Els 28 estats de la Unió Europea es regeixen per un valors fonamentals: la pau, la democràcia, l’estat de dret i el respecte als drets humans. La consolidació d’un mercat unificat es pot considerar un èxit, però s’està lluny d’aconseguir un funcionament òptim en política exterior, defensa i, fins i tot, en els aspectes socials i culturals. Espanya s’ha integrat plenament a la UE, des del 1986, i s’ha beneficiat dels fons europeus fins l’entrada d’estats més pobres de l’Est, aportant al conjunt europeu població, riquesa, creativitat i valors propis.
1.- LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS
Les organitzacions internacionals i supranacionals han contribuït decisivament a configurar el sistema mundial globalitzat.
1.1 Organitzacions internacionals.- Una organització internacional és la que inclou membres de dos països o més que busquen la cooperació en diferents aspectes. Així es poden distingir:
• Les organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), els membres de les quals són Estats sobirans: un bon exemple és l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
• Les organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG) que enfoquen l’activitat en problemàtiques mundials, com ara Amnistia Internacional, Creu Roja o Metges Sense Fronteres.
1.2 Organitzacions internacionals de cooperació política i militar.- A més de l’ONU, hi ha d’altres organitzacions a escala continental que busquen la integració entre diferents membres, com ara l’Organització d’Estats Americans (OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab o el Sistema d’Integració Centreamericà (SIC), algunes es centren en aspectes específics com la defensa dels drets humans (Consell d’Europa), la cooperació entre entitats polítiques noves de l’Est d’Europa (Comunitat d’Estats Independents, CEI) o la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, OSCE). Espanya és membre del Consell d’Europa, de l’OSCE, de l’OTAN i observador permanent de l’OEA.
Les organitzacions internacionals i supranacionals han contribuït decisivament a configurar el sistema mundial globalitzat.
1.1 Organitzacions internacionals.- Una organització internacional és la que inclou membres de dos països o més que busquen la cooperació en diferents aspectes. Així es poden distingir:
• Les organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), els membres de les quals són Estats sobirans: un bon exemple és l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
• Les organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG) que enfoquen l’activitat en problemàtiques mundials, com ara Amnistia Internacional, Creu Roja o Metges Sense Fronteres.
1.2 Organitzacions internacionals de cooperació política i militar.- A més de l’ONU, hi ha d’altres organitzacions a escala continental que busquen la integració entre diferents membres, com ara l’Organització d’Estats Americans (OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab o el Sistema d’Integració Centreamericà (SIC), algunes es centren en aspectes específics com la defensa dels drets humans (Consell d’Europa), la cooperació entre entitats polítiques noves de l’Est d’Europa (Comunitat d’Estats Independents, CEI) o la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, OSCE). Espanya és membre del Consell d’Europa, de l’OSCE, de l’OTAN i observador permanent de l’OEA.
1.3 Les organitzacions globalitzadores i antiglobalitzadores.- El Fons Monetari Internacional (FMI), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i el G7 (G7+1 o G8) són lobbies o estructures que s’usen com àmbits de decisió i de pressió en defensa de la imposició dels seus propis interessos econòmics i polítics que, moltes vegades, justifiquen actituds neoimperialistes i neocolonialistes. Així, molts països denuncien que les pràctiques de l’OMC (Organització Mundial del Comerç) tenen un caracter intervencionista per afavorir uns països concrets en compte d’harmonitzar els mercats com és el seu objectiu teòric. Espanya forma part del FMI, OCDE, OMC i, des del 2008, participa com a Estat convidat en el debats del G20. L’objectiu essencial de les organitzacions internacionals és la gestió cooperativa de les problemàtiques de les diverses regions del món i blocs econòmics i comercials. També n’hi ha altres organitzacions caracteritzades pel seu objectiu antiglobalitzador o altermundista, com ara ATTAC (l’Associació per una Taxa a les Transaccions financeres per a l’Ajuda al Ciutadà fou creada en 1998 a França) i d’altres ONG que organitzen el Fòrum Social Mundial i el Fòrum Social Europeu, periòdicament, perquè pensen que una altra forma de globalització és possible, així com un millor repartiment de la riquesa i del benestar.
2.- LES INSTITUCIONS SUPRANACIONALS
Les institucions supranacionals redueixen la centralitat dels Estats membres i, fins i tot, retallen la seua sobirania a través d’un procés d’autoregulació (per adaptar-se a normatives comunes) i de cessió de competències.
