I- LA PROTECCIÓ DE LA INFÀNCIA
Vila-real celebra aquest any el 750 aniversari de la fundació de la ciutat pel rei En Jaume I, però també el centenari de l’adequació del Termet, un espai bucòlic al voltant de l’ermitori de la Verge de Gràcia, vora el riu Millars, on es respira natura, pau i tranquil·litat, una pineda emblemàtica molt estimada pels vila-realencs on s’acosten diàriament per passejar per la ruta botànica, reflexionar o practicar diverses activitats que van des de la gastronomia fins els esports més variats.
A primers de 1937, el govern municipal de la República no podia escollir un paratge millor per ubicar la colònia escolar Gaietà Ripoll que va acollir les xiquetes i els xiquets evacuats del front, molts d’ells òrfens que, juntament amb els més vells, foren els més perjudicats a la rereguarda per les conseqüències de la incivil guerra.
La Constitució republicana, aprovada per les Corts Generals de la Segona República el 9 de desembre de 1931, al seu article 43, és la primera en recollir l’obligació de l’Estat de protegir la infantesa, fent seua la Declaració de Ginebra (1922) sobre els Drets dels Infants que, entre d’altres, reconeix el dret dels xiquets a un desenvolupament digne, tant a nivell material com espiritual, sent també els primers que deuen rebre socors en èpoques de tragèdies humanes com ara les guerres o de catàstrofes naturals com ara terratrèmols, inundacions, etc.
Aquest article 43, estableix que
Així, des del gener de 1937, les xiquetes i xiquets de la colònia Gaietà Ripoll de Vila-real gaudiren d’un ambient de pau i certa tranquil·litat, allunyats del casc urbà, de les línies de ferrocarril i carreteres principals i de qualsevol infraestructura militar republicana que pogués ser, en un futur immediat, objectiu de l’aviació rebel, encara que els bombardejos sobre Vila-real començarien[1] més endavant.
S’ha de tindre en compte que l’actual pont sobre el Millars encara no existia (es va començar a construir el 1956) i, per tant, el carrer Ermita acabava tot just a vora riu per on només solien creuar el més imprudents, és a dir, era un camí sense eixida on hi havia poca circulació de vehicles en general. Aleshores, el paratge del Termet era l’enclau que presentava les millors condicions per acollir els infants refugiats per les seues qualitats mediambientals, on hi havia l’aigua del riu per a la higiene personal, però també per a beure, directament, com solien fer els veïns de l’època, prendre el bany als mesos de més calor i fer tota classe d’activitats esportives i pedagògiques a l’aire lliure.
II- LA GUERRA CIVIL I LA INFÀNCIA EVACUADA: LES COLÒNIES ESCOLARS
Les colònies escolars de la República durant la Guerra Civil tenien un objectiu comú, oferir protecció i cura als xiquets sense desatendre la seua formació. Des de l'estiu de 1936 milers de xiquetes i xiquets van ser traslladats cap a zones del territori més segures i saludables, allunyades del front de guerra, i encara que al principi va haver-hi acolliment familiar, el Ministeri d'Instrucció Pública afavoria[1] l’impuls del model de colònies col·lectives per potenciar la part educativa i evitar possibles problemes d'abusos que pogueren sorgir en el sistema d'acolliment. Es pretenia formar a la generació que seria el germen d'una nova societat, fomentant amb les tasques i la convivència innata a aquests centres, valors com la solidaritat, la col·laboració, els ideals col·lectius, la mútua ajuda i el treball en comú.
Malgrat les dificultats per les quals va travessar la vida en les colònies i la càrrega ideològica que les impregnava, consubstancial a un context de guerra, van constituir un model de solidaritat i un compromís del govern de la República amb la protecció de la infància.
L’origen de les colònies escolars naix de la situació de Madrid i altres zones del territori pròximes al front de guerra amb el conseqüent èxode de part de la població cap a zones més segures pels bombardejos que van patir[1] pobles i ciutats. Ja a finals de 1936 van poder sortir de Madrid 200.000 persones, de les quals prop de 100.000 eren xiquetes i xiquets que es van refugiar en llars d’infància, cases refugi, llars particulars, colònies escolars de la zona fidel a la República i 31.000 van marxar a l'estranger també en règim col·lectiu i familiar, en trasllats que comencen en 1936 organitzats pel Ministeri d’Instrucció Pública, organitzacions pacifistes i humanitàries i la CNT, creant-se a França el Comité d’Ajuda al Nen Espanyol.
