La història sempre és repeteix i els humans sempre solem topar-nos contra les mateixes pedres. Va passar als anys 30, després del crack de la Borsa de Nova York que se va sumar a la crisi europea per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i està passant, ara mateix, a la majoria d'estats europeus... Quan hi ha crisi, els partits que governen solen ésser assenyalats com a culpables (a Espanya el PSOE de Zapatero, a França l'UMP de Sarkozy) i l'ascens del feixisme sembla inevitable...
Malgrat les diferències entre Espanya (monarquia constitucional) i França (república amb un cap elegible pels ciutadans: Hollande o Sarkozy), no solament pel tipus de règim polític (tots dos democràtics, per això, malgrat la llarga tradició francesa front a la jove democràcia espanyola on, fins ara, tot s'ho han fregit i s'ho han menjat un grup reduit de polítics -no volem dir oligarquia, però en fa d'olor- tant del PP com del PSOE), sinó pels diferents sistemes electorals (de doble volta a França, tant a les eleccions presidencials, com a les generals), la dinàmica dels votants ve a ser sempre la mateixa: I per què a Espanya no tenen èxit els partits que s'autoreconeixen com a "ultres"? És un mèrit o un demèrit del PP, l'haver sabut captar l'electorat d'extrema dreta (que haberlo, haylo) i/o partidaris del feixisme? Els sistemes electorals que afavoreixen la formació de majories absolutes han afavorit, potser sense adonar-se'n, l'establiment de la Cleptocràcia institucional i és una llàstima perquè tant la democràcia, com el sistema capitalista liberal (sense nepotismes, amb l´'unica responsabilitat moral d'assegurar la igualtat d'oportunitat en un Estat social del Benestar que, darrerament, s'estan carregant pertot arreu amb l'excusa de la crisi), són les dues coses menys dolentes que s'han inventat els humans a l'hora de governar-nos... però, al pas que anem, més que créixer a Espanya els partidaris de la República -que també ho fan-, creixen els partidaris d'una revolució moral i pacífica, perquè la crisi no afecta únicament l'economia, sinó que està en crisi el propi funcionament dels partits polítics -sense democràcia interna- que ens han portat a l'actual atzucac o carreró sense eixida.
La primera volta de les eleccions presidencials franceses del propassat diumenge (22 d'abril) no només ens presenta la incògnita sobre el proper resident a l'Elisi (aconseguirà Hollande arrabassar-li la presidència a Sarkozy?), sinó, i sobre tot, com evolucionarà el vot de l'electorat ultradretà que tant ha pujat, darrerament, a França i a d'altres països de Centreuropa. L'efecte suavitzador de la bipolarització electoral, durant la segona volta (5 de maig), per triar President de la República potser amagarà la dura realitat: les classes baixes i treballadores estan recolzant Marine Le Pen com van recolzar -salvant totes les distàncies que vullgueu- Adolf Hitler als anys 30 (amb el suport de certa burgesia que va aportar el capital per les campanyes electorals), però esperem que la devastadora experiència històrica de la Segona Guerra Mundial, de l'Holocaust, de la Guerra Freda dels occidentals davant un sanguinari Stalin, la criminal revolució cultural Xina amb Mao Zedong... i tantes altres experiències negatives, facen recapacitar no només l'electorat, sinó el funcionament dels propis partits polítics i dels seus líders que han propiciat la crisi econòmica a base d'unflar les factures de la despesa pública per finançar els propis partits i les empreses privades i multinacionals especuladores que els han donat suport (a socialistes, conservadors, etc.) a França, a Espanya i al vergonyós règim de la Xina popular que, potser, és el major beneficiari de tanta confusió política europea.
