Ella em va animar, em va dir que no m’amoïnés perquè el món aniria millor
i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços
i no per patir sense parar. I que ella, sense la revolució, pobra i treballadora com era,
no hauria tingut mai una nit de ric i d’amor com la que va tenir.
(Mercè RODOREDA, «La plaça del diamant»)
Sembla que les dones estan destinades a reclamar allò a què tenen dret i que els ha estat sostret des de temps immemorials. Tot i que és l’home qui, majoritàriament, hi ha deixat palés només aquells episodis que li han interessat, la història de la humanitat va plena d’exemples de la lluita femenina i feminista per accedir, per aconseguir, per ser: des de la clàssica Lisístrata, promotora d’una vaga sexual adreçada a negociar un acord de pau, o aquelles parisenques de la Revolució Francesa que marxaren a Versalles per reclamar el seu dret al vot, fins a les diverses fites en què les treballadores han secundat una vaga amb desenllaç sovint catastròfic (Nova York, el 25 de març de 1911; Moscou, el darrer diumenge de febrer de 1917; Nova York de nou, el 8 de març de 1908 o el 27 de setembre de 1909, segons les diverses fonts) contra les infames condicions de treball en què vivien i uns salaris de misèria, sempre inferiors als dels seus companys.
No és difícil, doncs, imaginar les ocasions en les quals una dona que va ocupar un escó entre una majoria quasibé absoluta d’homes devia mossegar-se la llengua per no llançar qualsevol brofegada davant uns col·legues que no podien –no volien o no sabien– suportar la seua presència al Congrés dels Diputats d’aquells confusos i apassionants anys trenta. Ni és difícil conjecturar sobre les renúncies que la primera diputada espanyola va haver de fer per dur endavant un projecte que defensava els drets de la dona.
Clara Campoamor Rodríguez, hereva dels primers grups de sufragistes nord-americans i europeus, no fou ni més ni menys que la veu d’una dona, la de moltes dones, silenciada des de tants i tants fronts, i amb molts entrebancs com hagué de superar per exercir d’advocada primer, i de diputada després, i que malgrat tot va poder fer realitat bona part del seu somni: la Llei dels Drets del Xiquet, la posada en marxa de la Llei del Divorci i, sobretot, la llei que finalment guanyaria el vot per a les dones.
Aquests petits guanys de fa un segle avançaven enmig d’una realitat adversa, però com a revolts del llarg camí envers l’emancipació de la dona, van ser imprescindibles per arribar on ara som, amb tot i les mancances d’una societat com la nostra. Es mire per on es mire, no deixa de sorprendre la incapacitatque és atribuïda, ben interessadament, no cal dir-ho, a la dona d’aquells anys, ni el fet que el patriarcat la denigre sota l’etiqueta de sexe feble. Pel que fa al món laboral, per exemple, les dones de la primera meitat del segle XX accedirien molt lentament a llocs de treball en el camp, en la indústria i, sobretot, en el sector dels serveis. I ho feien per necessitat i no pas per cap tipus de realització personal ni per aconseguir independència econòmica. L’analfabetisme, per la seua banda, els tancava totes les portes excepte les de l’Església, que es va convertir en un dels espais predilectes del sexe femení. La dona, si era casada, a més, no podia obrir un compte bancari propi i tingué prohibit l’accés al món del treball per una llei del 1938 que no seria derogada fins al 1961.
Instaurada la Segona República a l’Estat Espanyol, Clara Campoamor aconseguí que es votés a favor del sufragi femení, no sense haver de fer mil i un equilibris per les baranes d’aquells escons atapeïts d’homes que desviaven la qüestió així que podien i inventaven les excuses que calgués per ajornar la data de la votació d’una llei que, finalment, l’1 d’octubre de l’any 1931 fou aprovada per 161 vots a favor i 121 en contra.
Quins jocs verbals no devia provar entre tanta mirada inquisidora. Quantes indirectes no devia esquivar. Amb quins peus de plom no devia moure’s per un escenari de demagògia que, en pro de la pervivència de la República, impedia que aquella idea de llibertat no avancés al ritme desitjat. El seu fou un projecte forjat a colps de renúncies, fet de contradiccions, de dies i nits insomnes, de silencis i de soledats. El suport de la seua companya Victòria Kent tampoc no va acompanyar-la en els moments més decisius per la sospita que les dones votarien la dreta influenciades pel poder eclesiàstic.
