Notícies de la Unió Europea i del món

Loading...

26/09/2008

06. EL CLIMA I EL PAISATGE


Geografia d' Espanya Clima
View more OpenOffice presentations from Empar Gallego.

L’Estat espanyol está situat al sud d'Europa. Malgrat que té uns trets naturals molt popis del món mediterrani, tant la seua posició com la disposició perifèrica del seu relleu introdueixen influències oceàniques i continentals que en modifiquen el clima, la vegetació i els corrents fluvials, entre altres elements. Així, doncs, s’hi poden definir quatre grans dominis climàtics:





El domini oceànic del nord. S’associa a boscos de roures, faigs i prats, juntament amb rius curts, cabalosos i de gran capacitat erosiva.

Les terres de l’interior. Tenen un clima de matís continental, amb temperatures fredes i una gran amplitud tèrmica anual, on ja apareix una marcada sequera estiuenca. La vegetació està constituïda, preferentment, per coníferes, alzines, rebolls o roures, si bé la desforestació històrica ha reduït antics boscos a erms de matoll. Els rius d’aquestes terres són llargs i cabalosos per l’aportació que reben de les zones muntanyoses.

El territori més estrictament mediterrani es redueix a la costa meridional on temperatures més suaus però molt contrastades es combinen amb una sequera estiuenca que s’estén a la primavera i a la tardor a mesura que avancem cap al sud, espai definit gairebé per característiques subdesèrtiques. Hi predominen l’alzina, l’alzina surera i els matollars del tipus màquia i garriga, com també la vegetació estepària al sud-est.

Amb l’excepció de l’Ebre, que drena un ampli espai de la zona nord i de les terres de l’interior, els rius són, en general, curts, d’escàs cabal i definits per marcades èpoques d’estiatge que, de vegades, coincideixen amb períodes anuals. Són les rambles mediterrànies.

El domini climàtic canari. Es caracteritza per trets subtropicals amb temperatures suaus i gairebé sense diferencies estacionals.



1.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE CLIMA I VEGETACIÓ A ESPANYA
1.1 El Clima
• Factors que influeixen en el clima
A Espanya hi ha gran varietat de climes sobre els que actuen els següents factors:


a) La latitud.- La Península Ibèrica es troba en latituds mitjanes, entre els 43º 47’ 24’’ N de l’Estaca de Bares (a La Corunya) i els 36º 00’ 03’’ N de Tarifa (Cadis). Aquest fet determina el ritme estacional amb un període de màxima insolació durant el solstici d’estiu, dos períodes intermedis i un de mínima insolació durant el solstici d’hivern. Les latituds mitjanes formen part de la franja temperada del planeta. Una zona que es caracteritza per les precipitacions i les temperatures moderades.


b) La circulació dels vents de l’oest.- Dins de la circulació atmosfèrica general de la Terra, les zones temperades de l’hemisferi nord se situen entre el cinturó d’altes pressions tropicals i les baixes pressions propi de les zones polars. Esta posició determina que la Península Ibèrica estiga dins del domini de la circulació en superfície dels vents de l’oest. Aquests vents es veuen reforçats en altura per la presència de la corrent Jet Stream (o del chorro), un flux d’aire d’estructura tubular i de gran diàmetre quasi horitzontal, originat pel contrast tèrmic entre masses d’aire polar i tropical que circula a gran velocitat (pot arribar als 500 km/h). Aquest corrent en jet és l’autèntic regulador de la circulació atmosfèrica, ja que produeix depressions en la part polar i anticiclons en la tropical, generant gotes fredes, etc.



c) La posició geogràfica.- La presència de masses d’aigua o de terra condiciona la humitat i la temperatura de l’aire que se desplaça sobre elles. En general, les terres amb una major influència marítima tenen majors precipitacions i unes temperatures més suaus que les zones més continentals (amb major oscil•lació tèrmica). Per això, la posició d’Espanya entre l’oceà Atlàntic, la mar Mediterrània i dos masses continentals, com són Àfrica i Europa, és un altre important factor del clima. Considerant el domini dels vents de l’oest, l’Atlàntic desenvolupa un paper destacat, ja que proporciona humitat i suavitza la temperatura de les masses d’aire que penetren a l’interior peninsular.


d) Les masses d’aire i els fronts.- La Península Ibèrica està situada en l’àrea d’acció del front polar, que és el límit entre l’aire càlid tropical i l’aire polar fred. És una zona amb depressions (“borrasques”), inestabilitat i on sovintegen les pertorbacions.


