L'arc mediterrani seguix, al llarg de la costa oriental ibèrica, la trajectòria marcada per l´antiga Via Augusta, la qual, en deixar arrere la ciutat de València, puja cap a Almansa per Xàtiva i Moixent. A l´altre vessant del Pirineu, la seua porció septentrional transcorre sobre la Via Domitia romana; travessa el Montpeller on va nàixer Jaume I i arriba al Roine, el gran eix de fluxos i intercanvis entre la Mediterrània i el cor d´Europa. Natura i cultura, geografia i història, passat, present i futur s´hi donen la mà.
L´Arc Mediterrani s´endinsa en Castella, una volta ha salvat els portells que remunten el marge de l´Altiplà. Ens trobarem llavors en la latitud de Lisboa. Un llapis savi hauria pogut dibuixar un eix transversal ibèric, amb un ramal cap a Madrid; un altre, cap a Múrcia i Almeria, i un tercer cap al curs alt del Guadalquivir. Estes bifurcacions tindrien un notable impacte econòmic en l´activa Andalusia oriental i funcionarien, a més, com a elements vertebradors del conjunt andalús, desnivellat, a hores d´ara, per l´AVE Sevilla-Madrid. En direcció contrària, el gran eix interior cerca la nostra mar pel que segurament és el més estratègic camí natural de la Península Ibèrica: l´eixuta i salobrenca vall del Vinalopó. No debades, ibers, fenicis, cartaginesos, romans, musulmans i cristians diversos el coneixien molt bé i l´empraven. Castells i torres fortes s´enlairen al llarg d´unes històriques terres de frontera, i no en va la batalla que, el 1711, trastocà la nostra història tingué lloc, precisament, als camps d´Almansa, en la cruïlla del camins que davallen cap a Alacant i València des de l´Espanya interior.
Tots els pobles, religions i cultures que van recórrer la Via Augusta fins als temps atziacs de la centralització unitària de les Espanyes eren conscients d´estar fent-ho sobre un camí que no sols recorria d´urbs en urbs la costa mediterrània hispànica; era també el millor accés al nucli ibèric des de la mar que ha sigut sempre camí de civilització; un camí que, així mateix, connectava amb la resta d´Europa una península emmurallada per serres agrestes i òrfena de rius navegables transfronterers. No hi van prestar atenció, en canvi, aquells visigots esquerps que van establir la seua capital a Toledo. No van voler fer-ho tampoc ni aquell gran intransigent que fou Felip II, ni Felip V, el pertorbat centralitzador segons el model francès i castellà; ni Carles III, el centralitzador regi per excel·lència; ni les monarquies, repúbliques i dictadures que es van succeir d´ençà d´aleshores... Fins a arribar als apòstols polítics del neocentralisme postfranquista, encabotats, tots ells, en creuar al biaix l´adusta Ibèria i mantindre-hi com a opció única un sistema de comunicacions radial que no és precisament el que millor s´avé amb els interessos valencians.
L´actual proposta d´un eix central de comunicacions i transports ferroviàries vol acontentar comunitats autònomes molt diverses, encara que això es faça a costa de l´economia exportadora i de l´estructura territorial de l´estat. És, de fet, el més recent capítol d´un capficament que fuig de la lògica urbana i de la mar, de la civilització de vell encuny, i que s´encastella en els inhòspits sequerals de terra endins.
La producció acadèmica recent de geògrafs, sociòlegs o economistes que han propugnat l´arc mediterrani com a principal eix de comunicacions de la Península Ibèrica té més de tres dècades d´existència. L´any 1978, Lluis Racionero va dur a terme un lúcid estudi que descrivia el sistema urbà i de fluxos interurbans de la Península Ibérica i n´extrapolava els resultats devers l´horitzó dels anys noranta del segle XX. Segons la prospecció de Racionero, l´Arc del Mediterrani reforçaria el seu caràcter de principal eix ibèric, amb el qual Madrid connectava de manera subsidiària, al mateix temps que consolidava, a través de Burgos, la tradicional eixida pirinenca castellana per Irún. Les recomanacions de la UE anaven aleshores en el mateix sentit.
En 1989, Roger Brunet, de la Universitat de Montpeller, va detectar i definir, d´acord amb una depurada combinació de variables, els principals eixos urbans de l´Occident europeu: la Gran Dorsal (que s´atansa des del Mar del Nord a la Toscana) i l´Arc de la Mediterrània, entre Gènova i Múrcia. Els estudis i les propostes que corroboraven les tesis de Brunet es van multiplicar prompte. Ho feren, sobretot, en la mateixa Universitat de Montpeller, en la Universitat d´Alacant i fins i tot en la Direcció General de Cultura de la Generalitat Valenciana, en sintonia amb el Col·legi d´Europa a Bruges, atesa l´antiga vinculació cultural i artística entre les distintes peces que componen l´eix mediterrani. Havia arribat ja, no obstant això, l´Exposició Universal de Sevilla, i el govern espanyol optà per donar la primacia a la diagonal ibèrica amb centre a Madrid. Esta opció consolidava el sistema radial, alhora que es recolzava en Barcelona per a connectar amb les grans xarxes ferroviàries europees. El seguit de desficacis augmentà amb la línia Madrid-Valladolid. Si, entre els nostres pròcers, els uns volien fer-se un fino al carrer de las Sierpes i acabar la festa a Màlaga, els altres deleraven jugar una partida de mus a Quintanilla de Onésimo i atipar-se de percebes a Galícia. En l´entremig, els valencians, lluny de tot això, seguien i segueixen oferint treball, diners, vots i renovades glòries a Espanya.
Per fortuna, les administracions públiques valencianes començaren fa poc —i de manera tímida, cal dir—, a fer costat amb la societat civil més dinàmica i a alçar la veu en pro de l´Arc Mediterrani. Benvingut siga l´AVE a Madrid. Fem vots, no obstant això, a Sant Expedit perquè Castelló i Tarragona es connecten de seguida amb dobles vies d´ample europeu i aptes per a l´AVE i els trens de càrrega; perquè hi puguen circular prompte persones i mercaderies fins més enllà del Roine, fins al cor d´Europa. I aprofitem l´avinentesa per fer-ne també, de vots i rogatives, a Santa Rita, patrona dels impossibles i de les tasques sempre ajornades, perquè siguen connectades en breu per via fèrria Dénia i Gandia, perquè existisca un autèntic tren costaner entre Alacant i València.