Es va crear un Comitè Nacional de Refugiats[1] per a dirigir i atendre de forma regularitzada aquest èxode, intensificat en 1937 amb l’ordre d’evacuació civil obligatòria dictada per la Junta Delegada de Defensa de Madrid. El Ministeri[2] de Sanitat i Assistència Social, dirigit per Federica Montseny, crea un Comitè d'Evacuació i Assistència a Refugiats el 17 de febrer de 1937, regulant dies després amb una ordre del 26 de febrer la creació d'un document d'identitat acreditatiu al dret a la protecció de refugiats i evacuats. Diferents ordres i decrets regulen durant 1937 el funcionament d'aquests serveis, desenvolupant-se fitxes d'evacuació, equips ambulants d'evacuació, dotacions pressupostàries...unes atribucions que per decret de 29 de juny de 1937 corresponen al Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat.
El transport, allotjament i manutenció dels evacuats forçats era gratuït. La campanya del govern i d’organitzacions del Front Popular va donar resultat i en abril de 1937 ja superaven els 100.000 els xiquets[1] evacuats. Les primeres evacuacions es produeixen en novembre i desembre de 1936 organitzades pel Ministeri d’Instrucció Pública i el Comitè d’Auxili al Nen creat per la Junta Delegada de Defensa, amb diferents expedicions per ferrocarril cap a València i, posteriorment, cap a altres municipis i la resta de províncies del País Valencià. Una segona onada d’evacuacions es va produir cap a les províncies de València i Alacant quan, a partir d’abril de 1938, part de la província de Castelló va caure en mans de l’exèrcit franquista.
Moltes organitzacions sindicals, culturals i polítiques es van encarregar d’atendre i organitzar evacuacions, coordinades per la Delegació d’Evacuació del Comitè de Auxili al Nen, incidint la propaganda oficial en la necessitat de l’evacuació en la premsa de Madrid, on es tranquil·litzava a les famílies sobre la seguretat de les ciutats de rereguarda. Els municipis de Llevant[1] contestaven als requeriment d’evacuació i capacitat d’acollida dels xiquets i amb oferiments al respecte, dirigint-se al director general de Primer Ensenyament, trobem diferents respostes entre alguns pobles de les comarques de Castelló.
També a l’àmbit internacional van sorgir iniciatives per a col·laborar amb les evacuacions de xiquets, per part d’organitzacions com Socors Roig Internacional, Solidaritat Internacional Antifeixista i els quàquers. Un Comitè Internacional coordinava l’ajuda[1] a l’Espanya republicana amb enviament d’aliments, roba, medicaments... L’Oficina Central d’Evacuats i Assistència a Refugiats (depenent del Ministeri de Treball i Assistència Social) va fer una tasca ingent, creant hospitals, centres de refugiats, maternitats i clíniques en diferents localitats.
Hi havia diferents modalitats i sistemes d’organització d’acollida i colònies escolars per als nens evacuats. Les colònies de xiquets de fins a 15 anys d’edat en règim escolar acollits en famílies i tutoritzats per mestres de la localitat va ser la modalitat que més xiquets va acollir. També destaquen les colònies organitzades per sindicats, organitzacions i partits polítics que són ateses per docents del Ministeri d’Instrucció Pública i les colònies en règim col·lectiu organitzades i sostingudes per la República.
Per a incorporar-se a les colònies dependents de la Delegació Central de Colònies[1] els xiquets evacuats havien d’estar en edat escolar, entre 5 i 14 anys, presentats reglamentàriament per departaments oficials, organitzacions o familiars sol·licitants i havien de passar un reconeixement mèdic. Diferents normes regulaven els aspectes de la vida i educació dels nens: la recepció, allotjament, el regim administratiu i el pedagògic. Hi havia una delegació central a València i regionals a Alacant, Castelló, Murcia i Albacete. A l’agost es crea el Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE) que substitueix a la Delegació Central de Colònies, i es crea una Delegació Espanyola de la Infància Evacuada a París. Traslladada la seu del CNIE amb el govern a Barcelona en octubre de 1937, es reestructura territorialment amb una Delegació de la Infància Evacuada a Llevant amb seu a València que amplia[2] les seues funcions a Alacant i Castelló i. posteriorment. a Murcia. Finalment, s’unifiquen a finals de 1938 les delegacions[3] de Madrid i València en una seu a Albacete.