Segons l’època de l’any i la procedència dels centres d’acció de les masses d’aire podem trobar dues situacions:

- Durant l’època estival hi ha una massa tropical marítima, amb aire càlid i humit que penetra a la península perquè l’anticicló de les Açores està en latituds més altes durant l’estiu. Però també pot aparéixer, en ocasions, l’aire tropical continental càlid i sec procedent del Sàhara.

- Des de la tardor fins la primavera el front polar descendeix més al sud i dona pas a l’aire polar marítim fresc i humit, procedent de l’Atlàntic nord, que porta associades borrasques. A més a més, a l’hivern també arriba l’aire polar continental fred i sec, des de les altes latituds del continent europeu i, ocasionalment, l’aire àrtic.

e) El relleu.- La Península Ibèrica, pel seu tamany, no és capaç de canviar les pautes generals de la circulació atmosfèrica, ni de crear masses d’aire o centres d’acció propis. És per això que el relleu té una influència de tipus regional sobre el clima ja que -en aquest cas concret- actua de dues maneres diferents. En primer lloc, la forma compacta de la península i la situació de les muntanyes, apropades a la costa, dificulta que la influència del mar penetre a l’interior (Madrid té un clima mediterrani “continentalitzat”). En segon lloc, l’elevada altitud mitjana varia les condicions de temperatura i humitat: generalment, segons augmenta l’altitud, les precipitacions augmenten i les temperatures disminueixen.

• Elements que defineixen el clima
A grans trets, la temperatura presenta els valors més alts durant l’estiu, amb temperatures màximes en la meitat meridional de la península perquè l’efecte de la latitud les suavitza al nord. Les temperatures més baixes es donen a l’hivern, amb valors mínims en zones d’alta muntanya -per l’altitud- i més suaus a les costes per l’efecte moderador de la mar. En quant a les precipitacions, les estadístiques anuals mostren que les zones més humides són el nord-oest i la façana cantàbrica, mentre que les zones més àrides se situen al sud-est.


Tanmateix, si analitzem llocs concrets, les màximes precipitacions d’Espanya se situen en àrees de muntanya com ara la serra de Grazalema (Cadis) o la de Gredos (Àvila). La distribució de les precipitacions és bastant regular al nord i al nord-oest, mentre que a l’àmbit mediterrani és molt irregular. Paradoxalment, les màximes precipitacions recollides en un sol dia s’han donat a Alacant, a una zona seca (de màxima aridesa), per la gota freda.


• Els tipus d’oratge que afecten la Península Ibèrica:

a) Hivern.- El cinturó de les altes pressions tropicals al que pertany l’anticicló de les Açores està situat en latituds més baixes a l’hivern. És una època de gran activitat del front polar, perquè hi ha molta diferència de temperatura entre l’aire polar i el tropical. Se poden donar situacions de tres tipus:

- La més freqüent és l’entrada de fronts des de l’oceà Atlàntic que segueixen la circulació per la zona de l’oest. Aquest flux de l’oest té grans ondulacions de superfície en direcció nord-sud que fan penetrar l’aire humit i les borrasques (B ó D) des del nord i nord-oest. Se poden presentar depressions (D) molt profundes que provoquen els moments de major inestabilitat i pluviometria, amb nevades a les muntanyes.



- En la circulació zonal, de vegades les ondulacions deixen pas a baixes pressions (B) que porten masses d’aire àrtic des del nord. És el tipus de temps que ve acompanyat de neu generalitzada.