2.1 Una institució supranacional: la Unió Europea.- Compta amb el seu propi Parlament i el seu propi sistema judicial, a més ha creat un espai de política coordinada.
2.1.1 Institucions de la Unió Europea.- Des del Tractat de Lisboa (2007), les institucions principals de la Unió Europea són:
• El Consell Europeu és el màxim òrgan polític de la UE, composat pels cap d’Estat o de Govern dels estats membres i pel president de la Comissió Europea i encarregat de definirles orientacions polítiques i les prioritats.
• El Parlament Europeu format pel eurodiputats elegits per sufragi universal, exerceix la funció legislativa i aprova els pressupostos a més de controlar tant el Consell de la UE com la Comissió Europea.
• El Consell de la Unió Europea (abans consell de ministres) representa els governs dels Estats membres, format per un ministre de cada Estat segons la temàtica a tractar: la presidència canvia entre països cada 6 mesos i té la codecisió a l’hora de legislar en comú amb el Parlament.
• La Comissió Europea està formada pel president i els comissaris elegits per un mandat de 4 anys, exerceix la funció executiva, controla el compliment dels acords i tractats i elabora els pressupostos
• El Tribunal de Justícia, format per un jutge de cada país membre (es renova cada 5 anys), exerceix la funció judicial per garantir la interpretació i compliment de les lleis comunitàries.
• El Tribunal de Comptes té com a funció garantir la correcció en la gestió financera.
2.1.2 Òrgans de la Unió Europea.-
• Òrgans consultius: Comité Econòmic i Social Europeu (representa els sindicats, empresaris i consumidors) i el Comité de les Regions (representa autoritats regionals i locals).
• Òrgans financers: El Banc Europeu d’Inversions (préstecs), Fons Europeu d’Inversions (ajuts a petites empreses) i Banc Central Europeu (política monetària).
• Òrgans especialitzats: El Defensor del Poble Europeu actua com a intermediari entre els ciutadans i les autoritats europees.
3.- ESPANYA I LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA
Des de 1986, Espanya forma part de la Unió Europea, és a dir, d’una estructura supranacional i molt potent a nivell internacional en un context d’identitat cultural occidental.
3.1 La construcció de la Unió Europea.- Després de la 2ª Guerra Mundial, algunes veus van apostar per una Europa unida i en pau (Jean Monnet, Konrad Adenauer), però va ser en 1950 quan Robert Schuman (ministre francés de finances) va llançar una primera proposta en ferm: el 25/03/1957 es va signar el Tractat de Roma pel qual, a partir de l’1 de gener següent, es posava en marxa la Comunitat Econòmica Europea (CEE) o Mercat Comú. Al novembre de 1992 es va fer efectiu el Tractat de Maastricht per passar de la unió comercial i duanera a la unió econòmica i política per crear, a llarg termini, una espècie d’estats units europeus: naix la Unió Europea que, actualment, està formada ja per 28 estats, superant el Japó i els Estats Units, no solament en població, sinó també en P.I.B.
3.2 Procés d’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea.- Espanya era un Estat aïllat i endarrerit respecte a la resta d’Europa occidental, així els primers passos del Mercat Comú es van fer sense comptar amb l’Espanya franquista. El restabliment de la democràcia, amb la Constitució del 1978 van fer possible les negociacions per a l’adhesió que es van caracteritzar per la necessitat de la transformació de l’economia per adaptar-se a les exigències europees, ja que la situació econòmica i social espanyola era molt lluny de la mitjana dels 10 estats que conformaven, aleshores, la Comunitat Econòmica Europea.
3.3 La unificació monetària: l’euro.- La UEM va instaurar el Banc Central Europeu al 1999 (quan l’euro va conviure amb la pesseta de manera provisional), fixant els tipus de canvi de l’euro respecte a les monedes de cada Estat, després d’eliminar els obstacles com ara els drets duaners i les barreres interiors a la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals. Es van establir 3 fases de convergència per aproximar les polítiques financeres i assolir uns objectius comuns referits a inflació, tipus d’interès, dèficit i deute públic. Així, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg i Portugal van aconseguir els objectius, tot començant a usar l’euro com a moneda única des de l’1 de gener de 2002. Posteriorment, van adoptar-lo Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), Eslovàquia (2009), Estònia (2011) i Letònia (2014). El 2015 s’espera que l’adopte Lituània. De tota manera, hi ha altres estats que també usen l’euro malgrat no pertànyer a la Unió Europea com ara Andorra, Mònaco, el Vaticà o els territoris francesos d’ultramar. Amb la desaparició de la pesseta es va generar un alça de preus que va provocar inflació, però se van eliminar les comissions en els canvis de moneda i se van eliminar costos en la importació de molts productes, com ara els energètics, encara que la fortalesa de l’euro ha dificultat les exportacions.