Tot era nou per a les xiquetes i xiquets. Allunyats de les seues famílies descobrien nous paisatges amb l’horta i les seues fruites i verdures, olors, construccions, un nou clima i la llum del Mediterrani, feien noves amistats, jocs i aprenentatges col·lectius. Eren rebuts de forma multitudinària amb festa i bandes de música en la pau de la rereguarda i lluny del front de guerra.
Les colònies escolars col·lectives buscaven aconseguir una estabilitat i normalització de la vida dels nens, assegurar la seua educació i protegir la seua salut, que disposaren d’un context acollidor lluny del seu medi familiar i de la violència del front de guerra. L’evacuació, recepció, instal·lació i desenvolupament de la vida a les colònies estava pautat en unes normes del Consell Nacional de Colònies dependent del Ministeri d’Instrucció Pública.
Es coneix informació sobre diferents aspectes de l’organització i de la vida diària a les colònies. S’instal·len en cases grans, palaus, viles, masies amb aigua corrent i espai a l’aire lliure idoni per les pràctiques esportives i l’oci, i que en ocasions també permet el cultiu de la terra. A més, també es contemplava una alimentació equilibrada, un reconeixement mèdic obligatori i instruccions per a prevenir epidèmies i sobre higiene[1] corporal, prohibició de mascotes, exercicis gimnàstics i banys de sol. A l’àmbit formatiu i pedagògic es seguien les orientacions d’experts pedagogs com Angel Llorca i Justa Freire, amb curset del personal al respecte, juntament amb instruccions de la Direcció General de Primer Ensenyament, per humanitzar l’estada dels nens a les colònies i amb l’objectiu de formar[2] a noves generacions per a una nova societat i un futur en pau. Les colònies eren un exemple de coeducació on es compartien en igualtat de sexes les tasques domèstiques i es practicava el respecte al cos sense prejudicis sexuals.
Moltes xiquetes i xiquets dibuixaven i pintaven plasmant les seues emocions, la realitat del moment, records autobiogràfics, el paisatge on es trobaven i altres dibuixos, encara que les temàtiques estaven dirigides per l’equip docent. Es conserven nombrosos dibuixos de colònies com la de Picanya i, durant la guerra, es van fer exposicions, com la del 19 maig 1937, als locals de Cultura Popular a València. Es conserven diferents col·leccions d’aquests dibuixos a diferents llocs com la Biblioteca Nacional, la Universitat de San Diego als Estats Units, i el seu valor ja va ser estudiat[1] en aquell temps. Els jocs també es consideraven fonamentals en la formació dels nens, es repartien joguines per part del Ministeri d’Instrucció Pública i altres entitats, celebrant-se la “Fiesta del Niño” a l’hivern, i s’organitzava teatre, festivals musicals, recitant-se contes i cançons.
Tenim informacions estadístiques sobre les colònies escolars a partir de les dades aportats per Regina Lago, una de les responsables del CNIE, en la Conferència Nacional sobre Refugiats celebrada a la Universitat de València, en la qual cita un total de 159 colònies col·lectives amb més de 12.000 nens i 409 en regim familiar amb més[2] de 33.000. A l’agost de 1938 s’actualitzen les xifres del CNIE i són 220 les colònies col·lectives amb 16.740 colons, de les quals el País Valencià acollia 79 colònies amb 6.150 nens, sent el territori amb més colònies i nens acollits de la zona de l’Estat fidel a la República. Amb relació a les colònies de les comarques de Castelló, un document del Ministeri d’Instrucció Pública d’octubre de 1937 comptabilitza un total d’11 sobre les 55 censades en aquell moment al País Valencià, per ordre[3] de creació: Castelló, Vila-real, Altura, Moncofa, Nules, Benicàssim, Vinaròs, Orpesa, la Vall d’Uixó, una segona a Benicàssim i Borriana.