- Durant una setmana o deu dies és freqüent que un gran anticicló format per les fredes temperatures del continent eurosiberià arribe a la península. Són dies de sol i temps estable molt fred, amb fortes glaçades que poden donar lloc a onades de fred intens.

b) Tardor i primavera.- Durant els mesos de tardor i primavera predomina el temps associat a les pertorbacions i borrasques del front polar. Segons va avançant la primavera, cada vegada s’acosta més la presència de l’anticicló de les Açores al sud-oest i és menor l’activitat del front polar; el temps va sent més estable i van pujant les temperatures. A l’entrar a la tardor, l’anticicló (A) se desplaça cap al sud i els fronts plujosos van arribant a la Península amb més intensitat. Tanmateix, el tipus d’oratge més característic en aquestes estacions va associat al fenomen de la gota freda. Es tracta d’una depressió atmosfèrica tancada a la part mitjana i alta de la troposfera, constituïda per una cèl•lula d’aire fred que s’ha separat de la seua zona d’origen i ha davallat de latitud provocant una gran inestabilitat atmosfèrica que pot donar lloc a precipitacions molt intenses i, quasi sempre, perilloses per les inundacions que sol provocar.


c) Estiu.- Durant l’estiu, l’aire polar se retira a les altes latituds i les depressions es desplacen cap al nord. La península Ibèrica queda sota la influència de l’aire càlid i estable de l’anticicló de les Açores que se situa a l’oest sobre l’Atlàntic. Existeixen dues variants ocasionals:

- Quan hi ha una baixa pressió d’origen tèrmic al nord d’Àfrica, l’aire càlid i sec del Sàhara penetra a la península donant lloc a fortes ponentades i onades de calor.

- Quan el calentament de l’aire sobre la península és molt fort se pot produir una baixa pressió (B) en superfície que fa que l’aire siga inestable i provoca tempestes.

1.2 La vegetació
Gràcies a la seua ubicació geogràfica, a les múltiples formes de relleu, a la diversitat geològica i a les nombroses variants climàtiques, Espanya té un ampli ventall vegetal amb més de 6.000 espècies diferents i moltes endèmiques, autòctones, singulars, és a dir, dignes de ser estudiades i d’ocupar un lloc especial al món de la botànica.

Des d’un punt de vista biogeogràfic, és una vegetació característica de les latituds mitjanes, encara que hi ha una gran diversitat:

- Els Pirineus i la façana cantàbrica pertanyen a la regió eurosiberiana que s’estén pel nord, centre i est d’Europa (zones més fredes).

- El centre, sud i est de la Península pertany a la regió mediterrània (temperada).

- Canàries és de la regió macaronèsica (subtropical, més càlida).

La varietat de climes i de roques minerals del territori també té la seua correspondència amb els distints tipus de sòls que són l’element orgànic que enllaça el roquissar amb la vegetació i possibilita el creixement d’unes plantes o d’altres.

2.- L’ESPANYA ATLÀNTICA

La regió atlàntica és també coneguda com l’Espanya Humida. Constitueix una franja limitada al sud per les muntanyes gallegues, la serralada Cantàbrica i les muntanyes basques.

2. 1 El Clima oceànic o atlàntic

El nord i l’oest d’Espanya pertanyen al domini del clima temperat oceànic o atlàntic, semblant al de moltes regions de l’Europa occidental. Les seues característiques més importants són:

- Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any per la proximitat al mar, ja que només a l’endinsar-nos a l’interior muntanyós s’assoleixen valors freds més extrems.

- Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus. Les temperatures als mesos més freds, les mínimes, estan entre els 7 i els 10ºC, encara que als cims més elevats es puga aplegar als 0ºC. Per la seua banda, a l’estiu arriben als 18 o 20ºC, de màxima.



Aquestes diferències tèrmiques produeixen una amplitud tèrmica reduïda, d’uns 10ºC, que és un poc major a les muntanyes.

- Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any, amb més de 100 dies de pluja. Generalment se superen els 800 i, fins i tot, els 1000 mm anuals.

