15 de gen. 2008

SANT ANTONI I LA TRADICIÓ AGRÀRIA


Als temps antics, abans de la Guerra de Successió, Almansa i els Decrets de Nova Planta, Sant Antoni era el patró de tots els llauradors i ramaders. Més endavant, la castellanització lingüística i la tradició mesetària ens imposà -no he pogut comprovar si per reial decret- al bo de Sant Isidre (patró dels madrilenys).

La tercera setmana de gener ha estat tradicionalment reconeguda com la més freda de l'any Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquita i fregamans. S’anomena dels barbuts pels tres sants que es representen tradicionalment amb barba: Sant Pau ermità (15 de gener), Sant Antoni Abat (17 de gener) i Sant Maür (18 de gener). També hi ha qui inclou dins aquests sants a Sant Vicent màrtir (22 de gener) i altres sants barbuts menors, com ara Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener), Sant Faci (18 de gener) i Sant Canut (19 de gener).

Més que la Bíblia o l'Alcorà, estem convençuts que el Costumari de Joan Amades ve a ser la guia etnològica i etnogràfica de les tradicions de valencians, catalans i mallorquins. Doncs, bé; aquest costumari en qüestió dedica un total de 78 pàgines (467-545) a explicar les tradicionals festes de Sant Antoni a les comarques de Castelló, la qual cosa palesa la importància que van tenir aquestes celebracions en altres temps més rurals.

La festa de Sant Antoni sempre ha estat dedicada als animals domèstics: antigament, als temps de l’economia de subsistència, als que hi havia a casa per necessitat i, actualment, als que tenim perquè ens agrada. Les famílies sempre han portat el seu bestiar a la benedicció, per lliurar-lo de qualsevol mal, la vespra de la celebració. De la festa, la vespra: la processó del bestiar, popularment coneguda com la matxà, sempre s'ha celebrat el dia 16 a boqueta-nit. Darrerament els Lluïsos de Vila-real l'han recuperada i la participació dels vila-realencs, d'uns ans ençà, comença a desbordar-se.

Els participants més celebrats sempre havien estat els genets. Uns dies abans de la festa, els majorals feien una capta per les cases de frares, confrares i devots per tal de sufragar les despeses. La vesprada del dia de la festa, al so de dolçaina i tabal, eren repartides les coques de panoli als participants en la desfilada. A Vila-real solien donar als genets una coca de pasta fina en acabar la processó. També havia estat tradicional recitar textos descriptius de la festa del Sant abans de començar la matxà que, normalment, solien ser versos en valencià acabats amb una fórmula semblant a la següent:

La festa està publicada,
la processó vaja endavant;
anem a donar l’enhorabona
al majoral d'aquest any;
però abans de continuar,
per a més glòria del sant
i per fer rabiar el dimoni,
diguem tots en alta veu:
visca el pare Sant Antoni!


Un dels costums més reeixits de la festa de Vila-real era l’encesa de fogueres, un costum mediterrani que significava l’anunci o pregó visual de la festa, així com un punt climàtic d'atracció al carrer en aquells freds hiverns on encara no s'hi parlava de canvis climàtics. També es van arribar a fer, entre d’altres, curses d'haques i concursos de tir i arrossegament.

Sant Antoni, potser per la seua condició d'anacoreta, té dedicades moltes ermites: la més famosa a la Plana Baixa és la de la Muntanyeta de Betxí, però també al nostre poble es té la sospita de que junt a l'actual Termet, vora el Millars, li havien erigit una capella a Sant Antoni Abat. De fet, hi ha una imatge de Sant Antoni al costat de l'altar de la Marededéu de Gràcia que, a més d’homenatjar els frares ermitans que l’habitaren en temps medievals, ens assenyala la importància de la celebració. També s'especula amb la possibilitat de que es tracte d'una rèplica de l'antiga imatge de Sant Antoni que hi havia a la desapareguda ermiteta. Des de sempre, però, s’ha celebrat la diada a l’Ermita amb una festa especial el 17 de gener organitzada per l’Ajuntament amb cerimònia religiosa i repartiment gratuït de panets beneïts i llonganisses seques.