En el cas espanyol, s'hauria de reconéxier, d'una vegada per totes, que haja mentit o no Zapatero sobre el dèficit, el més important és saber qui ha produit aquest dèficit... I tots sabem que l'han produït tant els diferents governs centrals (el PP d'Aznar i el PSOE de Zapatero) com els autonòmics on, per cert, hi ha diferents governs del PP dels darrers 16 anys on s'ha tirat en pòlvora de rei i no, precisament, per millorar l'Estat del Benestar dels seus conciutadans (cas de Múrcia o de la paupèrrima autonomia Valenciana) A.P.F..-
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
EL PERIÓDICO / París
La dinàmica de canvi es confirma a França. L'escrutini ha confirmat el que els sondejos avançaven des de la tarda. El candidat socialista,
François Hollande, ha derrotat el president i candidat a la reelecció,
Nicolau Sarkozy, en la primera volta de les presidencials, en què la ultradreta de
Marine Le Pen registra un considerable avanç i desplaça el centrista François Bayrou com a tercera força del país.
Amb el 99% de vots escrutats i a falta només del recompte dels sufragis dels francesos residents a l'estranger, el candidat socialista a les eleccions presidencials va aconseguir aquest diumenge un 28,63% dels vots, un punt i mig més que el president
Nicolau Sarkozy, que va obtenir el 27,08% de suports. Els dos candidats, els més votats en aquesta primera ronda, passen per tant a disputar la segona ronda, que se celebrarà el 6 de maig.
Marine Le Pen, candidata del Front Nacional, va obtenir amb un 5,4 milions de vots un total del 18,01% i el quart classificat va ser el del Front d'Esquerra, Jean-Luc Mélenchon, amb un 11,13%. Les dades oficials confirmen la tendència anunciada per diferents sondejos, publicats al tancament dels col·legis electorals, a les 20.00 hores.
A MANS DE LE PEN?
Amb aquests resultats, el president francès queda en mans dels votants de Marine Le Pen, enfortida després d'haver aconseguit un resultat històric per a la ultradreta, pròxim al 20% dels vots. El triomf d'Hollande és interpretat per la majoria dels analistes francesos com el resultat de les decisions de política econòmica dels últims anys de Sarkozy, que si bé han controlat moderadament l'expansió de la crisi al país no ha aconseguit injectar esperança en la població.
NOU MODEL ECONÒMIC
Hollande representa un model alternatiu a l'eix actual francoalemany, que persegueix la reactivació econòmica mitjançant un model de protecció i solidaritat compatible amb la recuperació econòmica i sense abandonar els criteris de cohesió i justícia social. Resulta una aposta arriscada que potser aventura o un conflicte o una sortida a l'estrangulament econòmic viscut els últims anys al sud d'Europa.
La segona volta es presenta a priori més fàcil per a l'aspirant socialista que per a Sarkozy. Els votants d'esquerres a França li donaran el seu suport, en molts casos no tant pel seu poder de convicció com per foragitar qualsevol presagi d'un segon mandat de Sarkozy. Tant la candidata ecologista, Eva Joly, com el del Front d'Esquerra, Jean-Luc Mélenchon, ja han fet crides al vot de l'esquerra per fer fora Sarkozy de l'Elisi.
NIVELLS DE POPULARITAT MÍNIMS DE SARKOZY
Mentrestant, Sarkozy pateix els nivells de popularitat en mínims històrics per a un inquilí de l'Elisi. El viratge cap a postulats propis de la ultradreta protagonitzat per
Sarkozy -malgrat que la gestió del president de les massacres comeses a Tolosa i Montauban per l'islamista
Mohamed Merah va semblar acontentar els votants d'aquesta ala ideològica- no ha evitat un ascens de la candidata del Front Nacional,
Marine le Pen.
La victòria d'
Hollande posa fi a una campanya dominada pels assumptes essencialment francesos, la crisi econòmica, la pèrdua de la màxima consideració de França per part de les agències de qualificació de risc i per l'absència en el debat dels assumptes de política exterior. Durant les pròximes dues setmanes els dos rivals tenen davant seu la possibilitat de perfilar les seves opcions i de jugar les seves últimes cartes, amb la mà a favor d'Hollande i sense poder estalviar ni una sola carta
Sarkozy.
