1. Els regnes germànics
1.1. Els regnes germànics.- Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, diversos pobles bàrbars van ocupar l’espai de l’Imperi i van formar regnes independents. Quan van ocupar les terres de l’Imperi Romà, els pobles germànics no van imposar la seua forma de vida a les poblacions conquistades. El llatí va continuar essent la llengua oficial i de mica en mica van anar assimilant les lleis romanes més complexes. També el cristianisme va acabar imposant-se com a religió oficial.1.2. La ruralització d’Occident.- La desaparició de l’Imperi Romà va crear un clima d’inseguretat a Occident. La inseguretat en les comunicacions va ser la causa de la desaparició de l’activitat comercial; la població va abandonar les ciutats i va buscar refugi a les grans explotacions agràries. Aquest empobriment general va paralitzar les obres públiques. La producció de cultura, la lectura i l’escriptura van quedar reduïdes a grups de clergues i monjos.
2. L’Imperi Bizantí (476-1453)
2.1. L’època de Justinià.- Quan l’Imperi Romà d’Occident va deixar d’existir (476), l’herència romana va perviure a l’Orient amb l’Imperi Bizantí. Al segle VI, l’emperador Justinià es va proposar de restaurar el vell Imperi Romà. Va començar un seguit de campanyes militars que van arribar fins al sud d’Hispània; va fer una recopilació de lleis romanes (Codi de Justinià) i va embellir Constantinoble (basílica de Santa Sofia). El regne bizantí va gaudir d’una etapa de prosperitat econòmica, gràcies a una agricultura florent i a la vitalitat del comerç.2.2. Un Imperi cristià i oriental.- Entre els segles VII i IX, Bizanci va perdre una bona part de les conquistes de Justinià i es va replegar sobre la seua zona oriental, on el grec es va mantenir com a llengua oficial. Després de segles de tensions religioses, la situació va desembocar en la separació de l’església romana i la bizantina ortodoxa (Cisma d’Orient, 1054). A partir del segle XI, l’Imperi va començar a descompondre’s com a resultat dels atacs constants dels exèrcits turcs. La capital, Constantinoble, va caure l’any 1453 (Instambul) i l’Imperi Bizantí va desaparéixer.
3. La Hispània visigòtica
3.1. El regne de Toledo.- Al final del segle V, els visigots s’havien establert al sud de la Gàl·lia i a Hispània. Els francs, provinents del nord de la Gàl·lia, van derrotar els visigots i els en van expulsar. Aleshores, els visigots es van expandir per Hispània i van organitzar un regne amb capital a Toledo, que va durar més de dos-cents anys.3.2. La monarquia visigòtica.- La monarquia visigòtica va aconseguir controlar el territori peninsular: en va expulsar els sueus, va conquistar territoris als bizantins i va contenir els francs. Els visigots, a través de l’establiment d’una monarquia forta, van aconseguir la unificació religiosa i jurídica (Liber Iudiciorum) entre hispanoromans i visigots.
3.3. La societat visigòtica.- Tot i que els visigots eren numèricament pocs, van dominar els hispans i es van repartir les dues terceres parts de les terres peninsulars. L’economia era bàsicament agrícola i de subsistència. A les ciutats, les activitats artesanals i el comerç van disminuir considerablement.
4.1. Carlemany, rei dels francs.- L’Imperi creat per Carlemany va ser el darrer intent de reconstruir l’antiga unitat de l’Imperi Romà d’Occident. Al començament del segle VIII un noble franc, Carles Martell, va adreçar l’exèrcit contra els musulmans que avançaven per França, i els va derrotar a Poitiers (732). El seu fill, Pipí el Breu, es va convertir en rei dels francs i va fundar una nova dinastia, la carolíngia. El fill i successor de Pipí el Breu, Carlemany, va passar de ser rei dels francs a ser el reconstructor de l’Imperi Romà d’Occident i durant el domini musulmà de la península els comtes catalans foren els seus vassalls.
4.2. Carlemany, emperador.- Carlemany va conquistar una gran part de les terres de l’Europa occidental, va frenar l’avanç de l’Islam i va establir unes fronteres més segures en tot aquest territori tan gran. L’emperador va convertir al cristianisme tots els pobles sota el seu domini i va reforçar la unió entre el poder polític (l’emperador) i el religiós (el papa). L’any 800, Carlemany va ser coronat emperador dels romans pel papa Lleó III, que el va reconéixer com a nou emperador de les terres d’Occident. Sota el seu govern es va garantir la pau i la cultura va renàixer, amb l’establiment d’escoles i l’ensenyament, altra volta, del llatí.
