1.1. Adaptació i evolució.- Fa uns sis milions d’anys, alguns primats, a l’Àfrica, van començar una lenta evolució per a adaptar-se a les noves condicions climàtiques i sobreviure en un medi hostil. No tenien grans qualitats físiques, però van ser capaços d’organitzar-se en grups per caçar a les planes. Eren els primers homínids, que amb el pas del temps van donar lloc a l’espècie humana.
2.1. Les societats de caçadors - recol·lectors.- L’aparició dels primers éssers humans marca el començament del primer període prehistòric: el Paleolític. Durant aquest període, els éssers humans eren depredadors, vivien d’allò que els oferia la natura: caça, pesca, recol·lecció. Aquests grups humans eren nòmades: es desplaçaven sovint buscant menjar, refugi o fugint dels perills.
2.2. La utilització del foc.- L’Homo erectus devia descobrir el foc de manera casual ara fa més d’1.500.000 anys. Més endavant, els neandertals van aprendre a encendre el foc per mitjà de diverses tècniques. El domini del foc va ser un element molt important per al progrés humà: va permetre calfar-se, il·luminar i, sobretot, cuinar i fer digeribles els aliments.
2.3. La fabricació d’instruments.- La fabricació d’instruments és un dels signes que diferencia l’espècie humana dels altres animals. Al començament, feien servir simples pedres tallades per aconseguir una vora tallant. Més endavant van fer servir sílex, amb el qual van fabricar bifaços (de 2 cares). I amb el pas del temps, es van fer servir nous materials com ara els ossos i les banyes d'animals, amb els quals feien hams, arpons, agulles, propulsors...
3.1. Les primeres creences religioses.- Les primeres creences religioses van aparèixer per la necessitat de donar explicació a fenòmens que resultaven misteriosos per als primers éssers humans: la vida, la mort, la pluja o el sol. Els éssers humans també van intentar influir sobre els fenòmens naturals per mitjà de cerimònies rituals. El fet que els enterraments seguiren unes pautes determinades ens suggereix la possibilitat que existiren rituals funeraris.
3.2. Les pintures rupestres.- Fa uns 30.000 anys, sobre les parets de les coves o dels abrics, els sapiens sapiens van començar a pintar i a esculpir motius diversos: mans, animals, escenes de caça... Hi ha diverses explicacions sobre el significat d’aquestes pintures: rituals màgics propiciatoris de la caça, cerimònies religioses, etc.
3.3. Estatuetes i gravats.- La humanitat prehistòrica també ens ha deixat nombroses mostres d’art mobiliari. Es tracta, principalment, de reproduccions d’animals, bastons gravats, penjolls d’os o de marfil i petites escultures femenines (Venus paleolítiques).
4.1. L’agricultura i la ramaderia.- Fa uns 10.000 anys, en una zona de l’Orient Pròxim (coneguda com a Creixent Fèrtil), va començar la producció d’aliments. Aquesta nova etapa de la història de la humanitat és coneguda amb el nom de Neolític. L’observació constant dels fenòmens de la natura i dels animals van ser l’origen de l’agricultura i de la ramaderia.
4.2. Noves ferramentes i noves tècniques.- Les noves tasques agrícoles van comportar la fabricació de ferramentes especialitzades: l’aixada, la falç, el molí de mà… La necessitat d’emmagatzemar, transportar i coure els aliments va propiciar el desenvolupament de la ceràmica. També van descobrir com s’elaboren els teixits. I l’ús de pedres semiprecioses polides per a elaborar joies va comportar el desenvolupament de la mineria.
4.3. La difusió del Neolític.- Des del Creixent Fèrtil, es va produir, a partir del VII mil·lenni a.C., la difusió de les tècniques agrícoles noves arreu d’Europa. A més de fer-ho a l’Orient Pròxim, l’agricultura va sorgir de manera autònoma en altres zones del planeta: la vall de l’Indus (Índia), la vall de l’Huang He (Xina), la vall del Song Hong (Vietnam), els altiplans de Centreamèrica (Mèxic), la serralada dels Andes (Perú), etc.
5.1. La utilització dels metalls.- El primer metall conegut va ser el coure (5.000 a.C.), però era molt tou i els utensilis es deformaven molt de pressa. De la mescla del coure amb l’estany es va obtenir el bronze (3000 a.C.), un metall més dur que podia substituir la pedra. Vers el II mil·lenni a.C. es va començar a treballar el ferro, un metall excel·lent per a fabricar armes i ferramentes agrícoles.
5.2. L’elaboració dels metalls.- Al principi, es va començar a treballar el metall en fred (coure). Però la veritable metal·lúrgia va aparéixer més endavant, quan es va aprendre a utilitzar la forja. Una nova fase de la metal·lúrgia va començar amb el procés de fosa (bronze), que consistia a fondre el metall en un forn i donar-li la forma desitjada abocant-lo en motlles. Finalment, es va desenvolupar la siderúrgia (ferro), amb una tecnologia més complexa que necessitava temperatures altes.
