Caracterització de les fonts d’energia
Algunes de les principals fonts d’energia són, a més de l’aigua, el carbó, el petroli i el gas natural. A continuació, analitzarem la producció i l’ús d’aquestes fonts a l’Estat espanyol:
• El carbó
La producció espanyola de carbó no arriba a satisfer la demanda interna, raó per la qual s’importa hulla i lignit. La localització dels jaciments carbonífers abraça diverses comunitats autònomes. Astúries disposa de les conques del Narcea (antracita), de la zona centroriental al voltant de Sama (hulla) i d’una línia que va del nord-est al sud-oest al llarg del Naranco i La Camocha (hulla). Les comarques nord-occidentals de Castella i Lleó constitueixen una segona zona productora d’hulla i antracita: les conques de Villablino i El Bierzo, a Lleó, i de Guardo, a Palència. Aragó disposa de les zones mineres d’Andorra-Utrillas, a Terol (lignit negre), i dels jaciments saragossans de lignit a Mequinensa. Al llarg de la línia pirinenca, des de Catalunya fins a Navarra, s’estén una franja amb recursos d’antracita i lignit. Hi ha lignits bruns a Galícia (As Pontes de García Rodríguez i Xinzo de Limia) i també a les Balears (Mallorca).
La perspectiva actual del carbó a l’Estat espanyol es caracteritza, en primer lloc, per les dificultats d’explotació, ja que un terç de les mines són subterrànies i es troben en zones molt tectonitzades que impedeixen la continuïtat de les vetes. Un segon problema és de caràcter economicosocial atesa l’escassa competitivitat i els costos elevats (el carbó autòcton resulta quasi quinze vegades més car que el d’importació), amb una estructura empresarial dual que contrapesa les petites explotacions amb les grans dimensions de l’empresa Hunosa, i que ha originat greus problemes de reconversió i, per tant, de conflictivitat social. Per acabar, l’escassetat dels recursos carbonífers de l’Estat espanyol és evident: no més del 0,1 % mundial.
La destinació fonamental d’aquesta font energètica és la generació d’electricitat mitjançant la combustió en centrals tèrmiques. També es fa servir en la siderúrgia, en la fabricació de ciment i, tot i que ara ja molt poc, en usos domèstics (cuina, calefacció etc.).
• El petroli
La producció estatal de petroli és mínima enfront de la demanda i, a més, es troba en retrocés. Els escassos jaciments, que són a punt d’esgotar-se, es localitzen a Tarragona (Casablanca) i a Burgos (Ayoluengo). Tal com hem assenyalat, cal importar grans quantitats de petroli en brut (cru) que, per una altra banda, provoca efectes negatius sobre la balança de pagaments perquè la capacitat d’autoproveïment espanyola és molt baixa. Per evitar riscos s’ha diversificat la procedència del subministrament de petroli, que fonamentalment arriba de Mèxic (18,5 %), l’Aràbia Saudita (16,7 %), Nigèria (12,3 %), l’Iran, Líbia, les antigues repúbliques soviètiques (entre totes al voltant del 10 %) o Veneçuela. (després d’un acord de juliol de 2008, pel qual es crearà un grup de treball per a que el país llatinoamericà puga vendre a Espanya 10.000 barrils diaris de petroli a 100 dòlars, a canvi d’inversions i tecnologia).
Això no obstant, l’Estat espanyol disposa d’una elevada capacitat de transformació del cru a les 10 refineries que té (totes situades al litoral, tret de la de Puertollano, que és a l’interior), fet que permet exportar productes derivats del petroli i compensar lleugerament la balança comercial energètica. La destinació dels productes petrolers és el consum final (el 86 %) en el transport, la indústria i els usos domèstics; un 5,1 % s'utilitza per a la generació d’electricitat, i el tant per cent restant s’empra per a la fabricació de gas de ciutat i per al mateix consum dels processos de transformació.
• El gas natural
El gas natural és una font energètica d’introducció recent a l’Estat espanyol, i té les qualitats de ser el combustible fòssil més net i un dels que tenen un poder calorífic més elevat. La producció interna (1,2 milions de tones anuals) es va multiplicar per 200 entre els anys 1970 i 1990 però, com en els altres casos, és molt inferior al consum (5,8 milions de tones anuals). La localització dels jaciments de gas natural coincideix, generalment, amb la dels petrolífers; en destaquen els del País Basc (La Gaviota, que aporta el 98 % del total), Osca (El Serrablo, que ha disminuït dràsticament la producció) i Huelva.
