Aquesta és una tria de les moltes possibles. No és fàcil fer un Quadre Cronològic breu i al gust de tothom ja que, a banda de tractar-se d’una síntesi de 733 anys d’història, mai hi haurà tot el que és encara que tot el que hi ha és molt important.
Vila-real va nàixer per voluntat del rei de la Corona d’Aragó, amb Fur d’Aragó, i prompte va canviar aquests Furs o constitucions pels del nou Regne de València en el que participava com a ciutat del Braç Reial amb representant a les Corts. Per tant, en principi, podem considerar la data del naixement (20 de febrer de 1274) com la més important i després, per aquest ordre, les que la fan créixer o minvar. Així tenim la del 12 de gener de 1706 com la més trista, no tant sols pel nombre de víctimes, sinó per la pèrdua dels privilegis inicials que Jaume I li va donar a la Vila en el moment de la fundació. I si la vigència oficial del títol de “Lleial” concedit per l’arxiduc Carles d’Àustria fou efímera, no va ser per altra cosa que les conseqüències que comportà la derrota d’Almansa del 25 d’abril de 1707 per als valencians en general i per als vila-realencs en concret, amb la implantació dels Decrets de Nova Planta que derogaren -ara fa 300 anys- els Furs, les Corts Valencianes, el Dret Civil Valencià i, per tant, els privilegis polítics de Vila-real com a ciutat del Braç Reial, amb la imposició de les Lleis de Castella i del castellà com a llengua oficial de l’Administració pública que va comportar, a curt termini, la supressió del nom històric de la Vila i l’adopció del “Villarreal” en castellà, etc.
Per una altra banda, tenim dates o èpoques que van configurar l’actual estructura econòmica, primerament amb la citricultura (finals del segle XIX) i després amb la indústria (segona meitat del segle XX) i, per últim, amb les aportacions dels fills o residents il·lustres (hauríem pogut posar la data de la mort de Tàrrega, però aquesta no es va produir a la nostra ciutat; així com la del naixement de Polo de Bernabé que era natural de Quartell) o l’estada a la Vila de molts personatges històrics (com ara Sant Vicent Ferrer, el Papa Luna o les visites de Joan Carles I al temple, ara Basílica, de Sant Pasqual) i les aportacions de les institucions locals en general (polítiques, culturals o religioses), però fer una recensió suposa emular el treball del cirurgià però amb l’única certesa de que el bisturí quasi sempre s’hauria pogut col·locar en qualsevol altre lloc.
Vila-real arriba al 733 aniversari. Per molts anys als que viuen, resideixen o s’estimen el Poble fundat pel Rei en Jaume: felicitats a tots els vila-realencs!
.......................................................................................................................................
PUBLICAT a la
Revista POBLE nº 126 (Febrer, 2007) sota el títol
VILA-REAL, 733 ANYS D'HISTÒRIA.......................................................................................................................................
ANNEX.- BREU HISTÒRIA DE LA CIUTAT DE VILA-REALVila-real va ser fundada com resultat de la segregació del veí municipi de Borriana pel rei Jaume I d'Aragó en l'any 1274, estant datada la seua Carta de Població a València, el 20 de Febrer. Aquest va ser un dels pocs pobles fundats per aquest Rei.
De tota manera, durant la protohistòria de la ciutat resulta bastant freqüent trobar restes del període Eneolític i de les cultures Ibèrica i Romana als voltants de Vila-real. El llarg període d'ocupació Musulmana en la regió va deixar una rica herència de noms -que encara segueixen en ús- per a les diferents àrees rurals i cases de camp, conegudes com alqueries a l’horta i masets al secà- repartides per tot el terme.
En 1329, Vila-real va canviar els seus Furs d'Aragó pels Furs del Regne de València. Des de la seva fundació, Vila-real va tenir representació en les Corts del Regne, obtenint el privilegi de poder usar per al seu escut la insígnia del Rei Jaume I: quatre barres verticals vermelles sobre fons d’or.
La ciutat va ser construïda seguint el plànol hipodàmic, això és, un rectangle amb dos carrers principals que es creuen al fòrum o plaça principal (Plaça de la Vila, amb porxes del segle XIII declarats
Monumento Històrico Artístico Nacional als anys 70 del segle XX). Vila-real era una ciutat emmurallada que tenia, reforçant els murs exteriors, una fossa perimetral, portes cuirassades i torres armades als cantons.
La torre del Sudest s'ha mantingut fins a avui (Torre Motxa). Durant el segle XIV, l'increment de la població va forçar a construir habitatges fora dels murs de la Vila, començant-se a formar els barris o ravals, de València (Raval del Carme) i Castelló (Raval de Sant Pasqual). També durant aquest segle, els privilegis de la ciutat van ser renovats i augmentats, romanent aquesta sota la protecció del rei de València gràcies a costosos tributs a les empreses reials.