5.3. Artesans i comerciants.- La metal·lúrgia era una activitat que necessitava veritables especialistes. A mesura que les societats es van fer més riques van sorgir altres oficis: joiers, ferrers, ceramistes, etc. La producció de mercaderies noves va estimular l’intercanvi, és a dir, el comerç. Paral·lelament, es desenvoluparen les primeres tècniques de navegació i es va inventar la roda.
5.4. Les primeres ciutats.- Aquestes innovacions van produir transformacions als poblats neolítics de l’Orient Pròxim. La població va créixer i els poblats van començar a tenir molts edificis i muralles per a defensar-se, i es van convertir en veritables ciutats. Amb el desenvolupament dels oficis especialitzats, van aparèixer grups socials diferenciats i algunes persones van començar a acumular riquesa i poder. De vegades, entre els guerrers que defensaven les ciutats s’elegia un cabdill o rei que governava la ciutat.
6.1. El Paleolític.- La presència dels pobladors a la Península Ibèrica és molt antiga. A Atapuerca (Burgos) s’han trobat les restes humanes més antigues de la Península Ibèrica. Aquests pobladors vivien en campaments a l’aire lliure i tenien ferramentes molt bastes. Més endavant, la Península va estar poblada per neandertals, que vivien en coves i abrics, i van començar a fabricar eines més especialitzades. En l’etapa final del Paleolític, amb l’Homo sapiens sapiens, es van incorporar materials com l’os i la banya, i també sorgiren les primeres mostres d’art.
6.2. Les pintures rupestres.- A la Península Ibèrica, molt rica en art rupestre, es diferencien dues grans zones: a la zona cantàbrica predomina la representació naturalista d’animals de finals del Paleolític, normalment aïllats i de colors vius (cova d’Altamira, Cantàbria) i a la zona mediterrània o llevantina hi ha escenes de grup amb una tècnica més esquemàtica i,, per tant, més recent (La Valltorta a Tírig, forma un conjunt de pintures rupestres declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO).
6.3. El Neolític. El megalitisme.- Les primeres comunitats neolítiques van aparèixer a la Península Ibèrica vers el VI mil·lenni aC. Els jaciments més antics es troben a la costa mediterrània i es caracteritzen per la presència de l’anomenada ceràmica cardial. El desenrotllament del megalitisme a la Península Ibèrica va començar al final del Neolític i va perdurar fins després de l’Edat dels Metalls. Extremadura, Galícia, País Basc, Catalunya i Andalusia són especialment riques en aquest tipus de monuments.
6.4. L’Edat dels Metalls a la Península Ibèrica.- Vers el III mil·lenni aC. es va estendre la metal·lúrgia del coure (Los Millares), més tard, vers el II mil·lenni a.C., es desenrotllaren cultures que coneixien la metal·lúrgia del bronze (El Argar). L’Edat del Ferro (I mil·lenni a.C.) va començar amb l’arribada de pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i cartaginesos) i celtes de Centreeuropa.
==========================================================
ANNEX: Per saber-ne més...
1.-LA PREHISTÒRIA: EL LLIBRE DE LA TERRA.-
Coneixem com a Prehistòria la llarga etapa de la vida de la humanitat anterior a l’aparició de documents escrits. Els seus orígens es remunten, aproximadament, a 1.800.000 anys. La Prehistòria presenta dues grans èpoques: el Paleolític i el Neolític. Les dues paraules estan constituïdes per un element comú: “litos”, pedra. Per tant, aquesta divisió de la Prehistòria es fa atenent a l’ús generalitzat d’aquest material quan encara no havien aparegut els metalls; i la diferència entre l’una i l’altra etapa s’estableix en relació amb la forma de ser treballada. Així tenim: Paleolític o pedra antiga (treballada encara de forma molt rudimentària, tallada a cops); i Neolític o pedra nova, polimentada. I tanmateix, aquest aspecte no es fonamental per caracteritzar aquests dos períodes. El seu coneixement i la seua diferenciació passa per examinar l’evolució física del gènere humà, el desenvolupament de la base material de la seua existència i el seu progrés intel.lectual i cultural.