3.4 Unificació social i de política exterior.- Amb el Tractat de Maastricht també es van crear les bases de la ciutadania europea (per circular i residir a qualsevol lloc), però no va ser fins l’acord de Schengen (1995) quan es van eliminar els controls fronterers interns (excepte Irlanda i Regne Unit) alhora que es potenciaven els controls externs per construir una política exterior i de seguretat comuna (PESC).
3.5 Política regional europea.- Per intentar reduir els desequilibris regionals es va crear una política regional europea i ens van crear unes ajudes per fomentar el desenvolupament regional: Fons Estructurals i Fons de Cohesió. Quan Espanya i Portugal van entrar a la CEE (1986), la immensa majoria de les seues regions es van situar entre les menys desenvolupades d’Europa i van ser, de seguida, candidates prioritàries a rebre fons europeus. Però quan, entre 2004 i 2007, van entrar 12 països de l’Europa de l’Est molt més pobres, moltes regions espanyoles,com ara la valenciana, van deixar de rebre fons. Però entre 1987 i el 2007 el balanç ha estat molt positiu.
4.- BALANÇ DE L’ADHESIÓ D’ESPANYA A LA UNIÓ EUROPEA
La Unió Europea ha afavorit un procés de modernització, en molts àmbits, de la societat espanyola i ha finançat moltes de les infraestructures i equipaments.
4.1 La integració espanyola a la UE.- Espanya ha abandonat, definitivament, el seu aïllament secular i ha assolit la plena integració en tots els àmbits del marc europeu:
• En l’àmbit econòmic: S’ha beneficiat d’ajudes econòmiques importants que han permés incrementar el nivell de benestar. Des de 1987 ha rebut fons de la UE per valor del 0,8% del PIB, mentre la renda per càpita espanyola ha pujat des del 68% de la mitjana europea (UE-12) al 98% (UE-28). Més d’un 90% de les inversions que rep Espanya provenen de la UE que, a més, és el lloc de destinació de més del 70% de les nostres exportacions (mentre importem el 60%, la qual cosa confirma la UE com a zona de comerç preferent).
• En l’àmbit social: Malgrat els esforços realitzats, Espanya encara es troba lluny del grau de desenvolupament dels països capdavanters d’Europa, però conserva una posició privilegiada respecte als d’ingrés més recent, on els serveis públics i privats són en nivells inferiors.
4.2 La utilització dels fons europeus.- Els Fons de Desenvolupament Regional (FEDER) han contribuït al desenvolupament de les zones menys afavorides, 4 de cada 10 quilòmetres d’autovia han estat finançats per la UE, així com les ampliacions dels aeroports de Madrid i Barcelona , el metro de Sevilla o la Ciutat de les Arts de València, etc. s’ha fet amb ajuts del Banc Europeu d’Inversions. El Fons Social Europeu (FSE) també contribueixen a millorar la formació i la qualificació dels joves, pensant en futures ocupacions laborals, així s’ha obert noves possibilitats per als joves mitjançant els programes Lingua o Erasmus (d’intercanvi d’estudiants) i s’ha realitzat avanços en la promoció de la igualtat home-dona. També es pot fer ús de la Targeta Sanitària Europea i, en l’àmbit cultural, s’ha finançat nombrosos projectes com ara la restauració del Pati dels Lleons de l’Alhambra o el Liceu de Barcelona.
4.3 Iniciatives comunitàries.- Són un seguit de programes especials que, des de la seua creació (1988), la Comissió Europea proposa per resoldre problemes específics que afecten en general:
• INTERREG per promoure la cooperació transfronterera en les regions perifèriques de la UE.
• LEADER per afavorir el desenvolupament sostenible en zones rurals (reconversió agrària).
• EQUAL per combatre la discriminació en el mercat laboral.
• URBAN per regenerar barris urbans degradats o en declivi.