A principis del segle XV, a banda de la mort de la reina Maria de Luna a l'Hostal Reial de Vila-real (28 de desembre de 1406), a l'actual Plaça de la Vila, nombrosos personatges il·lustres visiten la ciutat, com ara Sant Vicent Ferrer o l'il·lustre resident de Peníscola, el Papa Luna.
Les inestabilitats econòmiques i demogràfiques típiques del segle XV van conduir, a principis del segle XVI, a freqüents conflictes amb les ciutats veïnes, sobretot durant el convuls període de Les Germanies, sent Carles V rei de la Monarquia Hispànica que comprenia els regnes de Castella i Aragó.
El XVI va ser un segle amb un gran impuls demogràfic i econòmic, la qual cosa va permetre entre 1556 i 1675 expandir l'horta tradicional regada pels canals o séquies: Major, Sequiola, Sobirana i Jussana. Durant aquest període, l'humanista Juan Francisco Mas va publicar diverses edicions de l’Erasmus; l'Ajuntament va contractar al pintor renaixentista Paolo de Santo Leocadio i va pagar generosament els serveis de Rafael Marti de Viciana per a dibuixar els Plànols de la Vila i escriure la seva Crònica. Però, en la memòria col·lectiva, el segle XVI, des de sempre, ha estat el segle de fra Pasqual Baylon Jubero, el
Sant, que viuria el darrers anys de la seua vida al Convent del Rosari als afores de Vila-real (Sant Pasqual va nàixer i morir un 17 de maig, Torrehermosa, 1540 / Vila-real, 1592).
Durant el XVII, Vila-real tindrà una molt activa presència en les Corts de València, i començarà a evolucionar des d'una agricultura de subsistència cap a explotacions de tipus comercial. Entre 1682 i 1703 l'actual Torre Campanar de l'església de Sant Jaume va ser construïda sobre la base d'un disseny d’Agustin Maiques.
El 12 de Gener de 1706, l'armada Borbònica, comandada pel comte de Las Torres, va assaltar i va cremar Vila-real, causant en poques hores la mort de 253 veïns, és a dir, població civil de la ciutat, en plena Guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual els Regnes d'Aragó prengueren partit del bàndol austriacista (de l’arxiduc Carlos d'Àustria que, en agraïment, visità el temple de Sant Pasqual de Vila-real un 9 d’abril de 1707, uns dies abans de la derrota del seu exèrcit a Almansa). Després de la derrota,del 25 d’abril de 1707, Felip V va derogar els furs del Regne de València mitjançant del Decretes de Nova Planta (juny, 1707). Vila-real va tardar més de 30 anys en recuperar el pols demogràfic i econòmic.
Entre 1740 i 1780, en canvi, es va succeir un dels períodes més brillants de la Història econòmica de la ciutat, ja que una importantíssima indústria de fibra tèxtil (principalment seda i cànem) va impulsar una intensa activitat comercial, permetent canvis socials reflectits en la construcció d'una nova Església Arxiprestal, és a dir, l’actual de Sant Jaume (1753-1785). També cal destacar erudits, sobretot religiosos, com ara Jeroni Vives, element clau per a la construcció de l’ermitori de la Mare de Deu de Gracia vora el riu Millars, i Joaquim Llorenç i Xiva, membre de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País, obert a Europa i fonamental impulsor de les Escoles Elementals a Vila-real. No obstant això, el segle XVIII és un temps contradictori, on la Il·lustració no va arribar a la península amb la força que relaten els panegírics historiadors borbònics ja que, sobre tot, es tracta d’un temps ple de contradiccions, llums i ombres.
A partir de 1786, i principalment durant la primera meitat del següent segle, Vila-real va oscil·lar entre les confuses tendències d'una societat en alguns aspectes liberal i en moltes alres conservadora. Totes les contradiccions del segle anterior van explotar de sobte en forma de revoltes populars (1799, 1801), guerra i revolució contra la invasió francesa de Napoleó (1808-1814), conspiracions liberals i monàrquiques (1820-1823), repressió de la monarquia absolutista, fins arribar a la Primera Guerra Carlista.
Les intervencions de Pedro Aparici com a Diputat en les Corts Espanyoles a Cadis; les activitats polítiques i literàries del Diputat i Senador romàntic Manuel Benedito, així com el bel·ligerant fanatisme "carlista" encapçalat pel brigadier Joaquim Llorens i Bayer van marcar un convuls i actiu període de la Història de Vila-real. De tota manera, amb el pas del temps i davant el centralisme liberal, Vila-real serà la seu d’un important focus carlista que quallarà als anys 30 del segle XX amb la construcció d’un important edifici cèntric com a seu del Cercle Carlí.
Entre 1839 i 1843, Manuel Cubedo i Manuel Usó començaren les primeres plantacions de tarongers per a explotació comercial. El cultiu de la taronja canviaria completament l'aspecte del camp de Vila-real ja que fins al primer terç del segle XX es produí l’èpica epopeia de la transformació del Secà en regadiu amb les construccions de pous de reg des de finals del XIX.