2.- EL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ: HOMÍNIDS, ARCANTROPS, PALEANTROPS I NEANTROPS.-
És l’època més antiga de la prehistòria. Segons els experts, la seua durada es perllonga fins el 10.000 a.C., aproximadament. És, doncs, l’etapa més llarga, durant la qual l’evolució humana va comptar amb grans obstacles deguts especialment als grans canvis climàtics del període: l’alteració de les radiacions solars produïren quatre glaciacions que, en el moment de la seua màxima intensitat cobriren de gel al voltant d’un terç de la superfície terrestre. Només en els períodes interglaciars, la flora i la fauna de les zones més càlides avançaven i s’estenien cap al nord. Aquest període geològic és conegut amb el nom de Pleistocé. A partir, més o menys, del 10.000 ó 8.000 a.C. s’inicia un període més càlid anomenat Holocé, o època dels al.luvions, quan l’home abandona a poc a poc les tècniques i la manera de viure paleolítica.
Dins del Paleolític distingim tres períodes: Inferior, Mitjà i Superior; que ens permeten observar l’evolució de l’home des del punt de vista físic, material i, fins i tot, intel.lectual. Des del punt de vista físic (a més del Sinanthropus pekinensis i d’altres que s’ha convingut a englobar dins dels anomenats “Homo habilis”), podem citar l’australopithecus o simi austral com el primer homínid, de finals de l’Era Terciària (Pliocé), que se fabricava els seus estris rudimentaris, encara que tenia un cervell poc desenvolupat i no s’ha pogut esbrinar si es tracta d’un ésser prou intel.ligent com per considerar-lo el primer home, però si que podem considerar-lo com l’antecedent dels arcantrops o primers éssers considerats membres de la família dels homes.
Efectivament, tots els científics estan d’acord en considerar l’homo erectus, pitecantropus, com el primer arcantrop, és a dir, el primer home, amb una capacitat craniana encara inferior a l’home actual, que fabricava objectes, practicava la cacera i coneixia el foc: cronològicament pertany a l’Era Quaternària (Pleistocé) i les restes més antigues s’han trobat al nord del Roselló i estan datada entre 1.200.000 i 700.000 anys.
Durant el Paleolític Mitjà apareixen els paleàntrops, homes antics representants per l’home de Neanderthal, emmarcat ja en la categoria dels “sapiens”. Tenia un nas i uns maxil.lars molt pronunciats, tenien les cames lleugerament arquejades i estaven una mica encorbats. Els moderns neantrops, representats per l’Homo Sapiens Sapiens (Cromanyó), amb totes les característiques de l’home actual, apareixen uns 30.000 anys a.C., coincidint amb l’última glaciació (Würm IV).
3. L’HOME DEPREDADOR.-
L’home del Paleolític tenia una economia de supervivència depredadora, és a dir, vivia del que replegava de la natura: cacera, pesca, fruits, plantes comestibles, etc. però només era destructor, mai productor. La necessitat de trobar aliments el portava a realitzar una vida seminòmada, a l’aire lliure aprofitant el bon temps o tancant-se a la caverna quan venia el fred, cosa que també explica l’absència d’arquitectura.
L’evolució en la fabricació d’eines, armes o recipients fou molt lenta i desigual: només a finals del Paleolític Superior, i degut al descobriment de noves tècniques que van anar transmetent-se d’uns llocs a uns altres, el progrés fou molt més ràpid i uniforme. El material per excel.lència del paleolític fou la pedra, sobretot la que se podia treballar per fractura, com ara el pedrenyal o l’obsidiana, encara que també acabaren treballant l’os, la banya, l’ivori o la fusta.
Durant el Paleolític Inferior hi havia molt poca varietat d’instruments rudimentaris fets amb molt poca perícia. Al Paleolític Mitja apareixen estelles i resquills més elaborats, creant nous instruments de cacera (la llança). Al Paleolític Superior apareixen diferents avanços tècnics, amb ferramentes més perfeccionades, etc. Comença certa organització social, augmentant la varietat d’utensilis, de cultures i, com a conseqüència de millors condicions de vida, augmenta també la població. Les darreres cultures del Paleolític Superior (Solutriana, Magdaleniana: són noms que provenen dels llocs on s’han trobat) conjuguen la tècnica i decoració artística (puntes de fletxa en forma de fulles de llorer, etc.).
4.- LES TRANSFORMACIONS DEL MESOLÍTIC O EPIPALEOLÍTIC.-
És un període de canvis, de transició al Neolític. Després de la darrera glaciació es va produir un gran canvi climàtic: els gels començaren a retirar-se cap als pols i les zones més elevades, les precipitacions augmentaren i les pluges feren créixer els boscos, així la flora i la fauna no solament va augmentar, sinó que va experimentar, també, canvis molt grans. A més a més, l’espècie humana havia madurat el suficient com per saber adaptar-se als canvis i transformar la seua manera de viure. Les tècniques de recol·lecció d’aliments i les eines milloraren, la població començà a abandonar, cada vegada més, el nomadisme. Domesticaren alguns animals, com ara el gos, i aprengueren a polir la pedra per construir destrals, burils o cisells; però, de tota manera, malgrat el gran canvi en molts aspectes, encara hi havia moltes limitacions en una espècie humana que depenia de la recol·lecció d’aliments: era necessari un autèntic canvi radical, una vertadera revolució en la manera de viure i organitzar-se.