5.- ESPANYA EN EL CONTEXT DELS PAÏSOS DE LA UNIÓ EUROPEA
5.1 Superfície i població.- Espanya té una posició privilegiada amb 505.990 km2, segona en extensió després de França i més de 46.196.000 habitants, és a dir, el cinqué Estat més poblat, només pel darrera d’Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia. En canvi, la densitat de la Unió Europea, al voltant dels 120 hab./km2, és superior a la d’Espanya (92) tot amagant realitats molt diverses que van dels 400hab/km2 dels Països Baixos als 17 hab/km2 de Finlàndia i, per tant, presentant problemàtiques molt diverses. Espanya també és troba en els llocs més alts del rànquing en quant a esperança de vida (77,7H / 84,4 D), potser per la dieta mediterrània, que presenta una mitjana europea de 75,8 anys per als homes front als 82,1 per a les dones.
5.2 Activitat econòmica.- A més de la diversitat europea en quant a densitat de població, aquesta encara es fa més palesa quan trobem zones amb els índexs més alts de desenvolupament tecnològic i avanços científics o camps amb els màxims rendiments agrícoles front a regions on persisteixen formes tradicionals i fins i tot arcaiques d’agricultura i d’indústria on els serveis a penes estan desenvolupats. I malgrat la posició privilegiada d’Espanya que ocupa els primers lloc per seu potencial productiu, aquest no va acompanyat per la creació de llocs de treball i, des de fa molts anys, Espanya continua sense resoldre els seus problemes per a consolidar un teixit productiu sòlid, competitiu i redistribuït uniformement pel territori.
5.3 El Producte Interior Brut.- És la suma de la riquesa produïda per un territori concret en un any. Malgrat que al 2008 Espanya va superar la mitjana europea en PIB, situant-se com a quarta potència després de superar a Itàlia, als darrers anys ha perdut posicions degut a la crisi. Però també en altres indicadors econòmics, com ara els índexs salarials o la quantia de les pensions de jubilació, Espanya és situa en una discreta posició intermèdia.
5.4 Taxa d’activitat: població activa i taxa d’atur.- Des de 2012 Espanya ha perdut població en general i també població activa (en edat de treballar), però les taxes d’atur continuen liderant la classificació europea amb una taxa superior al 26%, és a dir, prop de 6 milions de persones buscant feina i sense trobar-ne.
5.5 Educació.- L’educació és la clau de l’èxit individual i col·lectiu de cada país i del conjunt de la Unió Europea, però a Espanya els polítics mai han estat capaços de consensuar una Llei Educativa de llarg recorregut, ni d’arribar a un Pacte per l’Ensenyament com sí que s’ha fet a França i d’altres Estats europeus on no solament es dediquen més recursos econòmics, sinó que els resultats generals són més satisfactoris perquè la societat valora molt més el coneixement, la investigació i l’aprenentatge. A més, la crisi ha portat als retalls en l’educació pública on hi ha menys professorat, menys beques i, a més a més, s’han apujat les taxes universitàries als darrers anys. Des de la Ley General de Educación (1970) del franquisme que va implantar l’E.G.B. i el B.U.P., s’ha succeït tota una sopa de lletres o lleis educatives que demostra el fracàs dels poders públics per posar ordre en un sector tan important per a l’Estat del Benestar i per a la societat en general: LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE i des del curs 2014-15 comença a implantar-se la LOMQE (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa).
5.6 L’índex de desenvolupament humà (IDH).- És un indicador molt apreciat actualment, a l’hora de comparar la qualitat de vida entre Estats diferents ja que, a més del PIB per càpita (que moltes vegades amaga grans desigualtats) reuneix i resumeix un conjunt de variables com ara l’esperança de vida, taxa de mortalitat infantil, alfabetització d’adults, escolarització, nombre de metges per habitants, etc. que se puntuen de 0 (mínim) a 1 (màxim). Segons aquests indicadors, Espanya ocupa el lloc 23 a nivell mundial (amb 0,885 punts) la qual cosa significa que, malgrat la crisi, l’IDH ha seguit evolucionant des de l’any 2000 (0,847 punts).
5.7 Partidaris o escèptics?.- Espanya encara es troba entre els estats on, almenys la meitat dels ciutadans, es troba positiu pertànyer a la Unió Europea perquè, malgrat els problemes econòmics dels darrers anys, Europa encara és una mena d’assegurança per a la democràcia i l’euro una moneda forta per a les importacions (quin preu pagaríem per l’energia si tornàrem a la pesseta?). Darrerament, però, la ciutadania comença a reclamar als polítics que es dediquen més a salvar a les persones que no les institucions financeres que són, a ulls de tots, les responsables de la crisi. Als darrers anys, l’euroescepticisme (liderat des de sempre pel Regne Unit) també ha pujat a Espanya i a la resta d’Estats occidentals per la crisi i en canvi són els ciutadans de l’Est, ara mateix, els més pro Unió Europea.