- L’abundància de les precipitacions es deu a dos motius: per un costat, la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar; per un altre, la proximitat al mar de les muntanyes potencia l’acció de les borrasques i provoca pluges orogràfiques. Les precipitacions varien molt entre unes zones i altres. Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides i poden arribar als 2.000 mm. Per això les muntanyes cantàbriques són les que reben més neu a l’any, arribant als 70 dies i mantenint algunes neveres permanents.

- Hi ha molts dies nuvolats que deixen una insolació que, amb prou feines, arriba a les 1.900 hores a l’any.


2. 2 La vegetació atlàntica

L’abundant humitat i les temperatures suaus afavoreixen que l’Espanya atlàntica tinga una coberta vegetal molt rica, però que ha sofert notables canvis per la intensa activitat humana. La vegetació també depén dels tipus de sòls. A l’Espanya atlàntica podem trobar sòls de tres tipus:

- Sòls àcids i poc desenvolupats en zones silícies de Galícia i Astúries.

- Sòls jóvens més fèrtils a les valls.

- Sòls desenvolupats amb més matèria orgànica, d’origen silici a l’oest i calcari a Cantàbria i el País Basc.

L’Espanya atlàntica és l’àrea pròpia del bosc caducifoli. Aquest bosc té gran varietat d’espècies de fulla frondosa.

- En unes ocasions poden formar boscos tancats de més de 20 metres d’alt, en els que a penes entra llum, cosa que dificulta el creixement de matolls i herbàcies. L’acumulació de fulles seques aporta nutrients al sòl que redueix la seua acidesa. Són característics els carballars (de roure pènol) a Galícia i els de faig (hayedos). Són arbres que toleren malament la calor i el fred excessiu de les altes muntanyes, però que se senten cómodes amb la humitat abundant i les boires.

- Altres arbres propis d’aquest bosc són el roure reboll (melojo), el bedoll (abedul), castanyer, auró (arce), til•ler (tilo) i el grévol (acebo) que, en solitari, no arriben a formar grans boscos, encara que poden aparéixer en formacions extenses.

- A les proximitats dels rius aparéixen altres espècies com ara el vern (aliso), l’avellà, el salze (sauce), la servera (serbal), la moixera (mostajo) i el freixe (fresno).

A més, també hi ha repoblacions d’algunes espècies forasteres com ara els eucaliptus de les zones costaneres i alguns pinars. Aquestes espècies s’introduïren perquè tenien un creixement ràpid i un millor aprofitament econòmic (però també cremen més prompte).

La progressiva destrucció del bosc ha afavorit l’expansió d’àmplies zones de matoll molt dens que són conegudes com landes, les espècies més destacables de les quals són la gatosa europea (tojo), el bruc (brezo), la ginesta (genista), la gerdera silvestre (arándano) i la falguera (helecho). També han assolit gran significació els prats que s’usen, majoritàriament, per a la pastura dels ramats.


3.- L’ESPANYA INTERIOR

L’Espanya interior s’estén per les conques dels grans rius, com ara el Duero, el Tajo, l’Ebre i el Guadiana i les muntanyes interiors del Sistema Central, el Sistema Ibèric i Sierra Morena. El seu principal tret està determinat per la presència de la Meseta, amb peculiaritats climàtiques i bioclimàtiques concretes. Comprén una àrea fortament transformada, en la que les activitats humanes es remunten a molts milers d’anys.


3.1 El clima mediterrani continentalitzat

L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani. Tanmateix, la gran altitud mitjana i les escasses influències marítimes que rep aquesta zona fan que tinga un clar caràcter o matís de continentalitat que s’aprecia tant en les temperatures com en les precipitacions. Per això es diu que té un clima mediterrani continentalitzat. Les característiques climàtiques més destacades són les següents:

- És una àrea on predominen les masses d’aire estables, ja siga per la presència de l’anticicló de les Açores o per les altes pressions tèrmiques. Les borrasques actives del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè, normalment, les detenen les muntanyes perifèriques.

Se poden plantejar dues situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest i el sud-oest cap a Extremadura que deixen precipitacions; altres vegades es produeixen baixes pressions tèrmiques durant l’estiu amb fortes tempestes de granís.