5.- EL PRIMER ART DE L’HOME.-
Com hem pogut observar, les manifestacions més abundants de la cultura paleolítica són els estris i les armes de pedra que solen tindre un escàs valor artístic, llevat d’algunes peces de gran bellesa corresponents als darrers períodes (Solutrià i Magdalenià). Degut al nomadisme, les autèntiques creacions artístiques del Paleolític són de caràcter figuratiu: l’escultura (destaca l’austríaca Venus de Willendorf, petita escultura aurinyaciana de pedra, relacionada amb el culte a la fecunditat) i la pintura (paleolítica i mesolítica). El tema principal i més abundant és el món animal amb una representació clarament naturalista.
La pintura.- És la manifestació per excel.lència del Paleolític, amb autèntiques obres mestres que mostren el grau de desenvolupament intel.lectual i estètic assolit, en aquell temps, pels humans. L’home del Paleolític Superior pinta, grava o fa les dues coses a la vegada, sobretot a l’interior de les coves, figures d’animals de l’entorn. És probable que aquestes representacions tinguessen un sentit màgic-religiós i que aquestes coves (Altamira, per exemple) foren utilitzades com a santuaris durant molt de temps, ja que solem trobar figures sobreposades molt a sovint.
Les obres més antigues pertanyen a la cultura aurinyaciana amb siluetes de mans, generalment l’esquerra, en color roig, negre o terrós. Molt a sovint apareixen les figures puntejades i després rematades amb una línia de color prou grossa. A Espanya trobem mostres d’aquestes primeres pintures a Cuevas del Castillo i La Pasiega (Santander) o la figura d’un bisó en l’interior del qual només apareix dibuixat un cor (reforçant el caràcter màgic?) en El Pindal (Astúries).
5.1 Les pintures de l’escola franco-cantàbrica.- Caracteritzades per un gran naturalisme, la fidelitat al model posa de manifest l’esperit d’observació de l’artista que recrea animals típics de la fauna paleolítica: mamuts, bisons, cérvols, etc. Normalment de grans proporcions i policromia, amb predomini de rojos, ocres i negres. No sol aparèixer la figura humana i els animals es representen independents, mai formant escenes. Les pintures solen trobar-se al fons de les coves on no sol arribar la llum. Aquestes pintures rupestres de la cultura magdaleniana assoleixen les més elevades cotes de qualitat i naturalisme, sobretot, a la cova d’Altamira (en Santillana, Santander, on els animals representats semblen estar en relleu, ja que a l’hora de plasmar-los a la roca s’aprofitaren les sinuositats de les parets i, sobretot, del sostre on cal destacar la volta amb el grup de bisons amb els perfils gravats a l’interior de les figures en negre, roig, morat i groc), considerada la “Capella Sixtina” del Paleolític, també en San Román de Cándamo (Astúries, amb un bisó amb tres potes i una vaca amb el cap en dues posicions, tractant de representar el moviment) o en les franceses de Font de Gaume i Lascaux.
5.2 Les pintures mesolítiques de l’art llevantí.- Presenten característiques molt diferents a les anteriors. En primer lloc, pels temes que tracten, són d’un període posterior: l’Epipaleolític o Mesolític. En comptes d’aparèixer en l’obscuritat de les coves, estan en abrics naturals a plena llum, a l’aire lliure. El tamany de les figures és molt més petit, de vegades minúscul. Apareix la figura humana, així com alguns éssers antropomorfos (bruixots?). L’artista ja no se limita a juntar figures, sinó que comença a crear escenes de cacera, de guerra, dansa (rituals), etc. Els animals representats també han disminuït en tamany, ja no es tracta de la fauna paleolítica. Des d’un punt de vista més tècnic, s’ha de destacar que el colorit és pla i l’estil molt més esquemàtic, obrint un camí cap a l’abstracció dels símbols. Entre els descobriments més importants, cal destacar les pintures de Cogull (Lleida) on podem vore una escena formada per figures femenines que dansen al voltant d’una figura masculina, però on trobem el conjunt més nombrós i més important del món és, precísament, a les comarques de Castelló: El Barranc de la Gassulla (Ares), La Joquera (Borriol), Cova del Roure (Morella), Cova del Polvorí (Pobla de Benifassà), La Valltorta (Tírig), Vilafranca del Maestrat, Vilafamés, etc.