La festa de Sant Antoni té certes versemblances amb les festes consuàlies romanes que tenien lloc pel desembre i per l’agost en honor de la divinitat Cònsua. La primera era per preservar el bestiar del mal i la segona tenia per objecte festejar el final de la collita. A Roma, cada 8 de gener tenia lloc la coronació d'ases i mules davant l'altar de Júpiter: una vegada celebrats els sacrificis, els genets els posaven corones de murtra i de llorer, tot organitzant una cavalcada que voltava pels carrers de la Ciutat Eterna.

Per últim, dir que allò de les temptacions de Sant Antoni, mentre es trobava solitari al desert, ha donat molt de jóc al món de la cultura: des dels quadres pictòrics, com ara aquest del Dalí, fins als refranys tradicionals més rebordonits que, a terres valencianes, quasi sempre solen apuntar en la mateixa direcció: Sant Antoni del porquet, a les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet.
..........................................................................................................................................
Aquest article fou publicat al nº15 de la Revista POBLE (Vila-real, gener de 1997)

12 de gen. 2008

12 DE GENER DE 1706. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A VILA-REAL



Sobre els esdeveniments ocorreguts a Vila-real el 12 de gener de 1706, en el context històric de la Guerra de Successió, hi ha nombrosos treballs publicats a l’abast dels estudiosos i dels lectors en general, amb visions des d’un i l’altre costat. Però, malgrat les exageracions típiques i habituals entre els cronistes de l’època, tots coincideixen en allò més bàsic: el parany o trampa dels botiflers per entrar a la Vila, els dubtes dels regidors i consellers, el decantament maulet dels eclesiàstics i el braç popular, la crueltat dels soldats del Comte de Las Torres, etc.

Aquesta crònica és un senzill homenatge als 253 vila-realenc que perderen la vida a mans de les tropes borbòniques del Comte de Las Torres segons la Relación de los vecinos de Villarreal muertos por las tropas de Felipe V, en el asalto de la villa, el día 12 de enero de 1706 y que se hallan anotados en el libro “Abeçedari dels difunts ” del Archivo parroquial que recull Mossén Benet Traver:

<< L’únic mitjà que li quedava al de Las Torres per salvar la seua reputació era fortificar-se, almenys, en el pont de Vila-real, perllongant la seua línia per la vora del Millars, tal com ho verificà a l’any següent el general d’Asfeld. Però el comte no va voler arriscar-se en una empresa semblant i optà per intimar la rendició de la Vila, oferint el respecte per la vida del seus veïns.

Encara que aquest poble no haguera pres part activa en la contesa que es ventilava, n’hi hagueren veïns que, bé per ser partidaris de l’arxiduc o temorosos d’algun atropellament per part de les tropes del comte, tractaren d’oposar-se a l’entrada.
Seria sobre el migdia del 12 de gener de 1706 -dia infaust i de trist record per a Vila-real- quan en la riba esquerra del Millars, al voltant de l’ermita de Santa Quitèria, patrona del immediat poble d’Almassora, feren l’alto les tropes de Felip V en nombre de quatre mil entre infants i genets capitanejats pel Comte de Las Torres; immediatament envià el comte un tambor al poble per a que presentaren obediència; en adonar-se’n, es reuní l’Ajuntament i les primeres persones de la Vila per a determinar el que convindria fer, predominant entre ells el paréixer d’acatar l’ordre del general. Passaren les tropes el pont, deixaren el Camí Real i tiraren pel dret a través dels garroferars, venint a fer cap sobre les immediacions de la vila. Formades allí, manà el comte un trompeta al pare guardià del convent de Sant Pasqual, amb l’encàrrec de que anara al poble i aconsellara al govern el lliurar, a bonament, la vila al rei, evitant així les desgràcies que anaven a sobrevindre si es negaven a això. S’acostà, en efecte el guardià, a la població i donà l’avís als que eren a la part de dins del portal (ja que les portes estaven tancades); però un d’ells, l’escrivà Jaume Belaire, li contestà que estaven en la Casa de la Vila tractant del que s’havia de fer, que no tenien ordre del seu rei Carles III per a lliurar-se. Donà el guardià aquesta resposta al trompeta; però volent aquest, abans de transmetre-la al general, fer quan fora possible per la seua part per evitar l’efusió de sang, tornà per segona volta al portal i digué que lliuraren la vila, ja que, pel contrari, la passaria l’enemic a sang i foc, al que respongué el mateix Belaire: Que avancen quan vulguen, que ací els esperem amb pólvora i bales.