En un primer moment, les evacuacions a la zona de Llevant es van concentrar a la ciutat de València i els seus voltants per la proximitat del mar i la facilitat d’instal·lacions i subministrament d’aliments i en règim familiar, com el cas de la família Judith Hernández Torrado de Vila-real, que tenien acollit un xiquet madrileny i, al poc temps, a la seua germaneta. A partir de gener de 1937 comencen a funcionar les primeres colònies escolars i se contacta amb comitès municipals per aconseguir[4] instal·lacions.
El següent pas seria l’adquisició de material, mobiliari, utensilis, vestuari, aixovar, articles d’higiene... aspecte del qual s’encarregava la inspectora de colònies Justa Freire. De la constitució, organització i activitats d’algunes colònies s’ha pogut obtenir prou informació, com la de Benicàssim[5] (ubicada a Vil.la Elisa, va allotjar 57 xiquets) i les de la província[6] de València. En altres casos, hi ha molt poca o nul·la informació. L’ocupació de gran part del territori de Castelló per les tropes franquistes durant 1938 va ocasionar el desmantellament i trasllat de les colònies cap al sud. Una segona evacuació, realitzada entre el 21 d’abril i l’11 de juny de 1938, a municipis de València i Alacant. Alcoi va acollir colònies de Navaixes, la Vall d’Uixó i Vila-real, valor ja va ser estudiat[1] en aquell temps. Els jocs també es consideraven fonamentals en la formació dels nens, es repartien joguines per part del Ministeri d’Instrucció Pública i altres entitats, celebrant-se la “Fiesta del Niño” a l’hivern, i s’organitzava teatre, festivals musicals, recitant-se contes i cançons.
Tenim informacions estadístiques sobre les colònies escolars a partir de les dades aportats per Regina Lago, una de les responsables del CNIE, en la Conferència Nacional sobre Refugiats celebrada a la Universitat de València, en la qual cita un total de 159 colònies col·lectives amb més de 12.000 nens i 409 en regim familiar amb més[2] de 33.000. A l’agost de 1938 s’actualitzen les xifres del CNIE i són 220 les colònies col·lectives amb 16.740 colons, de les quals el País Valencià acollia 79 colònies amb 6.150 nens, sent el territori amb més colònies i nens acollits de la zona de l’Estat fidel a la República. Amb relació a les colònies de les comarques de Castelló, un document del Ministeri d’Instrucció Pública d’octubre de 1937 comptabilitza un total d’11 sobre les 55 censades en aquell moment al País Valencià, per ordre[3] de creació: Castelló, Vila-real, Altura, Moncofa, Nules, Benicàssim, Vinaròs, Orpesa, la Vall d’Uixó, una segona a Benicàssim i Borriana.
En un primer moment, les evacuacions a la zona de Llevant es van concentrar a la ciutat de València i els seus voltants per la proximitat del mar i la facilitat d’instal·lacions i subministrament d’aliments i en règim familiar, com el cas de la família Judith Hernández Torrado de Vila-real, que tenien acollit un xiquet madrileny i, al poc temps, a la seua germaneta. A partir de gener de 1937 comencen a funcionar les primeres colònies escolars i se contacta amb comitès municipals per aconseguir[4] instal·lacions.
El següent pas seria l’adquisició de material, mobiliari, utensilis, vestuari, aixovar, articles d’higiene... aspecte del qual s’encarregava la inspectora de colònies Justa Freire. De la constitució, organització i activitats d’algunes colònies s’ha pogut obtenir prou informació, com la de Benicàssim[5] (ubicada a Vil.la Elisa, va allotjar 57 xiquets) i les de la província[6] de València. En altres casos, hi ha molt poca o nul·la informació. L’ocupació de gran part del territori de Castelló per les tropes franquistes durant 1938 va ocasionar el desmantellament i trasllat de les colònies cap al sud. Una segona evacuació, realitzada entre el 21 d’abril i l’11 de juny de 1938, a municipis de València i Alacant. Alcoi va acollir colònies de Navaixes, la Vall d’Uixó i Vila-real, mentre municipis valencians com Atzeneta d’Albaida, Canals, Vallada i Moixent van acollir les colònies d’Altura, Benicàssim, Borriana i Moncofa respectivament. Els municipis alacantins de Pego i Biar acolliren altres colònies[1] d’Altura i Navaixes.