Cap a l’any 10.000 a.C., aproximadament, comença el període Epipaleolític o Mesolític. Els especialistes afirmen que s’aturen els canvis climàtics propis del Pleistocé, iniciant-se una nova etapa climàtica, l’Holocé, caracteritzada per fluctuacions tèrmiques que determinaren fases de màximes i mínimes, humides i seques, a las que tingué que adaptar-se tota la fauna i tota la flora terrestre. La millora climàtica va suposar una important transformació en la manera de viure, abandonant les coves com a refugi permanent per a instal.lar-se als abrics i a l’aire lliure. A més dels testimonis lítics i dels utensilis d’ús domèstic trobats, que apunten la milloria que suposen les noves tècniques de polimentació del Neolític, són d’excepcional interès les pintures dels abrics de La Valltorta. Aquestes pintures, a diferència de les trobades a la zona franco-cantàbrica, abandonen l’obscuritat de les coves del paleolític superior i presenten les següents particularitats:
-Es troben en abrics naturals a plena llum i a l’aire lliure.
-El tamany de les figures és molt més petit, de vegades minúscul. Així, els animals representants també han disminuït, perquè ja no es tracta de la fauna glacial del Pleistocé.
-Apareix, per primera vegada, la figura humana, així com éssers antropomorfos (bruixots?). I no solament ajunten figures, sinó que tracten de crear escenes de cacera, guerra, dansa ritual, etc.
-Els colors utilitzats són plans: la tècnica comença a allunyar-se del naturalisme paleolític, iniciant-se certa tendència cap a l’esquematisme i l’abstracció simbòlica del Neolític.
LA VALLTORTA.- Tots els abrics amb pintures d’aquesta àrea estan situats als següents termes municipals: Terme de TÍRIG.- Coves de Ribasals o del “Civil” (4), Cova dels Tolls Alts (5), Cova del Rull (6), Cova dels Cavalls (7), Cova de l’Arc (8), L’Arc (9), Cova de la Taruga (10), Cingle del Mas d’en Josep (11). Terme d’ALBOCÀSSER.- Coveta de Montegordo (1), Cingle Mas d’en Salvador (2), Cingle de l’Ermita (3), Cova Gran del Puntal (16), Covetes del Puntal (17).
Terme de les COVES DE VINROMÀ.- Cingle dels Tolls del Puntal (15), Cova Alta del Lledoner (12), Cova de les Calçades del Mata (13), Coves de la Saltadora (14).
1.- CARACTERÍSTIQUES DEL NEOLÍTIC.-
A partir del 7000 a.C., aproximadament, comença el Neolític, un període marcat pel conreu de les plantes i la cria del bestiar. L’agricultura i la ramaderia són les dues grans aportacions de la gran revolució neolítica. Només, si de cas, la “revolució industrial” de l’època contemporània podria comparar-se a la convulsió, en tots els ordes de la vida humana, que suposa el Neolític: agricultura, ramaderia, artesania (ceràmica, teixits), arquitectura (funerària, primers poblats), organització social, religiosa, política, etc.
Aquest canvi revolucionari irreversible va permetre influir sobre la natura, transformar-la i servir-se d’ella en comptes de tindre que sotmetre’s cegament a les seues forces. La vida humana en el marc social comença a imposar-se sobre la vida animal en el marc natural, a partir del Neolític (l’Ecologia, com invent humà i social, només pretén perpetuar aquest domini a base de mantindre, també de forma artificial, un mínim percentatge del marc natural que continue possibilitant el manteniment de la humanitat).
Des d’un punt de vista social, l’agricultura i la ramaderia van exigir noves i més complexes formes d’organització. De les hordes nòmades paleolítiques (tribus salvatges itinerants) se va passar a la constitució de grups familiars en poblats. El nou tipus d’economia també va comportar la divisió social del treball i l’aparició de les classes socials, segons el repartiment de la riquesa. Amb la vida sedentària l’home ja no estava tan condicionat per la recerca dels aliments i la seua vida es va fer més estable, construint-se cases (palafits, coves treballades en les roques, cabanes, etc.). També apareix la ceràmica per ajudar-los a coure i conservar els aliments, així com la confecció dels teixits (fusos, telers) com a feina complementària de l’agricultura i la ramaderia els dies de mal oratge. La tècnica de polimentar la pedra estava molt avançada com ho demostren les troballes de vasos de pedra als nombrosos jaciments neolítics. Sorgeixen noves idees lligades al culte i conservació dels morts que quedaran reflectides en l’arquitectura funerària.