Aleshores aplegaren al portal el justícia i els jurats, acompanyats del vicari senyor Froilan per a eixir i rendir-se mitjançant capitulació, que es el que en el Consell general s’havia acordat; però a l’intentar passar, els tancaren la porta dos dels més exaltats partidaris de l’arxiduc, anomenats Gorrís i Montfort, dient-los que farien foc sobre el que isquera. Aleshores el vicari els va dir: Fills meus, ja sabeu que jo soc més austriacista que vosaltres; però on entra el sol entra el rei; rendim-nos i traurem millor partit. D’aquesta manera tractava de convéncer-los, i mentre obriren el finestró del portal eixiren quatre regidors (Jaume Sebastià, Josep Sanç, Evarist Ferrando i Josep Garcia) per vore si podien aplacar al general, encoleritzat per les respostes que a la seua proposta donava l’esmentat escrivà; als regidors els seguiren el vicari i d’altres, però en aplegar a la plaça de Sant Pasqual veren que avançava la tropa tocant a mata-degolla els clarins i tambors, i entrant a tota pressa en Sant Pasqual, s’amagaren.





1706. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A VILA-REAL
III Centenari de l'Any de la Crema
Antoni Pitarch Font (ISBN:84-88331-90-8)


Serien això de les dues de la vesprada quan la tropa s’apropava a les muralles; en l’interior de la població els capitans Josep Andrià i Felip Mundina recorrien els murs, donant l’ordre de que ningú disparara fins que ells ho manaren. De sobte, un tret que ningú sap d’on va eixir ve a despertar d’aquella dolorosa letargia als que sobre les muralles estaven, i creient que es tractava d’un senyal, sona una descàrrega tancada que llançant un riu de mortífer plom sobre l’exèrcit agressor sembra la mort entre les seues files i volta al terra del Raval cadàvers sagnants. L’exèrcit borbònic va seguir atacant la població, però era tal el coratge dels defensors, que es va vore obligat a retirar-se amb la finalitat de recollir els morts i els ferits que tenien. Continuant l’atac, assetjats i assetjadors es batien amb extremat valor, i després d’una heroica defensa, de combats sagnants i d’episodis inaudits, cansats uns i d’altres de tan estèril lluita i fent prevaler els bons oficis dels que ja abans intentaren un pacte, conveniren en transigir; amb aquesta finalitat entrà el coronel Mesaga a cavall, tot cridant: Fills, pau; vagen els morts pels morts i baixen dels murs que no els farem cap mal. Mitjançant la paraula del cap felipista, baixaren els que estaven en el mur i va cessar el foc. Arribà Mesaga a la plaça i baixà del cavall, trobant allí a Josep Zalón i altres veïns de la vila que el reberen de grat i li prengueren les mans –diu un testimoni presencial-. Després de fer un reconeixement pel poble i veient que tenia pocs defensors tornà a muntar a cavall i traient un parell de pistoles en disparà primer una i després l’altra per fer una senyal. A penes havien sonat els dos trets tocaren a degolla tambors i clarins, avançà la tropa, fent-se amos dels murs i de la Vila, pegaren foc al portal de València i entraren per totes parts matant, cremant i saquejant.

L’oportuna presència del coronel Mahoni va contenir els desenfrenats soldats obtenint el perdó per al poble del general, que aplegà entre les quatre i les cinc de la vesprada, cessant aleshores la matança; als que trobaven després d’açò els portaven a l’església, on restaven com a presoners. Les dones eren conduïdes a Sant Pasqual, i al passar pels carrers moltes topaven amb els seus marits morts, altres amb els seus pares, fills, germans i parents. La ploma es resisteix a descriure la crueltat d’aquestes escenes.