Les institucions supranacionals redueixen la centralitat dels Estats membres i, fins i tot, retallen la seua sobirania a través d’un procés d’autoregulació (per adaptar-se a normatives comunes) i de cessió de competències.
2.1 Una institució supranacional: la Unió Europea.- Compta amb el seu propi Parlament i el seu propi sistema judicial, a més ha creat un espai de política coordinada.
2.1.1 Institucions de la Unió Europea.- Des del Tractat de Lisboa (2007), les institucions principals de la Unió Europea són:
• El Consell Europeu és el màxim òrgan polític de la UE, composat pels cap d’Estat o de Govern dels estats membres i pel president de la Comissió Europea i encarregat de definirles orientacions polítiques i les prioritats.
• El Parlament Europeu format pel eurodiputats elegits per sufragi universal, exerceix la funció legislativa i aprova els pressupostos a més de controlar tant el Consell de la UE com la Comissió Europea.
• El Consell de la Unió Europea (abans consell de ministres) representa els governs dels Estats membres, format per un ministre de cada Estat segons la temàtica a tractar: la presidència canvia entre països cada 6 mesos i té la codecisió a l’hora de legislar en comú amb el Parlament.
• La Comissió Europea està formada pel president i els comissaris elegits per un mandat de 4 anys, exerceix la funció executiva, controla el compliment dels acords i tractats i elabora els pressupostos
• El Tribunal de Justícia, format per un jutge de cada país membre (es renova cada 5 anys), exerceix la funció judicial per garantir la interpretació i compliment de les lleis comunitàries.
• El Tribunal de Comptes té com a funció garantir la correcció en la gestió financera.
2.1.2 Òrgans de la Unió Europea.-
• Òrgans consultius: Comité Econòmic i Social Europeu (representa els sindicats, empresaris i consumidors) i el Comité de les Regions (representa autoritats regionals i locals).
• Òrgans financers: El Banc Europeu d’Inversions (préstecs), Fons Europeu d’Inversions (ajuts a petites empreses) i Banc Central Europeu (política monetària).
• Òrgans especialitzats: El Defensor del Poble Europeu actua com a intermediari entre els ciutadans i les autoritats europees.
Des de 1986, Espanya forma part de la Unió Europea, és a dir, d’una estructura supranacional i molt potent a nivell internacional en un context d’identitat cultural occidental.
3.1 La construcció de la Unió Europea.- Després de la 2ª Guerra Mundial, algunes veus van apostar per una Europa unida i en pau (Jean Monnet, Konrad Adenauer), però va ser en 1950 quan Robert Schuman (ministre francés de finances) va llançar una primera proposta en ferm: el 25/03/1957 es va signar el Tractat de Roma pel qual, a partir de l’1 de gener següent, es posava en marxa la Comunitat Econòmica Europea (CEE) o Mercat Comú. Al novembre de 1992 es va fer efectiu el Tractat de Maastricht per passar de la unió comercial i duanera a la unió econòmica i política per crear, a llarg termini, una espècie d’estats units europeus: naix la Unió Europea que, actualment, està formada ja per 28 estats, superant el Japó i els Estats Units, no solament en població, sinó també en P.I.B.
3.2 Procés d’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea.- Espanya era un Estat aïllat i endarrerit respecte a la resta d’Europa occidental, així els primers passos del Mercat Comú es van fer sense comptar amb l’Espanya franquista. El restabliment de la democràcia, amb la Constitució del 1978 van fer possible les negociacions per a l’adhesió que es van caracteritzar per la necessitat de la transformació de l’economia per adaptar-se a les exigències europees, ja que la situació econòmica i social espanyola era molt lluny de la mitjana dels 10 estats que conformaven, aleshores, la Comunitat Econòmica Europea.
