La història del Futbol a Vila-real va començar fa, ara, 99 anys quan se
va posar la primera pedra amb la fundació del Club Deportivo Villarreal
el 10 de març de 1923, presidit per Josep Jesús Calduch Almela. Per
tant, l’any que ve celebrarem el Centenari de la mà del president actual Fernando
Roig Alfonso, després de la consolidació de l’equip en Primera Divisió i
dels èxits europeus coronats amb el títol de Campions de l’Europa League 2021,
amb una remodelació espectacular de l’actual Estadi de La Ceràmica.
Josep Jesús Calduch Almela va nàixer a Vila-real el 9 de març de 1900, és
a dir, 23 anys i 1 dia abans de fundar el primer Club de Futbol a Vila-real. Josep
es va criar al si d’una família benestant de comerciants i llauradors. Després
dels seus estudis secundaris a Castelló de la Plana, als setze anys, va anar a
Barcelona per a estudiar Farmàcia, seguint la tradició familiar, la qual ja
compartien els seus tres germans Vicent, Àlvar i el també famós
botànic Manuel Calduch Almela. Va ser allà on es va aficionar a la
pràctica del futbol, sent a més un entusiasta seguidor del FC Barcelona.
En acabar els estudis i tornar el 1920 a Vila-real, va regentar
l’establiment farmacèutic heretat de son pare, Vicent Calduch Solsona,
inventor de la Suavina, al carrer Major de la ciutat, i el 1923 va
promoure les partides de l’esport que estava de moda amb la fundació del CD
Villarreal, predecessor del Villarreal C.F., així com la construcció del
camp esportiu El Madrigal (batejat el 1925 amb el nom de la partida
municipal on s’ubica) en uns terrenys que va adquirir Calduch a la
família del comerciant Benjamín Beltrán: 10 fanecades (8.312 m2) de
garrofers al costat de l’antic Calvari de la població, comprades a 500 pessetes
la fanecada. El terreny de joc, d’unes dimensions de 92 per 47,5 metres,
lleugerament superiors a les reglamentàries, va ser inaugurat el 17 de juny de
1923, encara que el Club Deportivo Villarreal no jugaria allí el seu primer
partit fins el 21 d’octubre d’aquell any mateix any, nodrint-se de la pedrera
dels diferents equips locals, entre els quals despuntava la Penya Arnau
que va començar a assolir el caràcter de filial.
El jove Calduch era un enamorat de la modernitat i, sobre tot,
del nou esport de moda, el futbol, de manera que, abans de fundar el club, ja
havia organitzat partits a Vila-real durant les vacances: a l’era de Patxuga,
al Velòdrom, a la plaça de l’Estació o al famós camp de Galindo. Però la seua
passió per l’esport anava més enllà del futbol, ja que al fundar un equip de
futbol al seu poble, amb un terreny adient per a l’època, aquell 1923 ja tenia
l’objectiu de “fomentar tots els esports i, especialment, el futbol”, segons
consta en la carta fundacional del club.
D’acord amb la visió de Calduch, el Vila-real va nàixer amb la
idea que els tretze socis fundadors havien de ser majoria en la primera Junta
Directiva, fins que la societat arribara a la maduresa, per evitar
desviacionismes en els objectius perseguits. Aquest grup promotor inicial va
estar format per dos dels germans Calduch (Josep i com a
president i Manuel, el botànic com a mà dreta), Carles Calatayud
Jordà (vicepresident i primer tresorer), Josep Martínez Aguilar
(primer secretari), els germans Arrufat (Pasqual i Delfí),
Vicent Cervera, Víctor Fenollosa, Josep Ramon Herrero , Pere
Perona, Alfons Saera, Joan Sichet i Pasqual Díaz com a
vocals.
Per a la constitució de la societat es va prendre com a model el
reglament del València CF i l’uniforme esportiu va ser de samarreta blanca i
pantalons negres, és a dir, igual que el CD Castelló (fundat el 1922) i el
València CF (fundat el 1919).
Calduch tenia molt clars els referents valencians del club, com tamé ho
demostra, no solament als Estatuts, sinó en els seus símbols com ara el primer
escut que estava format per un triangle blanc i negre sobre la senyera de
quatre pals rojos sobre fons d’or, l’històric símbol del poble valencià, sent
també Josep Calduch el responsable del disseny original d’aquest emblema
que ha anat evolucionant al llarg de la història sobre la base de l’original
que, per cert, també recorda l’escut de la Vila reial a la que representa.