Els soldats, plens d’ira, anaven recorrent els carrers de la població, assaltant i saquejant les cases; i a l’aplegar a la que fa cantó a la Plaça Major, antiga mansió dels reis, aleshores propietat del prevere mossén Tomàs Cabrera, a pretendre entrar per saquejar-la, s’oposà decididament el valent sacerdot per a defensar la seua morada i la seua persona, matant des del replà de l’escala més de trenta soldats a escopetades, ja que tenia a la seua disposició uns quants homes que li carregaven les armes; així que omplí tota l’entrada de cadàvers i ferits, i no se podia entrar sinó sobre ells.

Veient els soldats que era del tot impossible apoderar-se d’aquella casa, a pesar del reduït nombre d’homes que la defensava, cessaren d’atacar-la i li prengueren foc, últim recurs que els quedava; però encara així no aconseguiren acabar amb aquells herois, perquè per les espatlles de la casa fugiren, salvant-se mossén Cabrera i els seus fidels companys.

Moltes foren les cases que sofriren els horrors de l’incendi, entre les quals es compten les del justícia i les d’alguns escrivans, cremant-se amb elles les causes, escriptures i protocols notarials. Els soldats no s’acontentaren amb saquejar i cremar les cases dels veïns, sinó que profanaren també el recinte sagrat, espoliant el convent de Dominiques, emportant-se moltes joies, diners i objectes de plata; el mateix sistema usaren en l’església parroquial d’on tragueren a força viva els que allí s’havien amagat, matant a dos d’ells, anomenats Josep Bellmunt i Josep Espuig, salvant-se els altres gràcies a la intervenció personal dels caps reialistes que ja havien ordenat el cessament de la repressió.

Segons Mossén Benet Traver, a Villarreal en la Guerra de Sucesión, van morir 253 veïns de Vila-real, entre els quals hi havia 6 sacerdots anomenats Mn. Baptista Parra, Mn. Josep Alberola, Dr. Josep Llorenç, Mn. Josep Manero, Mn. Jaume Porta i Mn. Tomàs Jordà, 12 dones, 2 escrivans, 2 farmacèutics, 2 cirurgians, 2 cecs, 1 veterinari, 3 ferrers, 1 sastre, 7 espardenyers, 1 rellotger, 1 estudiant, 3 teixidors, el batlle Dr. Vicent Gil i Miquel Llanes, nunci del Consell de la Vila. Entre oficials i soldats de tots dos bàndols moriren unes 500 persones.

A principis de març de 1707, Carles III abandonà València amb la seua Cort, en direcció a Barcelona, aprofitant el trajecte per entrar a Vila-real i agrair als maulets, i als seus pobladors en general, el suport que sempre havia rebut des d’aquella fatídica data amb la concessió del títol de Ciutat Lleial.

Quasi 250 anys després, a l’agost de 1956, el Conservador del Museu Municipal de Xàtiva, el vila-realenc Carles Sarthou Carreres va deixar penjat el quadre de Josep Amorós que representa a Felip V de cap per avall, castigant-lo simbòlicament. Aquesta acció s'ha respectat fins a data d'avui, fins el punt que sol ser un motiu de curiositat i atractiu per visitar el ja famós Museu de l'Almodí de la capital de La Costera.

L'any passat (2007) hagués estat un bon any per a l'agermanament de les dues ciutats valencianes, socarrades, més castigades per les tropes borbòniques de Felip V: Xàtiva (que rebé el nom de Colonia de San Felipe) i Vila-real (que des d'aleshores fou coneguda amb el topònim traduït al castellà, Villarreal).


La Corona d'Aragó (el parlamentarisme) era la modernitat,
no l'absolutisme de Castella implantat per Felip V

(Levante, 27 de desembre de 2008)

Laulauenlaseuatinta

Laulauenlaseuatinta
https://laulauenlaseuatinta.carrd.co/

La Guerra de Successió a Vila-real

Himne a Vila-real (1274-2024)

Posts més consultats

Visualitzacions de pàgina l'últim mes