1. Mesopotàmia, terra entre dos rius
1.1. Les primeres ciutats Estat .- A Sumer, vers el IV mil·lenni a.C., van sorgir les primeres ciutats Estat (Ur, Uruk, Lagaix i Eridu) la prosperitat agrícola i ramadera de les quals va permetre que una part de la població es dedicara a d’altres tasques, donant lloc al naixement dels comerciants i els artesans, mentre els sacerdots controlaven les collites i el comerç, imposaven els tributs i garantien l’ordre. El cap dels sacerdots va començar a ostentar el poder religiós i el poder polític de la ciutat.
1.2. Els primers imperis.- Entre el III i el I mil·lenni a.C., les terres de Mesopotàmia van ser dominades successivament per diversos pobles, que van crear grans imperis: Accad (III mil·lenni a.C.), Imperi Babilònic (vers el 1800 a.C.), Imperi Assiri (vers el 1300 a.C.) i Imperi Persa (segle VI a.C.).
1.3. L’origen de l’escriptura.- Va sorgir a les ciutats mesopotàmiques (3500 a.C.) quan els funcionaris i els sacerdots tenien necessitat de controlar la propietat de les terres, les collites, els impostos, etc., i van començar a fer anotacions per portar la comptabilitat. Els reis van utilitzar sistemes d’escriptura per escriure ordres, fixar lleis i redactar codis i també es van començar a escriure textos literaris i religiosos.
2.1. L’arquitectura.- El ziggurat i el palau van ser les dues grans construccions de les ciutats mesopotàmiques que es construïen amb tova (o rajoles de fang) i per a decorar-los es feien servir revestiments de ceràmica vidriada de colors brillants. La gran aportació mesopotàmica a l’arquitectura va ser l’arc i la volta, amb els quals van construir temples i palaus imponents.
2.2. L’escultura.- En escultura destaquen unes petites estatuetes d’orants i representacions reis (Gudea de Lagaix). Per a decorar els murs i les portes dels temples i dels palaus es feien servir relleus que representaven les figures de reis, animals monstruosos També i esteles on s’esculpien escenes de victòries militars i caceres.
3.1. El marc geogràfic.- La situació geogràfica d’Egipte presenta dos avantatges: el desert l’aïlla dels seus enemics i el Nil permet regar i fertilitzar les terres de conreu. Podem distingir dues grans regions: el Baix Egipte (Delta del Nil) i l’Alt Egipte (desert interior o terra àrida on només és possible la vida a les ribes regades pel riu Nil).
3.2. L’aprofitament de les aigües.- Des de començament de juny fins a setembre el riu inunda totes les terres de la riba; al setembre es comencen a retirar les aigües i queda un fang negre que fertilitza els camps. Per a poder desenvolupar l’agricultura es van haver de controlar les crescudes del riu, tot construint dics i canals per emmagatzemar l’aigua i distribuir-la per les terres del voltant que van augmentar la producció agrícola. El Nil es va convertir en la gran via de comunicació i entre les grans ciutats que van sorgir a les ribes, com ara Memfis o Tebes.
3.3. Els avanços tècnics.- Per dur a terme aquestes tasques, els egipcis van desenvolupar el càlcul i la geometria, i van establir un calendari de crescudes. També van crear sistemes de comptabilitat i tècniques constructives i hidràuliques. Als temples es feien les observacions astronòmiques i càlculs matemàtics: l’any va ser dividit en 365 dies i el dia en 24 períodes (més endavant anomenats hores).
4.1. El poder del faraó.- L’organització de l’Estat egipci era dominada per un rei, el faraó, que tenia un poder absolut: es basava en l’ordre, la justícia i la defensa contra els enemics. El seu poder es fonamentava en el control i la direcció de les obres de canalització i irrigació de les terres i la col·laboració de servidors fidels i eficaços per a governar un territori tan extens. Els governadors que controlaven nombrosos funcionaris i feien complir les ordres del faraó i l'exèrcit, del qual era cap suprem, eren els grans pilar del poder del faraó.
4.2. Els privilegiats.- Els alts funcionaris, els caps de l’exèrcit i els sacerdots constituïen la classe social més important de l’Antic Egipte, una veritable noblesa. Per a atendre els nombrosos temples hi havia una casta de sacerdots que dirigien els ritus religiosos, practicaven la ciència, dominaven l’escriptura i administraven les terres. Els escribes també gaudien d’una vida privilegiada ja que coneixien tots els secrets del càlcul i de la complexa escriptura egípcia.
4.3. El poble d’Egipte.- Els pagesos constituïen la majoria de la població; tot i que eren lliures, estaven lligats a la terra, que pertanyia al faraó, als nobles o als temples. També hi havia un nombre abundant de mercaders i d’artesans, que feien les seues activitats en petits tallers privats o en grans complexos que depenien del faraó, dels nobles o dels temples. Per davall de la resta de la població i en condicions pitjors hi havia els esclaus.
5.1. Els déus d’Egipte.- La religió egípcia era politeista, és a dir, adoraven molts déus. El déu més popular era Ra, déu del sol, al qual es va afegir Ammó, déu de Tebes. Fora del culte oficial, la gent també adorava divinitats familiars i locals ja que eren molt supersticiosos i es protegien de la influència dels mals esperits amb amulets. Els déus, segons ells, habitaven als temples i es reencarnaven en l’estàtua que hi havia al santuari, a la qual els sacerdots havien de retre culte i obsequiar amb ofrenes.
5.2. La vida d’ultratomba.- La religió egípcia prometia una vida després de la mort. Per als egipcis, els éssers humans estaven formats per un cos i una ànima (el ka) i quan el cos moria, el ka passava a la vida d’ultratomba si el cos havia quedat incorrupte: amb aquesta finalitat, la família embalsamava el difunt (momificació) que després de 40 dies es convertia en mòmia dissecada i s’havia de presentar davant del Tribunal d’Osiris, que jutjava la seua vida terrenal.
6.1. L’arquitectura egípcia.- L’art egipci es va caracteritzar perquè seguia unes regles fixes i inamobibles: l’arquitectura era arquitravada, sense arcs ni voltes, els edificis es feien de pedra i es decoraven profusament amb gravats, escultures i pintures. Les grans construccions (temples i tombes) tendien al monumentalisme.
6.2. Els temples.- Es van construir sobre un plànol semblant: avinguda d’esfinxs, obeliscs, pilons a l’entrada i recinte emmurallat, sala hipòstila i Santuari (al que només el faraó i els sacerdots tenien accés).
================================================
ANNEX: Per saber-ne més.-
1.- LES CULTURES DE L’ÀSIA ANTERIOR.-
Entre el 3500 i el 3000 es va produir una transformació fonamental en algunes zones del Pròxim Orient i de la Vall del Nil: les migracions des dels pobles menuts fins les ciutats grans i emmurallades. Els canvis que aquest fet ocasionà en la vida d’aquelles societats fou tan important que el fenòmen s’anomenà des d’aleshores “revolució urbana”. Quan una d’aquestes ciutats s’imposava per la força de les armes, exigint tributs o nomenant governadors, començava a gestar-se un imperi. Això és el que va ocórrer a Mesopotàmia i Egipte i el procès és general en d’altres zones geogràfiques del planeta, encara que no sempre és produeix al mateix temps (la Índia, Xina, Mèxic, Perú, etc.). Aquestes cultures, fruit dels primers grans imperis de la història, solien estendre’s al llarg de riques valls fluvials o en zones altes que podien permetre una fàcil defensa del territori.
1.1 LES CIUTATS.- No eren només grans nuclis de població, sino vertaders centres de poder, ciutats-estat amb característiques semblants i comunes: tenien un govern central, fort i organitzat al voltant d’un líder -rei, emperador o faraó-, construïren sumptuosos temples i palaus, amb grans diferències entre les propietats de rics i pobres, ja no eren tots agricultors, sino que, per una divisió del treball prou evolucionada, arribaven a l’especialització (sacerdots, artesans, soldats, etc.)... Tots aquests aspectes ens permeten deduir que hi havia una divisió de la població en classes econòmiques i socials. L’economia es basava en l’agricultura de regadiu que els aportava molt bones collites, una ramaderia basada en el pastoreig i un actiu comerç de cereals i d’altres productes de la terra, així com els objectes de metall. Les rutes terrestres conduïen els productes fins la mar Mediterrània, on enllaçaven amb les rutes marítimes dels fenicis i d’altres pobles del mar. El primer sistema de canvi fou la mesura de civada o els caps del ramat; després va anar generalitzant-se l’ús de la plata al pes fins que els fenicis inventaren les primers monedes per comerciar.
Entre el 3500 i el 3000 es va produir una transformació fonamental en algunes zones del Pròxim Orient i de la Vall del Nil: les migracions des dels pobles menuts fins les ciutats grans i emmurallades. Els canvis que aquest fet ocasionà en la vida d’aquelles societats fou tan important que el fenòmen s’anomenà des d’aleshores “revolució urbana”. Quan una d’aquestes ciutats s’imposava per la força de les armes, exigint tributs o nomenant governadors, començava a gestar-se un imperi. Això és el que va ocórrer a Mesopotàmia i Egipte i el procès és general en d’altres zones geogràfiques del planeta, encara que no sempre és produeix al mateix temps (la Índia, Xina, Mèxic, Perú, etc.). Aquestes cultures, fruit dels primers grans imperis de la història, solien estendre’s al llarg de riques valls fluvials o en zones altes que podien permetre una fàcil defensa del territori.
1.2 LA INVENCIÓ DE L’ESCRIPTURA.- Els sumeris foren els inventors de l’escriptura, cap al 3.500 a.C. A partir d’aleshores podem disposar de documents escrits per conéixer el passat. Els sacerdots utilitzaren per a la seua comptabilitat l’escriptura pictogràfica que consistía en dibuixar objectes o idees que es volien representar (ideogrames). Més tard s’utilitzaria una escriptura de signes abstractes gravats en teules de fang humit que després se secaven al sol; les incisions les feien amb un estilet en forma de cuny i, per això, s’anomenà escriptura cuneïforme. Els que aconseguien conéixer els signes escrits eren els escrives i formaven una minoria privilegiada ja que tenien al seu càrrec l’escriptura dels documents oficials. A mitjans del segle X a.C., els fenicis simplificaren molt l’escriptura la crear un total de només 27 signes amb els que representar tots els sons i un signe per a cada sò: és l’escriptura alfabètica, originària dels alfabets o abecedaris actuals.Un altre aspecte semblant a aquestes cultures urbanes (mesopotàmica i egípcia) era la seua idea del món, essencialment religiosa. Cada ciutat tenia el seus deus, més importants a mesura que augmentava el pes polític de la ciutat on era objecte de culte (Marduk de Babilònia; Isthar de Nínive, etc.). Però, junt a la religió oficial, els ciutadans tenien deus personals i la màgia, la bruixeria i l’endevinació (l’esoterisme, en definitiva) eren pràctiques comunes a totes les ciutats d’Orient.
2.- LA CULTURA EGÍPCIA DE LA VALL DEL NIL.-
La història d’Egipte s’estén des del 3100 a.C., quan es funda la primera dinastia de faraons, fins el 332 a.C. quan el seu territori es conquerit per Alexandre “El Gran”, rei de Macedònia. Per a la reconstrucció de la història d’Egipte s’utilitzen dues fonts bàsiques: les excavacions arqueològiques i l’escriptura jeroglífica. Aquesta no ha pogut utilitzar-se fins l’any 1822 en que l’arqueòleg francès Champollion va conseguir desxifrar-la partint de la pedra Rosetta. A partir d’aleshores, un grup d’historiadors -els egiptòlegs- s’han dedicat a investigar sobre el passat d’aquest poble: com vivien, com s’organitzaven, quines eren les seues creences, etc. Les primeres notícies sobre Egipte ens foren aportades per un historiador grec, Heródot (segle V a.C.), el qual afirmava que “Egipte és un do del Nil” i “L’egipci és el més religiós de tots els pobles”. Efectivament, gran part del que coneixem del seu passat, respon a les dues observacions de l’historiador grec.
2.1 L’ECONOMIA.- La vida dels egipcis està marcada totalment pel riu Nil. L’economia, l’organització social, la religió o l’art ens donen a entendre la importància del Nil que fertilitza la rica vall d’Egipte amb les seues crescudes. Als dos costats del riu s’estén un erm desert i, per això, la població s’assentà, des de temps immemorials, al vall del Nil. Anualment, una ampla franja de terra pròxima al riu era innundada per les aigües i fertilitzada pel llim del riu, cosa que assegurava constantment unes bones collites. La segona font de riquesa dels egipcis era el comerç: exportaven cereals, vins i manufactures als seus veïns d’Orient i, mitjançant la mar Mediterrània, les naus fenícies transportaven els productes egipcis als països riberencs. A canvi, rebien or, teixits, esclaus, etc.
2.2 LA MONARQUIA.- La crescuda del riu, que innundava impetuosament la vall, també originava calamarsades: era necessari controlar les aigües, construir preses, canals, drenar les terres innundades. La realització d’aquestes tasques exigia grans costos materials i molta mà d’obra. Aquestes circumstàncies afavoriren el naixement a la vall del Nil d’un poder fort i centralitzat per organitzar l’execució de les obres. Sorgeix, per tant, la figura del faraó com l’amo absolut de les terres i dels homes, acompanyat dels sacerdots i dels funcionaris que esdevingueren la classe privilegiada del país. A la base de l’estratificació social es trobaven els treballadors del camp i els esclaus, molt nombrosos i sense cap dret. L’exèrcit no va tindre un paper destacat, tal vegada perquè els egipcis se sentien protegits pel desert que els envoltava i no temien la invasió de cap enemic exterior. El primer fet important de la història dels egipcis fou la unificació de la vall (Alt Egipte) amb el delta (Baix Egipte) que es va produir cap a finals del 3000 a.C. amb el rei Menes, que fou el fundador de la primera dinastia de faraons (de les 30 en què està subdividida la història de l’Egipte antic). L’esplendor dels faraons va acabar amb els successors de Ramsés II (1301-1235 a.C.) de la dinastia XIX. Des d’aleshores, Egipte fou invadit per pobles d’Orient: assiris, perses i, finalment, per Alexandre “El Gran” que es va fer reconéixer com a faraó. Anys després, els romans faran d’Egipte una província de l’Imperi.
3.- L’ART DE LES GRANS CULTURES AGRÀRIES
