Les Alqueries té el seu origen en les alqueries musulmanes de Bellaguarda, Bonastre i Bonretorn. Amb l’arribada del rei En Jaume al Regne de València aquelles alqueries musulmanes varen passar a integrar una part del nou terme municipal de Vila-real des de la seua fundació el 20 de febrer de 1274.
El nom en castellà de la localitat (Alquerías del Niño Perdido) ve de la imatge de la Mare de Déu del Niño Perdido que els monjos de Caudiel, localitat de l’Alt Palència, varen deixar a l’oratori de Bon Retorn el 1683, un lloc de pregària que va anar forjar durant segles la identitat unificada d’esta població, davant l’abandonament de les successives corporacions municipals, ja que exercia de punt d’unió dels habitants dels diversos masos o alqueries de la zona.
Tot i l’origen antic del nucli poblacional, anterior a la fundació de Vila-real, Les Alqueries va romandre dins el nostre terme municipal fins el 25 de junt de 1985 quan un decret de la Generalitat Valenciana va crear el nou municipi després d’una lluita llarga per la segregació que els alqueriencs havien començat l’any 1929 i que el Tribunal Suprem va reconéixer per primera vegada el 1984, sent Miguel Montes Miró (CDS) el seu primer alcalde des del 30 de juny de 1987.
Orígens
Els orígens de la població es corresponen amb tres antigues alqueries musulmanes: Bonretorn, Bellaguarda i Bonastre. El vocable alqueria deriva de l'àrab “Al-garya”, que significa “poblat xicotet”; d'açò es dedueix que, al principi, les alqueries correspondrien a tres poblats separats entre si i de xicotetes dimensions, sent l'activitat econòmica principal l'agricultura i la ramaderia.
En 1233 es produeix un canvi radical, ja que el rei Jaume I decideix posar en pràctica el seu pla de conquistar les terres musulmanes valencianes; per açò, va assetjar durant uns mesos, amb la col·laboració de les Ordres Militars del Temple i Hospital, de la noblesa català-aragonesa i dels municipis del seu regne, la principal vila del nord valencià: Borriana. Amb la caiguda d'aquesta, al juliol del mateix any, els castells i viles de la zona que depenien econòmicament de Borriana per al subministrament d'aliments es van rendir a les tropes del rei català-aragonès. Tot seguit, Jaume I va iniciar la repoblació de les principals viles de la zona amb gent vinguda de Catalunya i Aragó; a més, va segregar una part del terme de Borriana per a fundar Vila-real en 1274, a la qual va agregar les tres alqueries musulmanes de Bonretorn, Bellaguarda i Bonastre.
Els frares de Caudiel
Una data important dins de la història de les Alqueries és l’any 1619, data en la qual un senyor de Begís, anomenat Pedro Miralles, fa lliurament d’una alqueria amb la seua corresponent porció del sòl per al cultiu a uns frares agustins de Caudiel, amb l'objectiu de posar en producció aquestes terres. En 1683 aquests frares decideixen instal·lar un llenç de La nostra Senyora del Xiquet Perdut, patrona del seu municipi d'origen, en la capella de l’alqueria. Els veïns, atrets per la imatge de La nostra Senyora, acudeixen als actes litúrgics celebrats en la capella, donant inici a la devoció actual que els veïns senten cap a la seua patrona La nostra Senyora del Xiquet Perdut.
Desamortització: L’església vella del Replà
L’alqueria que regentaven els frares agustins, per la desamortització de Mendizábal (1835), va passar a les mans d’un senyor de València, Anastasio Márquez, que va cedir uns terrenys adossats en la alqueria perquè la gent del lloc construís una església, pel fet que, per l’augment de la població, l’antiga capella dels frares havia quedat insuficient per a albergar tots els feligresos que desitjaven venerar a la seua patrona. Així, en 1854 acaben les obres de construcció de l’església, sufragada amb les aportacions dels veïns. Aquest antic temple, que va estar en funcionament fins a la Guerra Civil, és conegut com a l’Església Vella del Replà. El seu altar estava presidit per una imatge de La nostra Senyora del Xiquet Perdut que, al costat del llenç que presidia l’antiga capella de la alqueria, va desaparèixer durant la cruenta Guerra Civil. És per açò que la imatge que actualment es pot observar en l’altar major de l’Església Nova, construïda als anys 50 del segle XX, sota la direcció de Mossén Joan Miralles i amb l’esforç de tots els veïns alqueriencs, és totalment diferent de l’anterior i va ser donada per María Gràcia Molés i el seu marit Manuel en 1896.
Als documents de l’Arxiu Municipal de Vila-real apareixen les primeres anotacions sobre la segregació de Les Alqueries al 1927, però les primeres cartes desfavorables de l’Ajuntament de Vila-real són del 3 de gener de 1929, ja que se conserva l’esborrany d’una carta mecanografiada dirigida al Governador civil de Castelló, amb una correcció a llapis de l’emissor, és a dir, el propi alcalde de Vila-real on es queixa d’una campanya dedicada a demanar la segregació i atribuir-se competències de policia i vigilància, per la qual cosa es decideix destituir els “alcaldes de barri”. Potser l’expedient no se va iniciar fins el 1930, però els rumors i les evidències de gestions en eixe sentit podrien haver mobilitzat a l’alcaldia en previsió, però després va vindre la guerra civil i tot es va paralitzar.
La postguerra per als habitants de les Alqueries va ser especialment dura perquè, ja que a la falta d’aliments provocada per la guerra civil i el posterior racionament, cal sumar la gelada de 1946. Dins d’aquest marc negatiu cal enquadrar l’arribada a la localitat de Mossén Joan Miralles que amb l’ajuda de tots els veïns i veïnes va aconseguir fer ressorgir el poble i, al 1948, se va tornar a formular un segon expedient de segregació que va ser ignorat. Un dels requisits per aconseguir la segregació era l’acord favorable de l’ajuntament de Vila-real que sempre se va mostrar en desacord. Amb açò, la resolució de la governació de Castelló va ser negativa. L’últim document és del dimarts 12 de maig de 1953, en què s’envia l’expedient al Ministeri de Governació i, com no es conserva la resposta del ministeri, no hi dubte del sentit negatiu de la seua decisió.
Mentrestant, el dimecres 25 de juny de 1952, la Diòcesi de Tortosa havia creat la Parròquia de Les Alqueries, és a dir, els segregacionistes guanyaven una batalla més encara que seguien perdent la guerra.
La mort de Franco i l’inici de la transició democràtica torna a posar en marxa el moviment segregacionista i, així, al novembre de 1977 es funda l’Associació de Veïns Virgen del Niño Perdido i, sota el lema Volem ser poble!, naix la Coordinadora de la Segregació encarregada dels tràmits legals per a la independència de Les Alqueries. Segons ells, l’expedient de segregació era el document que demostrava per què Les Alqueries mereixia ser poble. L’Ajuntament de Vila-real, presidir per Baptista Carceller Ferrer des de 1979 diu que no (amb només 3 vots favorables, és a dir, els dels tres regidors alqueriencs: 2 d’UCD i 1 del PSOE) i el 30 d’octubre de 1981, malgrat l’informe favorable del Consell d’Estat al mes de març, el govern central diu que no a la segregació.
Aleshores s’intensifica al carrer l’acció directa amb pintades, pancartes i manifestacions: una nit va aparèixer una pintada al pont que creua la carretera general N-340 amb el missatge JUSTÍCIA PER A LES ALQUERIES que es va fer viral abans d’existir les xarxes socials: ara tothom començava a saber que els alqueriencs volien la segregació sí o sí!
De tota manera, el vila-realenc que va partir més directament la tensió que es va viure aquells dies va ser el senyor alcalde, Baptista Carceller, en un acte amb les festeres de Les Alqueries on va haver de fugir, després d’un intent d’agressió, amb un cotxe que quasi li’l tomben. Així, el 8 de maig de 1983 la gent de Les Alqueries va decidir no votar a les Eleccions Municipals, produint-se una abstenció del 87%.
De tota manera, el 18 de setembre de 1983 s’estrena l’Himne oficial de Les Alqueries i l’última festera alquerienca de les festes de Vila-real de 1984, Elisa Molés, serà la primera Reina de les Festes de Les Alqueries al 1985, ja que l’única via legal que li quedava a Les Alqueries era la Judicial i, per fi, l’Expedient de Segregació que es porta al Tribunal Suprem és reconegut al Palau de la Generalitat pel govern autonòmic valencià, presidit pel mot honorable En Joan Lerma, el 25 de juny de 1985: Ja som poble!, exclamaran totes i tots els alqueriencs…
Segregació
La data més important dins de la història de les Alqueries és la del seu naixement el dia 25 de juny de 1985, en la qual la localitat va aconseguir la tan anhelada i perseguida segregació de Vila-real.
Dins d’aquest llarg camí que va començar en la dècada dels anys 20, cal fer esment a l’important paper jugat per la Coordinadora de la Segregació, formada per un representant de cadascuna de les entitats culturals del poble, que al costat de l’esforç de tots els veïns i veïnes van aconseguir que la Sentència del Tribunal Suprem fora favorable.
Amb la independència a la butxaca, en 1987 s’adquireix el Xalet de Safont, edifici d’arquitectura modernista i neoclàssica amb ornaments en la seua façana principal que al·ludeixen a la importància de la taronja dins de la societat alquerienca. Aquest edifici, situat al centre del poble, alberga les dependències de l’Ajuntament enfront del monòlit que commemora la independència del municipi respecte de Vila-real, des de fa 40 anys.
Ha plogut molt de d’aleshores, sobre tot aquest darrer any, i les relacions entre els dos municipis són ara ben cordials, però, pot ser, encara haurem d’esperar un poc perquè un dels dos ajuntaments moga fitxa i s’inicie un procés d’agermanament com cal, entre Les Alqueries i Vila-real, de la mateixa manera que el tenim entre Vila-real i Borriana o -i això ja és una opinió pròpia- com l’hauríem d’iniciar amb el municipi socarrat de Xàtiva.
Entre pares i fills sempre convé, a més del respecte, adoptar uns mínims acords de convivència quan arriba l’emancipació, perquè tots tenim el dret a créixer en llibertat.
ANTONI PITARCH FONT.-
