1. MECANISMES QUE
INFLUEIXEN EN EL CLIMA
1.1 La circulació atmosfèrica en altitud.- En la part alta de l’atmosfera la circulació de vents és molt més intensa que en la superfície. Forts vents circulen d’oest a est en la mateixa direcció que el moviment de rotació de la Terra a una altitud d’uns 1200 metres i una velocitat de 500 km/h. Aquests potents fluxos d’aire són el corrent en jet o jet stream que es poden observar als dos hemisferis: dos corrents a cada hemisferi, el subtropical (entre les latituds 30º-45º) i el polar (60º de latitud). El corrent en jet es desplaça cap a l’est a més velocitat que el moviment de rotació de la Terra amb remolins d’aire descendent que s’acumulen a la dreta i provoquen altes pressions subtropicals i, contràriament, baixes pressions a l’esquerra. A l’estiu les altes pressions subtropicals remunten fins latituds de 40º-45º, mentre a l’hivern tendeixen a davallar cap al sud i se situen a 30º de latitud Nord tot deixant pas a baixes pressions i temperatures més fredes. A l’estiu, la Península Ibèrica resta sota la influència dels anticiclons com ara el de les Açores i també de les masses anticiclòniques càlides i seques del nord d’Àfrica.
1.2 Circulació de l’aire en superfície.- La capa atmosfèrica que es troba en contacte amb la Terra (Troposfera) s’organitza en zones d’altes pressions (anticiclons) i de baixes pressions (depressions o borrasques) que es representen mitjançant les isòbares (línies que uneixen punts d’igual pressió). El anticiclons (A) s’originen pel corrent en jet o per l’existència de masses d’aire fred i dens amb valors superiors als 1015 mb (mil·libars) o hectopascals (hPa). La pressió augment cap al nucli de l’anticicló i l’aire es mou en el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord, mentre l’aire tendeix a baixar i calfar-se per absorbir la humitat i presentar un cel sense núvols afavorint una intensa insolació i un temps estable. En canvi, les baixes pressions, depressions (D) o borrasques (B) són masses d’aire calent on les isòbares marquen valors inferiors als 1015 hPa que minven tal com ens aproximem al nucli de la depressió, circulant en el sentit contrari a les agulles del rellotge (hemisferi nord), tendint l’aire a pujar i fent que es refrede progressivament per condensar la humitat i formar els núvols que originen les pluges en un temps inestable.
2. FACTORS QUE
INFLUEIXEN EN ELS CLIMES D’ESPANYA
2.1 Els anticiclons tropicals: l’anticicló de les Açores.- Aquest anticicló és el principal centre d’acció meteorològica del territori que entra en contacte amb superfícies marines i esdevé una massa d’aire tropical marítima. A l’estiu, càlid i sec, domina la Península i Balears, mentre alimenta els vents alisis de Canàries. L’anticicló de les Açores també és responsable de la massa d’aire tropical, continental o sahariana que a l’hivern pot provocar temperatures de 20ºC i a l’estiu onades de calor superior als 40ºC. L’aire procedent del desert del Sàhara arrossega partícules de pols i pluja de fang quan hi ha precipitacions.
2.2 Les depressions atlàntiques.- El vent constant de l’oest espenta les depressions atlàntiques que origina un temps variable amb molta nuvolositat, pluges abundants i freqüents, així com temperatures suaus a causa de la influència de l’oceà. Afecten la zona nord i nord-oest peninsular, però es fa sentir amb menys intensitat en altres zones del territori, com ara la costa mediterrània situada a l’altra banda del Sistema Ibèric que serveix de fre per a les precipitacions al litoral quan bufen els vents de l’oest.
2.3 Els reajustaments termodinàmics entre latituds polars i latituds tropicals.- La Península es veu afectada pels intercanvis entre masses d’aire polar i les masses d’aire tropical, atés que les temperatures tendeixen a igualar-se i les pressions a compensar-se. Les masses d’aire fred que més influeixen són:
• Massa d’aire polar marítim: produeix un descens ràpid i notable de les temperatures, gran inestabilitat, nevades a l’hivern, així com pluja i granís en les altres estacions climàtiques.
• Massa d’aire polar continental o siberià: masses d’aire sec i molt fred que arriben fins els 20º negatius i mitjançant un tàlveg (entrada) fins la Península produeixen fred i nevades a l’hivern, mentre que a l’estiu poden originar fenòmens tempestuosos.
2.4 El comportament semiautònom de la Mediterrània Occidental.- Durant l’estiu, les aigües de la Mediterrània es recalfen i es produeix una evaporació abundant. A la tardor, entren masses d’aire atlàntiques que de caràcter més fred. Aquesta gran diferència tèrmica genera baixes pressions que provoquen la condensació de l’aire i poden derivar en pluges torrencials. Aquestes depressions mediterrànies atrauen l’aire càlid dels anticiclons subtropicals, mentre que a molta més altitud poden originar-se aiguats abundants i intensos amb l’entrada d’aire més fred.