En el moment de la fundació, el camp del Madrigal comptava amb
600 localitats de seient per al públic. El recinte esportiu era un terreny dur,
amb moltes pedres. De fet en els anys trenta, abans de començar cada partit,
els jugadors locals voltaven pel camp per fer un curiós escalfament consistent
en recollir pedres, per evitar perills a l’hora de les caigudes que sempre hi
ha en un esport col.lectiu. El camp, ja propietat de Calduch, es va
llogar al club per dues pessetes diàries, és a dir per una mensualitat de 60
pessetes, però el lloguer mai arribaria a les butxaques del president fundador
degut al mal estat de les finances del club.
El camp, com ja sabeu, va ser inaugurat el diumenge 17 de juny de 1923,
després de la benedicció de mossén Joan Baptista Dualde i la treta
d’honor per part de l’alcalde de l’època, Manuel Usó Jarque (que
repetiria com a primer regidor al 1931 amb l’adveniment de la República). En
aquella ocasió es va disputar un partit entre dos equips de la capital de la
Plana, el CD Castelló i el CD Cervantes, amb resultat de 4 a 1 a favor dels
primers. Aquell mateix any també es va inaugurar el camp del Sequiol, a
Castelló.
Però quatre mesos després d’inaugurar-se El Madrigal, el general Miguel
Primo de Rivera va donar un cop d’estat que va fer ajornar el debut del
Club Deportivo Villarreal al seu camp fins el 21 d’octubre de 1923 quan, finalment,
es va jugar el primer partit com a equip federat: un encontre de caràcter
amistós contra el Red Star (Estrella Roja) de Castelló. La primera alineació
vila-realenca de la història va estar formada per Sichet, Cervera,
Cabrera, Saera, Guinot, Manuel Calduch, Díaz,
Delfí Arrufat, Escrig i Pasqual Arrufat.
En aquella època la pràctica del futbol era amateur, fruit de l’afició a
l’esport, encara que, en ocasions extraordinàries, els jugadors podien arribar
a cobrar primes. Així, per exemple, es va pagar un duro de prima per haver
derrotat l’Atlètic de Torrent (3-0). També als primers anys d’existència del
club es van produir alguns traspassos sonats, com ara el de Garcia Díaz
al CD Castelló, o el fitxage en 1924 de Vicent Agost com a entrenador i
jugador que, excepcionalment, va arribar a cobrar l’extraordinària suma de 15
pessetes per partit. Agost tenia una passió pedagògica per ensenyar a
jugar bé, així va ser com el Vila-real de Calduch es va situar de ple en
el futbol regional valencià, on també va destacar Josép Pesudo Escuder
com a entrenador.
Josep Calduch Almela sempre va ser un gran aficionat als esports. En canvi, la seua constitució d’home prim i espigat, però poc musculós, no li van permetre dedicar-se a fons a la pràctica del futbol. En els inicis de l’equip va proposar, infructuosament, utilitzar la tàctica defensiva de la cadena rodant, de manera que els dos defenses centrals, els dos centrecampistes i els dos interiors es cobrien mútuament la posició, quan s’avançara amb el baló...
L’etapa de la guerra civil va deixar el camp esportiu en runes, fet un
solar. També el fundador, Josép Calduch, va ser una víctima de la
intolerància, en la postguerra del règim de Franco. En 1939, per la seua
defensa de la República, per haver estat militant del Partit Radical d’Alexandre
Lerroux i afiliat a la UGT, Calduch va ser condemnat a presó
preventiva pel “Tribunal de Responsabilidades Políticas” de l’etapa feixista de
la dictadura segons un estudi de l’amic Manolo Carceller basat en
entrevistes orals al personatge (“Testimoniatge de Josep Calduch” en Grup per
la recerca de la memòria històrica. Castelló, gener de 2021).
