Els problemes econòmics han estat una constant en la Història d'Espanya, des del descobriment d'Amèrica que, per una banda, va beneficiar els regnes castellans pel monopoli del comerç amb Amèrica (vetat als territoris de l'antiga Corona d'Aragó) i les arribades d'or i plata (que només es feien mitjançant els ports de Sevilla i després Cadis), però també els va perjudicar perquè el diner fàcil els va fer apartar-se de la revolució industrial que, al segle XIX, només va tenir força als territoris perifèrics, és a dir, Catalunya i País Basc sobre tot.
Hi va haver un temps en què els territoris de la Monarquia Hispànica formaven un Imperi, però era un gegant amb els peus de fang. La història de la ruïna econòmica comença en 1556, pràcticament des del mateix moment en què Felip II va accedir al tron. El nou sobirà es va trobar que més que la Corona, el seu pare, l'emperador Carles V (contra qui van lluitar Los Comuneros a Castella i Els agermanats a València) li havia deixat una herència indesitjada: un descomunal deute, l'origen del qual es remunta a 1519, data en què el pare de Felip II va optar al títol d'Emperador o Rei del Sacre Imperi Romanogermànic.
Aquest títol no s'heretava, sinó que era concedit per un comitè de notables format per set prínceps que escollien l'elegit. Per aconseguir el títol, Carles V va haver de subornar els notables pagant 850.000 florins d'or, una xifra astronòmica per a l'època.Però, d'on va sortir aquesta suma? D'un préstec del banquer alemany Jakob Fugger: ja tenim els alemanys rescatant els espanyols al segle XVI...
El rei Carles V mai va arribar a tornar els diners, és més, es va limitar a pagar-li part dels interessos amb la plata que arribava d'Amèrica. Amb tot, el metall del Nou Món no era suficient per cobrir els interessos del deute contret, de manera que aquests anaven acumulant-se. Quan Felip II va accedir al tron, va tractar de fer front al deute confiscant totes les mercaderies privades que arribaven als ports espanyols, però ni així va aconseguir reunir els fons suficients per passar comptes. Per això, el 1557 va decidir suspendre pagaments. El que va succeir a continuació va ser un cataclisme per a gran part d'Europa, especialment per als Països Baixos, ja que davant l'impagament espanyol, la banca Fugger es va declarar a sí mateixa en fallida. Això va significar la ruïna per a la noblesa holandesa que els havia confiat els seus fons. Mentrestant, Felip II va recórrer a demanar nous préstecs als genovesos i venecians, els únics que es van atrevir a finançar-lo. La situació econòmica dels regnes hispànics es va alleujar, però no per molt de temps. La principal font d'ingressos de Castella eren les exportacions de llana a les anomenades Províncies Unides, és a dir, sobretot a Holanda, però les contínues guerres europees van interrompre aquest comerç. D'aquesta manera, Castella es va enfonsar en una nova ruïna i Felip II va haver de suspendre pagaments per segona vegada en 1577. I vint anys després, ho va fer per tercera, és a dir, en 1597.
En arribar al tron, Felip II s'havia trobat amb un deute heretat de vint milions de ducats, i ara en deixava al seu successor un altre que quintuplicava l'anterior, explica Julia Camps Fernández, professora d'Història Econòmica de la Universitat de Salamanca.
La catastròfica situació financera es va arrossegar durant tot el regnat dels Àustries. Felip III va suspendre pagaments el 1607, és a dir, dos anys abans de prendre una decissió ruinosa per a l'economia del Regne de València (l'expulsió dels moriscs, ja que, també per recaptar fons, va recórrer a la venda de càrrecs i va substituir temporalment les monedes de plata per altres de coure sense cap valor. I Felip IV ho va fer en quatre ocasions, en plena decadència de Castella: el 1627, 1647, 1652 i 1662. De tota manera, encara que la fallida de 1627 va afectar a tot el sistema financer europeu, la de 1647 no va tenir tanta repercusió exterior per la descomposició de l'Imperi.