2.5 La forma i el relleu de la Península Ibèrica.- A causa de la disposició perifèrica del relleu, les terres de l’interior queden aïllades i allunyades de la influència del mar, comportant-se com un petit continent que es refreda intensament a l’hivern i es calfa molt a l’estiu (continentalitat). Les masses d’aire descendent a l’escalfar-se accentuen la capacitat d’evaporació i eleven la sequedat de les terres, cosa que comporta augment de temperatures i escassesa de precipitacions estiuenques. A l’hivern, les masses d’aire s’estanquen i es refreden intensament en contacte amb les terres d’interior, dessecant-se al descendir, cosa que explica les també escasses pluges hivernals.
3. ELS CLIMES DE
L’ESPANYA PENINSULAR I DE LES BALEARS
A la Península Ibèrica es distingeixen tres tipus de climes: atlàntic (oceànic), mediterrani (típic) i d’interior (o mediterrani continentalitzat).
3.1 Climes de predomini oceànic o atlàntic.- Es dona a la costa atlàntica que rep la influència de l’oceà, el qual li confereix una humitat mot alta durant tot l’any i és l’únic territori que no pateix l’aridesa dels estius típicament mediterranis. El un clima caracteritzat per la presència de les depressions atlàntiques que produeixen precipitacions abundants durant tot l’any (entre 1000 i 2500 mm). La nuvolositat i la humitat ambiental és alta, les temperatures suaus, amb mitjanes entre 11ºC i 15ºC, és a dir, amb escassa oscil·lació tèrmica. Aquest clima dona lloc a una gran quantitat de rius cabalosos i prou regulars, on prospera el bosc temperat caducifoli (substituït per pins de creixement ràpid i d’eucaliptus) que, al degradar-se, pot donar lloc a una vegetació densa anomenada landa, formada per matollar de bruc, gatosa i retrama. També hi ha prats naturals als vessants i fondalades de les valls. També presenta varietats:
• De muntanya oceànica: per bona part dels Massís Gallec, Muntanyes de Lleó, Serralada Cantàbrica, Muntanyes Basques i Pirineus navarresos, aragonesos i catalans (Vall d’Aran, En Valira i Núria) on l’altitud causa el descens de les temperatures i augmenta les precipitacions que són superiors als 1500 mm anuals.
• De transició: comprén les terres baixes d’Ourense i les situades al nord de Castella i Lleó, Àlaba, La Rioja, Navarra i zones d’Aragó i Catalunya pròximes als Pirineus, on presenta un clima a mig camí entre el clima oceànic i el d’interior de la Meseta i la depressió de l’Ebre, amb una clara influència atlàntica malgrat un volum menor de precipitacions i uns estius secs seguits d’hiverns freds.
3.2 Climes mediterranis.- Les terres mediterrànies presenten una gran diversitat climàtica a causa de la seua extensió en latitud, les diferents altituds i la seua relativa proximitat o llunyania al mar. Per tant, el clima mediterrani s’estén per la part meridional de la façana atlàntica peninsular (Huelva) i per tot el litoral mediterrani, les Illes Balears, Ceuta, Melilla, així com per moltes zones interiors de la Península, malgrat rebre una innegable influència continental.
• Les característiques del clima mediterrani típic són els estius calorosos i secs (sense pluges, malgrat la humitat de l’aire que augmenta la sensació de xafogor), els hiverns suaus amb pluges poc abundants però que, de vegades, poden ser torrencials, sobre tot a la tardor quan sovintegen els fenòmens de gota freda. El clima mediterrani típic s’estén des de la serra del Montnegre a Catalunya fins la comarca de la Marina (Alacant), a més d’una estreta zona costanera al sud d’Andalusia i les Illes Balears. Les precipitacions van dels 400 mm als 700 mm, amb valors més alts cap al nord i zones de muntanya. Els vents més destacats són l’humit de Llevant, el fred del Cerç que baixa per la vall de l’Ebre i el de Ponent que eleva les temperatures de sotavent i afavoreix els incendis forestals. Els rius mediterranis, a excepció de l’Ebre, presenten un estiatge intens i prolongat, en canvi les pluges de la tardor provoquen inundacions catastròfiques. El bosc d’alzines i carrasques es degrada i va sent substituït per pinedes i, a mesura que el bosc disminueix, apareixen la màquia, la garriga, l’estepa i, fins i tot, les plantes aromàtiques.
Les tipologies del clima mediterrani típic o litoral són conseqüència de les varietats en relleu, latitud i proximitat a la zona oest atlàntica:
• Mediterrani d’influència atlàntica: comprén la franja costanera entre Tarifa i el Guadiana, part de la depressió del Guadalquivir i Extremadura amb precipitacions relativament abundants durant l’època freda i estius calorosos i secs per la influència de l’anticicló de les Açores.
• De muntanya mediterrània: comprén els relleus muntanyosos del litoral català, la serra de Tramuntana a Mallorca, les estribacions valencianes del Sistema Ibèric, de la Bètica a Múrcia i Alacant, el sistema subbètic i Sierra Nevada, amb estius suaus i uns hiverns frescos.
