CALENDARI DE CELEBRACIONS AMB VALOR PEDAGÒGIC

Setembre
05 - Dia internacional de la Pau
08 - Dia Mundial de l’Alfabetització
14 - Dia Europeu del Donant d’Òrgans
16 - Dia Internacional de la Preservació de la capa d’ozó
17 - Dia Mundial de la Pau
20 - Dia mundial dels malalts d’Alzheimer
21 - Dia Mundial de l’Alzheimer
27 - Dia Mundial del Turisme
29 - Dia de l’Emigrant
29 - Dia Mundial dels Ocells

Octubre
01 - Dia Internacional de les Persones d’Edat
04 - Dia Mundial de la Protecció dels Animals
04 - Dia Mundial de l’Amnistia
05 - Dia mundial del Docent
06 - Dia Mundial de la Vivenda
07 - Jornada Mundial de la Infància
07 - Dia de l’Hàbitat
08 - Dia del Malalt Mental
09 - Aniversari de l’entrada de Jaume I a València (Dia de la Comunitat Valenciana)
09 - Dia Internacional per a la Reducció dels Desastres Naturals
09 - Dia Mundial del Correu
12 - Festa de la Hispanitat
15 - Dia Internacional del Bastó Blanc (dels cecs)
16 - Dia Mundial de l’Alimentació
17 - Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa
24 - Jornada Mundial de la Informació per al Desenvolupament
24 - Dia de les Nacions Unides
31 - Dia Mundial de l’Estalvi

Novembre
03 - Dia de les Migracions
06 - Dia Internacional de l’Arquitectura
09 - Dia contra l’Antisemitisme
11 - Dia Mundial de la Qualitat
13 - Dia Mundial de la Diabetis
15 - Dia sense Alcohol
16 - Dia internacional de la Tolerància
20 - Jornada Internacional dels Drets del Nen
20 - Dia de la Industrialització d’Àfrica
21 - Dia de la Salutació
21 - Dia Mundial de la Televisió
25 - Dia Internacional per a l’Eradicació de la Violència contra les Dones
26 - Dia de l’arbre autòcton
27 - Dia del Mestre
29 - Dia de solidaritat amb el Poble Palestí
29 - Dia Mundial de l'Anticonsum

Desembre
01 - Dia Mundial de la Lluita contra la SIDA
02 - Dia Internacional de l’Aboliment de l’Esclavatge
03 - Dia Internacional dels Minusvàlids
05 - Dia Internacional del Voluntariat
06 - Dia de la Constitució espanyola
07 - Dia de l’Aviació civil
10 - Dia Internacional dels Drets Humans
10 - Dia Internacional dels Boscos
11 - Dia Mundial de l’Asma
15 - Dia dels Donants de Sang
18 - Dia de l’Esclerosi múltiple
29 - Dia de la Família
29 - Dia Internacional de la Diversitat Biològica
29 - Dia contra l’Exclusió

Gener
01 - Jornada Mundial per la Pau
06 - Jornada dels Pobles Negres
15 - Dia de les Relacions Humanes
27 - Dia de dol per l’Holocaust
29 - Dia Mundial de la Lepra
30 - Dia Escolar de la No Violència i la Pau

Febrer
02 - Dia Mundial de les Vídues
05 - Dia dels Sense Sostre
07 - Dia Internacional de l’Home
11 - Dia Mundial del Malalt
11 - Dia Internacional contra el canvi climàtic
14 - Dia dels enamorats
20.- Aniversari de la Fundació de Vila-real

Març
02 - Dia d’Hispanoamèrica
08 - Dia Internacional de la Dona treballadora
15 - Dia Mundial dels Drets del Consumidor
17 - Dia Mundial del Mar
19 - Dia del pare i Dia del seminari
21 - Jornada Mundial del Bosc o Dia de l’Arbre
21.- Dia de la Poesia
21.- Dia Internacional per a l’Eliminació de tota forma de Discriminació Racial
22 - Dia Mundial de l’Aigua
24 - Dia Mundial contra la Tuberculosi
27 - Dia Mundial del Teatre