III- LA COLÒNIA ESCOLAR CAYETANO RIPOLL
Vila-real va ser una de les primeres ciutats de les comarques de Castelló a oferir-se per a establir una colònia escolar. Això va ser possible per la iniciativa de l’alcalde Pascual Cabrera Quemades i de Maria Peris Ramos (promotora del comité local del Socors Roig Internacional, constituït[1] al desembre de 1936), els quals havien organitzat diverses campanyes benèfiques per a les famílies dels milicians i per a fer arribar queviures i provisions als combatents; a més de facilitar l’arribada, a primers d’octubre, de més de cent xiquets evacuats de Madrid, que van ser distribuïts entre famílies d’acollida i l’Hospital Municipal.
D’aquesta manera, al mes de gener de 1937 el Consell Municipal va cedir de forma desinteressada l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia i les dependències adjuntes, que acostumaven a llogar-se durant el període estival, i a primers de febrer el Patronat d’Ajuda Infantil de la província (format per partits polítics i sindicals), amb l’aportació[2] del material pedagògic que va fer el Ministeri d’Instrucció Pública, acabava d’enllestir les instal·lacions per tal d’engegar la colònia educativa. Així doncs, el dissabte 20 de febrer[3] hi van arribar cent vint xiquets, en edat escolar, procedents de Màlaga, que anaven acompanyats dels respectius docents i de la resta de personal auxiliar.
El centre va ser anomenat Colònia Escolar Cayetano Ripoll, en reconeixement a l’humil mestre nascut a Solsona al 1778, que va regentar una escola a l’horta de Russafa, a la partida del Perú (l’actual barri de La Punta), dedicant els seus esforços a transmetre una alfabetització bàsica als xiquets dels llauradors durant les primeres dècades del segle XIX. L’any 1824 fou detingut i empresonat durant dos anys per la Junta de Fe de la diòcesi de València (tribunal eclesiàstic creat per l’arquebisbe al 1823 per a substituir la Inquisició). Acusat de no creure en els dogmes catòlics, fou condemnat per heretgia (sent l’últim ajusticiat per aquesta imputació a l’estat espanyol) i va morir a la forca el 31 de juliol de 1826, durant el regnat de Fernando VII.
La pervivència de la colònia era possible, tal i com s’ha citat abans, per l’emparament econòmic del Ministeri d’Instrucció Pública, mitjançant el Consell Nacional de Colònies, que, a més de la dotació de l’equipament educatiu, també s’havia de fer càrrec del seu funcionament i proveïment, aportant la plantilla necessària (docents, administratius, auxiliars de cuina i bugaderia, etc.), facilitant el subministrament de provisions i aliments, assumint l’assistència sanitària i mèdica dels residents, proporcionant als xiquets la roba i el calcer adients, a banda d’encarregar-se de les despeses que pogueren ocasionar la conservació de l’edifici.
No obstant això, les restriccions que la guerra anava ocasionant van fer que la direcció de la colònia de Vila-real tractés de trobar finançament econòmic en diversos organismes. Així, a finals de març sol·licitava[1] a la delegació central de colònies, ubicada a València, mil pessetes per tal d’invertir-los en granotes de treball per als xiquets. La petició va ser concedida, tot i que no es va considerar una indumentària apropiada per als infants, recomanant vestir-los amb pantalons curts i camisetes. A finals d’abril, el director remetia[2] una comunicació al Consell Municipal de Vila-real, exposant que les 138 persones de la colònia (120 xiquets i 18 adults) necessitaven pa per al seu desenvolupament i creixement. La comissió municipal va prendre en consideració les peticions de la colònia i acordà instar la Junta Provincial d’Abastiments per a que proporcionés totes les provisions que li corresponien a la ciutat, perquè, tot i que els aliments es reclamaven, no arribaven en la seua totalitat, a causa de les dificultats per a aconseguir-los.
