1. UNA ECONOMIA AGRÍCOLA I SENYORIAL
1.2 Els drets senyorials.- Els llauradors havien de fer una sèrie de prestacions personals a la reserva senyorial i també havien de donar un tant per cent de la collita de les terres que treballaven, a més d’unes taxes per l’ús dels monopolis senyorials (molins, ferreries, etc.) i per l'explotació dels boscos i rius. El senyor gaudia de jurisdicció que incloïa també les terres de propietaris lliures o alodials (senyoria jurisdiccional). El senyor exercia les regalies que li atorgaven funcions militars, de justícia, fiscals i de govern, des de fer la guerra o encunyar moneda fins jutjar les persones dels seus dominis i transeünts. També treia profit de la senyoria jurisdiccional a través dels drets de pas, peatges de ponts i camins, de circulació de mercaderies i permisos de mercat. A més, els llauradors havien de pagar el delme a l’Església que consistia en donar la dècima part de les collites.
1.4 Una població estancada.- La dinàmica de la població de l'Antic Règim es correspon amb l'anomenat cicle demogràfic antic, caracteritzat per unes taxes de natalitat i de mortalitat molt elevades, una esperança de vida baixa i crisis demogràfiques periòdiques que consolidaren l’estancament demogràfic.
1.5 La indústria tradicional i les manufactures.- Al camp es produïa tot en l’àmbit familiar, mentre la producció artesana es concentrava a les ciutats, controlada pels gremis que decidien el volum de producció, les tècniques a seguir i els preus de venda. Per tal d’evitar el control gremial, els comerciants i artesans distribuïen primeres matèries i instruments de treball per facilitar el treball industrial domèstic que després s’encarregaven de comercialitzar. També es difongueren les manufactures a partir del segle XVIII, uns establiments subvencionats, impulsats per l’Estat o d’iniciativa privada, que concentraven un nombre elevat de treballadors sota un mateix sostre, és a dir, el precedent de les fàbriques modernes.
1.6 La limitació de la capacitat de transport.- A l'Antic Règim, la xarxa de comunicacions era pobra i els mitjans de transport rudimentaris. Només els camins reials es conservaven en bon estat. Els vehicles més utilitzats eren el carro i la diligència, amb velocitat molt baixa i capacitat de càrrega reduïda. També s’usava el transport fluvial (Anglaterra, França) i la navegació marítima amb més capacitat de càrrega, però amb una escassa velocitat condicionada per la força del vent.
1.7 Comerç interior i comerç colonial.- Els escassos excedents i un sistema deficient de transports donaven com a resultat un desenvolupament limitat del comerç interior. Els intercanvis es portaven a terme a les fires comarcals i d’altres grans fires periòdiques, però aquest aïllament va trencar-se amb l'aparició del comerç colonial on la necessitat de capitals va afavorir l'ampliació dels mecanismes de crèdit, de les companyies de comerç i de les institucions financeres (bancs), donant lloc a l’expansió del capitalisme comercial.
2.1 Els estaments.- La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (estats o ordres): el clergat (oratores), que s'ocupava de resar i assegurar la protecció divina; la noblesa (bellatores), que combatia i protegia la col·lectivitat dels seus adversaris i el poble o estat pla (laboratores), la funció del qual era produir tots els béns materials que la societat necessitava. La característica principal de la societat estamental era la desigualtat civil entre estaments privilegiats que gaudien de tots els drets, com la Noblesa i el Clergat (no pagaven impostos) i els no privilegiats (el poble pla) que suportava totes les càrregues fiscals i laborals.
2.2 Els privilegiats.- El clergat (menys de l’1% de la població) no era un grup homogeni. L'alt clergat (abats, bisbes, canònics i alts càrrecs) provenia de les classes nobiliàries i vivien segons l’estil de la noblesa. Contràriament, el baix clergat (sacerdots, rectors i monjos) era gent d'origen humil i feien una vida modesta, encara que alguns puntualment van arribar, fins i tot, a ocupar alts càrrecs. La noblesa (un 2 ó 3% del total) era el segon estament privilegiat, i també presentava diferències enormes entre la rica i poderosa noblesa de la Cort i la més modesta de províncies. Fins hi tot es va formar una noblesa de toga, formada per funcionaris reial i burgesos (del tercer estat) ennoblits per la necessitat del monarca de vendre càrrecs públics i recompensar favors rebuts.
2.3 Els no privilegiats.- El Tercer Estat integrava la majoria de la població (un 95%) i agrupava sectors socials molt diferents, des de la burgesia que constituïa el grup econòmic més dinàmic de la societat (rendista, financera, manufacturera o industrial i la petita burgesia dels professionals liberals) i protagonista de les principals revolucions socials, fins els serfs, passant pels jornalers, els llauradors lliures i les classes populars urbanes. Les condicions de vida d’aquests darrers eren precàries i, fins i tot, van empitjorar durant el segle XVIII com a conseqüència de l’augment de població.