Abril
02 - Dia Internacional del Llibre Infantil
03 - Dia Internacional de la Ràdio
07 - Dia Mundial de la Salut
08 - Dia de la commemoració de l’Holocaust pels jueus
19 - Dia Panamericà de l’Indígena
22 - Dia de la Terra
23 - Dia del Llibre
25.- Aniversari de la pèrdua dels Furs Valencians (Dia de les Corts Valencianes)
27 - Dia de la Minusvàlua Psíquica
29 - Dia Internacional de la Dansa
29 - Dia dels Mitjans de comunicació social

Maig
01 - Festa del Treball
01 - Dia de la Mare (primer diumenge de maig)
03 - Dia mundial de la Llibertat de Premsa
08 - Dia de la Creu Roja o Mitja Lluna Roja
09 - Dia d’Europa
10 - Dia de la Psicologia
11 - Dia del Comerç just
15 - Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, de les Famílies i del Món Rural
17 - Dia Mundial de les Telecomunicacions
18 - Dia Internacional dels Museus
24 - Dia Europeu dels Ocells
26 - Dia de l’Alliberament d’Àfrica
28 - Dia Internacional de la Salut i Seguretat en el Treball
29 - Dia Internacional de la Premsa a l’Escola
31 - Dia Mundial sense Tabac
31 - Dia del Sol

Juny
04 - Dia del Donant d’Òrgans
04 - Dia Internacional dels Xiquets Víctimes de l’Agressió
05 - Dia Mundial del Medi Ambient
10 - Dia Mundial d’Alcohòlics Anònims
14 - Dia dels Refugiats
16 - Dia Internacional contra el Apartheid
17 - Dia Mundial contra la Desertització i la Sequera
20 - Dia dels Refugiats
21 - Dia del Xiquet
21 - Dia Mundial de la Música
21 - Dia Europeu del Sol
23 - Dia Mundial de l’Olimpisme
24 - Dia Mundial de l’Osteoporosi
26 - Dia Internacional de la Lluita contra la Droga
26 - Dia Internacional de suport a les Víctimes de la Tortura
27 - Dia Mundial de la Diabetis
29 - Jornada de la Responsabilitat en el Trànsit

Juliol
01 - Dia Mundial de l’Arquitectura
05 - Dia Internacional de les Cooperatives
11 - Dia Mundial de la Població
16 - Dia dels Homes del Mar
26 - Dia dels Avis

Agost
09 - Dia Internacional de les Poblacions Indígenes
22 - Dia Mundial del Folklore

75 ANIVERSARI DE L'ESCOLA DEL CEDRE

DE LA CARRETERA PER AMUNT

L’any 1964, després d’acabar el període pre-escolar o de pàrvuls a l’escola del Patronat de la Sagrada Família, un grup de xiquets i amics de la Carretera per Amunt, és a dir, els que vivíem entre el Carrer l’Ermita, Escultor Amorós, Santa Bàrbara... però, això sí, a la zona oest de l’antic traçat de la Nacional 340 (ara Carrer Vicente Sánchiz - Campió Llorens), decidírem –i així ho acceptaren els nostres pares perquè aleshores no n’hi havia problema de ratio, ni d’admissió- matricular-nos a l’Escola del Cedre.

Aleshores, per no saber, no sabíem ni el seu nom oficial de Cervantes, ni que el nom més tradicional del Cedre era en record d'un arbre espectacular que vorejava aquest camí des de molt abans que els republicans el convertiren en carrer, l’urbanitzaren i inauguraren el primer edifici d'aquesta ampla avinguda, construïda amb molta perspectiva de futur, al novembre de 1932.

Com a ex-alumne que sóc (del 64 al 67, perquè amb 10 anys quasi estrenàrem l’institut Francesc Tàrrega), supose, més que com a professor o antic company d'estudis d’alguns mestres actuals, m'han encarregat que us conte unes anècdotes a tall d’article, no sé si històric, però sí a base de records afectius i d'altres reflexions subjectives que –pense i així ho deixe escrit- a llarg termini són, al cap i a la fi, la base dels vincles personals, socials i humans dels ciutadans de qualsevol poble civilitzat. I, tal vegada, açò, precisament, es fer cultura en majúscules –no l’oficial d’un moment donat-, recuperant la memòria i les vivències del passat. Però no per fer falsa política, buscar enfrontaments gratuïts o falses polèmiques, sinó per sumar, aportar granets d'arena i de sorra particular que, a la llarga, potser, quallarà en un corpus cultural o d’història col·lectiva perquè són vivències que, d'una manera o d'una altra, retraten una generació de xiquets i xiquetes (anàvem separats a l'escola) del Vila-real, en el meu cas, dels anys 60.

