1.1. L’espai físic.- La civilització grega va nàixer a les costes de la península Balcànica i a les costes i a les illes del mar Egeu. Aquest medi físic va donar lloc a una agricultura de tipus mediterrani: oliveres, vinyes i blat. La seua gran façana marítima permet la pesca i el comerç per tota la costa mediterrània.
1.2. Una mateixa civilització.- Els grecs tenien una cultura que els agermanava: parlaven una mateixa llengua i feien servir un alfabet comú per escriure-la. També practicaven una mateixa religió i adoraven els mateixos déus, per això tenien molts lligams en comú que els feien sentir-se membres d’una mateixa civilització: l’Hèl·lade.
1.3. Els primers grecs.- Els grecs són el resultat d’una mescla de pobles que es van instal·lar a Grècia i a les costes de l’Àsia Menor: cap al 2000 a.C., els aqueus (o micènics), que venien del nord, van arribar a les terres gregues, després, cap al 1200 a.C., va venir un poble nou, els doris, que es van assentar a Grècia i es van convertir en el nou grup dominant. Pressionats pels doris, molts aqueus es van desplaçar cap a les costes de l’Àsia Menor i hi van fundar diverses ciutats.
2.1. La polis: una ciutat Estat.- El món grec s’organitzava en petites ciutats-estat independents, anomenades polis. Cada polis tenia les seues lleis, la seua moneda, el seu exèrcit i el seu govern (Política deriva de polis + ètica = ciutat, norma de la). La ciutat tenia dues parts ben diferenciades: a) la part baixa on hi havia els habitatges, les tendes i els edificis públics, situats al voltant d’una gran plaça (àgora) i b) la part alta (o acròpolis) on hi havia els edificis religiosos principals i servia de refugi a la població en cas de perill.
L’àgora (il·lustració)
2.2. Les polis aristocràtiques.- A les primeres polis hi havia un govern oligàrquic, format per un nombre reduït d’aristòcrates, grans propietaris agrícoles. Els altres ciutadans podien reunir-se en assemblea, però les seues opinions només eren escoltades. Durant el segle VI a.C., en algunes polis es van produir revoltes socials greus contra el poder dels aristòcrates.
2.3. L’evolució cap a la democràcia.- Les demandes de més participació política van donar lloc a reformes socials i polítiques a favor del poble. A la ciutat d’Atenes aquestes reformes van tenir molta importància. Durant el segle VI a.C., reformadors com Soló o Clístenes van anul·lar l’esclavitud per deutes i van introduir el dret de tots els ciutadans a participar en el govern de la ciutat. Aquestes reformes van culminar amb la instauració d’una nova forma de govern coneguda com a democràcia (demos=poble, kratos=poder, poder del poble), en la qual el poder era exercit pels ciutadans.
3.1. Les causes de les colonitzacions.- Entre els segles VIII i VI a.C., nombrosos habitants de les ciutats de Grècia van emigrar a diversos llocs de les costes mediterrànies i del mar Negre. Les condicions de pobresa en què vivien van obligar molts agricultors a abandonar les ciutats d’origen i a instal·lar-se definitivament en altres llocs, on van fundar colònies. Els governs de les polis gregues van promoure i van organitzar aquestes migracions perquè eren molt avantatjoses per a les ciutats.
3.2. L’expansió grega.- Navegant amb embarcacions lleugeres, els grecs van recórrer les costes a la recerca de llocs adequats per a establir-s’hi, dels quals pogueren extraure productes i on també pogueren comerciar amb els indígenes. Les noves polis (colònies), tot i que eren independents de la ciutat d’origen (metròpoli), hi mantenien lligams comercials i culturals estrets. Al Mediterrani, les zones més importants d’assentament van ser el sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), Massàlia (Marsella) i Empòrion (Empúries).
3.3. Els grecs a la Península Ibèrica.- Al segle VII a.C. els grecs també van fundar moltes colònies a la Península Ibèrica, com ara Rhode (Roses), Empòrion (Empúries), Hemeroskopeion (Dénia), Alonis (entre Dénia i Alacant), Akra Leuke (Alacant), Mainake (Vélez), etc. Els grecs van establir un comerç pròsper amb els pobles indígenes de la zona (tartessis, ibers). Els contactes amb els grecs van comportar grans avanços per als pobles peninsulars: difusió de nous conreus, coneixement de tècniques noves, introducció de l’ús de la moneda i de l’escriptura.
