(clickeu damunt les imatges per engrandir-les)
Aquests apunts van adreçats a l'alumnat d'ESO en general, però també als alumnes que necessiten repassar conceptes bàsics per encarar amb més garanties l'estudi de la Geografia i, en concret, la del Segon de Batxillerat.
El medi natural és el resultat de la interacció d’un conjunt d’elements com el relleu, el clima, vegetació i sòls. La influència del medi natural em els éssers humans s’exerceix a través d’aquests elements.
El relleu és un dels elements constituents del medi natural. El relleu continental es caracteritza per una gran diversitat de formes. Generalment, les muntanyes estan poc poblades, mentre que la majoria de la població es concentra en les planes.
La vegetació i els sòls també formen part del medi natural i depenen, en gran manera, del relleu i el clima. Les distintes formacions vegetals i els diferents tipus de sòl ofereixen possibilitats molt diverses des del punt de vista econòmic.
Tot i això, no cal caure en el determinisme geogràfic. És evident que els éssers humans han modificat el medi natural al llarg de la història, si bé la seua influència depèn del seu grau de desenvolupament tecnològic. A vegades, les activitats humanes tenen un gran impacte sobre el medi.
El paisatge rural el condicionen factors físics, com el clima, els sòls i el relleu, i humans, com el volum de població, les tècniques agrícoles i l’estructura econòmica. En ell es distingeixen per la seua morfologia les parcel·les, que són de forma regular o irregular i de dimensions grans o menudes; per l’hàbitat rural, que és concentrat o dispers; i pels límits, que generen dos tipus de camps: oberts (openfield) i tancats (bocage). Pel règim de propietat, propietat individual i propietat col·lectiva. Pel sistema de cultiu, que segons les associacions de plantes poden ser policultiu o monocultiu, i segons el grau d’aprofitament de les parcel·les, cultius extensius o cultius intensius. N’hi ha diversos tipus: de subsistència, com la itinerant, l’extensiva de secà i la irrigada monsònica; i de mercat, com l’europea, la de plantació i la dels països nous.
- Definició.- Les activitats industrials inclouen tots els processos i tècniques que transformen les matèries primeres en productes elaborats o manufactures.
- Organització.- En empreses, que poden ser:
a) Per la seua mida: petites, mitjanes i grans.
b) Pel tipus de propietat: societats limitades, cooperatives i societats anònimes.
- Bases de la indústria.- Se’n distingeixen de 2 tipus:
a) Matèries primeres: vegetals, animals i minerals (de dues classes: no energètics i energètics).
b) Fonts d’energia: no renovables, com l’energia tèrmica; renovables, com la solar i l’eòlica.
- Tipus d’indústries.-
Pesants: bàsiques, com la siderúrgica; i de béns d'equipament, com les mecàniques. Lleugeres, com la de l’alimentació o la tèxtil.
- Principals zones industrials del món: Estats Units, Japó, Unió Europea i potències emergents (Xina, Índia, Brasil, etc.).
Segons la participació de l’Estat, els serveis poden ser públics i privats. Els públics són aquells que l’Estat presta o supervisa; es destaquen l’administració estatal, la defensa i l’ordre públic. Els privats són aquells que comercien en serveis per obtenir beneficis empresarials, que poden anar adreçats a particulars, com ara comerç, turisme, etc. i serveis dirigits a empreses, com consultories, serveis informàtics, etc.
Segons el tipus de servei prestat, distingim els serveis socials, administratius i financers. Els socials, que s’ocupen de garantir uns nivells mínims de benestar cultural, econòmic i social, són els educatius, els sanitaris, les pensions i els subsidis. Els administratius són destinats a regular el funcionament de la societat com, per exemple, correus. Els serveis financers s’ocupen de gestionar els recursos econòmics, per exemple caixes d’estalvi, bancs, etc.
• Els serveis turístics i de lleure
El turisme és qualsevol desplaçament que fem fora del nostre entorn habitual i les activitats que duem a terme durant aquests viatges, per un període de temps consecutiu i amb finalitats molt diverses. Té tres etapes en la seua evolució: dècades dels anys cinquanta i seixanta, que es caracteritzen pel flux massiu dels turistes del països de l’Europa occidental cap a la costa mediterrània i les estacions d’esquí, gràcies a la popularització de l’automòbil; la dècada dels setanta, que es caracteritza per l’abaratiment del transport aeri a causa dels vols xàrter i els tour operators: va produir l’ampliació dels espais turístics, el turisme es va difondre a escala mundial; els anys vuitanta i noranta, que es caracteritzen per un creixement espectacular i en els quals s’ha diversificat amb noves activitats, com el turisme rural i ecològic.
En distingim els tipus següents: litoral, que consisteix en l’explotació de recursos naturals com el sol i el mar; de muntanya, que es basa en l’explotació dels valors ecològics i paisatgístics; cultural, que explota els recursos historicoartístics d’un lloc; de negocis i congressos, que consisteix en l’assistència a fires, reunions, festivals, etc.; rural, que busca la tranquil·litat i els valors populars tradicionals; de salut, que prefereix centres especials de rehabilitació o de relax, com ara els balnearis; i religiós, per raó de creences.
Hi influeixen factors físics, com el relleu, el clima, la vegetació i l’aigua; i humans, com la construcció d’infrastructures, oferta d’allotjaments, publicitat i intervenció d’empreses turístiques.
Té importants conseqüències econòmiques. Positives, com el creixement del PIB, la promoció internacional, l’activació del mercat de treball, la construcció d’infrastructures, les noves possibilitats econòmiques. I negatives, com ara que una gran part dels beneficis se’ls emporten els països receptors o desenvolupats, que les zones de destinació absorbeixen la major part de les infrastructures del país, que genera ocupació poc qualificada i mal pagada, que pot desequilibrar l’economia.
Ambientals, com la pèrdua de la biodiversitat, alteració de l’ecosistema, augment de residus incontrolats i creixement de les infrastructures sobre el medi natural. Culturals, com l’eradicació de determinades formes de vida i la destrucció del patrimoni historicoartístic.
Definició de medi ambient: entorn vital dels éssers humans.
Problemes ambientals:
- Factors que els causen: augment de la demanda d’aliments i de productes elaborats, fabricació i ús de substàncies contaminants i els riscos tecnològics.
- Problemes principals: efecte hivernacle, expansió del forat de la capa d’ozó, pluja àcida, desforestació i desertització.
- Efectes: escalfament global de la Terra, contaminació, desaparició de la biodiversistat, erosió, pèrdua de sòls fèrtils.
Política mediambiental:
-Consciència mediambiental: moviments ecologistes i partits verds, ministeris de medi ambient i conferències internacionals (des de la Cimera de la Terra del 1992; passant per la Cimera de Kyoto del 1997, la Conferència de Viena sobre l’Ozó i d'altres més recents).
-Polítiques de protecció: de conservació, de prevenció i de correcció.
· La ciutat és una localitat amb unes dimensions superiors a les dels assentaments rurals (10.000 habitants). Amb una fesomia d’amples avingudes, edificis alts, abundants serveis públics i locals d’esplai, un alt índex de circulació de persones i vehicles. Unes activitats econòmiques, industrials, comercials, de transport, culturals, etc. Una forma de vida més complexa que la rural.
· Acompleix diverses funcions: econòmica, políticoadministrativa, cultural o religiosa.
· En l’actualitat habita en ciutats el 50% de la població mundial. Creix el nombre de ciutats gegants. L’explosió urbana es produeix, bàsicament, als països desenvolupats al segle XIX i a la primera meitat del segle XX. Als països subdesenvolupats, a partir de 1945.
· S’estén pel territori formant grans àrees urbanes: àrea metropolitana, conurbació, megalòpolis. Es relacionen entre elles i formen una xarxa urbana. Influeixen sobre el camp, la rururbanització.
· Tenen problemes peculiars: espais marginats, problemes de transport, contaminació, de proveïment, de residus i conflictes socials
· Les ciutats tenen un emplaçament que, generalment, afavoreix les comunicacions i les activitats econòmiques, com, per exemple, prop de la costa, en valls fèrtils, etc.
· Acompleixen diverses funcions urbanes, que podem conéixer analitzant-ne la morfologia, que pot ser irregular, lineal, ortogonal i radial.
· S’estructuren en tres zones: el sector central, les funcions principals del qual són comercial i administratives; la zona residencial que alberga la població i els habitatges; i les zones industrials i de grans superfícies comercials.
· Les ciutats tenen una llarga història que es va iniciar fa uns 6.000 anys, al Neolític, a les ribes dels rius Tigris, Eufrates, Nil i Indus. Després els grecs (Hipòdam de Milet) van inventar el pla ortogonal i, arran de la Revolució Industrial, es van distingir dos tipus de barris: obrers i burgesos.
· Als països desenvolupats hi ha ciutats de dos tipus: europees i anglosaxones, i els problemes principals són l’especulació, el col·lapse de la circulació pel trànsit dens, la delinqüència i la marginació social, etc. Al tercer món hi ha un gran contrast entre les zones residencials i els suburbis, en els quals hi ha problemes, com ara la inexistència de serveis mínims, el barraquisme, etc. De tota manera, algunes ciutats de països desenvolupats també estan afectades per aquestos problemes de tercermundisme.
Tema 7.- La demografia o estudi de la població
Per a comprendre l’evolució de la població, cal estudiar la natalitat, que és el nombre de naixements que hi ha en una població en un any i depén del desenvolupament econòmic, de la cultura, de l’estructura social, dels factors biològics, de la religió, i dels factors polítics; la fecunditat, que és el nombre de fills per dona i depén de l’edat, del nombre de dones i de factors socioeconòmics i culturals; la mortalitat, que és el nombre de defuncions que hi ha en una població en un any i depén de l’edat de la població, del sexe, del nivell de desenvolupament, de factors alimentaris i sanitaris i de causes conjunturals (guerres, catàstrofes naturals, etc.); les migracions provocades per causes naturals, com inundacions, sequeres, etc. o per causes socials, polítiques, religioses i econòmiques (com ara persecucions, desocupació, guerres, etc.) i poden ser de dos tipus principals: interiors, com els desplaçaments del camp a la ciutat; i exteriors, com els moviments de mexicans cap als Estats Units.
La població ha evolucionat al llarg del temps: fins al segle XIX, la mortalitat i la natalitat eren molt altes; en l’actualitat creix poc als països desenvolupats i molt als subdesenvolupats.
· La desigual distribució de la població
· Al món hi ha tres grans concentracions humanes: l’Àsia monsònica, l’Europa central i occidental i l’Amèrica del Nord.
Hi ha una sèrie de factors que afavoreixen el poblament: físics, com l’aigua abundant però no excessiva, els climes temperats i el relleu no massa elevat; i humans, de tipus històric, econòmic o polític.
Altres factors físics que dificulten el poblament són: l’absència d’aigua, les temperatures extremes (altes/baixes) i l’altitud. I humans que també el dificulten: guerres, epidèmies i persecucions (polítiques o religioses).
Segons el sexe naixen més homes que dones (106/100), però, posteriorment, degut als oficis de risc i a l’esperança de vida femenina, el nombre de dones va superant al d’homes a partir de l’edat adulta.
Segons l’edat hi ha tres grups: la població jove (0-15) majoritària al tercer món, la població adulta (16-64) i la població vella (65 i més) que és majoritària als països desenvolupats.
Segons l’economia, hi ha tres sectors: el primari, majoritari al tercer món, el secundari (industrial) i el terciari o de serveis, majoritari al món desenvolupat.
El sistema món, considerat com un conjunt d’elements conectats entre ells mitjançant un atapeït flux de relacions econòmiques, polítiques i culturals, és la situació actual del planeta o globalització amb les característiques polítiques següents:
· és un món multipolar, liderat pels Estats Units i amb un pes econòmic i polític molt escàs de la majoria dels països que estan integrats, només un reduït nombre d’aquests es resisteix a la integració
· amb tendència a igualar-se els costums i les pautes de consum mundials
· s’han multiplicat les possibilitats d’accés a la informació
· s’afavoreix la formació d’organitzacions internacionals per afrontar conjuntament els problemes.
· han sorgit nous conflictes nord/sud, desenvolupament/medi ambient i noves relacions de domini entre països
L’economia es caracteritza perquè és global amb quatre tendències:
· creixement del comerç internacional
· mundialització de la producció
· boom i crisi dels fluxos financers
· interrelació de tots els punts del planeta
La globalització es manifesta en organitzacions internacionals mundials (FMI, Banc Mundial, OMC, G-7) i regionals (UE, NAFTA, Unió del Magrib Àrab, etc.) i té per protagonistes les grans societats anònimes i empreses multinacionals, amb filials a molts països del món, localitzades principalment als estats desenvolupats i organitzades en trusts, càrtels i hòldings.
· El subdesenvolupament
Hi ha grans contrastos entre el món desenvolupat, caracteritzat per una alta producció, un consum molt elevat, serveis públics molt desenvolupats, nivells de vida alts, i el món subdesenvolupat, caracteritzat per la baixa producció, el consum escàs, serveis poc desenvolupats i baix nivell de vida.
Les causes dels contrastos són històriques (colonització, revolució industrial, etc.), naturals (les zones temperades, en general, ofereixen millors condicions de vida que les tropicals o equatorials) i demogràfiques (fort creixement dels països pobres des de la meitat del segle XX que ha provocat un desequilibri entre població i producció).
En conseqüència, s’estableixen tres conjunts de països: el centre (desenvolupats, nord) que dominen l’economia mundial, la perifèria (subdesenvolupats, sud) especialitzada en exportació de matèries primeres i necessitada d’importacions de tecnologia i productes industrials, cosa que implica un fort deute extern, i la semiperifèria (països en vies de desenvolupament) amb forts desequilibris interns per la convivència de factors de modernitat i d’endarreriment al mateix temps.
A l’Amèrica Llatina, el nivell de desenvolupament es caracteritza per l’alt creixement vegetatiu, el baix nivell de vida, la dependència econòmica de l’exterior, els contrastos espacials i socials i la inestabilitat política.
A Àsia, el nivell de desenvolupament es caracteritza pel creixement de la població, el PIB per habitant molt baix, la dependència econòmica de l’exterior, les catàstrofes naturals i els conflictes armats.
A Àfrica, el nivell de desenvolupament es caracteritza pel creixement de la població, la fam, un nivell de vida molt baix, la dependència econòmica de l’exterior i la inestabilitat política i social.
Estats Units: un dels països més grans del món. Més de 275 milions d’habitants. Primer lloc en producció de panís, soja, carn i llet, agricultura molt tecnificada, gran riquesa minera i energètica. Primera potencia industrial del món. El sector serveis és el de major pes en l’economia i les seues exportacions s’orienten al Japó, Europa i Iberoamèrica. Té l’avantatge de ser el país que domina l’economia, el de major poder militar i amb més influència cultural. Els seus inconvenients son menors i deriven d’aquestos mateixos factors.
Japó: és un petit arxipèlag de l’extrem oriental d’Àsia. Més de 126 milions d’habitants. Escàs sector primari. És la segona potència industrial del món i tercera potencia comercia, així com primera potencia financera del món. La seua capacitació tecnològica, el seu nivell educatiu, la seua gran cohesió social. Els desavantatges són la debilitat del seu sistema financer i bancari, que ha entrat en crisi durant la darrera dècada.
Rússia: 17 milions de km2. Més de 150 milions d’habitants. Economia encara en crisi i molt desfasada. El gran avantatge de Rússia és el seu poder militar, que li dóna un considerable pes en les relacions internacionals i les reserves d’energia de què disposa. Els seus problemes són la consolidació d’una democràcia encara emergent, la inestabilitat política i social, així com les dificultats per a modernitzar un estat tan extens on s’ha fet una transició política però, sobre tot, econòmica, és a dir, del socialisme real (o comunisme) al capitalisme.
Xina: extens territori. Més de 1.300 milions d’habitants. Agricultura poc tecnificada i poc productiva. Indústria en creixement. Sector serveis en creixement. Avantatges, el seu gran potencial degut al seu enorme pes demogràfic i al seu creixement econòmic. Els seus desavantatges són el seu règim polític dictatorial i l’endarreriment en el que encara es troba gran part del país.
Països emergents: Brasil, Índia, petits països del sud-est asiàtic. Una població considerable. Un sector primari molt pobre i endarrerit. Una indústria potent. Un sector terciari important. La seua mà d’obra barata i els avantatges per a la instal·lació d’indústries. Els seus inconvenients són la forta dependència tecnològica, el seu escàs mercat interior i els seus règims polítics autoritaris.