Les perspectives actuals representen unes reserves de 7,5 milions de tones, clarament insuficients per satisfer la demanda futura, raó per la qual es fa necessari recórrer a importacions excessivament dependents de Líbia i Algèria. A aquesta dificultat s’hi han d’afegir les derivades de les necessitats de l’emmagatzematge i del transport del gas natural, per a la qual cosa s’han construït, o es troben en fase de construcció, diversos gasoductes.
La destinació del gas natural és l’ús industrial (el 58 %) en els subsectors químic, metàl•lic bàsic, ceràmic, tèxtil, de la confecció i del calçat; d’altra banda, es fa servir en l’elaboració de propà, butà i naftes per a la transformació elèctrica i el consum domèstic.
1.6 La producció d’electricitat
La demanda d'electricitat està en relació directa amb el desenvolupament socioeconòmic, ja que és una energia l’aplicació de la qual s’incrementa en la producció agrícola i ramadera, la indústria i el sector terciari. Per aquest motiu, com a conseqüència de l’augment de la renda i el nivell de vida, el consum elèctric per càpita és un dels indicadors usuals del desenvolupament.
A l’Estat espanyol, a partir de la dècada dels seixanta, es va produir un augment considerable de la demanda d’electricitat, basada principalment en l’energia hidràulica, a causa de la industrialització i la urbanització de la societat. Tan sols entre el 1960 i el 1966 es va duplicar el consum elèctric, fet que representava un ritme superior al dels països industrialitzats. Després de la disminució de la demanda que va acompanyar la crisi dels setanta, es va recuperar la tendència creixent. Així, el 1994 l’Estat espanyol va arribar als 4.050 kWh/hab., encara lluny de la mitjana europea de 5.375 kWh/hab. Avui dia, l’antiga base hidroelèctrica ha estat substituïda per la tèrmica: el 47 % de la producció elèctrica prové de centrals tèrmiques clàssiques, el 36 % de centrals nuclears i només el 17 % de centrals hidràuliques. Si ens referim a la potència instal•lada, també el 47 % correspon a les centrals tèrmiques clàssiques, però les d’origen hidràulic en posseeixen el 37 % i les nuclears, la resta (16 %).
• Hidroelectricitat
Aquesta energia té els avantatges de ser renovable, neta i de producció instantània. Entre els seus inconvenients destaquen les fluctuacions en les disponibilitats d’aigua i l’impacte ambiental, social i productiu derivat de la inundació d’àmplies zones, ja que, generalment, les grans centrals van associades a embassaments. La producció es localitza en unes 1.300 centrals, de les quals només 10 reuneixen el 26 % de la potencia instal•lada i el 28 % de la producció. S’instal•len, fonamentalment, a la meitat nord de la península, tret de les àrees del nord- est pròximes al litoral mediterrani. Aquesta font va ser fonamental entre el 1940 i el 1972, però en l’actualitat és una forma complementària de producció d’electricitat, perquè s’ha fet prevaler la termoelectricitat tot i que el preu final del kWh resulta més car a causa del seu origen (importació) i perquè les irregularitats anuals en les precipitacions repercutien negativament en la producció Això no obstant, en els últims anys s’observa una certa revitalització gràcies a la construcció de minicentrals (entre 250 i 5.000 kW) avalades per la filosofia del desenvolupament sostenible.
• Energia termoelèctrica clàssica
Es produeix per la combustió de carbó, gas i combustibles líquids. Presenta l’avantatge de la regularitat d’una producció sense fluctuacions, mentre que els seus inconvenients són, d’una banda, la contaminació ambiental que produeixen les emissions a l’atmosfera de substàncies com el sofre, responsable de la «pluja àcida», i de l’altra, el fet que la producció no és instantània, ja que li cal un escalfament previ. La localització d’aquestes centrals està escampada per tot el territori estatal, tot i que amb la tendència a situar-se a les conques carboníferes i al litoral. Entre les alimentades per lignits (amb més capacitat productiva), destaquen Cercs, a Catalunya; Escatrón i Escucha, a l'Aragó, i Meirama i As Pontes de García Rodríguez, a Galícia. Les conques astuariano-aragoneses contenen centrals de carbons rics i pobres, mentre que les de combustibles líquids (amb una potencia instal•lada més gran) són més pròpies del litoral pel fet de ser més a prop de les refineries, amb l’excepció de Puertollano.