No es disposa de moltes dades més de la colònia escolar Gaietà Ripoll, al marge dels noms d’alguns treballadors com els directors Nemesio González i Luis Conejo Ramos (que fou el responsable quan va ser traslladada a Alcoi), els mestres nomenats[1] per a fer les pràctiques a l’estiu de 1937: Francisco Gumbau Garcia i Dolores Ferreres Salom, així com dues[2] auxiliars docents, Rosa Vivó i Carmen Navarro Higuera, que exercien al mes de gener de 1938.
L’organització interna de la colònia no diferiria de les altres i, d’acord amb un document[3] del Ministeri d’Instrucció Pública (Spanish Delegation For Evacuated Children) que informava els països i les organitzacions estrangeres que les finançaven, es poden inferir algunes peculiaritats. Es pretenia fer de la colònia una llar infantil, oposada a un centre d’acollida, per això els xiquets tenien uns horaris establerts entre l’hora d’aixecar-se, les 7 del matí, i la de gitar-se, les 9 de la nit, amb classes i activitats complementàries (jocs, lectures, cançons, xerrades, etc.). També es procurava una alimentació sana, una dieta amb predomini de fruites i verdures; a més, els infants rebien assistència mèdica periòdica, es tenia cura de la seua higiene personal i de la neteja i l’ordre de les instal·lacions.
Sobre l’àmbit pedagògic, a les colònies escolars republicanes es van emprar procediments educatius innovadors en aquella època. Abans de res, es va relegar la disciplina autoritària, inculcant en l’alumne el deure de tindre un comportament apropiat i responsable, de fet els xiquets més grans ajudaven en la preservació dels centres. A més, es pretenia assolir una educació integral que atengués tots els aspectes educatius i formatius de la personalitat del xiquet; per això es proposava un programa d’ensenyança activa, combinant els treballs individuals amb els grupals, per tal de desenvolupar les habilitats pròpies i la cooperació comunitària. A banda d’això, el fet d’estar ubicada la colònia en un paratge natural facilitava l’educació dels xiquets en un ambient saludable i abellidor.
Els xiquets rebien els continguts de l’educació general, d’acord amb el seu nivell. Els mestres s’encarregaven d’impartir les assignatures (aritmètica, geografia, geometria, física, història, llengua, química, etc.) en l’horari matinal, amb una ràtio de 25 alumnes. Després de dinar, s’ensenyava dibuix i formació musical. Els auxiliars docents es feien càrrec de les animacions culturals i esportives, (cors, recitats, dramatitzacions, jocs gimnàstics, passejos, etc.), a més dels treballs manuals i dels tallers de pràctiques, com ara tècniques de cistelleria, costura, etc.
D’altra banda, les activitats culturals s’organitzaven amb la finalitat d’oferir festivals de música, funcions de teatre i de danses que, juntament amb altres com la creació de periòdics i cartells, pretenien convertir-se en les eines mitjançant les quals els xiquets pogueren informar-se dels principals esdeveniments internacionals, polítics, culturals i, fins i tot, dels que tenien lloc a la pròpia colònia.
Dins d’aquestes propostes s’incloïen les targetes que dibuixaven els xiquets, tal i com s’ha comentat a l’epígraf anterior; les quals eren exhibides en mostres i enviades, a través d’organismes estrangers i de les Brigades Internacionals, a països simpatitzants amb la causa republicana, que les presentaven en exposicions amb la finalitat de recollir la simpatia i la solidaritat cap a les residències de xiquets refugiats, a més d’una aportació econòmica.
D’aquestes targetes, se n’han conservat tres realitzades per xiquets de la colònia escolar de Vila-real, compilades a la Universitat de Califòrnia, ubicada a la ciutat nord-americana de San Diego, on van arribar gràcies a una donació d’una comunitat de quàquers, i que pertanyen a la Southworth Spanish Civil War Collection, un arxiu que comprèn 609 dibuixos originals d’aquestes característiques. La temàtica de les targetes acostumava a estar orientada i treballada en les classes i tallers. Així, els tres de Vila-real consisteixen en un atac naval, dibuixat per Juan Cebrián García, un xiquet de nou anys, que, probablement, podia reflectir allò que va viure a la costa de Màlaga; un bombardeig, dissenyat per Ángel Pérez Aguda, de dotze anys, que guarda certes analogies amb l’edifici on estava la colònia i, finalment, un combat aeri, dibuix de Carlos C. González, de quinze anys, que presenta una lluita entre les aviacions rivals, prou freqüent al cel de La Plana.