En el Gran Memorial de 1624, el comte-duc d'Olivares va manifestar la intenció d'ampliar les lleis de Castella als altres territoris de la Monarquía Hispànica, sobre tot els peninsulars, és a dir, els de l'antiga Corona catalano-aragonesa i Portugal. L'objectiu era, precisament, repartir la càrrega humana i financera de de la Guerra dels 30 anys, que estava suportant, quasi exclusivament, Castella. Però el pla, no solament va trobar molts obstacles perquè alguns regnes, com ara el de València (los más muelles, segons el comte-duc), van substituir el nombre de soldats previstos per quantitats considerables de diners, cosa que suposava que mai s'arribaria al nombre de soldats desitjat, sinó que alguns com per exemple Catalunya es negaren (Corpus de Sang) a participar en projecte i d'altres, com el mateix Portugal, aconseguiren independitzar-se d'Espanya (sentant un precedents del què els criolls i, més endavant, els nacionalistes perifèrics en prengueren nota). D'aquesta manera, el projecte de la Unió d'Armes acabaria sent una de les principals causes de la crisi de la Monarquia Hispànica a partir de 1640.
La credibilitat econòmica de la monarquia dels Àustries Menors era nul·la i resultava gairebé impossible obtenir nous préstecs. Llavors, com aconseguien els sobirans reunir nous ingresos? Confiscant terres i mercaderies privades, augmentant els impostos a les colònies i recorrent a la inflació. A poc a poc, la puresa de les monedes de plata espanyoles va anar disminuint, fins al punt que durant el regnat de Carles II el seu valor s'havia devaluat en un 250%. Això va conduir a una nova fallida, en 1666, de la qual només es va aconseguir sortir gràcies a una quita del 70% del deute.
Però el nou sobirà, també va escometre una reforma econòmica quasi total (Espanya mai ha tingut, fins al dia d'avui, una uniformitat legislativa i fiscal), gravant amb impostos als nobles i l'Església (que fins aleshores havien estat dispensats de pagar-los), es van crear duanes, per primera vegada, per tal de fiscalitzar totes les mercaderies arribades als ports espanyols i acabar amb el contraban, i es va apostar per la tracta de negres, activitat que avui ens sembla repugnant, però que resultava molt beneficiosa des del punt de vista lucratiu. D'aquesta manera, les finances espanyoles van començar, a poc a poc, a equilibrar-se.
Però tot va tornar a torçar-se durant el regnat de Carles IV. La seua decisió d'abandonar l'afrancesament jacobinista dels seus precedents borbons i de declarar-li la guerra a l'estat veí, França, en venjança per l'execució de Lluís XVI i María Antonieta, va significar una altra catàstrofe. No només van perdre la guerra, sinó que a més, per finançar-la, es van emetre un tipus de bons, anomenats vals reals, per una suma total de 451.000 milions de reals i amb uns interessos que ascendien a 18 milions anuals. Ni els impostos, ni els cada vegada més escassos carregaments de plata que arribaven d'Amèrica, van servir per cobrir la suma esmentada i la Corona va suspendre pagaments una vegada més: era l'any 1799.
La situació de ruïna es va allargar fins a la Guerra del Francès, que va acabar per buidar les minvades arques espanyoles, això va significar que, quan Ferran VII va ascendir al tron, es va trobar amb un estat trencat, situació que es va agreujar per l'emancipació de les colònies americanes, tot fent fallida el 1820.
La "aparent solució" va arribar durant el regnat d'Isabel II amb els primers intents d'industrialització. L'Estat espanyol va apostar per la construcció de nombroses línies ferroviàries en una inversió sense precedents. L'optimisme era tal que el valor financer de les companyies ferroviàries es va disparar i va atreure molt de capital estranger, a més del propi de l'Estat espanyol. Però, la majoria de les línies ferroviàries resultaren ruïnoses, a més de cometre l'errada històrica de l'ample ibèric que ha allunyat Espanya d'Europa fins el dia d'avui i és una instal·lació inservible per al transport de mercaderies (ja que s'han d'organitzar vagons articulats o desacarregar-los directament, en arribar a la frontera francesa on comença l'ample europeu). Molt poca gent agafava el tren i moltes van haver de tancar, el que va portar a la ruïna a aquestes companyies, i arrossegar amb elles els inversors, com ara la mateixa Corona espanyola que, novament, va suspendre pagaments el 1866., és a dir, dos anys abans de la Revolució Gloriosa que va significar la fi del regnat d'Isabel II.
La crisi del ferrocarril va ser el cop de mort per a l'economia espanyola, explica Julia Campos. Encara que els successius reis i governs van fer diverses reformes econòmiques, les seves conseqüències cuejaren durant la primera meitat del segle XX, el que va impedir que a Espanya hi hagués una revolució industrial com en la majoria dels països europeus.
Hi haurà una catorzena fallida? Només ens queda tocar fusta si ens decantem per la superstició però, si volem apostar pel sentit comú, hem d'exigir justícia i, d'una vegada per totes, investigar els responsables polítics i econòmics de la volatilitat dels diners públics a l'Estat Espanyol...