El seu procés és el Consell de Guerra Sumaríssim 4218-C, llig. 204, que
es conserva actualment a l’Arxiu de la Subdelegació de Defensa de Castelló. La
comdemna era de nou mesos de reclusió, en la presó de la Capella de la Sang,
a Vila-real, on va entrar el 14 de juliol de 1939. Posteriorment, se li va
concedir presó atenuada al seu domicili, al carrer Sant Jaume, 23, de Vila-real
–des del 6 d’octubre de 1939–. El seu germà Manuel i els seus amics Alfons
Saera i Antoni Díaz, membres també de les primeres juntes del “Club
Deportivo Villarreal”, van ser condemnats en 1939 a la sanció “de
inhabilitación absoluta perpetua para el ejercicio de cualquier cargo del
Estado, corporaciones públicas u oficiales... y consejos de administración de
empresas privadas”, per haver sigut membres de la Lògia maçònica Sol
Naciente de Vila-real, activa a la població entre 1925 i 1936, quan va
guanyar les eleccions el Front Popular i van fer fora la gestora municipal del
1931, que estava dominada per Manuel Usó Jarque, també maçó, i d’altres
membres d’ideologia republicana.
Justament va ser una declaració d’Usó Jarque davant l’esmentat
Tribunal, el 5 d’octubre de 1939, la que va fer possible una nova sentència,
que permetia a Calduch patir presó atenuada al seu domicili. Usó
va negar la filiació maçònica de Josep Calduch (“No ha pertenecido a la
masonería de Villarreal”). La sentència reconeixia la irrellevància penal dels
fets jutjats (“Los hechos expuestos carecen de relevancia penal para ser
castigados”). Mesos després es va produir la sentència absolutòria, emesa a
Borriana pel coronel Batlle (1 de març de 1940) i, finalment, la
llibertat definitiva, el 15 de març de 1940.
Dos anys després, l’Ajuntament de Balaguer Avellana va adquirir
per 36.000 pessetes (216 euros actuals, però molts diners a la postguerra) els
terrenys del camp esportiu, aleshores enrunat, per convertir-lo en Camp
Municipal d’Esports. Però Calduch va seguir lligat a l’esport i també va
ser promotor, a la postguerra, del primer equip de bàsquet de Vila-real i de la
pràctica del tennis a la ciutat.
Després d’una primera meitat dels anys quaranta de letàrgia, l’empenta
del consistori vila-realenc va animar una colla d’aficionats a crear en 1945 el
Club Atlético Foghetecaz, inicials dels cognoms dels fundadors: Font,
Gil, Herrero, Teulet, Català i Zaragoza que
van portar endavant el projecte de club iniciat per Calduch i, per falta
de proveïment, van
canviar
la samarreta blanca per la groga, uns anys després el pantaló blau substituïa el negre i les mitges blaves també
s’imposaren, mentre el club començava a ser reconegut com a CAF Villarreal fins
reconvertir-se, finalment, en Villarreal C.F.
Com a farmacèutic, Josep Calduch va crear diversos i populars
medicaments, com ara el Liniment Calduch (loció tonificant per a la
pràctica esportiva), unes pastilles per a la tos o la Denticina, un
calmant de la dentició dels xiquets, mentre continuava produint el popular
ungüent Suavina que encara podem adquirir. Durant 46 anys va ocupar el
càrrec oficial de Cap Local de Sanitat i, exercint com a tal, va efectuar una
gran tasca hospitalària als anys de la postguerra, assistint els malalts
ingressats amb tracoma. Gran conversador i home sociable, va dedicar els caps
de setmana a acompanyar el seu germà Manuel en les seues excursions.
De tota manera, pocs reconeixements d’homenatge va rebre Josep Calduch en vida, llevat del reconeixement per part del Consell Comarcal de la Plana Baixa d’Unitat del Poble Valencià (UPV) que li atorgà el 30 d’abril de 1995 el Premi “Llibertats Nacionals” per la seua defensa de la cultura, la llengua i les tradicions valencianes. L’any següent s’acomidava del seu poble natal, el 23 d’octubre de 1996.
99 anys després, la iniciativa de Calduch és reconeguda com el rent que va propiciar el creixement de la massa social futbolística i el nucli de la renaixença de l’actual Villarreal Club de Futbol que ara mateix il.lusiona tanta gent, lluitant per un lloc europeu en la Lliga, després d’aconseguir el primer gran trofeu a Gdanks, és a dir, sent Campions de l’Europa League 2021 que, a la vegada, ha suposat tornar a la Champions League on ens espera Torí en la lluita contra la Juventus per passar els vuitens de final. Calduch va posar la primera pedra del gratacels futbolístic construït per l’equip de Fernando Roig Alfonso. Endavant Vila-real i visca el Villarreal Club de Futbol!