• Àrid litoral: predomina entre el sud d’Alacant, Múrcia i Almeria amb un índex d’aridesa molt alt i un dèficit hídric notable degut a climes esteparis i desèrtics en lloc on les pluges no arriben als 150 mm a l’any. Els hiverns són suaus i els estius molt calorosos.
3.3 Climes continentals o d’interior d’influència mediterrània.- Es donen a la totalitat de Castella – La Manxa i la Comunitat de Madrid, amb tendència continental per la forta oscil·lació tèrmica entre hiverns freds i estius molt calorosos, a banda de l’escassetat de precipitacions a l’estiu per la influència mediterrània.
• El clima típic d’interior o mediterrani continentalitzat presenta hiverns molt freds amb els mínims d’Espanya (-24ºC en zones d’Albacete) i dies de boira hivernal molt continuats que contrasten amb l’estiu calorós i sec, amb mitjanes que superen els 22,5ºC i màxims absoluts al voltant dels 45ºC per les masses d’aire tropical saharià. Les precipitacions són escasses (entre 325 i 550 mm) i, per tant, els rius irregulars amb estiatges a l’estiu i crescudes per les pluges i el desgel de primavera. La vegetació mediterrània d’alzinars i pinedes s’enfila pels vessants de les muntanyes, deixant per a les planes els densos arbustos de les zones humides o les estepes espinoses als sectors més àrids.
Hi ha varietats segons la localització:
• De la meseta nord: amb hiverns llargs i freds i estius moderats, curts i secs a la conca sedimentària del Duero, a la Meseta Nord, envoltada de relleus molt alts. Hi ha més de 100 dies d’hiverns amb temperatures inferiors als 3ºC, mentre els estius són molt àrids, malgrat haver-hi pocs dies calorosos perquè les precipitacions són escasses (325 a 600 mm).
• De muntanya interior: es dóna al Sistema Ibèric, el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, amb major continentalitat d’estius secs i hiverns freds. Les depressions atlàntiques provoquen precipitacions importants, a més de les pluges tardorals d’origen mediterrani (en total repleguen entre els 400 i els 1000 mm segons l’altitud i l’orientació del relleu). Les gelades van de l’octubre al maig.
• De la vall de l’Ebre: a més de la depressió de l’Ebre fins l’interior de Tarragona, aquesta zona ocupa les comarques meridionals de Lleida, gran part d’Aragó, sud de Navarra i La Rioja, amb un clima semblant al de la Meseta Nord, registrant les precipitacions mínimes al desert dels Monegros (entre Casp i Saragossa). La característica principal és la presència del cerç, un vent del nord-oest sec que origina un fred intens a l’hivern i refresca les altes temperatures d’estiu.
4. EL CLIMA DE LES
CANÀRIES
La situació de les Canàries a l’oceà Atlàntic, vora la costa africana i molt aprop de l’anticicló de les Açores i del Tròpic de Càncer (situat al sud a tocar de les Illes) li confereix un clima tropical sec o subtropical, amb unes temperatures càlides tot l’any (mitjana de 17ºC), precipitacions escasses però més abundants a l’hivern i a les illes més elevades i més endinsades al mar. Els vents alisis són de component nord-est, la seua freqüent posició sobre l'arxipèlag de les Açores permet l'arribada d'aquests vents humits no molt càlids sobre les Canàries, provoca lacondensació de la massa que crea un mar de núvols, protagonista de gran part de les seues precipitacions. Per damunt del mar de núvols, l’alisi és sec i la insolació intensa, produint-se una inversió tèrmica. Pel corrent marí fred que circula entre les illes i el continent africà, les aigües superficials es refreden i augmenten l’estabilitat de l’aire a l’estiu. Pel clima subtropical i els sòls volcànics presenten una vegetació autòctona i única amb arbres com el drago i plantes com la laurisilva. Però també hi podem distingir varietats:
• De costa: a menys de 600 m d’altitud presenta un clima subdesèrtic i estepari (menys de 350 mm) més accentuat a Lanzarote i Fuerteventura (les pluges no arriben als 150 mm).
• De muntanyes mitjanes: entre els 600 i els 1500 m arriben a uns valors de pluja entre 500 i 1000 mm anuals, amb temperatures fresques (13 – 16ºC) per la poca insolació.
• De cims: dels 1500 als 3700 m del Teide, les temperatures amainen amb l’altitud i la vegetació va esgronant-se perquè són freqüents les gelades i les precipitacions s’acosten als 500 mm, però, això sí, amb una forta insolació durant tot l’any.
• De muntanyes mitjanes: entre els 600 i els 1500 m arriben a uns valors de pluja entre 500 i 1000 mm anuals, amb temperatures fresques (13 – 16ºC) per la poca insolació.
• De cims: dels 1500 als 3700 m del Teide, les temperatures amainen amb l’altitud i la vegetació va esgronant-se perquè són freqüents les gelades i les precipitacions s’acosten als 500 mm, però, això sí, amb una forta insolació durant tot l’any.