L’efímer pas per l’escola del Cedre (tres cursos, tres anys) va servir, entre d’altres coses, perquè aquells xiquets de la Carretera per Amunt (hi havia una paleta de trànsit només creuar la N-340, al carrer l’Ermita, on una pintada anunciava Zona Nacional) es relacionaren i s’integraren amb els de la zona centre -no existia la Pymec, però hi havia un Mercat Central preciós- a base de jugar-se la vida, creuant la carretera, quatre vegades al dia amb set anys només. I, per suposat, perquè un dia el mestre fes l’encertat suggeriment als nostres pares llauradors que, tal vegada, podia resultar interessant estudiar el Batxillerat al flamant institut que començaven a construir per a nosaltres. Allò de la Banda de Aplicación i tots aquells trofeus del franquisme fa una mica de vergonya contar-ho... De fet, la Llei General d’Educació de Villar Palatsí (1970) encara estava al llimb dels projectes i, per tant, podem dir que som la darrera fornada del senyor Moyano, un ministre del segle XIX responsable del primer reglament educatiu de la Història d’Espanya.

Hauré de fer memòria dels mestres: Don Olimpio -aleshores tots eren dons- D. José Pascual, D. Manuel, D. Enrique, D. Cecílio i Don Antonio Armelles, el director que, malauradament, va ser assassinat uns anys després al col·legi de Castelló que avui porta el seu nom.

Els alumnes i xiquets d'aquell temps, sobretot els companys de Joaquín Font de Mora -són pare, l'inoblidable Pascual, ja era aleshores president del Villarreal C.F.-, el que més recordem del nostre pas pel Cervantes és el nostre debut com a promeses futbolístiques (amb menys de 10 anys) al Camp Municipal d’Esports El Madrigal. L’inici d’aquella Lliga Infantil va ser entre la classe de Don Manuel (vestits amb la indumentària de l'Atletic de Bilbao) i la de Don Olimpio, la meua (vestits de blaugrana oficial del Barça). A més de Ximo o Joaquinet, pel Bilbao jugaven els amics Santiago (el Poreno), Llorenç Batalla, Juanito Soler, Joan Campos i d'altres que segur em deixe, encara que la majoria, per allò de la competitivitat -malgrat la inexistència de teles locals, ni del Pay per Wiev-, havien estat fitxats d'altres col·legis, que conste!. En canvi, al Barça, llevat del porter Enrique -que venia dels Franciscans per ser cosí de Batistet-, tots érem legals de la classe. L'alineació oficial del debut, perquè així constava als dorsals de les samarretes blaugranes, fou la següent: Pérez Canet (1); Llidó (2), Moner (4), Climent (3); Cantavella (5), Pesudo (6); Arrufat (7), B. Canet (8), Mezquita (9), Pitarch (10) i Marco (11). Naturalment, després vingueren les lesions, les expulsions i haguérem de recórrer al mercat d'hivern amb les incorporacions d'Alberto Arrufat, el Roget (no recorde el nom) o alumnes de la classe de Don Enrique de la talla humana i futbolística de Román... Román Herrero -sí, senyor- el millor centrecampista vila-realenc de tots els temps (amb permís de Manolo Folch que és d'una altra generació i d’Héctor Font que acabarà consagrant-se).

La resta, ja se sap: la llet en pols, les taules de multiplicar sense calculadora, els dictats, les preguntes en fila índia, la disciplina, la letra con sangre entra i Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera... Ací, sense renunciar a la vocació futbolística (la frustrada), va començar a entrar-me el neguit per la història: Quina bandera? El pendón morado de Castilla? La quatribarrada d'Aragó? I és que les consignes de Franco eren molt polítiques, però gens fonamentades en la història, perquè això de la bandera roja y gualda que ens volia vendre com una cosa antiga del segle XV, vaig saber uns anys després que no arribaria fins a l'època de Carles III, a finals del XVIII. Però aquesta és una altra història.