2.-L’ART NEOLÍTIC I EL MEGALITISME.-
Els canvis climàtics i les noves formes de vida també tingueren les seues repercussions en l’art, sobretot a partir de l’Eneolític o període de transició entre el Neolític i l’anomenada Edat dels Metalls (coure, bronze, ferro). El Neolític va aportar la ceràmica decorada amb motius geomètrics, encara que als primers temps encara es desconeix el torn d’alfarer. Fou a l’Eneolític (entre el 2500 i el 1700 a.C.) quan arriba a la Península Ibèrica la cultura del Vas Campaniforme (amb jaciments per tota la costa mediterrània i també a La Plana: al Castell de la Vilavella i en Vila Filomena a Vila-real) amb decoració a base d’incisions que reomplien amb una pasta més blanca que la del fang del vas; aquest tipus de ceràmica campaniforme, d’un incert origen centreuropeu, va tindre molta difussió per l’occident d’Europa.
======================================================
I.- LA PREHISTÒRIA.- Generalment, s'anomena prehistòria a l'etapa en que no hi ha documents escrits i que sol estudiar-se únicament a partir de les restes humanes i d'animals (ossos), del material lític (pedra) i de les restes arqueològiques que ens han deixat. Cada poble, per tant, pot entrar al període històric en un moment diferent (a Canàries vivien en plena prehistòria durant l'època medieval).
1.- EL PALEOLÍTIC.- El Paleolític peninsular, o època de la pedra tallada, s'allarga des del moment en que l'home habita la Península (fa 2 milions d'anys?) fins el 10.000 a.C.
1.1 Idees generals.-
-Economia: depredació, és a dir, aprofitament i destrucció (caça, pesca, recol.lecció).
-Organització social: Horda nòmada (tribu salvatge itinerant).
-Població: 50.000 hab. al Paleolític Superior (última glaciació).
1.2 Paleolític inferior (fins el 100.000 a.C.).-
-Restes humanes: Homo Habilis, Homo Erectus (Orce, Atapuerca, Banyoles).
-Cultures: Pebble culture (palets, "guijarros"), Abevil.lià i "Achelense" (destrals de mà), Clactonià (resquills).
-Jaciments: Castella-Lleó (Sòria, Manzanares, riu Tajo).
-Jaciments: Castella-Lleó (Sòria, Manzanares, riu Tajo).
1.3 Paleolític mitjà (fins el 35.000 a.C.).-
-Restes humanes: Neanderthal (Cova Morin, Cova Negra, Gibraltar).
-Cultures: Mosterià (micròlits).
-Jaciments: Santander, València, Sud d'Andalusia.
1.4 Paleolític superior (fins el 10.000 a.C.).-
-Restes humanes: Homo sapiens o de Cromanyó
-Cultures: Aurinyacià, Gravetià (punta de "gravette"), Solutrià (puntes de fletxa), Magdalenià (estris amb ossos i banyes)...
-Art rupestre franco-cantàbric (Altamira, El Castillo): ritual màgic-religiós on representen els animals que cacen (rens, bisons, mamuts) i la seua forma de vida seminòmada.
-Jaciments: es situen, sobretot, a la Serralada Cantàbrica.
1.5 El mesolític o epipaleolític (fins el 5.000 a.C.).- És una etapa de transició envers el Neolític: amb el retrocés de la glaciació canvia el clima, la fauna i, per tant, la forma de viure. -Cultures: Azilià, Asturià (molt pobres).
-Art rupestres llevantí a Cogull (Lleida) i, sobretot, a les comarques de Castelló: La Valltorta (Tírig), el barranc de la Gassulla (Ares del Maestrat), La Cova del Polvorí (Pobla de Benifassà), Vilafranca del Maestrat, Vilafamés, etc.
2.- EL NEOLÍTIC.- El Neolític peninsular, o època de la pedra polimentada, es va imposar cap al 5.000 a.C. de Crist amb l'arribada de pobles orientals (pel Mediterrani) i/o nordafricans (per l'Estret de Gibraltar): els historiadors no s'acaben de posar d'acord (aquesta és una característica de la revisió actual sobre els estudis de prehistòria, ja que en els darrers anys s'estan produint troballes que han capgirat l'opinió sobre algunes de les conclusions que, fins ara, es tenien per certes).
2.- EL NEOLÍTIC.- El Neolític peninsular, o època de la pedra polimentada, es va imposar cap al 5.000 a.C. de Crist amb l'arribada de pobles orientals (pel Mediterrani) i/o nordafricans (per l'Estret de Gibraltar): els historiadors no s'acaben de posar d'acord (aquesta és una característica de la revisió actual sobre els estudis de prehistòria, ja que en els darrers anys s'estan produint troballes que han capgirat l'opinió sobre algunes de les conclusions que, fins ara, es tenien per certes).
2.1 Idees generals.-
-Economia: Producció (agricultura, ramaderia), a més de la millora de tècniques anteriors.
-Organització social: Sedentarisme (aparició dels poblats).
-Població: Augment de població (migracions, millora del clima, etc.)