• Energia termoelèctrica nuclear
Les centrals nuclears produeixen electricitat mitjançant l’aprofitament de l’energia alliberada per la fissió d’àtoms d’urani enriquit, i cobreixen el 36 % de la producció elèctrica de l’Estat. Els seus aspectes positius són la gran potència productora i la independència energètica que permet. Els seus inconvenients principals deriven del fet que l’Estat espanyol té una dependència tecnològica completa de l’exterior per la necessitat de tractar l’urani i d’adquirir- ne els equips en altres països. A més, encara no s’ha trobat la solució definitiva per tractar els residus radioactius produïts en aquestes centrals i, als darrers anys, s’estan produint molts problemes de funcionament (Ascó, Vandellós II, Confrents...) pels desgast de les instal•lacions que provoquen un important rebuig social pels possibles riscos que comporta per a la salut de la població dels voltants, fet que fa necessaris uns controls molt rigorosos per impedir pèrdues o fuites radioactives.
Actualment hi ha 8 centrals nuclears operatives a l’Estat espanyol (Ascó I i II, Almaraz I i II, Cofrents, Santa Mª de Garoña, Trillo i Vandellós II) de les quals les més antigues són al límit de la seua vida útil. N’hi ha unes altres 5 disponibles, però no s’han posat en funcionament a causa de la moratòria nuclear. Les perspectives actuals d’aquesta energia són complexes i incertes a causa de la dificultat de conciliar el rebuig social i la creixent demanda interior d’energia elèctrica a preus raonables. Fins i tot es dóna la paradoxa que s’importa electricitat de centrals nuclears franceses properes al territori espanyol, malgrat que un hipotètic accident en aquestes també afectaria la població espanyola.
• Energies alternatives
Es denominen energies alternatives les altres fonts renovables, com ara l’aigua, que tenen un cicle de regeneració continuat, encara que sotmès a diferències d’intensitat; que són inesgotables, però que, a diferència de l’aigua, no formen part del gruix de la producció, i que es troben en fase d’experimentació. Les incloem en el capítol de l’electricitat perquè, directament o indirecta, s’empren en la producció d’aquesta energia. Al voltant del 5 % de l’energia que es consumeix a l’Estat espanyol prové d’aquestes fonts renovables, la producció de les quals té diversos orígens.
• L’energia solar desenvolupa un paper preponderant en qualsevol forma: passiva, tèrmica (escalfament d'un fluid a diverses temperatures) i fotovoltaica (transformació directa de la radiació solar en energia elèctrica).
• L’energia eòlica aprofita la força del vent, que fa girar grans rotors connectats amb un generador.
• L’energia de la biomassa consisteix en el tractament de residus orgànics o conreus energètics per obtenir combustibles. Darrerament s’està introduint el biodiesel, (un carburant que s’obté a partir d’olis vegetals verges i reciclats, per un procés químic anomenat transesterificació, amb la ajuda d’un catalitzador, d’olis vegetals o reciclats, és a dir, d’ olis de fregits o greixos animals), malgrat l’inconvenient dels seus alts costos de producció, els baixos rendiments agrícoles per produir-los -ja que necessiten grans extensions de conreu i molta aigua per al reg-, però també presenta molts avantatges, com ara el fet de ser 100 % vegetal, biodegradable i renovable. Per a complir amb l’objectiu d’aconseguir el 5.83% de biocarburants pel transport estipulat en el PER (Pla d’Energies Renovables), Espanya haurà de multiplicar per 16 el consum de biocarburants fins 2010.
La producció de biodiesel permet eliminar un residu problemàtic. El procés de producció de biodiesel té un balanç global de CO2 cero. És important disminuir els gasos d’efecte hivernacle. S’ha d’invertir en el desenvolupament de nous productes i processos. S’han d’obtenir formes d’energia a partir de residus d’altres activitats per a disminuir la dependència del petroli. L’aprofitament energètic del biodiesel contribueix a la diversificació energètica.
• L’energia hidràulica (ja comentada) fa servir l’energia mecànica produïda per l’aigua en caure per un desnivell.
• L’energia maremotriu aprofita la força de les marees. També és possible produir energia a partir de les ones marines i del gradient tèrmic dels oceans.
La producció d'energia a partir de les fonts renovables, amb l’excepció de l’aigua, se centra, d’una banda, en la solar d’alta i baixa temperatura i la fotovoltaica: plataformes solars de Tabernas, a Almeria i de San Agustín de Guadalix, a Madrid; i d’una altra, en l’eòlica: parcs eòlics de l’Empordà, a Girona; Granadilla, a Tenerife; Fisterra, a la Corunya; La Muela, a Saragossa; Las Bardenas, a Navarra i Saragossa, Tarifa a Cadis i també a la Comunitat Valenciana.