3.3 La unificació monetària: l’euro.- La UEM va instaurar el Banc Central Europeu al 1999 (quan l’euro va conviure amb la pesseta de manera provisional), fixant els tipus de canvi de l’euro respecte a les monedes de cada Estat, després d’eliminar els obstacles com ara els drets duaners i les barreres interiors a la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals. Es van establir 3 fases de convergència per aproximar les polítiques financeres i assolir uns objectius comuns referits a inflació, tipus d’interès, dèficit i deute públic. Així, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg i Portugal van aconseguir els objectius, tot començant a usar l’euro com a moneda única des de l’1 de gener de 2002. Posteriorment, van adoptar-lo Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008), Eslovàquia (2009), Estònia (2011) i Letònia (2014). El 2015 s’espera que l’adopte Lituània. De tota manera, hi ha altres estats que també usen l’euro malgrat no pertànyer a la Unió Europea com ara Andorra, Mònaco, el Vaticà o els territoris francesos d’ultramar. Amb la desaparició de la pesseta es va generar un alça de preus que va provocar inflació, però se van eliminar les comissions en els canvis de moneda i se van eliminar costos en la importació de molts productes, com ara els energètics, encara que la fortalesa de l’euro ha dificultat les exportacions.
3.4 Unificació social i de política exterior.- Amb el Tractat de Maastricht també es van crear les bases de la ciutadania europea (per circular i residir a qualsevol lloc), però no va ser fins l’acord de Schengen (1995) quan es van eliminar els controls fronterers interns (excepte Irlanda i Regne Unit) alhora que es potenciaven els controls externs per construir una política exterior i de seguretat comuna (PESC).
3.5 Política regional europea.- Per intentar reduir els desequilibris regionals es va crear una política regional europea i ens van crear unes ajudes per fomentar el desenvolupament regional: Fons Estructurals i Fons de Cohesió. Quan Espanya i Portugal van entrar a la CEE (1986), la immensa majoria de les seues regions es van situar entre les menys desenvolupades d’Europa i van ser, de seguida, candidates prioritàries a rebre fons europeus. Però quan, entre 2004 i 2007, van entrar 12 països de l’Europa de l’Est molt més pobres, moltes regions espanyoles,com ara la valenciana, van deixar de rebre fons. Però entre 1987 i el 2007 el balanç ha estat molt positiu.
La Unió Europea ha afavorit un procés de modernització, en molts àmbits, de la societat espanyola i ha finançat moltes de les infraestructures i equipaments.
4.1 La integració espanyola a la UE.- Espanya ha abandonat, definitivament, el seu aïllament secular i ha assolit la plena integració en tots els àmbits del marc europeu:
• En l’àmbit econòmic: S’ha beneficiat d’ajudes econòmiques importants que han permés incrementar el nivell de benestar. Des de 1987 ha rebut fons de la UE per valor del 0,8% del PIB, mentre la renda per càpita espanyola ha pujat des del 68% de la mitjana europea (UE-12) al 98% (UE-28). Més d’un 90% de les inversions que rep Espanya provenen de la UE que, a més, és el lloc de destinació de més del 70% de les nostres exportacions (mentre importem el 60%, la qual cosa confirma la UE com a zona de comerç preferent).
• En l’àmbit social: Malgrat els esforços realitzats, Espanya encara es troba lluny del grau de desenvolupament dels països capdavanters d’Europa, però conserva una posició privilegiada respecte als d’ingrés més recent, on els serveis públics i privats són en nivells inferiors.
4.2 La utilització dels fons europeus.- Els Fons de Desenvolupament Regional (FEDER) han contribuït al desenvolupament de les zones menys afavorides, 4 de cada 10 quilòmetres d’autovia han estat finançats per la UE, així com les ampliacions dels aeroports de Madrid i Barcelona , el metro de Sevilla o la Ciutat de les Arts de València, etc. s’ha fet amb ajuts del Banc Europeu d’Inversions. El Fons Social Europeu (FSE) també contribueixen a millorar la formació i la qualificació dels joves, pensant en futures ocupacions laborals, així s’ha obert noves possibilitats per als joves mitjançant els programes Lingua o Erasmus (d’intercanvi d’estudiants) i s’ha realitzat avanços en la promoció de la igualtat home-dona. També es pot fer ús de la Targeta Sanitària Europea i, en l’àmbit cultural, s’ha finançat nombrosos projectes com ara la restauració del Pati dels Lleons de l’Alhambra o el Liceu de Barcelona.
4.3 Iniciatives comunitàries.- Són un seguit de programes especials que, des de la seua creació (1988), la Comissió Europea proposa per resoldre problemes específics que afecten en general:
• INTERREG per promoure la cooperació transfronterera en les regions perifèriques de la UE.
