.JPG)
La sort dels valencians que ens estimem la Història i la Cultura amb majúscules, és a dir, en general, no solament la local o valenciana -que també, faltaria més!- és la de comptar amb una Universitat seriosa: ja va passar als aniversaris sobre la Segona República i la Guerra Civil (el 50 i el 75, és a dir, en 1986 i el 2011, on el govern valencià va exercir la desmemòria sobre la data del 6 de novembre de 1936 quan el govern de Madrid es va traslladar ací, convertint València en capital de la Segona República Espanyola) i passa ara mateix amb La Pepa o Constitució de Cadis perquè, gràcies a la Univesitat, podem gaudir d'una exposició molt visual per a celebrar el naixement del concepte de ciutadania a l'Estat i, altra vegada, els nostres governants han mirat cap a un altre cantó.
De tota manera, si alguns encara pensen que celebrar la capitalitat republicana a València hagués generat polèmica davant la ignorància i/o manipulació del populatxo (que ha existit, existeix i existirà), no sé si commemorar La Pepa a la ciutat on la Noblesa reaccionària es va manifestar en contra -i a la primera de canvi- del primer text constitucional elaborat pels liberals espanyols, és per sentir-se orgullosos. De fet, després de l'espectacular entrada de Ferran VII a València un 16 d'abril de 1814, els va faltar temps per presentar-li el Manifest dels Perses i al rei -que tampoc li acabava de fer el pes una Constitució que retallava, encara que mínimament, els seus privilegis reials- per signar el Decret de València.
És a dir, que València fou protagonista amb la Constitució de Cadis doblement:
1) En primer lloc, pels representants valencian liberals que van contribuir a la seua redacció a l'illa de Lleó (Cadis) entre 1810 i 1812 (segons Manuel Ardit, després dels asturians, extremenys i catalans, els diputats valencians a Cadis foren els que més intervingueren: Francesc Xavier Borrull (jutge de delmes de l'Audiència de València), Josep Martínez (auditor naval), Manuel de Villafañe (oïdor i governador de la Sala del Crim de l'Audiència) i Joaquim Llorenç Villanueva (canonge del Sant Ofici). D'entre els de les comarques de Castelló, foren elegits diputats, Julià Piquer (noble advocat de Canet lo Roig) i Baltasar Esteller (noble de Vinaròs), ja que l'exclusió d'altres ciutats que antigament tenien vot a Corts (algunes, com Vila-real, havien perdut el dret al 1707 com a conseqüència dels Decrets de Nova Planta) com ara Xàtiva, Alacant, Oriola, Alzira, Alcoi o Castelló de la Plana fou denunciada per la resta de diputats valencians que desitjaven que hi hagués diputats de totes les governacions però, al final, no se va admetre la proposta.
2) En segon lloc, pel vergonyós paper desenvolupat pels reialistes i reaccionaris valencians que lluitaren per la derogació de la Constitució, és a dir, una activitat decimonònica consistent en ofrenar més glòria a un Rei que preferien absolut, amb tots els poders.
Per tant, que Visca la Pepa!, encara que el 19 de març de 1812 tota la península era francesa a excepció de Portugal i Cadis i la majoria d'espanyols residien a l'Espanya de les Índies on ja conspiraven per aprofitar la conjuntura de la Guerra del Francés i, tot imitant els nordamericans, independitzar-se de la metròpoli (com farien a partir de 1820). APF
==============================================
València era francesa quan va néixer 'La Pepa': dues grans exposicions recorden el paper dels valencians en la Constitució de 1812
Juan Manuel Xàtiva /El País
València no va tenir sort amb la Constitució de 1812, de la qual es compleixen dos segles el dia 19. Quan es va aprovar el dia de Sant Josep, amb prou feines es va assabentar la capital, ocupada des de gener per les tropes franceses al comandament del mariscal Suchet.Després d'evacuar aquest la ciutat el juliol de 1813, es va fer càrrec de la Capitania General el general Elío, un militar absolutista que un any després facilitaria l'arribada de Ferran VII per declarar nonata la criatura constitucional. Amb la partida dels francesos s'organitzen els preparatius per jurar la Constitució. Però quan això passa "la gent no té ni idea del que és la Constitució", aclareix Pilar García Trobat, autora deConstitució de 1812 i educació política, editada pel Congrés. "Des que es publica el 22 de juliol al dia 25, quan s'ha de jurar, hi ha tres dies! Sí, s'organitza una comitiva i unes carrosses, hi ha tres tablaos a tres places de diferents, tot acompanyat de música i bous. El debat? No va existir. No se sap ben bé si la població estava celebrant la Constitució o la sortida del francès. Se celebrava de la mateixa manera que poc després celebrarien la caiguda de la Constitució i més tard encara la volta de la Constitució ".
Més afortunada va ser Alacant, l'única capital al costat de Cadis imbatuda pels francesos. "Aquí", destaca el professor Emilio La Parra, "la Constitució es jura immediatament, la llibertat de premsa està funcionant des del primer moment i es van poder aplicar mesures, reformes i canvis que establien les Corts". Malgrat el tràfec de tropes que havia de suportar, a Alacant "hi va haver un moviment de debat molt intens, sense arribar a l'altura de Cadis, a favor i en contra, sobre assumptes que estaven molt en l'opinió pública, com la Inquisició o la terminació de la societat estamental ". Així van sorgir propostes revolucionàries, com la que explica La Parra del capellà alacantí Antonio Bernabeu, que va divulgar "un llarg fullet on ja propugnava la desamortització dels béns eclesiàstics, en un discurs modern que ara no s'atreviria a fer cap govern".
Paradoxalment, la zona Alacant-Elx-Oriola va quedar parlamentàriament infrarepresentada a Cadis perquè els seus diputats, primers a embarcar-se cap allà, van ser capturats pels francesos en el trajecte. La resta va partir de Santa Pola per tal retard que quan van arribar a les Corts feia un mes que estaven en marxa. Sobre l'actuació parlamentària dels valencians, el primer a reflectir-la va ser el professor Manuel Ardit en un primerenc assaig de 1968. Més tard va escriure que "el pes valencià en el conjunt de les Corts es pot dir que va ser poc rellevant", sobretot, perquè els que dirigien els debats importants eren els "capitosts del partit liberal" i aquests no eren valencians. Les actuacions més notables van ser les del clergue liberal xativí Joaquim Llorenç Villanueva que, amb 173 intervencions, va ser el quart diputat més actiu de la Cambra, i del jurista valencià de tendència absolutista José Borrull, que va anotar 141 intervencions. Bé preparats, sòlids oradors des tribunes oposades, ambdós descollaron més en els debats sobre determinades legislacions, com l'abolició de la Santa Inquisició on el clergue va portar la veu cantant contra el Sant Ofici del qual era membre, que per les seves aportacions al text constitucional. "Últim epígon de l'irredemptisme foral dieciochesco", segons diu el professor Javier Palao, Borrull però "va preveure amb claredat els problemes que havia de plantejar el model uniformista liberal en un país tan divers com Espanya i ho va criticar, dos segles després, seguim a voltes amb el fracàs d'aquest model ".
Com a grup, els valencians van caminar més units en "qüestions que afectaven la seva terra natal com l'abolició dels senyorius o la defensa del Regne davant els avenços de les tropes gal · les", com resumeix el professor Germán Ramírez, el més conscienciós estudiós de Villanueva .També hi va haver diputats muts.
Juan Manuel Xàtiva /El País
València no va tenir sort amb la Constitució de 1812, de la qual es compleixen dos segles el dia 19. Quan es va aprovar el dia de Sant Josep, amb prou feines es va assabentar la capital, ocupada des de gener per les tropes franceses al comandament del mariscal Suchet.Després d'evacuar aquest la ciutat el juliol de 1813, es va fer càrrec de la Capitania General el general Elío, un militar absolutista que un any després facilitaria l'arribada de Ferran VII per declarar nonata la criatura constitucional. Amb la partida dels francesos s'organitzen els preparatius per jurar la Constitució. Però quan això passa "la gent no té ni idea del que és la Constitució", aclareix Pilar García Trobat, autora deConstitució de 1812 i educació política, editada pel Congrés. "Des que es publica el 22 de juliol al dia 25, quan s'ha de jurar, hi ha tres dies! Sí, s'organitza una comitiva i unes carrosses, hi ha tres tablaos a tres places de diferents, tot acompanyat de música i bous. El debat? No va existir. No se sap ben bé si la població estava celebrant la Constitució o la sortida del francès. Se celebrava de la mateixa manera que poc després celebrarien la caiguda de la Constitució i més tard encara la volta de la Constitució ".
Més afortunada va ser Alacant, l'única capital al costat de Cadis imbatuda pels francesos. "Aquí", destaca el professor Emilio La Parra, "la Constitució es jura immediatament, la llibertat de premsa està funcionant des del primer moment i es van poder aplicar mesures, reformes i canvis que establien les Corts". Malgrat el tràfec de tropes que havia de suportar, a Alacant "hi va haver un moviment de debat molt intens, sense arribar a l'altura de Cadis, a favor i en contra, sobre assumptes que estaven molt en l'opinió pública, com la Inquisició o la terminació de la societat estamental ". Així van sorgir propostes revolucionàries, com la que explica La Parra del capellà alacantí Antonio Bernabeu, que va divulgar "un llarg fullet on ja propugnava la desamortització dels béns eclesiàstics, en un discurs modern que ara no s'atreviria a fer cap govern".
Com a grup, els valencians van caminar més units en "qüestions que afectaven la seva terra natal com l'abolició dels senyorius o la defensa del Regne davant els avenços de les tropes gal · les", com resumeix el professor Germán Ramírez, el més conscienciós estudiós de Villanueva .També hi va haver diputats muts.
Però el Bertran de Lis més interessant per Ardit és Vicente, financer i comerciant "pertanyent a la burgesia comercial que organitza l'alçament de 1808", que durant les Corts de Cadis subministrava blat a l'Exèrcit ia qui està estudiant més a fons. També va estar a Cadis, durant bona part de l'any 1811, un bon amic dels Bertran de Lis, el llavors ministre d'Exteriors i Hisenda José Canga Argüelles.Encara asturià d'origen, va ser un personatge rellevant en la València preconstitucional i "gran part del perfil ideològic i l'actitud política de Canga", segons diu Carmen García Monerris, "està conformada a partir de l'experiència de València i en particular a partir del seu paper al capdavant del Reial Patrimoni a València ", assumpte al qual la historiadora dedica el seu llibre La corona contra la història. Aquí va ser comptador de l'Exèrcit i membre de la Junta Suprema, que el va ascendir a intendent. Amb el seu coneixement del real patrimoni a València, Canga, sòlida figura del primer liberalisme espanyol, "va poder construir un llenguatge antisenyorial, antiestamental, universalista, de reconstrucció del pacte del Rei amb els súbdits".
Els diputats de Cadis actuen en el buit, "estan aïllats", escrivia Ardit el 1977 i per tant, "les lleis i els decrets no es publiquen, o si es publiquen no són posats en pràctica o ho són deficientment". El mateix Villanueva era dels que des de Cadis feia públic reconeixement i protesta d'això. La distància entre els polítics i el poble comença a canviar de signe. És l'incipient "naixement de la política moderna", subratlla la Parra, i per això, "convèncer el públic, formar i aconseguir la seva adhesió a la causa liberal serà un dels principals objectius dels constitucionalistes ".
"La Constitució de Cadis és la que més preceptes té quant a l'ensenyament", adverteix Pilar García. I en aquesta línia, hi va haver actuacions pioneres per part valenciana. En 1814, el catedràtic de Lleis Nicolás Gareli, futur ministre de Justícia, va ser l'impulsor a València de la primera càtedra espanyola constitucional.
Instrucció i difusió, imprescindibles per apreciar els avenços, drets i obligacions constitucionals, són oportunitats a l'abast de les institucions per commemorar el bicentenari de La Pepa. Aquest és el sentit de les dues grans exposicions organitzades per la Generalitat amb motiu de l'aniversari, una es pot veure al Centre del Carme de València i l'altra al Monestir de Sant Miquel dels Reis.
Una de les imatges més impactants del període de vigència de la Constitució de Cadis a València és l'entrada triomfal de Ferran VII del pintor Miquel Parra que es conserva al Palau d'Orient i actualment s'exhibeix en l'exposició Valencians a Cadis, instal·lada al Centre del Carme de València.
Aquesta escena és del 16 d'abril de 1814, el mateix dia que van fer entrega al rei del Manifest dels Perses, en què un grup de diputats demana que derogui la Constitució de 1812 i convoqui Corts "d'acord amb les antigues lleis" . Vint dies després, el monarca va signar el decret que anualaba La Pepa i tota l'activitat legislativa de les Corts de Cadis. Per què València?Com van transcórrer aquests 20 dies a la ciutat, mentre a Madrid esperaven inútilment a Fernando VII perquè signés la Constitució?
Per Emilio La Parra, que està actualment escrivint una biografia de Ferran VII, l'explicació més raonable amb les dades disponibles part de tres raons fonamentals que porten el Rei a València.
D'una banda, la presència del general Elío, "un absolutista que manava dos exèrcits molt importants i gaudia d'un prestigi espectacular després d'haver vençut a Suchet a Castalla". En segon lloc, a València comptava amb unes ordres religioses que estaven disposades a defensar a ultrança. En tercer lloc, a València s'havia produït a finals de 1811 una reacció contrària a les Corts, personificades aquestes en el general Blake, que enviat des de Cadis va fracassar en la defensa de la ciutat contra Suchet. La idea que va quedar és que "el que venia de les Corts no era bo".
L'itinerari que el van marcar les Corts suposava anar a Madrid en línia recta des de Barcelona. La comitiva reial va vorejar Barcelona, va arribar a Saragossa, on Fernando VII va rebre un bany de masses i es va desviar a València, on va fer entrada triomfal el 16 d'abril. Aquests 20 dies són una contínua audiència real en el Palau de Cervelló. Pilar García Trobat compte un dels pocs últims actes que es fan a València en honor a La Pepa. El catedràtic Gareli i els seus alumnes van visitar al rei a Cervelló per retre-li tribut i ponderar l'íntima relació existent entre la la Corona i la Constitució que el mantindria en el tron. Com a exemple de les bondats de la Constitució li van posar l'article 6 que diu que "tots els espanyols han de ser justos i benèfics". En honor a la visita del rei "els estudiants havien fet una subscripció per pagar els vestits de sis orfes de pares valencians que n'hagueren perdut la vida en defensa de València". Entre aquests nens van demanar incloure un nen català "perquè, deien, havíem de oblidar-nos com a bons espanyols de l'esperit de provincianisme", explica. I l'hi van acceptar.
Això succeïa a finals d'abril però el 2 de maig, com ja recordava Sanchis Guarner a La ciutat de València, "una colla d'oficials procedir pel seu compte a substituir la làpida de Plaça de la Constitució, col · locada per acord municipal a la Capella de la Verge dels Desemparats després de la salitat Suchet, d'altra provisional de fusta que deia Reial Plaça de Ferran VII ". No hi havia aparences de guardar i van aparèixer ja octavetes criticant la Constitució i als liberals.
Al costat de la derogació de la Constitució i els decrets de Cadis, Ferran VII va decretar la detenció d'alguns dels diputats liberals de les Corts que es van dissoldre, com Joaquín Lorenzo Villanueva.
................................................................................................................................
-Bibliografia.-
ARDIT, Manuel: "Els valencians de les Corts de Cadis".
Rafael Dalmau Editor ; Barcelona, 1968.