Les perspectives actuals es troben entre la fase experimental i les grans potencialitats del territori espanyol, atesa l’heterogeneïtat del medi natural. La dispersió d’aquestes fonts en facilita l’ús en qualsevol lloc, siga de baix o d’alt consum, en transformar-se en electricitat. A això s’hi ha d’afegir la capacitat d’autoproveïment i una certa autonomia enfront dels mecanismes actuals de mercat. Per contra, les insuficiències tecnològiques que hi ha en aquest camp mantenen aquestes energies lluny de la rendibilitat econòmica i de la possibilitat d’emmagatzematge en molts casos, i també de la producció en grans grups.
1.7 La política energètica
La preocupació dels poders públics pels problemes derivats de la dependència exterior i del consum energètic és recent a l’Estat espanyol, i fins al 1975 no va existir el primer Pla Energètic Nacional (PEN). Inicialment, aquest pla pretenia reduir el protagonisme del petroli fomentant l’ús de l’energia nuclear i el gas natural, previsions que han sofert modificacions successives en el sentit de potenciar el carbó enfront de les altres fonts. En l’actualitat, encara és vigent el PEN 1991-2000, donat que al 2005 només es va actualitzar (Revisió 2005-2011), els objectius del qual són l’abaratiment dels costos energètics, l’augment de la diversificació de les fonts, la potenciació dels recursos propis i la protecció del medi ambient.
Per bé que les previsions del PEN han estat correctes, la formulació pràctica presentava problemes importants. En primer lloc, no quedava clar el paper de l’Estat quan ell mateix és productor i distribuïdor de productes energètics. En segon lloc, tampoc no s’explicava el procediment de substitució del petroli i de diversificació de les fonts. En tercer lloc, no es tenia en compte l’impacte mediambiental i els alts costos d’explotació del carbó. A més, es dóna la paradoxa de mantenir la moratòria nuclear i d’importar electricitat d’aquest origen des de França. I, per acabar, s’accentua la dependència del gas magribí.
Aquests problemes perduren, malgrat l’aprovació del Pla d’Energies Renovables (2005-2010) per disminuir la dependència del petroli i el de Desenvolupament de les Xarxes de Transport (2008-2016) per incrementar les infrastructures de transport públic, que s’estan portant a la pràctica amb èxits, encara, modestos. En definitiva, les bases d’una política energètica vàlida són tres. Una és el factor econòmic, que busca la diversificació, l’estalvi i l’eficiència; una altra és el factor ecològic, de protecció del medi ambient, i la tercera, la inversió en nous recursos i tecnologies, sense oblidar els problemes i els impactes socials.
2.- MATÈRIES PRIMERES MINERALS
L’Estat espanyol té una tradició minera que es remunta als fenicis, als grecs o als cartaginesos, els quals obtenien or, plata, coure, plom, zinc i cinabri.
Aquesta activitat es va paralitzar després de la caiguda de l’Imperi romà, es va reactivar a l’Edat moderna, es va interrompre en els moments més àlgids de la colonització americana i, de nou, va prendre un nou impuls al segle XIX, si bé aleshores no tenia cap relació amb la transformació econòmica ni, concretament, amb la industrialització. Així, durant la segona meitat del segle XIX, la mineria va viure el període més dinàmic, però tenia un caràcter quasi colonial: estava orientada a l’exportació i a les mans del capital anglès i francès. Aquest va ser l’origen de grans companyies, com la Real Compañía Asturiana de Minas, la Tharsis Sulphur, la Río Tinto Company i la Sociedad Franco-Belga de Minas del Somorrostro.
Malgrat aquesta tradició, actualment l’Estat espanyol és pobre de recursos minerals i, tot i que ha augmentat la producció, continua essent poc significativa en el conjunt del PIB: el 0,5 % del total. Alguns factors tècnics en dificulten l’extracció; entre aquests destaquen el predomini de les explotacions subterrànies i el poc gruix i la discontinuïtat de les vetes a causa d’una tectonització acusada. Si a això afegim el minifundisme empresarial, que condueix a l’escassa capitalització i al manteniment de tecnologies antiquades, es comprèn l’escassa rendibilitat que té actualment.
En l’aspecte social, s’ha de considerar que s’han perdut llocs de treball i hi ha poques possibilitats de reconversió cap a altres activitats. En definitiva, la demanda és molt superior a la producció (llevat del cas del mercuri i de les roques industrials), fet que es tradueix en la dependència d’importacions que afecten negativament la balança comercial, i que l’Estat espanyol no pot compensar amb l’exportació de productes acabats.