• LEADER per afavorir el desenvolupament sostenible en zones rurals (reconversió agrària).
• EQUAL per combatre la discriminació en el mercat laboral.
• URBAN per regenerar barris urbans degradats o en declivi.
5.1 Superfície i població.- Espanya té una posició privilegiada amb 505.990 km2, segona en extensió després de França i més de 46.196.000 habitants, és a dir, el cinqué Estat més poblat, només pel darrera d’Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia. En canvi, la densitat de la Unió Europea, al voltant dels 120 hab./km2, és superior a la d’Espanya (92) tot amagant realitats molt diverses que van dels 400hab/km2 dels Països Baixos als 17 hab/km2 de Finlàndia i, per tant, presentant problemàtiques molt diverses. Espanya també és troba en els llocs més alts del rànquing en quant a esperança de vida (77,7H / 84,4 D), potser per la dieta mediterrània, que presenta una mitjana europea de 75,8 anys per als homes front als 82,1 per a les dones.
5.3 El Producte Interior Brut.- És la suma de la riquesa produïda per un territori concret en un any. Malgrat que al 2008 Espanya va superar la mitjana europea en PIB, situant-se com a quarta potència després de superar a Itàlia, als darrers anys ha perdut posicions degut a la crisi. Però també en altres indicadors econòmics, com ara els índexs salarials o la quantia de les pensions de jubilació, Espanya és situa en una discreta posició intermèdia.
5.4 Taxa d’activitat: població activa i taxa d’atur.- Des de 2012 Espanya ha perdut població en general i també població activa (en edat de treballar), però les taxes d’atur continuen liderant la classificació europea amb una taxa superior al 26%, és a dir, prop de 6 milions de persones buscant feina i sense trobar-ne.
5.5 Educació.- L’educació és la clau de l’èxit individual i col·lectiu de cada país i del conjunt de la Unió Europea, però a Espanya els polítics mai han estat capaços de consensuar una Llei Educativa de llarg recorregut, ni d’arribar a un Pacte per l’Ensenyament com sí que s’ha fet a França i d’altres Estats europeus on no solament es dediquen més recursos econòmics, sinó que els resultats generals són més satisfactoris perquè la societat valora molt més el coneixement, la investigació i l’aprenentatge. A més, la crisi ha portat als retalls en l’educació pública on hi ha menys professorat, menys beques i, a més a més, s’han apujat les taxes universitàries als darrers anys. Des de la Ley General de Educación (1970) del franquisme que va implantar l’E.G.B. i el B.U.P., s’ha succeït tota una sopa de lletres o lleis educatives que demostra el fracàs dels poders públics per posar ordre en un sector tan important per a l’Estat del Benestar i per a la societat en general: LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE i des del curs 2014-15 comença a implantar-se la LOMQE (Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa).
5.6 L’índex de desenvolupament humà (IDH).- És un indicador molt apreciat actualment, a l’hora de comparar la qualitat de vida entre Estats diferents ja que, a més del PIB per càpita (que moltes vegades amaga grans desigualtats) reuneix i resumeix un conjunt de variables com ara l’esperança de vida, taxa de mortalitat infantil, alfabetització d’adults, escolarització, nombre de metges per habitants, etc. que se puntuen de 0 (mínim) a 1 (màxim). Segons aquests indicadors, Espanya ocupa el lloc 23 a nivell mundial (amb 0,885 punts) la qual cosa significa que, malgrat la crisi, l’IDH ha seguit evolucionant des de l’any 2000 (0,847 punts).
5.7 Partidaris o escèptics?.- Espanya encara es troba entre els estats on, almenys la meitat dels ciutadans, es troba positiu pertànyer a la Unió Europea perquè, malgrat els problemes econòmics dels darrers anys, Europa encara és una mena d’assegurança per a la democràcia i l’euro una moneda forta per a les importacions (quin preu pagaríem per l’energia si tornàrem a la pesseta?). Darrerament, però, la ciutadania comença a reclamar als polítics que es dediquen més a salvar a les persones que no les institucions financeres que són, a ulls de tots, les responsables de la crisi. Als darrers anys, l’euroescepticisme (liderat des de sempre pel Regne Unit) també ha pujat a Espanya i a la resta d’Estats occidentals per la crisi i en canvi són els ciutadans de l’Est, ara mateix, els més pro Unió Europea.
• Completa:
