1.- EL NOU ORDRE INTERNACIONAL
L'enfonsament de l'URSS i de les democràcies populars, durant la darrera dècada del segle XX, va posar fi no solament a la guerra freda, sinó a tota una època caracteritzada per la bipolarització i per l'enfrontament entre les dues superpotències: la Unió Soviètica i els Estats Units. Aleshores es va començar a perfilar un nou ordre internacional en el qual els Estats Units han assumit el paper de superpotència única i d'àrbitre dels destins del món, des d'on es va estendre la democràcia i el capitalisme pertot arreu, però també on va sorgir l'actual crisi econòmica global per l'expansió dels actius tòxics (hipoteces subprime) de vàries companyies financeres. Si al començament de la dècada de 1960 es podia considerar que hi havia al món 53 estats amb règims democràtics, als inicis del nou mil·lenni la democràcia havia arribat a 90, és a dir, on viuen el 50% dels habitants del món, però encara són molts els pobles que viuen en democràcies fràgils, com ara la mateixa Rússia, o sotmesos a règims dictatorials.
Però, l'atemptat terrorista de l'11 de setembre de 2001 i les seues conseqüències immediates va introduir nous elements de tensió com ara les guerres d'Irak i Afganistan o els mega-atemptats de Madrid (2004, que li va costar perdre les eleccions a Mariano Rajoy per la mala gestió informativa del govern Aznar) i Londres (2005, on ràpidament tothom va tenir clar l'autoria de l'atemptat), produint-se un nou tipus de violència internacional, la del fonamentalisme islàmic. Amb el canvi de mil·lenni, el conflicte balcànic ha comportat la desintegració de Iugoslàvia amb la guerra de Bòsnia i les independències de Montenegro i de Kosovo (malgrat la no acceptació per part de Sèrbia, Rússia que manté el conflicte amb l'autonomia de Txetxènia i Espanya, tal vegada, perquè mai ha acabat de tancar el procés autonòmic satisfactòriament). També la desintegració de l'URSS implicava unes noves fronteres per a Rússia, provocant-se certs enfrontaments al Caucas com l'esmentat de Txetxènia o el de Geòrgia amb les minories d'Ossètia. També l'Àfrica continua en conflicte, malgrat l'escàs interès dels mitjans de comunicació, amb el cas del Sàhara que continua esperant la declaració d'independència per part de l'ONU i els conflictes de la zona subsahariana, una de les més pobres del món, degut als continus enfrontaments ètnics, la degradació política i econòmica, la pobresa extrema que comporta problemes sanitaris com l'expansió de la sida, etc.
2.- ELS SISTEMES POLÍTICS DEMOCRÀTICS
2.1.- Constitucionalisme i parlamentarisme.- Els sistemes democràtics descansen damunt de tres pilars bàsics: el respecte i la salvaguarda dels drets humans, la sobirania popular i el parlamentarisme. L'autoritat suprema de l'Estat (cap d'estat) en els règims democràtics és exercida per un sobirà hereditari (monarquia) o per un president electe (república) que assumeixen, només, la representació com a Caps d'Estat. En els règims republicans són elegits, normalment, pel Parlament, malgrat els Estats Units i França que es regeixen per un model presidencialista, és a dir, on el poder executiu és a mans d'un president elegit directament per sufragi universal i que és, alhora, cap d'estat i president de govern (Obama i Hollande, per exemple). El poder legislatiu és a mans del Parlament que pot ser unicameral (Congrés dels Diputats que controla la política del govern per mitjà de la votació anual del pressupost) o bicameral (amb un Senat que exerceix la representació dels diferents territoris).
2.3.- El pluralisme polític.- L'existència de diferents partits polítics és un tret característic de la democràcia parlamentària ja que els partits tenen un paper fonamental com a portaveus de l'opinió pública i són els encarregats de convertir les aspiracions del poble en decissions polítiques concretes, a nivell legislatiu i de consolidació d'infraestructures públiques. Entre les gran famílies ideològiques tradicionals, originades en l'evolució de les ideologies del segle XIX, podem trobar els nacionalistes (defensors de les tradicions i l'economia de proximitat des de l'interclassisme o convergència nacional) que, a la vegada, poden ser conservadors (partidaris de reduir la intervenció de l'Estat), democratacristians (de caràcter confessional i amb una major sensibilitat pels temes de justícia social), socialdemòcrates (atorguen a l'Estat un paper important com a redistribuïdor de la riquesa a partir de polítiques fiscals progressives), ecologistes (on prima la preocupació per la sostenibilitat i la defensa del medi ambient), comunistes (extrema esquerra), feixistes (extrema dreta), populistes, antisistema, etc. Els sistemes europeus es basen en el multipartidisme, amb tres o quatre partits forts. Quan cap partit no ha aconseguit la majoria absoluta, solen fer-se pactes o coalicions governamentals on els partits frontissa esdevenen decissius. La democràcia americana, així com la britànica, es configuren en la pràctica com un sistema bipartidista (entre republicans i demòcrates, conservadors i laboristes) al que s'aproxima l'espanyola pel gran pes del PP i el PSOE (afavorits per la Llei d'Hondt que beneficia els partits majoritaris).
-El model de districte unipersonal és el dels Estats Units, per exemple, on obté l'únic escó de la circumscripció el candidat més votat, cosa que afavoreix el bipartidisme.
-L'escrutini proporcional permet que els partits minoritaris tinguen representació en el Parlament però, per poder garantir la formació de majories parlamentàries, s'introdueixen modificacions (com ara la Llei d'Hondt a Espanya) que beneficien els majoritaris. A Itàlia, Alemanya i Espanya s'usen sistemes mixtos.
-Els sistemes polítics republicans que elegeixen President, presenten models variats: a França és elegit directament pels electors, als Estats Units elegeixen compromisaris de cada estat (sufragi indirecte) que són els que, finalment, trien el President. A més, els nordamericans celebren, dins de cada partit, eleccions primàries per a designar el seu candidat aspirant a la Presidència, cosa que comporta major democràcia interna que als estats on el candidat és triat a dit pel president anterior o pels barons del partit. En altres països, com ara Itàlia i Alemanya, el president de la República (de la mateixa manera que els presidents espanyols) és triat pel conjunt de diputats (com els alcaldes espanyols que són triats pels regidors electes).
3,- DICTADURES I DRETS HUMANS
3.1.- Els règims autoritaris.- Un règim autoritari o dictadura és un sistema polític en el que no existeixen institucions representatives, és a dir, elegides democràticament pels ciutadans, ni tampoc una Constitució que garantesca els drets del poble sobirà. Malgrat les característiques comunes a totes les dictadures, relatives a la total manca de llibertats, també hi trobem algunes diferències:-En primer lloc, trobem aquells règims on el joc democràtic esdevé una ficció mantinguda per unes eleccions falsejades, mentre l'oposició es combatuda amb mètodes totalitaris com ara la manca de transparència, de llibertat d'expressió, repressió d'uns serveis d'ordre públic al servei del partit en el poder, etc. Aquesta situació es dona, sobre tot, en alguns estats llatinoamericans, asiàtics i d'altres de l'antic bloc soviètic de l'Europa de l'Est.
-En segon lloc, hi ha sistemes polítics basats en un partit únic, com passa a un bon nombre de països del Pròxim Orient i d'Àfrica o als estats que romanen en el comunisme i, fins i tot, signen tractats de cooperació econòmica amb estats democràtics capitalistes. Els moviments armats esdevenen, en aquests casos, l'única eixida d'una oposició que no disposa de recursos democràtics ja que, en contraposició, l'Estat legitima la violència institucional com a únic mitjà per a mantenir l'ordre social.
ACTIVITAT.- Pinta els principals estats del món segons el règim polític actual (clica sobre el mapa per veure'l a tamany real):