2.1 Minerals metàl•lics
Els de més producció són el ferro, les pirites, el zinc, el plom, el coure, l’estany, el tungstè, el mercuri, l’or i la plata. La localització d’aquests jaciments és molt dispersa; les muntanyes d’origen alpí i els sòcols paleozoics són les zones més mineralitzades.
Pel que fa a les perspectives actuals, l’Estat espanyol té reserves de mercuri (37 % mundial), de sofre obtingut a partir de les pirites (8,5 %), de plom (8 %) i de zinc (2 %). A més d’això, la tendència general és d’escassetat i de dèficit, traduïts en una dependència externa que afecta negativament el balanç comercial, de manera que el 1995 es van importar minerals metàl•lics per un valor de 119.588 milions de pessetes, i solament es van exportar 13.223 milions de pessetes en zinc, alúmina calcinada, cendres i residus de metalls preciosos, mineral de ferro, plom i coure, mercuri i pirites.
2.2 Minerals no metàl•lics
La producció d’aquests minerals és més variada que la dels metàl•lics. Els més representatius són els següents: sals potàssiques, sepiolites, caolí rentat, glauberita, magnetita calcinada, sal gemma i sal marina. Tenen menys importància aquests altres: fluorita àcida, quars, bentonita, feldspat, esteatita i argila refractària. Es tracta d’una producció oscil•lant, més a causa de les difícils condicions d’explotació que per les fluctuacions del mercat.
La localització dels jaciments és molt dispersa i complexa, però abunden a les zones paleozoiques i a les conques terciàries. Les perspectives actuals no estan ben definides perquè l’avaluació dels recursos és imprecisa a causa de la varietat de substàncies i de possibilitats tècniques d’extracció. El que sí que es pot afirmar és que els recursos són més significatius que els dels minerals metàl•lics, sobretot els d’argiles especials, clorur de sodi, quars, fluorita i sulfat de sodi. A part d’això, el dèficit de la producció enfront de la demanda és la tendència dominant.
2.3 Roques industrials
Es tracta de l’única producció minera espanyola que no solament satisfà la demanda interna, sinó que genera excedents per a l’exportació. Actualment la producció està augmentant; destaquen les següents: calcària (39,7 % de les roques industrials), pissarra, granit, marbre, algeps, argila i sílice. La localització dels jaciments encara és més heterogènia i dispersa que la dels minerals; el 62 % de la producció estatal l’aporten Galícia, Andalusia, Catalunya, Castella i Lleó, i la Comunitat Valenciana.
Les perspectives actuals presenten alguns problemes comuns a la resta de la mineria: minifundisme empresarial, endarreriment tecnològic i poca capitalització. Són abundants les reserves de dolomies, guix, granit, marbres i pissarres, malgrat que és difícil fer-ne una avaluació precisa per culpa d’una localització molt dispersa.
3.- ELS RECURSOS MEDIAMBIENTALS
Els recursos mediambientals són condicionalment renovables; a l’hora de valorar-los és més important la qualitat que no la quantitat i, en principi, no hi ha drets de propietat sobre ells. Exemples típics serien l’aire, l’aigua o el sol, quan s’utilitzen com a receptors de residus o amb fins recreatius. Així, un recurs natural -l’aigua, per exemple- pot ser material (quan s’utilitza per al reg, el consum domèstic i industrial) i ambiental (quan s’usa amb fins recreatius).
Alhora, en un espai històricament tan afectat per l’acció humana com l’Estat espanyol, els indrets que encara conserven els seus valors naturals o que, tot i haver estat humanitzats, tenen una riquesa biològica o paisatgística peculiar, constitueixen un recurs natural important. La seua consideració com a tal ve donada no solament pels valors estètics i paisatgístics desitjats per la societat urbana, sinó especialment pel fet que constitueixen ecosistemes de gran valor intrínsec, reductes de la biodiversitat i elements necessaris per al manteniment de les condicions mediambientals i, per tant, per a la supervivència de l’espècie humana.
La situació de l’Estat espanyol entre àmbits ecològics tan dispars com el sud d’Europa i el nord del continent africà, el relleu abrupte, l’aïllament biogeogràfic parcial (total a les illes) i l’heterogeneïtat geomorfològica, bioclimàtica i hidrològica que presenta, determinen una gran riquesa i varietat d’ecosistemes, tal com ja hem comentat abans. És necessari mantenir-los i conservar-los, com també practicar una política mediambiental que mitigue els impactes que els éssers humans ocasionem en la natura.
.............................................................................................................
PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT (P.A.U.)