Polo de Bernabé, el primer gran empresari agrícola valencià, esdevé el personatge clau d'aquesta reconversió econòmica. Aquests canvis significaren un gran esforç col·lectiu per part dels agricultors de la ciutat (netejant els camps de roques, buscant corrents d'aigua subterrània a les profunditats, construint pous i estacions de bombeig, però també desenvolupant una densa xarxa de camins rurals i canals de reg). Paper fonamental van tenir les associacions i cooperatives agrícoles, sent destacable l'establiment en 1919 de la Caixa Rural Católico Agrària.
Aquells anys de transició entre el segle XIX i el XX van consolidar les pràctiques capitalistes, apareixent una nova classe social formada per homes de negocis, interessats en la introducció de noves tècniques per a començar les exportacions de taronges als mercats europeus i en l'establiment d'indústries auxiliars relacionades amb el comerç de la taronja i amb altres activitats. En 1904, Vila-real deixa de ser un poble, rebent el títol oficial de Ciutat per part del monarca Alfons XIII. Tot aquest procés va impulsar importants millores en els camins rural i els traçats urbanístics, així com en els serveis socials.
En la segona meitat del segle XIX havia arribat a Vila-real la xarxa de ferrocarrils estatat ( A.V.T.), així com la xarxa regional de ferrocarrils de via estreta, La Panderola, que instituí una companyia privada de capital català. L'enllumenat elèctric arribà a la ciutat a primeries del segle XX.
El primer quart de segle XX va portar amb serveis bàsics per al desenvolupament de la ciutat, com ara entitats bancàries, el primer pla d'ordenació urbana, la nova xarxa de camins, l’edifici del Mercat Municipal o la xarxa pública d'aigües potables. No obstant això, el gran creixement proporcionat pel comerç agrícola va disminuir a causa de períodes de baixa demanda o temporades amb circumstàncies climàtiques adverses.
Les nevades, tant estranyes pels indrets mediterranis, dels anys 1946 i 1956, i les fortes tempestes de pluja i fred durant els anys 60 van fer prendre consciència de l'absoluta i perillosa dependència d’un sol producte, la taronja, així com de la necessitat de diversificar i millorar l'estructura productiva. És en aquests moments quan, sense deixar la citricultura, s'estableixen noves empreses de taulells ceràmics o rajoles, basades en la ceràmica tradicional de la zona (Alcora, Ribesalbes, Onda...). Aquesta indústria, estretament relacionada amb la política de promoció de la construcció i el turisme durant el període dels "Planes de Desarrollo" dels 60, va originar un considerable flux de treballadors immigrants de tota Espanya (però, especialment, d’Albacete i Jaén).
Aquesta concentració en la indústria ceràmica, fàcilment comprovable pel fet que la majoria de la població activa treballa en el sector secundari, no ha estat inconvenient perquè tant el sector ceràmic com altres continuen invertint en la citricultura. Algunes d'aquestes empreses ceràmiques disposen de servidors d’Internet: Azuvi, Decocer, Porcelanosa, Zirconio...
La gran expansió econòmica durant els 60 ha creat un dens teixit industrial, induint la instal·lació de sucursals d'altres companyies estatals i internacionals, relacionades amb automatismes, mecànica industrial, embalatges i altres. La distribució geogràfica dels comerços i altres negocis dintre de la ciutat ha contribuït també a una evolució urbanística que, en termes generals, han congestionat la ciutat pel ràpid creixement dels darrers anys, passant dels 40.000 habitants del 1999 (el 1985 ja s’havia aconseguit aquesta xifra coincidint amb la segregació del petit llogaret de Les Alqueries que suposà la pèrdua oficial de quasi 4.000 habitants) als més 52.000 de 2008 i amb un alt percentatge d'immigrants vinguts a la darrera dècada de Centreuropa (romanesos), Nordàfrica (marroquins) i Llatinoamèrica (equatorians).
Vila-real -malgrat la dependència excessiva del taulell i la crisi citrícola dels darrers anys que ha portat, a molts agricultors, a l’abandonament de finques rústiques- compta amb una estructura econòmica equilibrada i una renda per càpita important que no s’ha reflexat en la captació d’infrastructures urbanes de qualitat com correspondria a la seua entitat demogràfica. Un nou PGOU en fase d’estudi i aprovació, així com l’arribada de millors infrastructures viàries, comercials i de serveis en els propers anys, pot convertir la ciutat de Vila-real en l’autèntic cor de la comarca de La Plana ja que la seua ubicació geogràfica és equidistant de les principals aglomeracions urbanes: Orpesa, Benicàssim, Castelló de la Plana, Almassora, l’Alcora, Onda, la Vall d’Uixó, Nules i Borriana.