Clara Campoamor fou, al capdavall, una perdedora que hauria abandonat l’hemicicle a la primera de canvi, però que hagué de fer el cor fort per resistir i dur a terme el seu somni o, com ella escriuria anys després, sota el pes d’una amenaça de condemna de 12 anys de presó i un exili forçós a Buenos Aires i a Suïssa, irònicament, el seu pecat mortal: el dret al vot de les dones.
Begonya Mezquita (Allioli nº50 - març 2012, Quaderns sindicals del País Valencià).-
No és difícil, doncs, imaginar les ocasions en les quals una dona que va ocupar un escó entre una majoria quasibé absoluta d’homes devia mossegar-se la llengua per no llançar qualsevol brofegada davant uns col·legues que no podien –no volien o no sabien– suportar la seua presència al Congrés dels Diputats d’aquells confusos i apassionants anys trenta. Ni és difícil conjecturar sobre les renúncies que la primera diputada espanyola va haver de fer per dur endavant un projecte que defensava els drets de la dona.
Clara Campoamor Rodríguez, hereva dels primers grups de sufragistes nord-americans i europeus, no fou ni més ni menys que la veu d’una dona, la de moltes dones, silenciada des de tants i tants fronts, i amb molts entrebancs com hagué de superar per exercir d’advocada primer, i de diputada després, i que malgrat tot va poder fer realitat bona part del seu somni: la Llei dels Drets del Xiquet, la posada en marxa de la Llei del Divorci i, sobretot, la llei que finalment guanyaria el vot per a les dones.
Aquests petits guanys de fa un segle avançaven enmig d’una realitat adversa, però com a revolts del llarg camí envers l’emancipació de la dona, van ser imprescindibles per arribar on ara som, amb tot i les mancances d’una societat com la nostra. Es mire per on es mire, no deixa de sorprendre la incapacitatque és atribuïda, ben interessadament, no cal dir-ho, a la dona d’aquells anys, ni el fet que el patriarcat la denigre sota l’etiqueta de sexe feble. Pel que fa al món laboral, per exemple, les dones de la primera meitat del segle XX accedirien molt lentament a llocs de treball en el camp, en la indústria i, sobretot, en el sector dels serveis. I ho feien per necessitat i no pas per cap tipus de realització personal ni per aconseguir independència econòmica. L’analfabetisme, per la seua banda, els tancava totes les portes excepte les de l’Església, que es va convertir en un dels espais predilectes del sexe femení. La dona, si era casada, a més, no podia obrir un compte bancari propi i tingué prohibit l’accés al món del treball per una llei del 1938 que no seria derogada fins al 1961.
Instaurada la Segona República a l’Estat Espanyol, Clara Campoamor aconseguí que es votés a favor del sufragi femení, no sense haver de fer mil i un equilibris per les baranes d’aquells escons atapeïts d’homes que desviaven la qüestió així que podien i inventaven les excuses que calgués per ajornar la data de la votació d’una llei que, finalment, l’1 d’octubre de l’any 1931 fou aprovada per 161 vots a favor i 121 en contra.
Quins jocs verbals no devia provar entre tanta mirada inquisidora. Quantes indirectes no devia esquivar. Amb quins peus de plom no devia moure’s per un escenari de demagògia que, en pro de la pervivència de la República, impedia que aquella idea de llibertat no avancés al ritme desitjat. El seu fou un projecte forjat a colps de renúncies, fet de contradiccions, de dies i nits insomnes, de silencis i de soledats. El suport de la seua companya Victòria Kent tampoc no va acompanyar-la en els moments més decisius per la sospita que les dones votarien la dreta influenciades pel poder eclesiàstic.
Clara Campoamor fou, al capdavall, una perdedora que hauria abandonat l’hemicicle a la primera de canvi, però que hagué de fer el cor fort per resistir i dur a terme el seu somni o, com ella escriuria anys després, sota el pes d’una amenaça de condemna de 12 anys de presó i un exili forçós a Buenos Aires i a Suïssa, irònicament, el seu pecat mortal: el dret al vot de les dones.
Begonya Mezquita (Allioli nº50 - març 2012, Quaderns sindicals del País Valencià).-