La colònia escolar Gaietà Ripoll va estar en funcionament fins la primavera de 1938, ja que, a partir de l’arribada de les tropes franquistes a Vinaròs, a mitjans d’abril i la conseqüent fragmentació de la zona republicana, les comarques de Castelló es van convertir en un aterridor front bèl·lic, amb intensos atacs aeris i rabiosos combats terrestres. Un informe[1] de la Delegació Regional de la Infància Evacuada a València, elaborat al mes d’octubre de 1938, assenyalava que seixanta-un xiquets i huit adults de la colònia escolar de Vila-real van ser traslladats a la Colònia Carles Marx, ubicada a la masia Mas Roig, al terme d’Alcoi, el dia 11 de juny de 1938.
No obstant això, durant el primer semestre de 1938, abans inclús de l’adveniment de l’exercit franquista, nombrosos nens de les colònies escolars castellonenques van ser desplaçats cap a les de les demarcacions del sud. El fet obeïa a les caresties del moment i les dificultats per a trobar provisions suficients per a tots els residents a les comarques de Castelló, cosa que complicava poder oferir una alimentació equilibrada als xiquets, tot i els bons propòsits. Les carències de proveïments també a afectaven a l’atenció sanitària, provocant que molts d’aquells nens traslladats a les colònies valencianes i alacantines arribaven malalts i en un estat llastimós. D’altra banda, tampoc s’ha d’obviar la complexitat que comportava el seu trasllat i les adversitats per tal de disposar de vehicles de transport, combustible, etc.
__________________________________________________
NOTES
[1] FONT PITARCH, Domingo J. i PITARCH FONT, Antoni. Els bombardejos de Vila-real durant la Guerra Civil (1937-1939). Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2010.
[2] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. De las negras bombas a las doradas naranjas: colonias escolares 1936-1939. Tavernes Blanques: l’Eixam Edicions, 2011, p.36-37.
[3] La Vanguardia, «Evacuación de niños de Madrid a Valencia por los bombardeos sobre la ciudad», 14 d’octubre de 1936, p.12.
[4] Ordre de Presidència del Consell de Ministres de 5 d'octubre de 1936.
[5] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. p. 35-41.
[6] ARANA, José Maria. «Los niños, lejos del horror de la guerra. Cien mil chiquillos madrileños fuera de Madrid». Crónica, Madrid, 4 d’abril de 1937, p. 11.
[7] Archivo General de la Administración, signatura 731/01347. Contesten afirmativament als requeriments ajuntaments i comitès com els de l’Alcora, Alcalà de Xivert, Albocàsser, Almenara, Aín, Torreblanca, Torre d’En Besora i Vall d’Alba, Altres municipis responen que no poden atendre els requeriments com Sant Mateu, Vilafranca, Artana, Castellfort, La Llosa, Cirat, Tales, Camps d’Arenós, Costur i Vila-real, que argumenta que ja té a xiquets evacuats de Màlaga.
[8] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. p. 42-46.
[9] Creada segons ordre de 25 de febrer de 1937 del Ministeri d’Instrucció Pública.
[10] Ordre de 25 de maig de 1938 del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat.
[11] La Gaceta de la República, «Orden disponiendo que las Delegaciones del Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad asistentes en Madrid y Valencia se refundan en una sola con domicilio en Albacete», 8 de desembre de 1938, p. 993.
[12] Instruccions molt específiques sobre higiene del cabell, fosses nasals, ús del sabó, bany i dutxes, higiene bucal, etc.
[13] Des del Consejo Nacional de la Infancia Evacuada es recomanaven orientacions i horaris.
[14] LAGO GARCÍA, Regina. «La guerra a través de los dibujos infantiles»”. Educación y Cultura, México, 8 d’agost de 1940, p. 422-436.
[15] La Vanguardia, «Conferencia Nacional sobre Refugiados», 14 de setembre de 1937, p.5.