- Les temperatures són molt contrastades. Hi ha una gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern, que arriba a superar els 20º en la planura manxega.

A l’hivern les temperatures mitjanes estan entre els 4º i els 6ºC, i a l’estiu, entre els 20 i els 24ºC. Hi ha diferències regionals, però en general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord on els hiverns són molt llargs, i a les àrees de muntanya.

- Durant l’hivern es produeixen boirines a les zones de muntanya. També hi ha fortes glaçades que superen els 100 dies als ermots (páramos) de Soria.

- Les precipitacions són escasses. Se superen els 1.000 mm a la muntanya, però quasi no arriben als 500 mm a la Meseta i a la vall de l’Ebre.

Les precipitacions es reparteixen irregularment al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor, mentre que l’aridesa estiuenca és molt acusada. De vegades, es produeixen tempestes violentes.


3. 2 La vegetació de l’interior

L’explotació de la fusta, les tasques agrícoles i les pastures han reduït la vegetació natural de l’interior de la Península. Per això la Meseta ens mostra avui en dia grans extensions de terrenys en guaret i de camps conreats, generalment de vinya i cereals de secà.

El clima sec tampoc ha permés la formació de sòls rics en nutrients. Predominen els sòls calcaris poc fèrtils i sense desenvolupar per l’abundància de roques calcàries dures. Els sòls més rics es concentren a les valls dels rius perquè solen estar formats pels sediments que arrossega l’aigua corrent.

La vegetació és de tipus xeròfil, és a dir, espècies amb arrels profundes per a suportar la sequera estival i molt resistents per poder tant amb la calor de l’estiu com amb les glaçades de l’hivern. Els arbres són més baixos que a la zona atlàntica. L’espècie més estesa és la carrasca (encina) que pot formar boscos tancats i boscos oberts, com ara les deveses. Molt semblant és el cas de les sureres (alcornoques), menys nombroses perquè només creixen en sòls silicis.

Els escassos boscos de l’interior solen localitzar-se a les àrees de muntanya. Són característics els de roure reboll a l’ombriu de les faldes de les muntanyes i, sobre tot, pinars que poden ser repoblacions recents o grans boscos consolidats, com ara els dels sistemes Ibèric i Central. També hi ha boscos de ribera junt als rius formats per oms, salzes, verns (o plataners, alisos) i freixes.

SlideShare View Upload your own

A les zones on s’ha perdut el bosc original apareixen els arbusts i els matolls en formacions més o menys obertes. El matollar pot ser de dos tipus: sobre sòls silicis hi ha el maquis, format per cirerers d’arboç (madroños), grévols (acebos) i brucs (brezos), i sobre sòls calcaris apareix la garriga composada pel garric (coscoja), el llentiscle (lentisco) o l’ullastre (acebuche). Quan el grau de degradació de la vegetació original ha estat molt fort, apareixen formacions vegetals més pobres de plantes aromàtiques, com ara el romaní o romer (romero), la farigola o timonet (tomillo) i l’espígol (espliego).


4.- L’ESPANYA MEDITERRÀNIA LITORAL

És una extensa regió geogràfica que té com a principal component la presència de la mar Mediterrània. S’estén per la vall del Guadalquivir, la costa mediterrània, les illes Balears, Ceuta i Melilla.

4.1 El clima mediterrani típic

Es tracta d’un espai caracteritzat pels següents trets:

- És un clima temperat, amb temperatures mitjanes anuals que oscil•len entre 14 i 18ºC. Els seus hiverns són suaus amb mitjanes entre els 10 i els 12º C i els estius càlids entre els 22 i els 26ºC.

Les temperatures més elevades d’Espanya es donen durant l’estiu a l’interior de la vall del Guadalquivir, arribant-se a superar els 40º C amb mitjanes superiors als 28ºC. Aquestes elevades temperatures són motivades per la proximitat de l’anticicló de les Açores, la posició més allunyada del mar i la situació en latituds més baixes.

- Les precipitacions són escasses i molt irregulars; poden passar mesos completament secs i, de sobte, poden superar-se els 100 mm en 24 hores. Les precipitacions se concentren en els mesos de tardor i primavera.