2.2 Sedentarització i aparició de poblats: la vida al poblat va permetre el desenvolupament tècnic de les eines de treball (destrals, aixades), dels mitjans per conservar aliments (ceràmica), dels sistemes de transport (roda), de les construccions col.lectives (menhir, dolmen, cromlech), de l'artesania (teixits)... però també la divisió del treball (apareixen els primers especialistes), el desenvolupament del comerç i les pràctiques religioses (enterraments).
2.3 El neolític a la Península Ibèrica: la cultura d'Almeria ("El Garcel") és la més representativa del neolític hispànic, així com la ceràmica cardial (petxina de cardium) que es troba al litoral mediterrani, com ara a la Cova de l'Or de Beniarrés (Alacant). A partir de l'Eneolític també trobem moltíssim jaciments a les comarques de Castelló.
3.L'ENEOLÍTIC.-
3.L'ENEOLÍTIC.-
3.1 Els primers metalls i les construccions megalítiques: aquest període també és conegut amb el nom de calcolític (Edat del cobre), ja que un grup d'emigrants introduïren les noves tècniques de la metal.lúrgia (2.500 a.C.) des dels pobles costaners mediterranis més avançats (civilitzacions urbanes que dominaven el treball del coure i de l'estany) establint-se al sud peninsular (Almeria, Cartagena, Huelva). Construïen petits poblats fortificats i van difondre les construccions arquitectòniques megalítiques, sobretot els sepulcres de corredor (evolució del dolmen): Menga (Antequera), La Pastora (Sevilla).
3.2 La cultura de los Millares: és el millor exemple de l'eneolític peninsular; es tracta d'un poblat situat aprop d'Almeria (2340 a.C.), format per una petita ciutat emmurallada (+-2000 hab.) i una necròpolis amb grans tombes megalítiques; vivien de la ramaderia i d'una agricultura prou desenvolupada.
3.3 La cultura del vas campaniforme: va desenvolupar-se paral.lela en el temps a l'anterior; molt extesa arreu d'Europa (d'origen centreuropeu?), així com a la península (de Carmona a Ciempozuelos), caracteritzada per la forma de les seues peces ceràmiques.
4.EL BRONZE. LA CULTURA CICLÒPIA I L'ARGAR.- Els pobles eneolítics més avançats importaren la nova tècnica de l'aleació del coure amb l'estany cap al 1.700 a.C. (Riotinto era un poble exportador de coure), probablement per la ruta del port de Cartagena (on arribava l'estany de Cornualla). Durant aquest període prehistòric hi havia dues cultures importants:
4.EL BRONZE. LA CULTURA CICLÒPIA I L'ARGAR.- Els pobles eneolítics més avançats importaren la nova tècnica de l'aleació del coure amb l'estany cap al 1.700 a.C. (Riotinto era un poble exportador de coure), probablement per la ruta del port de Cartagena (on arribava l'estany de Cornualla). Durant aquest període prehistòric hi havia dues cultures importants:
a) La ciclòpia de les illes Balears (grans pedres transportades pels gegants cíclops, segons la llegenda): les seues construccions característiques són els talaiots, les taules i les navetes.
b) L'Argar (Almeria, 1700-1100 a.C) és posiblement la primera cultura urbana d'Occident, desenvolupada al voltant de la mineria.
II.- L'ETAPA DE LES COLONITZACIONS HISTÒRIQUES: Les primeres notícies sobre la Península ens arriben mitjançant notícies escrites d'altres pobles històrics (grecs, romans). Aquesta època de transició, de la prehistòria a la història, s'anomena PROTOHISTÒRIA (és a dir, hi ha documents escrits, però aquests no han estat produïts pels pobles peninsulars).
5.ELS POBLES COLONITZADORS HISTÒRICS.- Durant el primer mil.lenni a.C. es produeixen tres fenòmens: ús del ferro, entrada de la península en els circuits comercials mediterranis i l'entrada a la història (protohistòria) de la mà de fenicis, grecs i cartaginesos.
5.1 La colonització fenícia: comercial, anterior al VIII a.C., amb colònies situades en punts estratègics de la ruta dels metalls (Gadir, Malaka, Sexi, Abdera, Ilici).
5.2 La colonització grega: comercial, s'establiren al llarg de la costa mediterrània a partir del segle VIII a.C.(Rhode, Emporion el 580 a.C., Hemeroscopeion, Alonis, Akra Leuke, Mainake) fins que el cartaginesos els obligaren, militarment, a retirar-se fins la zona nord-est.
5.3 La colonització cartaginesa: els successors dels fenicis continuaren la tasca comercial dels primers (s.VII) fundant importants colònies (Ebyssos, Cartago Nova), però les seues colònies, amb el temps, van esdevindre places fortes militars des d'on ocupar la Península (on trobaven mercenaris i plata) que només cedirien davant el poder de Roma (Guerres Púniques).
5.4 Influència dels pobles colonitzadors: els pobles hispànics van ser colonitzats des del punt de vista econòmic i només foren importants com a exportadors de primeres matèries (metalls, blat, oli, cavalls, esclaus, soldats, etc.). En canvi, els pobles colonitzadors històrics (fenicis, grecs i cartaginesos) introduïren a la península nous conreus (vinya, olivera), l'ús del ferro i tècniques mineres, l'aprofitament de les salines, indústria de salar el peix, el torn de terrissaire, formes mercantils i monetàries, nous conceptes urbanístics, tipus d'escriptura, peces artístiques i d'altres formes culturals.
6.ELS POBLES INDÍGENES:
6.1 Tartessos: la misteriosa cultura tartèssia es deuria estendre pel vall del Guadalquivir. Devia ser un regne (estructura monàrquica amb legislació: Gargoris, Habis) amb una base agro-pecuària important, sense oblidar el desenvolupament de la mineria (dominant Riotinto i Sierra Morena) i el comerç amb fenicis i grecs; potser que fos destruïda pels púnics a finals del segle VI a.C. Les úniques restes materials que tenim són l'extraordinari tresor d'El Carambolo (Sevilla), el d'Aliseda (Càceres) o el del cortijo de Ébora (Cadis) que alguns historiadors consideren joies fenícies importades de Xipre i de la Mediterrània oriental. Però també hi ha referències en la Bíblia (Tarsis?) i en els historiadors grecs (Heròdot) o romans.
6.1 Tartessos: la misteriosa cultura tartèssia es deuria estendre pel vall del Guadalquivir. Devia ser un regne (estructura monàrquica amb legislació: Gargoris, Habis) amb una base agro-pecuària important, sense oblidar el desenvolupament de la mineria (dominant Riotinto i Sierra Morena) i el comerç amb fenicis i grecs; potser que fos destruïda pels púnics a finals del segle VI a.C. Les úniques restes materials que tenim són l'extraordinari tresor d'El Carambolo (Sevilla), el d'Aliseda (Càceres) o el del cortijo de Ébora (Cadis) que alguns historiadors consideren joies fenícies importades de Xipre i de la Mediterrània oriental. Però també hi ha referències en la Bíblia (Tarsis?) i en els historiadors grecs (Heròdot) o romans.
6.2 Els ibers: estaven repartits per la costa mediterrània, des del migdia francès fins el Segura (indigets, laietans, ilergets, jacetans, ilercavons, edetans, contestans, etc.). Vivien en petits poblats, emmurallats, situats en turons i amb la necròpolis al costat, que constituïen el centre de l'activitat econòmica: agricultura de cereals, vinya, oliveres i ramaderia complementària; també és dedicaven al comerç de metalls a les zones costaneres meridionals (Cartagena). Els ibers habitaven la costa mediterrània des de feia molts segles, però el seu moment de més potència cal situar-lo entre els segles V i II a.C. (la presència romana, a partir del 218 anirà descomposant-lo i aculturant-lo a l'estil de Roma), quan, a partir d'influències d'altres pobles (gregues o fenícies), evolucionaran en les seus formes de vida i en el seu art: Dama d'Elx, Dama de Baza (pàg.30), Bitxa de Balazote, etc. Al ser pobles molt avançat tècnicament i cultural, seran també els primers en ser romanitzats.
6.3 Els celtes: són uns pobles d'origen indoeuropeu que van penetrar en dues onades (als segles IX i VI a.C.) pels Pirineus, introduint a la Península el ferro i l'enterrament per incineració (camps d'urnes). Els celtes s'establiren pel nord de Catalunya, valls de l'Ebre i del Duero i per la meseta, arribant fins l'Atlàntic i l'actual Portugal. Entre les mostres d'art més importants que ens han deixat, malgrat no ser tan exòtiques com les iberes, destaquen els Toros de Guisando (pàg.31).
6.4 Els celtibers o d'altres pobles pre-romans: tradicionalment, es considerava el tòpic d'una simple barreja de celtes i ibers, però açò és fonamentalment inexacte. En l'estat actual dels estudis històrics podem afirmar que els celtíbers són el resultat de la fusió d'alguns pobles indígenes de la Meseta amb els invasors indoeuropeus (procedents de Centreuropa); els seus elements dominants són d'origen celta o indoeuropeu. El servei d'aquests pobles com a mercenaris als pobles del sud i del sud-est facilitaren els intercanvis culturals. Les principals tribus celtiberes s'establiren en la zona centroriental de la Meseta (Numància, Bílbilis, Segóbriga que no té res a veure amb Sogorb, etc.) junt a pobles de cultura semblant, com ara els arévacs, bels, titis, lusons, pelendons, etc.