[16] Es documenten d’altres organitzades per entitats antifeixistes a Benicarló, Almassora i Navaixes.
[17] El Magisterio Español. Periódico de Enseñanza. Afecto al Sindicato Nacional de Maestros UGT-FETE. «Colonias Escolares en la costa mediterránea». Madrid, octubre-novembre-desembre 1936.
[18] Es va aprofitar una de les vil les de l’alta burgesia de principis del segle XX, abandonada al principi de la Guerra Civil. Vil les on també es va instal·lar l’Hospital de les Brigades Internacionals.
[19] Com ara Antella, Bellús, Picanya, Torrent, Oliva, Ribarroja, Benimamet, Alzira, Benisanó, Bunyol i Godella.
[20] Segons la relació de colònies existents del Ministeri d’Instrucció Pública en octubre de 1938.
[21] «Sesión ordinaria del 28 de diciembre de 1936», Arxiu Municipal de Vila-real, Llibre d’actes de les sessions de la Comissió Gestora de l’Ajuntament de Vila-real de 1936, folis 4-5.
[22] Heraldo de Castellón, «Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza (UGT). Ayuda infantil», 4 de febrer de 1937, p.2.
[23] Segons va relatar Concha Beltrán Ramos en el seu diari.
[24] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. p. 317.
[25] VILANOVA CANDAU, Víctor. La educación durante la segunda república, la Guerra Civil, y el primer franquismo en las comarcas de Castellón. La depuración del Magisterio. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 2015, p.189.
[26] VILANOVA CANDAU, Víctor. p. 191.
[27] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. p. 255.
[28] CREGO NAVARRO, Rosalía. «Las colonias escolares durante la Guerra Civil (1936-1939)». Espacio, Tiempo y Forma. Madrid, 1989. p. 320-324.
[29] ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. p. 138-139.
-.-.-.-.-.-.-.-.-
BIBLIOGRAFIA
ARANA, José Maria. «Los niños, lejos del horror de la guerra. Cien mil chiquillos madrileños fuera de Madrid». Crónica, Madrid, 4 d’abril de 1937.
CREGO NAVARRO, Rosalía. «Las colonias escolares durante la Guerra Civil (1936-1939)». Espacio, Tiempo y Forma. Madrid, 1989.
ESCRIVÁ MOSCARDÓ, Cristina i MAESTRE MARÍN, Rafael. De las negras bombas a las doradas naranjas: colonias escolares 1936-1939. Tavernes Blanques: l’Eixam Edicions, 2011.
FONT PITARCH, Domingo J. i PITARCH FONT, Antoni. Els bombardejos de Vila-real durant la Guerra Civil (1937-1939). Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2010.
FORNAS PALLARÉS, Alfred. «Los refugiados de la Guerra Civil en los pueblos de Castellón. Estudios social y estadístico de una migración en la retaguardia republicana». Pasado y Memoria Revista de Historia Contemporánea. Alacant: Universitat d’Alacant, 2019.
LAGO GARCÍA, Regina. «La guerra a través de los dibujos infantiles»”. Educación y Cultura, México, 8 d’agost de 1940.
VILANOVA CANDAU, Víctor. La educación durante la segunda república, la Guerra Civil, y el primer franquismo en las comarcas de Castellón. La depuración del Magisterio. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 2015.
ARXIUS I HEMEROTEQUES
Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado. Gazeta: colección històrica
Archivo General de la Administración
Arxiu Municipal de Vila-real
Hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Castelló de la Plana
Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España
Hemeroteca Digital de La Vanguardia
Hemeroteca Municipal de Madrid
FONS FOTOGRÀFIC
AMVr: Arxiu Municipal de Vila-real
BNE-BDH: Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Digital Hispànica
CPA: Col·lecció particulars dels autors
FPI: Fundación Pablo Iglesias
SBHAC-CRGCE: Societat Benèfica d’Historiadors, Aficionats i Cercadors. Cartellistes republicans de la Guerra Civil espanyola
UC-SSCWC: Universitat de Califòrnia. Southworth Spanish Civil War Collection
Antoni Pitarch Font,
Domingo J. Font Pitarch,
Juan Luis Porcar Orihuela.-