SALSA HOLANDESA PER ULTRES,
Joaquín Prieto (El País)
Encara que se li atribueix un origen francès, la salsa holandesa porta el nom dels Països Baixos. La versió política d'aquesta emulsió ha barrejat dos elements, el populisme neerlandès i el ultraderechismo francès, per completar l'afartament que s'han donat els extremismes polítics en el cap de setmana. Els uns provocant una crisi de govern a Holanda, perquè es neguen a donar suport noves retallades pressupostaris, i els altres portant a l'extrema dreta a la màxima cota de vots aconseguida a França. Els populistes holandesos de
Geert Wilders només tenen el 6% dels sufragis, però el seu suport era indispensable per sostenir el Govern liberal en el poder. Impossible tancar els ulls davant la progressió de partits populistes o antieuropeistes, en què també s'inclouen des dels
Veritables Finlandesos (19% dels vots) al
Partit de la Llibertat austríac (17,5%), l'hongarès
Jobbik (16,7 %) o els
Demòcrates de Suècia (5,7%).
Això de França és una sorpresa molt relativa. El
Front Nacional dels Le Pen es queda fora de la fase final de qualsevol elecció a causa del sistema aplicat, majoritari a dues voltes, i per això sempre tenen molt pocs càrrecs electes (cap diputat en l'última legislatura). El mecanisme de l'elecció a doble volta els elimina a la primera, la qual cosa emmascara el considerable suport de què disposen des de fa dècades. Que
Marine Le Pen hagi assolit el rècord de 6,4 milions de vots (17,9%) no implica un gir massiu cap al extremisme, sinó una mica més del mateix. El que passa és que, aquest cop, el seu efecte polític ha estat terrorífic per al president de la República,
Nicolas Sarkozy, a qui se li han escapat els vots prestats per la ultradreta el 2007.
L'electorat del Front Nacional surt dels mitjans populars, de les zones deprimides (com el nord del país, on el vot a
Marine Le Pen ha assolit cotes elevades, a més del sud-est). Obrers desencantats amb els partits tradicionals, joves que, en general, no arriben molt lluny en els estudis i sense ancoratges polítics, petits patrons exasperats per les càrregues socials, gent de classe mitjana i baixa inquieta per la inseguretat econòmica i la por a la inseguretat física, els francesos que voten a
Le Pen (abans al pare, ara a la filla) eren considerats com un vot "de protesta" o "contra el sistema", però
Marine Le Pen vol convertir-lo en una força "republicana i de govern" , per a això necessita atrapar el que pugui a la dreta clàssica, desmaiada i desfigurada hereva del que un dia es va anomenar gaullisme.
Sarkozy necessita ara a tots els votants ultradretans de diumenge passat. D'això pot dependre la humiliació del president de la República o un resultat honorable en l'enfrontament del 6 de maig amb el socialista
François Hollande. Però la dirigent ultra no vol donar consignes de vot. Només obraria d'una altra manera en l'improbable cas d'obtenir garanties d'elecció de 15 diputats en les legislatives de juny, el mínim necessari per disposar de grup parlamentari. Això implicaria negociacions summament delicades per a la
UMP, el partit de
Sarkozy, gairebé suïcides. Segons els càlculs del Front Nacional, la repetició del vot del 22 d'abril els deixaria en condicions d'arribar a la segona volta de les legislatives en més de 300 districtes.
El cap de l'Estat es troba atrapat entre l'espasa i la paret. No pot dir-los als votants d'extrema dreta el que aquests volen escoltar, perquè Le Pen els ha proposat un referèndum per treure a França de l'euro i col · locar la legislació nacional sempre per sobre de l'europea, entre altres coses.
Sarkozy tampoc pot retrocedir en Quant a la rebaixa de la despesa pública, promesa per assolir l'equilibri dels comptes públics (l'any 2016), i el de reduir la immigració anual a la meitat o restablir controls fronterers ha tingut un efecte molt limitat per a la seva candidatura.
Sarkozy ha dit que, en cas de derrota, es farà responsable d'ella i abandonarà la política. Intentarà mostrar-se tan pugnaç com pugui en les dues setmanes escasses que resten de campanya, però necessita els ultradretans, i si no, perdrà. La seva humiliació, si arriba a produir, obrirà la caixa dels trons per la dreta i per al ultraderechismo triomfant.
-Més informació sobre França a:
http://www.maec.es/es/MenuPpal/Paises/ArbolPaises/Francia/Monografia/Documents/Francia.pdf