3.1 La monarquia de dret diví.- L'eix central del sistema polític de l'Antic Règim era la monarquia absoluta de dret diví (amb l’argument que l’autoritat del monarca provenia de Déu) amb l’arbitrarietat com a norma del poder absolut. Segons aquesta doctrina (Bodin, Bossuet) tot l’Estat residia en el monarca, que concentrava tots els poders (legislatiu, executiu i judicial): nomenava magistrats, administrava justícia i dirigia la política exterior. El principal òrgan de govern era el Consell d'Estat, els membres del qual eren designats pel rei, així com els secretaris d'Estat, comparables als actuals ministres. L'administració local estava en mans de governadors o intendents, mentre una legió de funcionaris i buròcrates s'encarregava d'executar les ordres reials. Els parlaments, nascuts a l'Edat Mitjana (les Corts Valencianes del segle XIII en són un clar exemple), reunien els representants dels tres estaments, però només tenien algunes atribucions en matèria fiscal, però també suplien el monarca en situacions excepcionals i ratificaven els nous reis, per això els monarques absoluts van marginar els parlaments que podien obstaculitzar el seu poder, i només recorrien a convocar-los en situacions extremes per demanar ajudes econòmiques.
3.2 Els inicis del parlamentarisme.- Al segle XVIII, només Anglaterra i Holanda tenien una monarquia parlamentària, en la qual els poders del monarca estaven limitats de manera clara i periòdica. El 1649, una primera revolució dels anglesos, va enderrocar i executar Carles I, que va pretendre governar sense el control parlamentari. Després d'un breu període republicà, el nou monarca, Carles II, va haver d'acceptar el reconeixement de l'Habeas Corpus el 1679 (primer fre a l'arbitrarietat del poder reial perquè garantia que al cap de 72 hores qualsevol detingut havia de ser posat a disposició d'un jutge, que li havia de notificar la causa de la detenció i proporcionar-li un advocat per a la seva defensa). El 1689, una segona revolució va destronar els Stuart i el Parlament va obligar el nou rei, Guillem d'Orange, a jurar la Declaració de Drets (The Bill of Rights), que limitava els poders del monarca i sotmetia algunes de les seues decisions al Parlament. Anglaterra s'havia convertit en una monarquia parlamentària: els poders executiu i legislatiu estaven separats i els ciutadans tenien garantida una justícia independent del poder executiu. No obstant això, aquest parlamentarisme tenia limitacions perquè només una minoria (15% de la població) tenia dret a vot (sufragi censatari) i els habitants de les colònies no eren representats al Parlament. Però l’exemple anglès es va convertir en un model d'inspiració per a molts pensadors de la Il·lustració que van anar millorant el sistema amb noves idees (llibertat d’expressió, sufragi universal, sobirania nacional, etc.).
4.1 L'esperit de la Il·lustració.- La Il·lustració és un moviment de caràcter intel·lectual que es va desenvolupar a l'Europa del segle XVIII i va inspirar la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Els seus precedents cal buscar-los en dos pensador anglesos: Isaac Newton (introductor del mètode científic, basat en l'observació i la posterior comprovació dels fets plantejats) i John Locke (que va plantejar la divisió de poders, com el francès Montesquieu que s’havia inspirat en el govern municipal de Burdeus). Els il·lustrats francesos van propugnar una fe absoluta en la raó (intel·ligència humana) com l'únic mitja per entendre i explicar el món, tot condemnant la intolerància religiosa, ja que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Diderot i D'Alembert van posar en marxa l’Enciclopèdia (obra que tractava de replegar tots els coneixements de l’època) on van col·laborar els principals pensadors de la Il·lustració i, per tant, va contribuir a difondre les noves idees que posaven en qüestió l’Antic Règim.
4.2 La critica a l'Antic Règim.- Els il·lustrats van criticar els pilars fonamentals de l'Antic Règim i van proposar un nou model d'organització política i social basat en els principis de la llibertat i de la igualtat i van configurar les bases del liberalisme polític: Montesquieu va propugnar la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i va posar un èmfasi especial en la independència del poder judicial. Rousseau va defensar la necessitat d'un contracte social entre governants i governats (per garantir els drets bàsics de les persones) i també va formular el principi de la sobirania nacional (el poder emana del lliure consentiment de tots els ciutadans expressat mitjançant el vot). Voltaire es va proclamar defensor de la llibertat de consciència i va afirmar que les relacions humanes s'havien de basar en la tolerància entre els homes i entre les idees. En el terreny econòmic van sorgir els fisiòcrates, com Quesnay o Turgot, que es van oposar al mercantilisme de l’època anterior i va assentar les bases del liberalisme econòmic (lasser faire, lasser passer), desenvolupat per Adam Smith i David Ricardo. També defensaven que l'agricultura i les activitats productives eren la font de riquesa principal de les nacions, van lluitar contra qualsevol reglamentació de l’economia per part de l'Estat i van donar suport a la llibertat econòmica. Aquestes noves idees van trobar el terreny propici en una burgesia amb poder econòmic però sense poder polític que desitjava transformar la societat de l’Antic Règim.
4.3 El despotisme il·lustrat.- Alguns sobirans, sense renunciar al seu caràcter de monarques absoluts, van intentar experiències reformistes que pretenien unir l'autoritat reial amb les idees de progrés de la Il·lustració: tot per al poble, però sense el poble... Així, trobem els monarques il·lustrats europeus com ara Frederic II a Prússia, Maria Teresa a Àustria, la tsarina Caterina a Rússia, Gustau a Suècia i Carles III a Espanya que van governar mitjançant l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'educació i la recerca de la modernització econòmica. Però aquestes experiències limitades i les seues contradiccions van obrir pas a les revolucions liberals de finals del segle XVIII i del XIX.
Per a saber-ne més: Més apunts de Primer de Batxillerat sobre l'Antic Règim