Les fotos d’aquells partits memorables o de l'escola del Cedre, en general, ja formen part de la nostra història, de la intrahistòria col·lectiva d’un bon grapat de vila-realenques i vila-realencs als que us desitge, a totes i a tots, molta salut i ens veiem al centenari.
.................................................................................................................................................................

Aquest article el podeu trobar, en paper, a l'edició oficial del llibre del CEIP "Cervantes" 75 anys fent escola (1932-2007) (pàgs. 71-72)

PRÒLEG de La premsa a Vila-real durant la Segona República

per ANTONI PITARCH FONT


Del període comprés entre el 14 d’abril de 1931 i el 17 de juliol de 1936 podem fer, d’entrada, un judici global negatiu per considerar-lo l’antecedent de la cruenta guerra civil, donada l’escassa capacitat de concòrdia i maniobra política, expressada en la radicalització del maniqueisme esquerra/dreta, dreta/esquerra dels partits polítics, tant a nivell de base com des dels òrgans dirigents.

A nivell local però, és a dir, vist des de Vila-real, aquestes conclusions ens semblarien totalment precipitades ja que les dades estadístiques de què disposem, fredes i desapassionades si no intervé el factor humà més enllà de l’imprescindible, ens parlen, fins i tot, de certa inquietud cultural reforçada per una evident bonança econòmica.

Per una altra banda, seria més erroni que odiós el comparar aquells temps amb la democràcia actual que, amb tots els seus defectes, no té res a veure amb les convulsions socials de la Segona República ja que avui els termes republicà i anticlerical ja no són patrimoni exclusiu de l’esquerra, com tampoc ho eren als anys trenta els conceptes de democràcia i valencianisme quan els vents de l’esquerra reclamaven revolucions socials jacobines, mentre la dreta somniava amb el retorn d’un cirurgià regeneracionista que aplicara les solucions totalitàries pendents que havia deixat, uns anys abans, Primo de Rivera. Per una altra banda, la dreta actual ja no té el patrimoni exclusiu dels conceptes monarquia, cristianisme i economia de mercat, quan l’esquerra en general ha desertat de la terminologia marxista des de la caiguda del Mur de Berlín i s’ha apuntat, ràpidament, a la imparable mundialització capitalista de l’aldea global.

El Vila-real de 1930 era valencianoparlant quasi al cent per cent, ja que la incipient immigració atreta per la prega solia ser d’origen comarcal, mentre que a nivell escrit sobreeixia una minoria culta bilingüe que solia escriure quasi sempre en vernacle independentment de la ideologia o la filiació política: capellans, sindicalistes, obrers o terratinents solien escriure un valencià sense complexes fins que al desembre del 1932, sota la presidència del Pare Lluís Fullana Mira que tenia un secretari de Vila-real (el franciscà Bernardí Rubert Candau), es signaren les Normes de Castelló amb la intenció de posar ordre al desgavell ortogràfic regnant.

També a nivell de País Valencià, els primers intents d’aconseguir un Estatut d’Autonomia, començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d’un avantprojecte, publicat al juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista, però la negativa de nuclis republicans d’Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l’anomenada Conjunció de Partits d’una banda, i la D.R.V. (Derecha Regional Valenciana) i el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista) de l’altra. En total, es coneixen, almenys, tres avantprojectes d’Estatut d’Autonomia diferents, patrocinats tant per partits republicans com per sindicals obreres (la CNT, per exemple).

Amb la proclamació de la República també començà el perillós joc d’encasellar la societat en dos compartiments estancs: per un costat els monàrquics, creients, tradicionalistes, agraristes i, per tant, de dretes; i per un altre cantó els republicans, agnòstics, universalistes, obrers i, per tant, d’esquerres... sense optar, clarament, per una democràcia burgesa ampla, és a dir, amb lloc per a les majories moderades, valencianistes i racionals.

No s’ha d’oblidar, per exemple, que les dues Gestores o Corporacions que assumiren la responsabilitat de la gestió política municipal a Vila-real foren constituïdes per decisió governativa, després de la impugnació de la victòria dels conservadors a les Eleccions Municipals de 1931 (presidida pel radical-lerrouxista Manuel Usó Jarque) i del triomf del Front Popular a les Eleccions Generals (no municipals! ...això seria impensable en l’actualitat!) de febrer de 1936 (presidida pel socialista Pascual Cabrera Quemades), però amb un clar decantament cap als candidats de la D.R.V. a nivell local (els més votats foren Sanz, Martí, Fabra i Villalonga).

Però tot això no és suficient si no entenem l’avanç que suposà la Segona República respecte de l’anterior període monàrquic i dictatorial, així com el noble desig reformista dels republicans que anava més enllà de la pura especulació ideològica per obrir les mentalitats apolítiques i conservadores, tractant de posar fre al caciquisme i de trencar amb les maneres decimonòniques d’entendre la política. A més a més, l’entramat polític i cultural de Vila-real va anar assentant les seues bases durant la República amb la consolidació material d’algunes institucions que estrenen edificis singulars (Caixa d’Estalvis de Vila-real, Centre Carlí, Teatre de Els XIII, remodelació del Centre Obrer, etc.) o edificis públics (els grups escolars Cervantes i Guitarrista Tárrega -després Vázquez de Mella-, la peixateria, la reforma de la façana de l’hospital o el parc de bombers), però també d’iniciativa privada, com ara el trinquet de Sagols, o eclesiàstica, com el nou orgue tubular de l’església Arxiprestal, etc. A més, aquesta dècada de tant trist record va donar a llum dos publicacions locals antagòniques: el 20 de febrer de 1932 apareixia el primer número del setmanari Villarreal (de les dretes) i el 29 d’octubre de 1932, tal vegada com a rèplica, apareix Democracia (de les esquerres o, millor dit, dels republicans radicals), on l’ús vehicular del valencià estava totalment normalitzat malgrat l’ortografia (les Normes de Castelló se signaren el 21 de desembre de 1932 a la seu de la Societat Castellonenca de Cultura).

No hi ha que oblidar que, després de la Guerra de Successió (1700-1716), de l’assalt i cremà de Vila-real per les tropes borbòniques (12 de gener de 1706) i de la derrota d’Almansa (25 d’abril de 1707), la nostra llengua va ser exclosa de la legislació, de l’ensenyament, del comerç, etc., és a dir, de tots els àmbits oficials, a banda de la pèrdua del Dret Civil Valencià i de l’aplicació de la legislació castellana i de la centralització administrativa que suposà l’aplicació del Decret de Nova Planta de Felip V (1707). Però, arran del moviment cultural i polític de la Renaixença, de finals del segle XIX, es torna a reivindicar l’ensenyament de la nostra llengua i el seu ús per part de l’Administració de l’Estat en concentracions cíviques, com ara els Aplecs de la Muntanyeta de Betxí (els anys anteriors a la Dictadura de Primo de Rivera) amb nombrosa participació de vila-realencs il·lustres (Enric Asensio, Miquel Cantavella, Manuel Usó, Vicent Marco, Manuel Rius, Pasqual Nácher, Josep Ayet, Joan Baptista Vicent, Francesc Moreno, Lluís Rius, Serafí Ferrer, Josep Martín, Serafí Lloret, Baptista Ayet, etc.) o col·laborant, activament, en la confecció del Diccionari de la Llengua Catalana de Mossén Antoni Maria Alcover (publicat com a Diccionari Català-Valencià-Balear) com és el cas de Mossén Benet Traver o del poeta d’origen vinarossenc, afincat a Vila-real, Juan Manuel Borràs Jarque. És a dir, tots els vila-realencs lletrats van arrimar el muscle, durant aquells difícils anys, per dignificar la llengua pròpia dels valencians, però també les classes més populars com ho demostra aquest interessant treball d’investigació de Pasqual Chabrera.

..............................................................................................................




Aquest PRÒLEG va estar un encàrrec per a l'edició de La premsa a Vila-real durant la Segona República, de Pasqual Chabrera Calpe (editat per la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real, al 2005), i va ser l'antecedent directe de l'obra conjunta de DOMINGO FONT PITARCH i ANTONI PITARCH FONT Vila-real al temps de la República (obra esgotada i editada per la Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real a l'abril de 2006, en el 75 aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola).