1. LA REPRESSIÓ FRANQUISTA. INTRODUCCIÓ
Franco va començar l’assalt al poder amb un aixecament militar, però ho va aconseguir a sang i foc, no solament durant la guerra civil pel fracàs del cop militar, sinó durant tota la dictadura. El règim franquista (1936-1975) va crear una àmplia xarxa repressiva que tenia com a objectiu eliminar físicament i ideològica a l’enemic republicà i aterrir al conjunt de la població. Per això, la repressió va abraçar tots els camps possibles i fou un instrument de dominació, humiliació i de consens forçat. La repressió fou consubstancial al règim franquista i va convertir Espanya en una immensa presó.
De tota manera, encara que totes les guerres civils solen ser les més cruentes i incivils, perquè sempre hi ha criminals a tots dos bàndols, la repressió republicana a la rereguarda contra les dretes en general -i els catòlics i religiosos en concret- va començar a l’estiu del 1936 quan el poder va passar de les autoritats legítimes als que tenien un arma entre les seues mans, perquè l’esclat revolucionari com a resposta a l’alçament franquista va fragmentar el poder dels republicans en xicotetes unitats que sempre s’imposaven per la força, tant des dels grups de milicians, com dels comitès, des dels sindicats i, fins i tot, dels propis partits polítics englobats en el Front Popular. Però aquesta violència inicial contra les dretes va cessar a finals del 1936, a partir de la centralització del poder local.
En canvi, una vegada acabats els enfrontaments militars dins del terme de Vila-real durant el juny de 1938, amb l’arribada dels revoltats, anomenats nacionals, la repressió franquista des de la rereguarda va seguir sent freda, sistemàtica i planificada des del poder amb l’objectiu, no ja de guanyar la guerra, sinó d’eliminar els vençuts, és a dir, els adversaris polítics que podien posar obstacles amb la voluntat dels vencedors de perpetuar-se en el poder, ja des del nacional-sindicalisme per la influència dels falangistes o des del nacional-catolicisme dels requetès a l’hora de crear un Movimiento Nacional que, finalment, dirigirien els tecnòcrates de l’Opus Dei.
2. EL FRONT DE GUERRA. LLUITA I OCUPACIÓ DE VILA-REAL
Sobre les quatre de la vesprada del dimarts 14 de juny de 1938, van arribar a Vila-real tres unitats de la IV de Navarra i marroquins a cavall de la 55 Divisió, els quals havien rebut l’orde d’acostar-se al riu Millars per l’interior i apoderar-se dels ponts. Vingueren des de Borriol, per la via medieval de la Cova del Colom o Camí Reial, travessant les carreteres de l’Alcora i Ribesalbes fins arribar al pont de Santa Quitèria, que no es trobava tan assetjat com el de la carretera nacional. Insòlitament, no trobaren oposició, ni a les dues espitlleres del Molí del Terraet, que formaven part de la projectada línia Millars, traçat defensiu republicà de rereguarda que havia de suposar un segon obstacle darrere de la línia compresa entre Orpesa i Corbalán.
Entrada de la IV de Navarra a Borriol, 13 de juny de 1938 (BDH)
Algunes persones que romanien al nucli urbà eixiren[1] a rebre a aquells que consideraven alliberadors i, per a celebrar el fet, improvisaren un toc de campanes, que va ser breu, perquè els instruments estaven ressecs després de quasi dos anys sense voltejar-los i es movien amb moltes dificultats. Fou l’últim vol del conjunt de campanes. Alhora, els franquistes establiren defenses en diversos indrets de la ciutat per la proximitat dels republicans. Després d’aquella estranya operació militar, arribà la nit, que va ser molt tranquil·la, a diferència del que va ocórrer els dies següents.
L’endemà, dimecres 15 de juny, el coronel Leopoldo Menéndez López, cap de l’Exèrcit de Maniobra, ordenà a les tropes de refresc de la Brigada CCIII una forta ofensiva[2] sobre Vila-real, amb la intenció de recuperar la ciutat, amb el recolzament de carros blindats i de l’artilleria ubicada als camins de la partida de Pinella. Les intenses escomeses republicanes van fer retrocedir els franquistes, tot i haver rebut tropes de reforç provinents de Castelló de la 83 Divisió i del 2nTabor de Regulars de Ceuta. Així, els republicans arribaren a l’Hospital, creuaren el pont del Barranquet (actualment desaparegut), travessaren el carrer Major Sant Jaume i traslladaren el front de batalla al raval de Sant Pasqual.
Durant quatre dies, els combats dins de la localitat resultaren esgarrifosos. De fet, al Molí La Vila i el seu voltant, les escaramusses entre els soldats marroquins, els requetès navarresos i les tropes republicanes acabaren, després d’exhaurir les municions, atacant-se amb les baionetes i amb punyals. Així mateix, es va lluitar dins de les dependències de l’Hospital i es va produir un intens enfrontament pel control de l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Vila-real.
Interior del casino republicà després dels combats (BDH)
D’altra banda, el mateix dimecres 15 de juny baixaven pel Camí Vell de Castelló a Onda soldats de les Brigades XXXVIII i LXXXIII de la 41 Divisió i de la Brigada CLXXXIX de la 68 Divisió de l’Exèrcit de Maniobra. Els franquistes, observant que podien cercar la ciutat, els van atacar, replicant els republicans i iniciant-se unes dures envestides en el sector conegut aleshores com el Calvari (entre el carrer del Cordó, el convent dels Carmelites i el camp d’El Madrigal, que aleshores no estava tancat), que durant tres dies van convertir aquella zona en un altre front bèl·lic molt actiu per l’incessant canoneig, sobretot durant les hores nocturnes.
Trinxeres republicanes dins dels horts de tarongers (HCE)
Així mateix, una part de les tropes de l’Exèrcit Popular que van evacuar Castelló de la Plana la nit del 14 de juny, es replegaven pel marge dret del riu Millars, en el sector comprés entre la via del ferrocarril i la vora del mar. En aquesta àrea de la partida Les Solades i el terme de Borriana, els combats també resultaren intensos, perquè les ofensives de la 83 Divisió del Cos d’ Exèrcit de Galicia, dirigida pel general Pablo Martín Alonso, topaven amb la dificultat de combatre en un terreny d’horts de tarongers que dificultaven la visibilitat dels moviments. A més, de la resistència republicana que aprofitava les nombroses sèquies i reguers per a convertir-les en trinxeres o per posar armes automàtiques amb què detenir els atacs enemics.
A més, els franquistes s’adonaren de les possibilitats que oferia la torre campanar com a lloc privilegiat d’atac i com a talaia, permetent el domini d’una part important de La Plana, per això el 15 de juny instal·laren una pesada metralladora a la part de dalt, el Simolet, amb la qual podien escometre objectius mòbils i estàtics, a banda de vigilar els moviments de l’avantguarda republicana pel sector est, des del riu Millars fins la carretera de Borriana, i també de la rereguarda, perquè estaven fortificant-se en el marge dret del Riu Sec.
La plaça de la Vila i el campanar (BDH)
Els republicans, davant la situació d’inferioritat i el perjudici que els anava a ocasionar el prominent punt de foc i d’observació, reaccionaren demanat reforços, que arribaren el dijous 16 de juny en forma de tren blindat, provinent de València, que s’acostava fins a la revolta de la via fèrria, al costat del Molí Roqueta, des d’on disposava d’un angle de tir apropiat, i efectuava un constant canoneig contra la torre, arribant a llançar un centenar de projectils. Tot i que l’arma automàtica del Simolet replicava cada vegada que el comboi retrocedia o carregava les peces, uns obusos, disparats per l’artilleria franquista des de l’interior de la ciutat, esclataren molt a prop del tren blindat que va mamprendre la retirada, davant la possibilitat que la via quedés tallada i els ocupants del cuirassat foren capturats.
A banda de la pèrdua del conjunt de campanes, excepte els dos tiples, les xicotetes, per ser a la part de darrere, les conseqüències van ser la desaparició de dos dels pilars de l’estança de les campanes (que formen els vanos de les campanes) i un tercer en estat molt precari, quedant molt poc per a la destrucció completa del tercer cos del campanar. A més, els enderrocs caigueren sobre cases i carrers adjacents causant desperfectes i algunes persones recolliren fragments del bronze de les campanes per guardar-los com a relíquia).
Malgrat tot, el diumenge 19 de juny van retornar a la ciutat els primers grups de persones que s’havien resguardat a les alqueries de la partida de Carinyena, encara que fins dos dies després no cessaren les hostilitats al terme municipal. Els testimonis presencials van parlar d’un desolador aspecte: runes i enderrocs, nombrosos cadàvers estesos pels carrers i pels improvisats atrinxeraments, a més de cavalls i muls de transports morts, alguns rebentats i desbudellats, sobre els que voletejaven eixams de mosques. Les conseqüències d’aquella setmana van ser més de set-cents soldats dels dos bàndols morts als carrers de la ciutat, que van ser soterrats, alguns en avançat estat de descomposició, a una improvisada fossa comuna al cementeri. A banda, dels més de setanta vila-realencs que van ser víctimes dels combats pels carrers, de les privacions ocasionades i, fins i tot, dels primers casos de repressió franquista.
Imatge de l'actual carrer Pere III el dia 18 de juny de 1938 (BDH).
El front traspassà el Riu Sec i la línia de combat s’estabilitzà entre Nules, Almenara, la Vall d’Uixó i Viver, mantenint-se així fins els darrers moments de la guerra. Tot i la deplorable situació de la ciutat, el dimecres 22 de juny es constituïa la comissió gestora que havia de regir l’ajuntament, amb Pascual Renau Moreno com alcalde, fins prou temps després del període bèl·lic i on hi havia majoria de carlins.
Pascual Renau Moreno (AFFA).
De forma immediata, es va posar en marxa la maquinaria repressiva contra els vençuts i sospitosos de simpatitzar amb la República.
2- LA REPRESSIÓ FRANQUISTA
El procediment sumaríssim 532-C-38 del Jutjat Militar núm. 3 de Castelló de la Plana va encausar dotze veïns[3] de Vila-real, huit van ser condemnats a mort en sentència dictada pel consell de guerra celebrat a la ciutat al juliol de 1938 i afusellats a la localitat pocs dies després (no van ser les primeres víctimes del franquisme a la ciutat),[4] a Castelló, l’11 de juliol de 1938). Els altres quatre encausats van ser condemnats a diferents penes de presó. Aquestes huit víctimes de la repressió franquista afusellades formen part del total de 49 executats veïns de la població, que juntament amb altres casos de morts a la presó i episodis de repressió extrajudicial eleven a 65 les víctimes mortals de la repressió franquista a la localitat. D’altra banda, si afegim els 26 morts, víctimes de la repressió a les Alqueries, que aleshores formava part del municipi de Vila-real, s’arriba a la xifra de 91 persones víctimes de la repressió.
Procediment sumaríssim 532-C-38 (AGHD)
Aquesta repressió franquista, que ja es va iniciar només començada la Guerra Civil en les zones controlades per l’exèrcit revoltat, va ser fruit d’una planificació sistemàtica amb una violència freda i calculada. Durant la Guerra, per als colpistes, la violència i mort van ser la base de la construcció del nou poder, una necessitat política per a mantenir i consolidar el nou projecte dictatorial i contrarevolucionari que pretenia impedir la reorganització futura de l’oponent polític. Es va actuar, des del primer moment, amb la convicció que com més dura i cruel fora la repressió i com més gent hi estigués sotmesa, més fàcil seria aconseguir els seus objectius: destruir la República i les idees «dissolvents» que representava –des del republicanisme burgès, el laïcisme i l’autonomisme fins al socialisme i l’anarquisme que pretenia l’abolició de l’Estat–, així com les bases socials del sindicalisme i dels partits d’esquerra.
L’exèrcit és el màxim responsable d’aquesta repressió quan declara l’estat de guerra, sotmet la justícia ordinària a la militar i controla l’ordre públic i a tots els grups paramilitars que exercien[5] la violència. Calia eliminar una part de la població que havia propiciat la victòria de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936 i deixar l’altra part tan aterrida, propiciant una involució antidemocràtica, perquè no fora possible una tornada a la situació d’abans de la revolta. Pocs dies després del colp d’Estat, el 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Militar ja va promulgar l’estat de guerra en tot el territori, el qual establia la preeminència de la justícia militar sobre la legalitat republicana. Aquest ban de guerra establia excepcionals mesures de control, censura, limitació de l'exercici de drets i llibertats garantits en la Constitució de 1931 i la utilització de “la jurisdicció de guerra” amb caràcter preferent per a tota mena de delictes –no sols els de caràcter militar– i a més pel procediment sumaríssim, que reunia les condicions de rapidesa i la més absoluta indefensió[6] dels processats.
Els franquistes a Morella al març de 1938 (BDH)
A la província de Castelló, el front de guerra va arribar a finals de març de 1938 a la comarca dels Ports, ràpidament les tropes franquistes van arribar al mar Mediterrani per Vinaròs el 15 d’abril de 1938 i malgrat l’acarnissada resistència republicana, poc a poc i de nord a sud, gran part de les comarques castellonenques van caure en mans de l’exèrcit revoltat: la ciutat de Castelló i Vila-real, el 14 de juny. Finalment, el front es va estabilitzar a la serra d’Espadà –la línia XYZ– fins al Mediterrani i va romandre estable fins al final de la guerra.
El territori de la província de Castelló va viure una repressió ja en una fase més desenvolupada per la mateixa evolució del conflicte bèl·lic. Una repressió anomenada «legal», conseqüència de l’aplicació de la justícia dels vencedors –execucions després d’uns consells de guerra i procediments sumaríssims sense la més mínima garantia legal per als processats quant a la defensa dels seus drets. Distinta de l’anomenat «terror caliente», característic dels primers mesos de la guerra en les zones ocupades pels rebels, amb detencions, tortures i casos d’execucions extrajudicials en algunes poblacions. Aquesta repressió amb absència de processos legals també es donarà al nostre territori en diferents episodis, però no serà la majoritària. Per exemple documentem quatre casos d’aquest tipus de repressió a Vila-real, dos dels quals es van produir a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, entre els dies 14 i 17 de juny de 1938. i que van ocasionar l’assassinat[7] de José Pla Pitarch i de Maria Segura Fonfría.
Franco al port de Vinaròs, 31 de maig de 1938 (BDH)
La fugida d’una part de la població de les comarques de Castelló davant l’arribada de les tropes franquistes, per a evitar la repressió que posava en perill la pròpia integritat física i la de les seues famílies, així com la repressió sobre una altra gran part que s’hi va quedar, van ser una constant en tots els pobles i ciutats després de l’entrada de l’exèrcit revoltat, també a Vila-real. Aquesta ocupació militar de gran part de les comarques castellonenques va suposar la militarització de diferents poblacions i la declaració de la llei marcial, de manera que la reestructuració dels diversos poders locals va anar de la mà dels militars. La principal autoritat en matèria d’ordre públic, fins a la finalització de la guerra i en els mesos posteriors, era l’Exèrcit i eren els militars els qui van nomenar les primeres comissions gestores.
El primer pas de la nova maquinària policial i judicial consistia en la denúncia, que podia procedir de qualsevol persona. El denunciant no havia de provar les seues acusacions; per això, molt sovint la denúncia es va convertir en una venjança per motius de caire personal.
Les paraules de Franco «nada tiene que temer quien no tenga las manos manchadas de sangre», amb les quals va voler tranquil·litzar la població atemorida, van ser una gran fal·làcia i van provocar la captura, empresonament i afusellament de milers de persones quan, acabada la guerra, van tornar a les seues poblacions d’origen. També van caure en el parany aquelles que no van evacuar les poblacions ocupades ni es van amagar i van confiar que no els passaria res, com és el cas d’aquests represaliats que ens ocupa. Les autoritats van establir des del primer dia de l’ocupació de les localitats centres de recepció de denúncies en els quals es formaren llargues cues de ciutadans que buscaven venjança o volien evitar que la repressió[8] es tornés sobre ells mateixos. En gran part, aquestes denúncies eren realitzades per persones «d’ordre», eufemisme emprat al món rural per a referir-se als cacics de l’antic sistema alfonsí.
Només tres dies després de l’ocupació de Castelló per les tropes franquistes, el general en cap del Cos de l’Exèrcit de Galícia ja signava un ban en el qual anunciava la constitució a Castelló i la província dels consells de guerra i jutjats militars, procediments judicials que l’Auditoria de Guerra ja estava celebrant a Morella i Benicarló per als detinguts en les zones de la província ocupades[9] en un primer moment. En aquest context, trobem aquest primer procediment militar sumaríssim que s’inicia a Vila-real, impulsat per un jutge instructor del Jutjat Militar ubicat al raval de Sant Pasqual, el qual obrirà diligències per ordre de l’Auditoria de l’Exèrcit d’Ocupació sobre aquestes dotze persones que ja havien estat detingudes a conseqüència de les denúncies de veïns del poble o per indagacions de les forces de seguretat.
Les noves autoritats dels municipis, ajuntaments i caps de Falange van realitzar immediatament informes dirigits a la justícia militar sobre les responsabilitats dels seus veïns durant la República i la Guerra Civil, incloent a membres de comitès, consells municipals, ajuntaments, partits polítics i sindicats, i els “huidos” davant l’entrada de l’exèrcit franquista a les localitats. A Vila-real, com en tantes altres poblacions, s’inicien les detencions només caure la localitat en mas dels revoltats i el detinguts eren traslladats al dipòsit o a la presó municipal, a centres de detenció com la caserna de la Guàrdia Civil o la seu de la Falange, on havien de suportar vexacions, insults i agressions. El temps d’estada era indeterminat i era habitual l’obtenció de declaracions per mitjà de maltractaments i tortures.
Tal i com s’ha citat abans la violència repressiva franquista implicava l’aplicació sistemàtica dels consells de guerra. Els judicis sumaríssims s’emmarquen en l’anomenat «terror legal» –execucions conseqüència de la corresponent sentència judicial– que a partir de la primavera de 1937 va substituir, a poc a poc, el «terror caliente» –assassinats i execucions indiscriminats– dels primers mesos de la guerra. La jurisdicció militar va tenir una funció fonamental en la repressió, executant amb tota precisió i fredor una política d’extermini dels republicans i dels demòcrates i combinant l’eliminació física, mitjançant les execucions de les penes de mort, l’empresonament massiu i la discriminació dels vençuts en tots els àmbits. No era necessari que un inculpat fora acusat de fets violents per a acabar sent executat; la mera militància política o el fet d’exercir càrrecs de representació pública eren suficients per ser a acusat de rebel·lió i acabar sent afusellat.
Una de les escasses imatges d’un consell de guerra,
apareguda a la revista Semana a l’abril de 1940 (BNE)
Aquests judicis no tenien cap garantia[10] legal, però el nou règim va voler revestir la brutal repressió franquista d’una imatge de justícia i legalitat que, fins aquell moment, no tenia.[11] Franco subscriu en novembre de 1936 el Decret núm. 55 pel qual es crea l’Auditoria de Guerra del l’Exèrcit, per a articular tota la tasca repressiva a les zones ocupades amb la creació de consells de guerra per la depuració de responsabilitats.[12] Aquests procediments prescindien d’actuacions no essencials que pogueren demorar la celebració del consell de guerra en el menor termini de temps possible. Igualment es va disposar que el compliment de la sentència dictada pel consell de guerra s’executaria sense dilació després de l’aprovació de l’autoritat pertinent. La ciutat de Castelló, com a delegació de l’Auditoria de Guerra, va acollir en una major proporció aquests judicis sumaríssims, però també se celebraran en altres localitats importants de la província com Vinaròs, Benicarló, Morella, Borriana, Sogorb i Vila-real.
En el cas del procediment militar sumaríssim d’aquests dotze vila-realencs, la vista es va celebrar el 22 de juliol a Vila-real i les execucions dels condemnats a mort pocs dies després, el 10 d’agost. El següent procediment sumaríssim a veïns vila-realencs va tornar a ser col·lectiu, però en aquest cas, malgrat que les detencions també van començar a produir-se a finals de juny i primers dies de juliol de 1938, les diligències del Jutjat Militar de Vila-real acaben el 3 d’agost i el consell de guerra ja es celebrà a Castelló el 13 de setembre i, poc més d’un mes després, les dues execucions conseqüència d’aquest procediment militar ja es realitzen[13] a la capital de la província.
4- EL PROCEDIMENT SUMARÍSSIM 532-C-38
De forma immediata a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, es va posar en marxa la maquinaria repressiva franquista: al raval de Sant Pasqual número 4 es va ubicar l’Auditoria de Guerra, molts veïns van presentar les primeres denúncies al quarter de la Guàrdia Civil i, a més, les noves autoritats municipals van citar a declarar els familiars de les víctimes de la repressió republicana, feina de la qual es va encarregar la poetessa Angelina Abad, que ajudava a recollir les declaracions dels afectats. D’aquesta manera, van començar les primeres detencions, algunes d’elles mentre es combatia als carrers de la ciutat. Els arrestats eren reclosos al calabós municipal, al del quarter de la Guàrdia Civil i a l’Església de la Sang, que les autoritats militars[14] van habilitar com a presó local. Molt probablement, la seua elecció es va deure a que l’edifici es trobaria en bon estat, ja que el temple va ser assaltat el dia 13 d’agost de 1936, però les imatges, vestimentes i efectes van ser cremats a la placeta existent davant l’entrada. Després va quedar clausurat i només va ser obert per a depositar alguns béns confiscats.
D’aquesta manera, entre finals de juny i els primers dies de juliol, encara en un context militar i amb l’angoixa de moltes persones que no van voler evacuar la ciutat perquè consideraven que no tenien delictes de sang, es van donar per tancades les diligències per tal de celebrar el primer consell de guerra, el procediment sumaríssim 532-C-38 contra:
− Antonio García Mata, Tena de malnom, llaurador de 48 anys, casat i afiliat a la UGT. Va ser detingut el dia 18 de juny i estava acusat d’haver sigut milicià armat. L’opinió pública el considerava responsable de tots els fets delictius ocorreguts.
− Rosa Ana Rovira Aragonés, mestressa de casa de 45 anys, parella d’Antonio García Mata i afiliada a la UGT. Detinguda el 23 de juny, va treballar de miliciana un dia. Fou titllada de borratxa i prostituta, qualificació habitual amb les dones republicanes.
− José Bernat Gasulla, llaurador, espardenyer i escombraire municipal, de 53 anys, casat, afiliat al PSOE i a la UGT. Va ser engarjolat el 23 de juny i acusat de regirar els cadàvers d’algunes víctimes dels republicans. .
− José Villarreal Pesudo, Ferrús de malnom, llaurador de 44 anys, solter, afiliat a Izquierda Republicana i la CNT. Detingut el 24 de juny per haver sigut milicià armat. Tot i la insistència dels familiars, no abandonà Vila-real, adduint que no havia matat ningú i que participà en detencions perquè complia ordres del Comité Antifeixista.
− Pascual Miró Olaria, Tono de malnom, llaurador de 44 anys, casat i afiliat a la UGT. Detingut el 17 de juny, una setmana després passava a disposició del comandant militar. Se li imputava haver sigut ordenança del Comité de confiscacions, tot i la declaració al seu favor del jutge municipal Bautista Vilanova Rochera.
− José Rubert Cantavella, llaurador de 58 anys, casat i afiliat a la UGT. Detingut el 25 de juny per haver sigut milicià armat durant un període breu i, després, a causa de l’edat, guarda rural de les terres confiscades.
− José Pitarch Clausell, Garronet de malnom, obrer de vila de 30 anys, casat, va estar afiliat a la Dreta Regional Valenciana i en començar la guerra, a la UGT. Detingut el 25 de juny, va treballar de milicià armat durant tres setmanes i, posteriorment, va obtenir la incapacitat total per al servei militar per malaltia.
− Félix Notari Llop, llaurador i espardenyer de 35 anys, casat i afiliat a ña UGT. Detingut el 28 de juny per haver sigut milicià armat durant un breu temps, després va anar de voluntari al front de Terol amb la Columna Torres-Benedito durant tres mesos, fins que va tornar per malaltia.
− Bautista Vidal, maquinista de 44 anys, casat i afiliat a la CNT. Va ser engarjolat l’1 de juliol, perquè se l’acusava d’haver participat en la detenció d’una persona i va estar incomunicat a la presó local per una suposada amenaça a l’home que el denuncià.
− José Maria Juan Broch, obrer de vila de 45 anys, casat, membre del PSOE i de la UGT, Tot i que la mateixa Guàrdia Civil reconeixia que no havia trobat inculpacions greus contra ell, fou detingut l’1 de juliol, per haver exercit càrrecs públics: membre de la comissió gestora de l’ajuntament de Vila-real des de febrer de 1936, alcalde entre els mesos de febrer i maig de 1937 i, després, vicepresident del Consell Municipal.
José María Juan Broch (AHPC)
− José Carda Moner, llaurador de 41 anys, casat, cunyat d’Antonio Garcia Mata i afiliat al PSOE i a la UGT. Fou detingut l’1 de juliol per l’acusació d’haver sigut milicià armat.
− Joaquín Rubert Cantavella, Chichori de malnom, jornaler de 52 anys, casat, afiliat al Partit Radical i a la UGT. Fou detingut l’11 de juliol per haver exercit de milicià armat i de guarda rural de les finques confiscades.
El dia 16 de juliol, l’instructor donava per tancades les diligències i elevava a l’Auditoria el processament dels dotze encausats, demanant la pena de mort per a tots, excepte per a José Pitarch Clausell, per al qual es sol·licitava trenta anys de reclusió major.
Així doncs, a correcuita, el divendres 22 de juliol, un mes després de constituir-se la nova comissió gestora de l’Ajuntament, en un nucli urbà que encara presentava les ferides del conflicte i amb els combats armats visibles des del terme municipal, va arribar el judici, que va tenir lloc al saló d’actes de la casa consistorial, que va ser cedit per la corporació, presumiblement, per l’exemplaritat que es volia transmetre i pel palmari afany de revenja existent, ja que no se’n va realitzar cap altre més a la ciutat. Així mateix, les autoritats militars i locals van convidar els familiars de les víctimes dels republicans, esperant, tal volta, que reberen un desagreujament i una satisfacció personal.
Antic ajuntament de Vila-real (AMVr)
El consell de guerra, presidit pel comandant Santos Fernández Uriel va ser una aparatosa pantomima, sense cap tipus de garanties processals, perquè es van considerar com a provats tots els fets que s’exposaven en la instrucció, tot i que la majoria de les proves que incriminaven els acusats se sustentaven en rumors. A més, nombrosos informes estaven replets de contradiccions i molts altres documents no eren més que qualificacions morals. El procediment es va dur a terme sense la compareixença de testimonis i la nul·la disposició de l’advocat de la defensa, que no havia vist els processats fins aquell dia. Les intervencions del tribunal van incidir en el presumpte delicte dels inculpats i en les seues trajectòries polítiques i obreristes. L’al·legat del fiscal tenia un to exaltat i ple de retòrica falangista, mentre el defensor es va limitar a demanar clemència o la pena immediatament inferior. En finalitzar la vista, els acusats solament van poder manifestar la falsedat de les acusacions, ja que la indefensió era pràcticament absoluta.
Després de la suposada deliberació, el consell va dictar sentència sense poder ser objecte d’apel·lació, es va llegir la condemna als dotze encausats, la qual els punia per adhesió a la rebel·lió militar (colpidorament, per aquells que s’havien rebel·lat) i condemnava[15] a mort a nou d’ells (Antonio García Mata, José Bernat Gasulla, José Villarreal Pesudo, Pascual Miró Olaria, Bautista Vidal, José Maria Juan Broch, José Carda Moner i els germans José i Joaquín Rubert Cantavella) i a trenta anys de reclusió major o reclusió perpètua als altres tres (Rosa Ana Rovira Aragonés, José Pitarch Clausell i Félix Notari Llop). La sentència va ser transmesa a l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació. L’últim graó en el cas de les sentències de mort era l’«enterado del Jefe del Estado». Una vegada realitzat aquest tràmit, s’enviava l’ordre de compliment de la sentència al Govern Militar corresponent, que nomenava un jutge per a la notificació i la seua execució. Uns dies després, a José Bernat Gasulla se li va commutar la pena de mort per la de reclusió perpètua.
Al dia següent, els dotze processats ingressaren a la Presó Provincial de Castelló i quedaren a disposició de l’auditor de guerra, fins a l’execució de la sentència. Rosa Ana Rovira Aragonés va passar 4 anys i 9 mesos en algunes de les pitjors presons franquistes, José Pitarch Clausell va estar empresonat 4 anys i 6 mesos, Félix Notari Llop estigué tancat 5 anys i 15 dies i José Bernat Gasulla acabà passant 4 anys i 9 mesos reclòs.
Al capdavall, a primeres hores del dimecres 10 d’agost de 1938, els altres huit condemnats (Antonio García Mata, José Villarreal Pesudo, Pascual Miró Olaria, José Rubert Cantavella, Bautista Vidal, José Maria Juan Broch, José Carda Moner i Joaquín Rubert Cantavella) van ser traslladats al cementeri de Vila-real u afusellats. Aquell mateix dia, el metge forense de la Presó Provincial, Maximiano Alloza Vidal, certificava la mort dels huit com a conseqüència de xoc traumàtic i hemorràgia aguda per afusellament. Tot seguit, les restes mortals de tots ells van ser soterrades en una improvisada fossa comuna que es va obrir al cementeri civil, que aleshores s’ubicava a la zona esquerra de l’entrada de l’actual recinte.
Antonio Garcia Mata (AGHD)
Poc més d’un any després, ben acabada ja la guerra, va ocórrer un fet que s’ha d’entendre’s com a precedent simptomàtic, ja que Ismael Centelles Salvador va morir de malaltia a la presó de l’Església de la Sang el dia 21 de setembre de 1939 i els seus parents van decidir soterrar-lo al cementeri catòlic. No obstant, dos dies després, durant la sessió[16] de la comissió gestora de l’Ajuntament es va llegir un escrit de protesta dels familiars de víctimes dels republicans, els quals s’oposaven a que aquest home, que havia sigut destacat assessor de la CNT, estigués soterrat junt als immolats per Déu i per Espanya. La comissió gestora acordà que el seu cadàver fou traslladat a un altre lloc del cementeri i que, a partir d’aquell moment, tots aquells que moriren a la presó de la ciutat foren soterrats al cementeri catòlic si havien rebut auxilis espirituals i en cas contrari, al cementeri civil.
Sis anys després dels afusellaments del mes d’agost de 1938, alguns dels familiars de les víctimes, encapçalats per Josefina Juan Broch, germana de l’exalcalde José Maria, i altres com Domingueta Villarreal Pesudo, van aconseguir que l’interventor municipal, Eduardo Sanz Crespo, els donés autorització per a exhumar les seues restes mortals, ja que s’anava a construir una nova vorera al lloc del cementeri civil on es trobava la fossa comuna. D’aquesta manera, el dia 6 de juliol de 1944 el conserge i els operaris del cementeri van procedir[17] al desenterrament i van fer el trasllat a una nova sepultura del cementeri catòlic, on van romandre fins l’any 1973, quan es va realitzar un segon desplaçament de les restes al nínxol on romanen en l’actualitat.
Nínxol actual (JLPO)
Uns dies després, el 19 de juliol, durant la reunió[18] de la corporació municipal el regidor encarregat del cementeri, José Cabedo Girona, relatava els fets a la resta de membres i denunciava que l’exhumació s’havia fet sense que l’alcalde, José Pascual Balaguer Avellana, i ell tingueren coneixement. A més, exposava que el conserge li comunicà que l’interventor li va dir que podien treure els cossos i traslladar-los a un altre lloc. Per al·lusions, prengué la paraula l’interventor municipal i assenyalà que el conserge, de part del regidor Cabedo, li va preguntar qui eren els familiars dels soterrats, responent-li que només coneixia a la viuda de l’exalcalde José Maria Juan i encarregant-li que els donés tot tipus de facilitats per al trasllat, però que abonaren els drets corresponents i que, a més, informés el regidor del dia de l’exhumació. El senyor Cabedo replicà que fou l’interventor qui ordenà el desenterrament i el trasllat, contestant l’interventor que es feia responsable de tot. Per indicació d’un altre regidor, el senyor Gil, l’interventor abandonava la sessió i, per unanimitat, es va acordar obrir un expedient per tal d’aclarir el que havia passat i les persones implicades, designant com a instructor al regidor Rius. També s’acordà que una comissió formada per l’alcalde i els edils Vicente Monfort Avellana i Pascual Gil Mezquita es traslladaria a Castelló i informaria el governador civil amb l’objecte d’eludir la responsabilitat de la corporació pel desenterrament, per estar prohibit en estiu i per haver-se fet sense tràmit.
Pascual Balaguer Avellana (AMVr)
Unes setmanes després, el 23 d’agost, el regidor Luis Rius Arrufat presentava en la sessió municipal[19] una moció on resumia els fets de la següent manera: «que el interventor del ayuntamiento de Villarreal contraviniendo lo dispuesto por las leyes y reglamentos dio autorización para que unos familiares de individuos fusilados por su actuación durante el dominio rojo, fueran exhumados y trasladados a otro sitio del cementerio. Que dicha orden la recibió el conserje y este, procedió sin tener en cuenta que no era el interventor quién, para dar la autorización, y no dio cuenta al ayuntamiento de haberlo realizado». A més, com que s’apreciava la comissió d’un delicte i el seu enjudiciament i sanció s’escapava de l’àmbit municipal, es proposava presentar denúncia al jutge d’instrucció del partit, per tal d’esclarir el fet i sancionar els culpables, perquè segons l’article 344 del codi penal vigent: «el que practicase o hubiese hecho pràctica una inhumacion contraviniendo por las leyes o reglamentos respecto al tiempo, sitio y demàs formalidades prescritas para las inhumaciones, incurrirá en las penas de arresto mayor y multa de 250 a 2500 pesetas, articulo 350. El que exhumase o trasladase los restos humanos con infracción de los reglamentos y demàs disposicions de Sanidad, incurrirá en la multa de 250 a 2500 pesetas». D’aquesta manera, la corporació va acordar denunciar al jutge els fets.
Malgrat la intenció de portar l’assumpte al jutjat, durant la tardor la comissió gestora va recopilar l’informe[20] del secretari municipal, Amado Tena, i la valoració[21] de l’advocat assessor de l’Ajuntament, per saber si el trasllat de les despulles mortals podien constituir o no matèria delictiva. Totes dues coincidien en que els fets ressenyats no constituïen delicte, sino una simple falta administrativa.
No existeix cap prova documental, o no s’ha conservat, referida a una possible mesura disciplinària contra l’interventor municipal. Ben al contrari, amb certesa es pot assegurar que no hi va haver cap tipus de sanció, ja que si hagués estat suspès de feina i sou, s’hauria d’haver substituït i hagués aparegut a les actes de les sessions de la corporació. Tot i això, resulta factible pensar en un evident enfrontament entre l’alcalde, els regidors i l’interventor, el qual havia guanyat la plaça per oposició al 1916 i, en els anys posteriors, va deixar d’anar a les sessions sense justificar mai la seua absència. Només resulta constatable la seua presència en les reunions dels mesos de desembre, quan s’exposaven els pressupostos per a l’any següent, ja que tenia la competència econòmica del consistori.
4 A TALL DE CONCLUSIÓ
L’objectiu dels vencedors de romandre en el poder en base a l’eliminació del rival o enemic polític es va plasmar en la injusta justícia franquista a base de consells de guerra sumaríssims que, en realitat, no buscaven l’objectivitat per arribar a conèixer la veritat dels fets jutjats, sinó més bé la condemna de l’acusat d’uns fets concrets, no sempre demostrables, però també de la pertinença a l’altre bàndol, és a dir, al de l’auxilio a la rebelión quan, en realitat, la guerra civil va començar per la rebel·lió dels seguidors de Mola, Sanjurjo i, finalment, Franco, és a dir, el bàndol vencedor que va voler acabar amb una República amb els seus defectes, però democràticament implantada a partir de la Constitució de 1931.
De tota manera, més que pensar en un pla metòdic d’extermini, sí que podem trobar certa intencionalitat de restringir la presència de persones contràries al nou règim implantat amb la guerra civil, bé amb condemnes a mort que de vegades pagaven justos per pecadors, degut als sospitosos mecanismes judicials aplicats, però també amb la confecció de llistats de persones de Vila-real desafectes i perilloses a les que calia vigilar. De fet, amb motiu de la visita de Franco a Vila-real, el 14 de juny de 1958, als supervivents del llistat de sospitosos se’ls va prohibir eixir de casa durant tota la jornada tot recordant-los que seguien sota vigilància.
La substitució dels tribunals civils pels militars i la pantomima de molts dels judicis se pot comprovar llegint les actes que se conserven als arxius, però també el menyspreu cap als encausats per part de les autoritats municipals quan llegim a les actes municipals expressions com ara los restos de los cadaveres de unos cuantos que fueron ejecutados por sus actividades marxistas, la qual cosa demostra que, en realitat, no els molestava el trasllat d’unes restes mortals, sinó qui eren els traslladats.
La prova que la repressió franquista va durar tants anys com el mateix franquisme és que Franco va seguir firmant penes de mort, fins i tot, uns dies abans del seu decés.
5-RECURSOS
Fons documentals
⸺ Archivo General e Histórico de Defensa
− Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 264-38
− Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 532-C-38
− Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 713-C-38
⸺ Archivo Histórico Nacional
− Fondo Causa General: lligall 1398, expedient 5; lligall 1398, expedient 8; lligall 1403, expedient 23; lligall 1404, expedient 24
⸺ Arxiu Municipal de Vila-real
− Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament (1938-1948)
− Llibre de defuncions
⸺ Cementeri Municipal de Vila-real
− Llibre de defuncions
Bibliografia
ÁGUILA TORRES, Juan José del. «La Jurisdicción de Guerra del Franquismo». todoslosnombres.org, 2022.
CASANOVA, Julián; GIL ANDRÉS, Carlos. Breve historia de España en el siglo XX. Barcelona: Ariel, 2017.
CASANOVA, Julián: Franco. Editorial Crítica. Barcelona, 2025
DOÑATE SEBASTIÁ, José Maria. «Primavera caliente (II). Recuerdos de la guerra civil. Cadafal, butlletí informatiu de festes. Vila-real, maig 1990.
FONT PITARCH, Domingo J. i PITARCH FONT, Antoni. «La repressió franquista: el cas de José Villarreal Pesudo». Font, publicació d’investigació i estudis vila-realencs, número 16. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2014.
⸺ La Guerra civil a Vila-real (1936-1939). Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2016.
GABARDA I CEBELLÁN, Vicent. Els afusellaments al País Valencià (1938-1956).València: Publicacions de la Universitat de València, 2007.
⸺ El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956). València: Publicacions de la Universitat de València, 2021.
JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos. «La destrucción del orden republicano (apuntes jurídicos)». Hispania Nova, Revista de Historia Contemporánea, núm. 7, 2007.
MEZQUITA BROCH, Pascual. Temps difícils. Vila-real, 1931-1950. Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2014.
PORCAR ORIHUELA, Juan Luis. Un país en gris i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2025.
⸺ «Nínxol d’afusellats del cementeri municipal, Vila-real II». Mapa de fosses de la Guerra Civil i el franquisme de la província de Castelló. Castelló de la Plana: GRMHC-ArqueoAntro-GRMHV, 2017.
SALVADOR GASPAR, Manuel. «Operaciones militares en la província de Castellón». Aula Militar Bermúdez de Castro, 2008.
Fons fotogràfics
AFFA: Arxiu de Fernando Ferrer Andreu
AGHD: Archivo General e Histórico de Defensa
AHPC: Arxiu Històric Provincial de Castelló
AMVr: Arxiu Municipal de Vila-real
BDH: Biblioteca Digital Hispánica
BNE: Biblioteca Nacional de España
HCE: Historia de la Cruzada Española
JLPO: Col·lecció de Juan Luis Porcar Orihuela
Notes.-
[1] FONT PITARCH, Domingo J. i PITARCH FONT, Antoni. La Guerra civil a Vila-real (1936-1939). Vila-real: Ajuntament de Vila-real, 2016.
[2] SALVADOR GASPAR, Manuel. «Operaciones militares en la província de Castellón». Aula Militar Bermúdez de Castro, 2008.
[3] «Tercera Región Militar. Plaza de Castellón de la Plana. Juzgado Militar nº3. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 532-C-38». Archivo General e Histórico Militar.
[4] Ja que hi dos casos d’assassinats a conseqüència d’episodis de repressió extrajudicial a l’entrada de les tropes nacionals al nucli urbà i un executat, Salvador Folch Aguilella. «Tercera Región Militar. Plaza de Castellón de la Plana. Juzgado Militar nº3. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 264-38». Archivo General e Histórico Militar.
[5] CASANOVA, Julián; GIL ANDRÉS, Carlos. Breve historia de España en el siglo XX. Barcelona: Ariel, 2017.
[6] ÁGUILA TORRES, Juan José del. «La Jurisdicción de Guerra del Franquismo». todoslosnombres.org, 2022.
[7] PORCAR ORIHUELA, Juan Luis. Un país en gris i negre. Memòria histórica i repressió franquista a Castelló. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2025.
[8] GABARDA i CEBELLÁN, Vicent. Els afusellaments al País Valencià (1938-1956).València: Publicacions de la Universitat de València, 2007.
[9] PORCAR ORIHUELA, Juan Luis. (2025).
[10] Van ser òrgans il·legítims i executors d’una revenja ideològica i política contra ciutadans als quals se’ls considerava enemics, no mereixen la qualificació de tribunals de justícia per estar constituïts per militars que mancaven de qualsevol atribut d’independència propi d’un jutge, la instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, les diligències es practicaven amb l’auxili exclusiu de les forces de seguretat, les comissaries d’investigació i vigilància, i altres cossos policials i militars. A més, la instrucció solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades per part dels inculpats. Resultaven innegables la parcialitat i la bel·ligerància dels informes de les autoritats que es poden trobar en els consells de guerra sumaríssims.
[11] JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos. «La destrucción del orden republicano (apuntes jurídicos)». Hispania Nova, Revista de Historia Contemporánea, número 7, 2007.
[12] GABARDA I CEBELLÁN, Vicent. ((2007).
[13] «Tercera Región Militar. Plaza de Castellón de la Plana. Juzgado Militar nº3. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 713-C-38». Archivo General e Histórico.
[14] No es conserva cap constància documental d’aquesta decisió, encara que tots els indicis apunten en aquesta direcció. De fet, la Comissió gestora de l’Ajuntament, a primers d’agost de 1938, va assumir les despeses de la reparació del temple i de l’arreglament dels excusats per tal d’adequar-la com a presó provisional.
[15] «Tercera Región Militar. Plaza de Castellón de la Plana. Juzgado Militar nº3. Procedimiento sumarísimo de urgencia nº 532-C-38». Archivo General e Histórico Militar.
[16] «Sesión ordinaria en 2ª convocatoria del día 23 de septiembre de 1939», Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament de 1939, Arxiu Municipal de Vila-real.
[17] PORCAR ORIHUELA, Juan Luis. «Nínxol d’afusellats del cementeri municipal, Vila-real II». Mapa de fosses de la Guerra Civil i el franquisme de la província de Castelló. Castelló de la Plana: GRMHC-ArqueoAntro-GRMHV, 2017.
[18] «Sesión del día 19 de julio de 1944», Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament de 1944, Arxiu Municipal de Vila-real.
[19] «Sesión del día 23 de agosto de 1944», Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament de 1944, Arxiu Municipal de Vila-real.
[20] «Sesión del día 25 de octubre de 1944», Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament de 1944, Arxiu Municipal de Vila-real.
[21] «Sesión del día 3 de novembre de 1944», Llibre d’actes de les sessions de l’Ajuntament de 1944, Arxiu Municipal de Vila-real.
ANTONI PITARCH FONT,
DOMINGO J. FONT PITARCH,
JUAN LUIS PORCAR ORIHUELA.-