- Hi ha zones més humides amb més de 700 mm anuals al nord de Catalunya i en algunes muntanyes litorals: Ronda, Sierra Nevada, Aitana, Tramuntana, Maestrat i Montserrat.

- També hi ha zones intermitges que sobrepassen els 400 mm de precipitació anual a les Illes Balears, així com quais tot el litoral.

- Trobem zones àrides amb menys de 400 mm de precipitació anual al sud-est peninsular, on la situació a les baixes latituds i la disposició costanera del relleu a penes si permet l’arribada d’aire humit. Són punts de màxima insolació, que superen les 3.000 hores de sol a l’any. Destaquen els 122 mm de precipitació al Cap de Gata on hi ha un clima quasi desèrtic.

Les característiques exposades anteriorment estan motivades pels següents factors:

- La façana oriental de la Península es troba protegida de la circulació zonal de l’oest i, per això, les depressions o borrasques del front polar quasi no tenen influència en l’àrea mediterrània.

- Existeix un front mediterrani que comporta fortes borrasques. Aquest front és més actiu durant la tardor, quan la diferència de temperatura entre les masses d’aire és major i és més fàcil l’aparició de la gota freda.

Altres factors són l’anticicló de les Açores, les baixes pressions tèrmiques del nord d’Àfrica i el relleu pròxim a la costa que pot produir l’efecte barrera i les ponentades d’estiu (Föhn).


L'efecte barrera es potencia en els vessants de sobrevent de les muntanyes, mentre l'efecte Foehn (o Föhn) es mostra molt actiu. Els vents dominants de l'oest arriben molt secs després del pas per tota la península. La diferència d'altitud entre l'altiplà i la costa és modesta, però notable per a activar l'efecte Foehn o Föhn (la topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges; a sotavent, l'aire -ja sec- descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura).


4.2 La vegetació típica mediterrània

El món mediterrani, bressol de civilitzacions, ha conegut una gran activitat humana durant milers d’anys. El resultat ha estat la pràctica desaparició dels grans boscos. En general, les masses vegetals quasi ni apleguen als 15 metres d’alçària, i la formació característica és el matollar mediterrani amb plantes de fulles petites, perennes i coriàcies obscures, així com de tonalitat gris.

Les espècies més abundants, i que en zones apartades i de muntanya arriben a formar boscos, són l’alzina costanera o carrasca i algunes espècies de pins, com ara la pinassa (laricio) i el pi mediterrani (carrasco). Així mateix, en alguns llocs de Catalunya, País Valencià (Serra d’Espadà) i del sud d’Andalusia, on la humitat i el sòl en són propicis (silicis), hi ha sureres que constitueixen ecosistemes de gran valor ecològic.

La destrucció d’aquests paisatges ha deixat grans àrees de garriga, en la que predomina el garric amb arbres de poca fusta. Altres espècies abundants són les estepes, brucs i ullastres.

L’escasesa de coberta vegetal caracteritza el sud-est i les àrees més degradades del món mediterrani. Són regions molt àrides, quasi desèrtiques i amenaçades per l’erosió. És el regne de les plantes xeròfiles com ara el palmito o margalló, aixó com petits arbustos espinosos, l’espígol, el romaní i altres espècies oloroses. No podem oblidar la gran significació de moltes plantes relacionades amb la intervenció de l’ésser humà, malgrat endinsar-nos en el sector agrari. Entre els arbres més destacats hi ha les palmeres, els garrofers, immensos oliverars de la vall del Guadalquivir, les figueres, els ametllers i les extenses plantacions de cítrics d’Andalusia i València.

5.- ALTRES PAISATGES NATURALS DE L’ESTAT ESPANYOL

5.1 El paisatge de l’alta muntanya

La muntanyes tenen unes condicions especials, a causa de l’altitud. Encara que presenten unes característiques generals, el seu paisatge varia segons la situació siga a l’àmbit atlàntic, mediterrani o de l’interior.