4.1. Les institucions democràtiques.- L’Assemblea de ciutadans (Ekklesía) s’aplegava per a votar les lleis, controlar els pressupostos, declarar la guerra i elegir magistrats. Els magistrats eren ciutadans elegits per l’Assemblea que s’ocupaven dels afers públics: els estrategs, els arconts, etc. mentre els tribunals populars (Heliea) impartien justícia.
4.2. Una democràcia limitada.- La democràcia atenesa era molt limitada, perquè només podien participar en els afers públics els ciutadans, és a dir, tots els homes lliures, majors d’edat, nascuts de pare ciutadà i mare atenesa. Els ciutadans tenien dret a participar en la vida política i a estar protegits per la llei; estaven obligats a formar part de l’exèrcit i a pagar impostos, però eren ciutadans només una minoria, ja que ni les dones, ni els estrangers (metecs), ni els esclaus no tenien drets civils.
5.1. La victòria sobre els perses.- Al segle V a.C., els perses (també anomenats medes) es llancen a la conquista de les polis de Grècia en les anomenades Guerres Mèdiques. Els exèrcits atenesos van infligir derrotes importants (Marató i Salamina) als perses.
5.2. Atenes domina Grècia.- La victòria sobre els perses va donar a Atenes un paper dominant sobre les altres ciutats gregues, les quals van formar la Lliga de Delos, associació dirigida per Atenes. Quan algunes polis, cansades del domini abusiu d’Atenes, van voler abandonar l’aliança, aquesta ho va impedir per la força. A més, va traslladar el tresor de la Lliga a la ciutat d’Atenes i va obligar les altres polis a pagar un tribut nou; la Lliga s’havia convertit en un imperi atenés.
5.3. La fi de l’hegemonia atenesa.- El domini atenés es va allargar fins les Guerres del Peloponés, en les quals Atenes es va enfrontar a altres ciutats gregues (Corint, Esparta, etc.). Mig segle més tard, gairebé totes les polis van caure sota el domini d’un rei de Macedònia anomenat Filip.
5.4. L’Acròpolis d’Atenes.- L’Acròpolis era un puig (o muntanyeta) on es van instal·lar els primers atenesos i, al voltant del qual, van alçar la primitiva ciutat. Després de l’incendi d’Atenes pels perses, van reconstruir-la i van convertir l’Acròpolis en un centre religiós. Grans artistes (Ictinos i Fídies, entre d’altres) van participar en el projecte de reconstrucció.
6.1. El regne de Macedònia.- El rei Filip II, aprofitant l’enfrontament entre les ciutats gregues (guerres del Peloponés), es va llançar a la conquista de Grècia amb un potent exèrcit (falanges). Vers l’any 338 a.C. va aconseguir el domini de tot Grècia. El fill de Filip, Alexandre (que va ser anomenat el Gran) el va succeir l’any 336 a.C.
6.2. L’imperi d’Alexandre.- Va unificar tot el conjunt de ciutats gregues per conduir-les a la conquesta de l’Imperi Persa. Alexandre, al capdavant del seu exèrcit, no tan sols va dominar els perses, sinó que va arribar als confins del món oriental (l’Índia), però el seu somni anava més enllà de la conquesta militar ja que volia crear un únic Imperi amb una base cultural grega, on cada territori conservara les seues formes socials i polítiques.
6.3. Els regnes hel·lenístics: Alexandria.- Després de la mort d’Alexandre, el seu immens imperi es va dividir en regnes: Egipte, Macedònia, Mesopotàmia, etc., és a dir, els anomenats regnes hel·lenístics. Alexandria era una ciutat de planta grega, plena de temples i de monuments, amb un far enorme, una impressionant biblioteca i un gran port de mar que la van convertir en la ciutat més gran del món grec.
Historia de Grecia
View more PowerPoint from semgrec