• El clima de muntanya

El clima de muntanya és un clima més fred i amb precipitacions més abundants que les àrees del seu voltant. També presenta diferències estacionals amb el seu entorn: els estius són més curts i els hiverns més llargs.

Les temperatures baixen amb l’altura a raó d’1ºC per cada 180 m. d’altitud: és el que s’anomena gradient adiabàtic. Tanmateix, de vegades es produeix un efecte contrari o inversió tèrmica, generalment de matinada i al fons de les valls, per la pèrdua de calor del sòl.

Les precipitacions es reparteixen durant tot l’any i s’incrementen amb l’altura. Solen associar-se a les depressions o borrasques del front polar, però, en realitat, l’increment ve produït per l’efecte orogràfic. En relació amb aquest factor també és habitual la formació de boires. Als cims més elevats, les neus es produeixen durant molt mesos a l’any.

La muntanya ofereix moltes diferències locals i microclimes segons la gradació en altura, l’orientació del relleu i la direcció dels vents.

• La vegetació

En la muntanya les plantes es distribueixen en pisos al llarg de les seues faldes, ja que amb l’altitud canvien les condicions de temperatura i humitat. De dalt a baix podem distingir quatre nivells:

1) Els cims més alts estan ocupats per zones de roques nues i per les neveres.

2) Immediatament després hi ha un segon pis amb prats d’altura que, a les muntanyes Bètiques, amb un estiu càlid es transformen en plantes espinoses.

3) El tercer nivell està ocupat per landes i densos matollars de bàlec, ginesta, ginebró, argelagues, etc.

Per últim, hi ha els diferents pisos arboris, als que s’adapten les espècies atlàntiques i mediterrànies, segons els casos. És molt important destacar l’existència d’alguns boscos d’avets i pi negre als Pirineus.


5.2 El paisatge de Canàries

Les Illes Canàries presenten un paisatge amb notables diferències respecte de la Península.

• El clima subtropical

L’arxipèlag canari, situat entre els 27 i els 30º de latitud nord, té un clima subtropical. Aquest clima està condicionat pels següents factors:

a) Les illes Canàries són fora de la circulació zonal de l’oest i sota el domini dels vents alisis del nord-oest.

b) La corrent freda de Canàries manté l’aire estable i fresc en superfície, a la vegada que atenua les temperatures a les illes orientals.

c) De vegades, a l’estiu entra vent des del sud-est que porta aire saharià, càlid i sec, amb pols en suspensió, donant lloc a onades de calor.

d) L’aire fresc i humit dels alisis, al xocar amb les illes, puja i topa amb l’aire més càlid i sec de les capes altes formant un mar de núvols entre els 500 i els 1.500 m, mentre a la part de dalt llueix el Sol.

e) Ocasionalment, entren borrasques del front polar que deixen neu als cims (Teide).
El clima subtropical es caracteritza per:

- Temperatures càlides gràcies a la proximitat de l’anticicló de les Açores al nord que romanen constants durant tot l’any, amb mitjanes entre els 18 i esl 20º C a la costa i els 10º C de les zones altes.

- Precipitacions escasses que oscil•len entre els 100 i els 300 mm., és a dir, típiques de zones àrides. I, tanmateix, l’altitud eleva aquestes xifres a les muntanyes.

• La vegetació canària

La vegetació presenta trets molt originals, amb abundants endemismes. Existeix gran varietat que va des de les plantes xeròfiles, adaptades a la sequera, com ara l’aulaga, la tabaiba i els cardones, passant per arbres com ara les palmeres i els dragos, fins els densos boscos de laurisilva a les valls més humides i de pi canari a les zones més elevades, ja que a més altitud apareixen espècies subalpines endèmiques com ara la violeta del Teide. L’aridesa estival contrasta amb el règim de precipitacions que té variacions que serveixen per establir matisos. Així, les illes orientals, molt més àrides, de menys altitud i constituïdes per un material volcànic relativament recent, tenen una vegetació de caràcter estrictament xeròfil.





..............................................................................................................

PRÀCTIQUES PER A LA SELECTIVITAT








Laulauenlaseuatinta

A.C.Socarrats

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes