LA QUIMERA DEL CREIXEMENT (Ramon Folch)

És bo que els xiquets cresquen i que s'accelere el procés en el cas dels adolescents. És bo que cresquen les plantes, els arbres en general, els animals, la flora i la fauna, el contrari és la mort... Però una cosa és el creixement natural o sostenible i una altra cosa és el creixement pel creixement. Quants habitants de les grans ciutats han acabat mostrant símptomes de macrobogeria a l'hora de pressumir de tamany? Més habitants (menys serveis?), més superfície asfaltada (menys verd?), més altures dels habitatges (més calefacció, més aire condicionat?), més consum (menys qualitat?), més, més, més... La qualitat de vida als pobles menuts és avui en dia molt superior a la de les grans urbs, ja que les noves tecnologies han trencat l'aïllament del passat.

Potser el tamany és important en el món empresarial, quan parlem de grans indústries o d'economies d'escala, però no és l'únic factor, ni molt menys, a tenir en compte: quasi tots els municipis de l'Estat Espanyol canviarien els pressupostos de finals del segle XX (quan, probablement, comptaven amb menys serveis però més equilibrats perquè també presentaven Padrons de Població més reduïts) per les escarransides arques municipals actuals (amb què compten també, tant el govern central, com els autonòmics, independentment del signe polític dels governants), després de l'orgia col·lectiva del creixement, del balafiament dels diners públics i del buidat general dels fons de les caixes d'estalvi administrades, principalment, pels grans partits polítics...

El creixement per sí sol, no té cap valor afegit: el bon perfum -diu la dita popular- sempre ve en ampolles petites. A més què els danys ecològics sempre són majors quan més grans són els impactes ambientals, pel tamany de les ferramentes emprades, pel volum del combustible fòssil consumit o per la superfície d'espai natural manipulat, transformat, contaminat o, fins i tot, humanitzat...

Sobre totes aquestes coses ens il·lustra Ramon Folch, un senyor al que vaig descobrir durant les primers emissions de TV3 al País Valencià (a la dècada dels vuitanta, i molt abans del Barrionuevazo que ens va deixar sense TV3 i va crear el precedent del Campsegat actual) en una sèrie documental de qualitat anomenada Mediterrània, coproduïda per Televisió de Catalunya SA i la Fundació la Caixa, sota el patronatge del programa MAB (Home i Biosfera) de la UNESCO, que constava de cinquanta capítols (emesos setmanalment entre setembre de 1988 i agost 1989), en sincronia amb el moment en què el fenomen tractat es produïa realment. El guió, la presentació i la direcció dels documentals d'aquesta sèrie -que tantes vegades he fet aplegar als meus alumnes-, era a càrrec de Ramon Folch, responsable d'un producte d'alta qualitat. Avui l'he retrobat en aquesta entrevista que, de segur, també serà del vostre interès. APF.

........................................................................................................

Ramon Folch: S'estan subvencionant activitats insostenibles
Botànic, assessor, divulgador, escriptor Ramon Folch (Barcelona, ​​1946) ha anat ampliant el seu camp d'interès com un arbre que creix i troba noves arrels. Professor de botànica (deixeble de Margalef), va guanyar prestigi com a gestor dels espais naturals de la Diputació (1975-1982); desenvolupar la seva faceta de divulgador, ha assessorat organismes i universitats, i va crear l'estudi professional (ERF, Gestió i Comunicació Ambiental). I ha tingut temps per escriure llibres on reelabora les idees d'un món canviant amb ànim de fixar un pensament durador. Ramon Folch és autor del llibre "La quimera del creixement"

Som uns primats que venim a depredar-ho tot i a instal·lar-nos bé. Els edificis podrien tenir menys de la meitat de la demanda d'energia i d'aigua

Antonio Cerrillo.- Medi ambient. LA VANGUARDIA.


El socioecòleg Ramon Folch qüestiona l'actual model de desenvolupament, per no tenir en compte els impactes ambientals en la seva plasmació en el model de consum. En el seu llibre La quimera del creixement (RBA, La quimera de Créixer, Magrana) defensa les energies renovables però no a qualsevol preu.

Què fa que l'actual model econòmic sigui insostenible?
Un dels elements clau de la insostenibilitat és que en els balanços econòmics no s'inclouen els costos de les externalitzacions ambientals negatives, com les emissions de gasos, de residus.Ningú es fa responsable d'ells. L'exemple més clar és el canvi climàtic: llançar a l'exterior el diòxid de carboni. Però no hi ha cap exterior, és una il.lusió. Una economia globalitzada que no necessités un exterior al qual transferir les seves disfuncions sí que seria sostenible.

La ciutadania no accepta missatges apocalíptics. Hi ha ecofatiga, no li sembla?
El que està passant en aquests moments no té precedents en la història de la humanitat. Mai havíem estat tants consumint tantíssim. No tenim referents històrics que ens puguin orientar.Una minoria té certa comprensió de la dimensió del problema, però no disposa d'instruments o experiència per abordar-lo.

Estem davant d'un problema econòmic o ecològic?
No hi ha cap fallada en el funcionament dels sistemes ecològics. El que sí que hi ha són disfuncions econòmiques que produeixen alteracions ambientals. Com que aquestes es veuen generen una resposta reactiva. Però fem servir analgèsics contra el dolor, no antibiòtics contra la malaltia.

Quins exemples donaria?
Qualsevol balanç econòmic rigorós hauria de considerar el cost de les reposicions dels recursos energètics fòssils, però no és així, la qual cosa és una anomalia econòmica. Diuen que l'economia necessita créixer, si no creix constantment, no funciona. A més, ha de vendre constantment patrimoni, concretament recursos naturals no renovables. És a dir que viu d'ampliar capital (creixement) i d'alienar patrimoni. És obvi que està en fallida tècnica. La bombolla i la crisi que hem patit és una forma particularment exaltada d'aquest sistema de créixer, no com a conseqüència del procés econòmic, sinó com a eina necessària perquè el sistema econòmic funcioni.

S'està subvencionant la insostenibilitat?
Sí A vegades directament, com la subvenció al carbó, i de vegades indirectament, quan no s'inclouen els costos d'emissió de CO2 del petroli.

Imagina un model econòmic diferent?
Constatar aquestes disfuncions i detectar el mal funcionament no em converteix en algú que disposi de les solucions. No sóc cap home orquestra i menys encara un economista.

Cal consumir menys?
Totes les estratègies de l'últim segle han estat orientades a garantir l'oferta. La principal funció dels empresaris i els governants ha estat posar al mercat tot el que es demanava. Però no es pot posar al mercat quantitats il limitades d'hidrocarburs, per exemple, perquè no els tenim, la qual cosa demostra que s'ha de gestionar la demanda.

Quins instruments hi ha?
Crec en el trinomi virtuós eficiència, estalvi i suficiència. Tu ets eficient quan poses una bombeta de baix consum. Estalvies quan apagueu aquesta bombeta cada vegada que surts de l'habitació. I pràctiques la suficiència quan determines quina intensitat lumínica necessites per treballar còmodament. Això no és irrellevant. La diferència entre fer-ho i no fer-ho pot donar una relació de consum d'1 a 10. Reduir a una tercera o quarta part la demanda garantint el nivell de servei equival a triplicar o quadruplicar els recursos disponibles. Això pot fer canviar el panorama d'una manera absoluta.

Però una major eficiència energètica crea un efecte rebot, al final consumim més ...
No venim al món equipats per ser eficients, estalviadors i solidaris. Res d'això. Som un primat que ve a depredar tot ia instal.lar bé. Cal reconèixer-ho, encara que la cultura rouseauniana ha instal lat la idea que vam ser creats bons, afables, solidaris i prudents, i és la societat qui ens corromp. No, no és cert. Som un primat imparable. Per tant, el primer escull que superar és la nostra pròpia condició, i en això consisteix l'essència de la cultura, supeditar-se a valors i formar les persones.

I en el cas dels edificis tenim el mateix problema.
Els edificis podrien tenir una demanda d'energia o d'aigua de menys de la meitat de l'actual.Caldria projectar per aconseguir-ho, clar. Hauríem de preguntar en cada cas quin material escollim, ja sigui ferro, titani o vidre, i valorar d'on ve i el cost ambiental associat a aquests. Per desgràcia, això ara no passa. Els únics criteris que, en general, observa el projectista responen al seu interès o una opció estètica. I al cost.

Com hauria de ser l'edificació?
Per exemple, en un edifici d'oficines de la plaça Europa de l'Hospitalet s'ha optimitzat el comportament passiu i s'ha utilitzat acer reciclat amb plenes garanties. Les diverses mesures adoptades permeten un estalvi de 125.000 euros anuals en despeses de serveis, gràcies a la reducció de costos d'electricitat, gas i aigua potable, i de manteniment.

I quant més costa?
No hi ha sobrecost. És un increment que després es converteix en un decreixement del cost d'explotació. No va més enllà del 2% o 4%. En canvi, els capricis ornamentals poden suposar sobrecostos del 10% i més. Comptant construcció i explotació, els edificis sostenibilistes són més barats per definició.

QUATRE ANYS DE CRISI (2007-11)

De tots és sabut que la crisi recau sobre la classe treballadora (aturats, pensionistes i funcionaris) fonamentalment, però també sobre els gestors de l'economia productiva com ara empresaris, autònoms i executius en general... En canvi, la Banca, la Borsa, banquers, brokers i d'altres agents actius de la crisi, com ara la classe política dirigent del destí de pobles i nacions, no solament estan tardant més a patir-la en carn pròpia, sinó que, fins i tot, estan guanyant més diners: bancs rescatats per fons estatals, banquers que compten com a benefici la subvenció governamental, alts dirigents polítics que s'augmenten la nòmina de forma linial o amb l'acumulació de càrrecs d'assignació partidista i/o digital, etc.


Però la crisi té unes causes molt generals, dins del món capitalista, que van més enllà del color polític del govern de torn ja que la pateixen, de forma semblant, tant els països amb governs "conservadors" que aquells que compten amb governs "progressistes", fins el punt que les retallades i les mesures a aplicar semblen consensuades dins de l'anomenat món occidental.


Les retallades han arribat, evidentment, al món de la docència, i a molts instituts hem comprovat, des del curs passat, com anava minvant el nombre de professors fins el punt d'arribar a assumir disciplines com l'Economia des dels Departament de Ciències Socials. Naturalment, un historiador té una visió més diacrònica de l'economia, podríem dir més sociològica, que no un economista que, potser, la veu des d'un punt de vista més científic o matemàtic, encara que seria enriquidor arribar a una convergència de disciplines, és a dir, a una visió interdisciplinar per donar amb la clau de les problemàtiques històriques que, causalment, desemboquen en el present.


La crisi és una qüestió de números, de nombres, de dèficits, deutes i mala gestió dels recursos productius i financers, però també de manca de coherència política, ètica i moral entre un món que predica els drets humans i la igualtat democràtica d'oportunitats i, en la praxis, sempre es decanta per la globalització econòmica, el liberalisme salvatge, l'especulació i el benefici d'unes companyies multinacionals que, al capdavall, aporten uns guanys per a una oligarquia, o minoria dirigent, que amaga les finances en paradisos fiscals...


Mentre els governs continuen ajudant els grans (bancs) i socialitzant les seues pèrdues, mentre les financeres continuen apropiant-se del pis dels que no poden pagar un rebut de la hipoteca, mentre els 27 països de la Unió Europea no adopten l'euro (el Regne Unit en primer lloc, naturalment), les democràcies deixen de fer negocis amb règims de dubtosa credibilitat democràtica (qui està exigint a Xina que la transició econòmica, del comunisme al capitalisme, vaja acompanyada d'una transició política cap a la democràcia?) i els empresaris no aturen en sec l'actual deslocalització productiva (envers estats sense legislació laboral, ni mediambiental) i fiscal (cap a paradisos on s'evadeixen impostos amb total impunitat)... la crisi econòmica, ètica i de valors morals seguirà pujant tots els esgraons que impose la cobdícia de les minories dirigents i permeta la paciència de les majories indignades...


En definitiva, si la Revolució Francesa (que, oficialment, va representar l'entrada en la Història Contemporània) va significar el pas del poder o l'aristocràcia de la sang (de les dinasties, de certes famílies concretes d'Europa) a l'aristocràcia dels diners, del capital (de la burgesia)... el Tractat de Maastricht de la Unió Europea hauria de significar la consolidació de l'Estat del Bennestar amb el pas de l'Europa dels mercaders (Mercat Comú) a l'Europa dels ciutadans (a la recerca de la ciutadania d'uns Estats Units d'Europa sota una moneda única i una democràcia real com a garantia de la vertadera igualtat d'oportunitats).
.................................................................................

CRISIS: CUATRO AÑOS EN EL ABISMO
Este julio se ha cumplido el cuarto aniversario de la que, de momento, sigue denominándose la Gran Recesión, es decir, la crisis económica más aguda que vive el mundo desde la Gran Depresión de los años treinta del siglo XX. Fue en el verano de 2007 cuando estalló el escándalo de las hipotecas basura en EE UU, el primer síntoma de un cáncer que corroía la entrañas de la economía mundial.


Jordi Cuenca (Levante-emv, València).-

Disfrutando ya de las vacaciones o contando los días para que llegaran, en cualquier caso distraídos en la pereza de las tórridas jornadas de verano y con esa sensación de que la vida es maravillosa y lo seguiría siendo por los siglos de los siglos, muy poca gente podía imaginar a mediados de julio de 2007 que aquellas noticias que llegaban desde Estados Unidos, siempre vinculadas a una extraña y novedosa palabra— subprime—, daban fe en su contenido de los primeros síntomas de un cáncer, larvado en los desatados años de vino y rosas posteriores al 11 S, que corroía las entrañas de las finanzas mundiales y que en poco tiempo se manifestaría como la Gran Recesión, la mayor crisis económica desde la Gran Depresión que dio pie a la Segunda Guerra Mundial. Cuatro años más tarde ni la cirugía ni la quimioterapia han podido con él y, aunque el enfermo sigue con vida, los efectos del cáncer están siendo devastadores.

Aunque el emblema de esta crisis —como el hundimiento de la bolsa el 24 de octubre de 1929 lo fue para la anterior gran debacle económica— ha sido, de momento, la quiebra del banco de inversión estadounidense
Lehman Brothers en septiembre de 2008, hay coincidencia en que la fecha de partida  de la actual recesión se encuentra en el 17 de julio de 2007, cuando otro banco de inversión de  EE UU, en este caso, el menos conocido Bear Stearns, anunció a sus clientes que era altamente improbable que pudieran recuperar el dinero que habían invertido en dos de sus fondos de alto riesgo. ¿Qué había sucedido? Probablemente, una estafa encubierta. El escándalo de las hipotecas basura (o subprime). En un momento de bonanza, las entidades financieras estadounidenses prestaron para la compra de unas viviendas muy encarecidas por la burbuja inmobiliaria a personas con escasa estabilidad laboral y diicultades de ingresos a las que tampoco exigían excesivas garantías. Muchos de esos créditos fueron empaquetados con posterioridad bajo fórmulas como las titulizaciones, que a su vez se revendían en los mercados mayoristas internacionales a buen precio para obtener más inanciación y poder seguir en la rueda. Para cerrar el círculo vicioso, las agencias de caliicación de riesgos otorgaban a esas emisiones las mejores notas y, en consecuencia, lograron engañar a muchos inversores, sobre todo bancos, de la bondad de un producto podrido desde sus inicios. Y llegaron los problemas. Los endeudados hipotecados empezaron a dejar de pagar, las entidades no encontraban la forma de devolver a sus clientes los generosos fondos que habían creado... Bear Stearns.


Hay coincidencia en situar el punto de partida de la crisis en el 17 de julio de 2007, cuando el banco Bear Stearns declaró el impago de dos fondos


Lo de esta entidad fue la explosión de una práctica que ya había dado señales de alarma ocho meses antes, cuando un banco hipotecario de California (Ownit Mortgage Solutions), también especializado en fondos de alto riesgo, cesó en sus operaciones y despidió a sus 800 empleados en diciembre de 2006. La entidad cerró dejando entre sus damniicados al banco de inversión estadounidense Merrill Lynch, que un año antes había colocado en el mercado 3.000 millones en titulizaciones de crédito de Ownit. El colapso de este banco inició una dinámica progresiva de contracción del crédito en las economías desarrolladas que llegó a su punto culminante con Bear Stearns.

Intervención de los bancos centrales


El 8 de agosto de 2007, es decir, unos pocos días después, se produjo lo que algunos expertos también califican como punto de partida de la actual crisis: la acción concertada entre el Banco Central Europeo y la Reserva Federal de Estados Unidos para inyectar 100.000 millones de euros en el mercado para garantizar su liquidez. Era la constatación  de que el miedo había invadido todo el sistema nervioso del mundo financiero. La desconfianza se extendió y los mercados empezaron a contraerse hasta llegar al cierre absoluto, que se produjo un año más tarde con la quiebra de Lehman Brothers. Entremedias, aunque ahora parezca lejano, la administración republicana de George Bush, tan neoliberal, se abrazó a las tesis más intervencionistas y empezó a drenar dinero en entidades sistémicas del país, como la aseguradora AIG o las grandes hipotecarias Freddy Mac y Fannie Mae, para evitar su quiebra. Pero aquellas medidas no fueron suficientes, como se vio después. En Europa, donde inicialmente se veían los problemas estadounidenses con cierta distancia, en especial desde el muy madrileño Palacio de La Moncloa, la percepción empezó a cambiar cuando el banco británico Northern Rock pidió ayuda gubernamental ante la falta de liquidez en septiembre de 2007. Fueron días de colas ante sus oficinas de clientes que acudían a retirar su dinero. El pánico. Cinco meses más tarde, fue nacionalizado.

En España se dirimía por entonces la batalla electoral entre Zapatero y Rajoy. Ya la crisis era una preocupación, pero nadie —o muy pocos, entre estos los responsables de las entidades financieras, que llevaban meses viéndole las orejas al lobo— imaginaba (o quería imaginar) la hecatombe que se cerniría sobre el mundo a partir de que Washington dejara caer a Lehman Brothers, un banco de inversión completamente intoxicado por las prácticas inancieras de los años de bonanza. A partir de ahí veríamos el hundimiento de las grandes economías en 2009, inversores de renombre, como Bernard Madof, que en realidad eran vulgares estafadores, países como España con tasas de paro insoportables, gobiernos desnortados aplicando medidas keynesianas para salir de la crisis y obligando a otros —como a Grecia o Portugal— a emprender acciones de control del gasto ultraliberales, la crisis de la deuda soberana que ha puesto en jaque al euro y que no es seguro que haya sido ya superada... En definitiva, un horror detrás de otro, sustentado en uno de los viejos males de la humanidad: la codicia.

LA EUROAGENCIA QUE VIENE
La comunidad inversora se siente satisfecha con las cosas tal como funcionan hoy día. Data Explorers, una firma que recopila la actividad de los fondos de especulación que apuestan a la caída del valor de corporaciones y deuda soberana, indica que únicamente entorno al 9% creen que el sistema actual de calificación de riesgo va a sufrir pérdidas. Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch podrían recostarse en su control de la industria —cerca del 90%— y esperar a que las críticas se evaporen con el correr del tiempo. Pero se confundirían. Porque en Europa, la paciencia se agota por momentos. Vivienne Reding, comisaria del Mercado Único Europeo ha acusado a las agencias de riesgo de ser «un cártel», un monopolio que ha de «romperse en pedazos; el euro no puede fracasar por culpa de tres compañías norteamericanas» —en obvia referencia al hecho de que las tres grandes firmas tienen su principal base en Nueva York, incluso la menor de ellas, Fitch, cuyo accionista mayoritario es el grupo francés Fimalac—.


Otro comisario europeo, Michel Bernier, ha exigido la imposición de restricciones sobre las agencias: «los países no se miden como si fueran fábricas, es lamentable que rebajen la calificación de economías nacionales sin ningún previo aviso», se ha lamentado. Y Christine Largarde, nueva directora del Fondo Monetario Internacional, incluso ha sugerido que las agencias interrumpan la calificación de la calidad del crédito soberano de aquellos países en trámite de recibir inyecciones de capital de cualquiera de los súper-fondos europeos para la estabilidad financiera de la zona euro. Alemania podría estar en ello.

La canciller alemana, Angela Merkel, ha sido quien ha dado concreción a las quejas europeas. Merkel ha reflotado la propuesta de una «agencia estructurada sobre el conjunto de la economía europea y no específicamente sobre cada uno de sus países miembros».

AGENCIAS: LA BANDA DE LAS TRIPLE AAA

Con una simple nota de aviso provocan el aumento de la deuda de cualquier país en decenas de millones de euros: Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch concentran cerca del 90 % del negocio de calificación de riesgo financiero, por el que inversores de todo el mundo se guían para colocar su capital. Pero el triunvirato se ve asaltado ahora por todos los flancos.


Victorià Jiménez, Londres (corresponsal Levante-emv)
Por qué las agencias de calificación de riesgo no revelan los pagos que reciben cuando adjudican sus grados? ¿Por qué no hacen pública la documentación que emplean para sus análisis?», pregunta Gary Fitzgerald, de la compañía de inversiones hipotecarias Franklin Partners. En un foro que El Mercantil Valenciano ha abierto en el portal en línea linkedin.com, Andrei Kolodovski, gestor de fondos de inversión, le contesta a los pocos minutos: «¿Y de qué serviría? Mientras sean los calificados los que paguen a los calificadores, el conlicto de intereses seguirá siendo igual de grave». Es difícil evitar la sospecha de que las agencias de riesgo Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch, con sus innumerables tasaciones erróneas y mecanismos de valoración probadamente defectuosos, no hayan encendido ellas mismas el detonador de la mayor crisis financiera en décadas.


Constantinos Stephanou, del Banco Mundial, explica que «las agencias de calificación simplemente emiten opiniones sobre si merece la pena invertir en una oferta de deuda y en la institución que la emite. Sin embargo, estas evaluaciones no proporcionan ninguna orientación sobre otros aspectos que son igualmente esenciales a la hora de que los inversores tomen una decisión, como la liquidez o la volatilidad del precio en bolsa». El resultado es que en los mercados, bonos con la misma caliicación acaban teniendo precios diferentes.

La consecuencia, tras la debacle de 2008, es que los gobiernos en los países con mercados financieros desarrollados han dejado de confiar a ciegas por primera vez desde hace un siglo en el criterio de Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch, que controlan la práctica totalidad del sector a razón de un 40% cada una de las dos primeras y un 10% la última. Cuando cayeron al vacío miles de obligaciones de deuda aseguradas y títulos cotizados, tanto el inversor como el ciudadano corriente descubrieron que billones de dólares en productos estructurados habían asomado sus burbujas en los parqués mientras mantenían los pies en las aguas movedizas de nefastos créditos hipotecarios. Esto, a pesar de haber obtenido de las agencias la famosa triple A, la supuesta máxima graduación, la primera división de las caliicaciones en el campo de juego de las cotizaciones.

El consejo del triunvirato del riesgo había servido para lo contrario de lo que sus clientes creían. La aprensión de los usuarios, en efecto, crece. Según la encuesta de julio de Reuters, los gestores responsables de fondos de inversión en productos de renta fija han comenzado a alojar su dependencia de los informes de las agencias de riesgo. Los mediadores en Wall Street y la City de Londres señalan que los exámenes de las agencias son «anticuados y superficiales, y a menudo fomentan la especulación contra ciertos emisores, como ha ocurrido con Italia esta semana».

Participantes de peso en el sector como Pioneer Investments, propiedad del banco italiano Unicredit y administrador de más de 300.000 millones de euros en activos, han inaugurado sus propios sistemas de calificación de riesgo. Pimco, el mayor fondo mútuo del mundo, también trabaja con su departamento interno de investigación para analizar emisiones de deuda. «La devaluación de las calificaciones, en ocasiones, se producen con tal rapidez que nuestros clientes pierden millones de euros de sus carteras de inversiones y los gestores», admite uno a Reuters, «naturalmente, estamos dispuestos a contener las secuelas; si hemos de orientarnos por otros criterios, lo haremos».

Pudiera ser que el volumen esté ahogando a los tres grandes gigantes de la valoración crediticia, particularmente en el caso de Standard&Poor’s (o S&P) y Moody’s, cuyos departamentos de análisis llegan a revisar ofertas de deuda en bolsa por valor de decenas de billones de dólares. O que la edad les pase factura.

S&P ancla sus orígenes en 1860 y sería la más antigua si aceptamos las fechas que dan Moody’s, en 1909, y Fitch, en 1913. En los tres casos, las empresas nacieron como editoriales de datos y manuales para asistir a los capitalistas de la industria ferroviaria al calor de la expansión del ferrocarril sobre la inmensidad de los Estados Unidos, y evolucionaron calificando la deuda municipal norteamericana.

Las tres grandes agencias nacieron como editoriales de datos para asistir a los capitalistas de la industria ferroviaria en su expansión por EE.UU.

Casi cien años después, el Banco Mundial las describe como cíclopes comerciales que «dominan el negocio en la mayoría de los países», con «altos márgenes operativos» y «una rentabilidad excepcional». De acuerdo con estimaciones de Bloomberg, los ingresos de Moody’s superaron los 1.200 millones de euros el año pasado y en S&P se aproximaron a los 1.800 millones. Fitch, aun siendo la menor, obtuvo casi 560 millones de euros.

Las cifras no deberían sorprender si recordamos que recibir «una calificación de riesgo se ha convertido en un requisito indispensable para vender deuda en virtualmente todos los países con mercado financiero», como indica IOSCO, la organización internacional de comisiones de mercados de valores. Lo que sí debería inquietarnos, en cambio, es la falta de inspecciones sobre la actividad de las agencias.

Quién le pone el cascabel
En 2009, IOSCO oficialmente confirmó los temores que, apenas dos años antes, el hundimiento de las bolsas y el arrastre de bancos internacionales habían despertado entre la opinión pública: «Ni IOSCO ni ningún otro organismo internacional se halla en estos momentos en posición de determinar si las agencias de valoración de riesgo cumplen o no sus propios códigos de conducta tal y como prometen hacerlo en sus comunicados».

Diversas instituciones a ambos lados del Atlántico se han empeñado en despejar esta situación.

El Banco Mundial ha añadido detalles a la descripción de la tarea que se encomienda a las agencias, esto es, conceder calificaciones que suministren indicadores basados en datos fiables, que no se limiten al ciclo económico de turno y que guarden el equilibrio entre la precisión del corto plazo y la estabilidad.

Por su parte, el Grupo de los 20 países con mayores economías se adhirió en abril de 2009 a la Declaración para la Consolidación del Sistema Financiero, que obliga a las agencias a registrarse con IOSCO y a someterse a revisiones a manos del Comité Europeo Basel. Las autoridades europeas han impuesto, asimismo, la subscripción de las agencias a las listas del Comité Europeo de Reguladores de Mercados de Valores; las norteamericanas han prohibido la presencia de personal de análisis en las reuniones con clientes donde se discutan los costes de las prestaciones, y también que se dé asesoramiento desde las agencias sobre la necesidad o no de contratar servicios de calificación.

Con todos sus defectos, no obstante, el hecho es que Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch han logrado reducir hasta cierto punto las asimetrías informativas entre corporaciones y gobiernos —impidiendo los peores abusos— al tiempo que ejercen una vigilancia real sobre el rendimiento de los planes económicos de compañías y gobiernos.



«Es ingenuo culpar a las agencias por todas las equivocaciones cometidas durante la crisis del crédito», dice el gestor de fondos Andrei Kolodovski, «pero cualquier participante en los mercados que siga las opiniones inversionistas de una tercera parte para formar su propio criterio ha de ser consciente de que carga con la probabilidad de que surjan problemas… mis clientes me pagan por manejar su capital y debería ser yo mismo quien observara los mercados».

Si cunde el ejemplo de Kolodovski, el destino del triunvirato de las agencias de riesgo está sellado. Tarde o temprano, su influencia sobre las finanzas mundiales cederá bajo la presión de otras alternativas.

Por el momento, la cuestión que se plantean en los ministerios del Tesoro de buena parte del planeta es una disyuntiva: incrementar la transparencia y obligar a las agencias a publicar sus estudios, substituir la auto-regulación actual por la gubernamental y reformar las áreas donde aparecen conflictos de intereses, o simplemente optar por la creación de nuevas agencias, independientes, que compitan contra Moody’s, Standard&Poor’s y Fitch, y que las fuercen a obedecer a las leyes del bienestar general y no sólo a las del máximo beneficio.

EN EL 75 ANIVERSARI DE LA GUERRA CIVIL

En aquest 75 aniversari la premsa ha dedicat especials a l'efemèride d'aquell cop d'estat frustrat, preparat des del febrer del 1936 arran del triomf del Front Popular a les Eleccions Generals, que no solament va esdevindre guerra civil, sinó que va significar el pòrtic cap a 40 anys de misèria econòmica, intel·lectual i política, les conseqüències de la qual encara les estem pagant en molts aspectes de la vida quotidiana.

El cop d'estat frustrat, per tant, va ser cosa de les dretes i, en especial, dels militars de dretes, la qual cosa significa que Franco més que alliberar Espanya d'una guerra, va ser el principal causant si tenim en compte que tant Mola com Sanjurjo van desaparéixer, físicament, a les primeres de canvi.

Una altra cosa és confondre aquesta responsabilitat amb d'altres coses, perquè si la República va tenir defectes aquests provenien, principalment, dels seus gestors polítics que, potser, haurien pogut fer molt més per evitar els graus d'enfrontament ideològic als que se va arribar: però, ni el Pacte de Sant Sebastià i el posterior pronunciament republicà de Galan i Garcia Hernández o l'intent de pronunciament per part republicana (heu llegit bé) de Ramon Franco i Queipo de Llano (totes accions de 1930, és a dir abans de la proclamació de la Segona República), ni el primer intent de cop d'estat contra la República i a la primera de canvi (Sanjurjada, 1932), o la Revolució d'Astúries de 1934 contra un govern de dreta però legalment elegit (amb clara implicació d'alts càrrecs del PSOE, com ara Largo Caballero el Lenin Español) o la sublevació de Companys a Catalunya (també al 1934), ni els assassinats de 1936 del tinent Castillo (socialista) o del diputat Calvo Sotelo (extrema dreta)... justifiquen el bany de sang general que va començar la vesprada del 17 de juliol, ni les polèmiques actuals per justificar els criminals que van haver a tots dos bàndols... Contar batalletes de bons i dolents sempre ha resultat, com a mínim, molt infantil, encara que sol ser símptoma d'ignorància o, pitjor encara, cosa de gent manipuladora amb mala fe o intenció. Si rasquem en la història, potser, tots trobarem amics i familiars a tots dos bàndols, com ara el meu pare que als 90 anys d'edat encara recorda com dos dels seus germans, Vicent i Manuel, van haver de combatre des de fronts diferents: el primer al bàndol perdedor, el segon al dels guanyadors ...encara que una malaltia li va segar la vida al front.

Però la guerra civil no va començar, ni molt menys, d'una manera ni justificada, ni casual. De fet, a cap altre estat europeu va haver una guerra civil durant els difícils anys 30, d'antagonismes ideològics entre feixisme i comunisme, així com de debilitat democràtica i dels propis partits liberals al vell continent.

D'entre tots els especials i cròniques preparades a l'efecte, per commemorar la trista efemèride durant aquest juliol de 2011 -també podeu consultar l'extra preparat per Vilaweb-, m'ha cridat especialment l'atenció aquest d'EL PERIÓDICO que us oferim tot seguit... (APF).

DIARI DEL COP

Ernest Alòs (El periódico.cat)

El 17 a les 17. El 17 de juliol de 1936, a les cinc de la tarda, havia de començar la rebel·lió militar al Marroc, per estendre's a Espanya de mica en mica entre el 18 i el 21 de juliol. Aquest és un diari d'una conspiració militar que des del primer dia va projectar una carnisseria.

Diumenge 16 de febrer
CONTRA LES URNES
El Front Popular venç de forma justa a les eleccions a les Corts, amb 4,6 milions de vots, 151.000 més que la unió de les dretes. El programa frontpopulista propugna reprendre les reformes socials promeses amb l'adveniment de la República. El general Francisco Franco, cap d'Estat Major, i el líder dretà José María Gil-Robles proposen anul·lar les eleccions i una acció militar immediata, que el director de la Guàrdia Civil i el ministre de la Guerra rebutgen. El menyspreu a la via democràtica no serà conseqüència de la gestió del Govern d'esquerres, sinó la reacció que militars i dretes es plantegen d'entrada davant la derrota electoral.

Divendres 21 de febrer
MESURES PREVENTIVES
El nou Govern d'Azaña, un gabinet republicà moderat, sense ministres socialistes, destina a comandaments perifèrics els militars més perillosos: Franco a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Irònicament, aquesta decisió dibuixa quin serà el mapa de l'aixecament militar.

Diumenge 8 de març
LA PRIMERA REUNIÓ
Primera reunió a Madrid «per acordar un aixecament que restablís l'ordre», hores abans de la marxa de Franco. Hi assisteixen Mola, Franco, Rodríguez del Barrio, Fanjul, Varela, Orgaz, Saliquet i Kindelán. Es reconeix l'exiliat Sanjurjo com a cap. Franco insisteix a esperar que la situació s'agreugi.

Divendres 14 de març
BRAVATES FALANGISTES
José Antonio Primo de Rivera, detingut després que pistolers falangistes tirotegessin el dirigent socialista Luis Jiménez de Asúa. Des de la presó cridarà a una «gran tasca de reconstrucció nacional» que arribarà després d'una «santa croada de violència».

Dimecres 25 de març
LA PRESSIÓ DEL CAMP
Pressió camperola perquè el Govern vagi més enllà de la reforma agrària del 1932. A Badajoz, 60.000 pagesos mobilitzats pels socialistes ocupen 3.000 finques. Durant aquests mesos es distribueixen 555.000 hectàrees, posant en peu de guerra els terratinents. L'ambaixada britànica alarma el seu Govern informant que les condicions «són molt similars a aquelles de la Rússia anterior a la revolució bolxevic».

Dimecres 15 d'abril
LA DRETA PARLA
Les Corts destitueixen Niceto Alcalá Zamora com a president. Gil-Robles respon amenaçant a les Corts, una setmana després: «La meitat de la nació no es resigna implacablement a morir. Si no pot defensar-se per un camí, es defensarà per un altre (...) quan la guerra civil esclati a Espanya, que se sàpiga que les armes les ha carregat la incúria d'un Govern».

Dijous 23 d'abril
RETÒRICA REVOLUCIONÀRIA
Durant la primavera es porten a terme concentracions públiques de les milícies socialistes i comunistes. El 23 d'abril desfilen 35.000 persones per la plaça de toros de la Maestranza de Sevilla.

Dissabte 25 d'abril
LA VIOLÈNCIA DE MOLA
Primera instrucció reservada de Mola. Que la repressió serà acarnissada, amb execucions sumàries dels militars que no se sumin al cop, de les autoritats republicanes i dels militants d'esquerres és una decisió clara des del primer moment: «Es tindrà en compte que l'acció ha de ser en extrem violenta per reduir com més aviat millor l'enemic».

Dilluns 11 de maig
LARGO, IRRESPONSABLE
Azaña accedeix a la presidència de la República. El sector radical del PSOE, dirigit per Largo Caballero, impedeix que els socialistes entrin al Govern amb Prieto, cap de la secció moderada. El republicà Casares Quiroga, que demostrarà la seva incapacitat per aturar la conspiració malgrat les nombroses evidències, quedarà al capdavant del Govern, mentre l'ala esquerra del PSOE continua desestabilitzant-lo. Mentrestant, la CNT descarta a Saragossa la via insurreccional.

Dilluns 18 de maig
LA INICIATIVA MILITAR
Mola estableix que es formin juntes militars en cada divisió orgànica i província a càrrec d'oficials de la Unió Militar Espanyola, dels quals dependran els sectors civils implicats. El 18 de maig queda constituïda la Junta Militar de Defensa Militar de Catalunya, presidida pel tinent coronel Francisco Isarre.

Dimarts 19 de maig
DISCURS TREMENDISTA
Calvo Sotelo insinua que l'Exèrcit ha d'actuar. La dreta descriu un panorama de desordre generalitzat. La violència política durant el període causa 444 morts, més d'esquerres que no de dretes, i cap sacerdot o religiós. Casares Quiroga presenta un programa en què es declara bel·ligerant davant el «feixisme que vol una guerra civil» però adverteix a les esquerres que tampoc tolerarà «actes de violència». Tots el desbordaran.

 Dilluns 25 de maig

PRIMER PLA DE REBEL·LIÓ 
Primera instrucció de Mola en què fixa plans militars. Han de caure sobre la capital columnes de tres divisions orgàniques: la 7a (Valladolid), la 5a (Saragossa) i la 6a (Burgos). La 8a (la Corunya) i la 4a (Barcelona) s'han de limitar a «mantenir a ratlla les masses proletàries». La 3a (València) ha d'amenaçar Madrid o recolzar Barcelona si aquesta perilla. Mola no compta a guanyar Madrid i Sevilla, i ordena que el Marroc, les Canàries i les Balears quedin «en actitud passiva» com a reserva.

Divendres 5 de juny
L'OBJECTIU
Mola estableix els objectius polítics inicials dels sublevats. S'haurà de constituir un Directori Militar que crearà un «Estat fort i disciplinat» i que durant el seu període de gestió es comprometrà a «no canviar el règim republicà». El restabliment d'Alfons XIII (que rebutjarien falangistes, carlistes i part dels generals), no està en l'ordre del dia.

Divendres 12 de juny
UN GOVERN CÀNDID
Casares Quiroga proposa al sospitós Yagüe deixar el seu comandament a Ceuta. El coronel, al capdavant dels preparatius al Marroc, s'hi nega. Casares creu en la seva «paraula d'honor» de no rebel·lar-se i el manté en aquest destí clau.

Dimecres 17 de juny
UN PÍCNIC A LES CANÀRIES
Franco es reuneix amb caps i oficials de Tenerife a les pinedes de l'Esperanza. «Ens juramentem a seguir cegament i amb fe inviolable, donant-li així la confiança plena en aquestes guarnicions», explica un dels presents.

Dissabte 20 de juny
L'ÀFRICA ENTRA EN JOC
Cinquena instrucció reservada de Mola, que modifica el pla militar del cop. Incorpora a la marxa sobre Madrid dues columnes de l'Exèrcit del Marroc que han de travessar l'Estret i marxar cap a la Meseta per Despeñaperros. Franco i Yagüe deixen de tenir un paper secundari en el dispositiu militar. «Ha d'advertir-se als tímids i vacil·lants que aquell que no estigui amb nosaltres està contra nosaltres», anuncia Mola. En totes les guarnicions, els sublevats ajusten els seus torns de vacances per estar als seus llocs a finals de juliol

Dimarts 23 de juny
EL SIBIL·LÍ FRANCO
Carta de Franco a Casares Quiroga. Li suggereix que l'Exèrcit serà lleial si se'l tracta amb propietat. ¿Encara dubta de sumar-se al cop, temorós d'un fracàs (una actitud que irritava la resta de sublevats, que arriben a posar-li el nom de Miss Canarias 1936) o es tracta d'un engany? «Franco no farà res que el comprometi: estarà sempre en l'ombra, perquè és un cuco», comenta Sanjurjo.

Dissabte 27 de juny
UN SECRET SABUT
L'Estat Major Central alerta d'un «immediat moviment militar» que «començarà a províncies o potser a l'Àfrica» i argumentarà que vol prevenir un cop «violent d'esquerres» del qual «no hi ha cap mena de notícia que permeti creure que s'hagi de produir».

Diumenge 5 de juliol
UN AVIÓ PER A FRANCO
Juan Ignacio Luca de Tena, propietari de l'ABC, encarrega al seu corresponsal a Londres, Luis A. Bolín, que llogui un avió per traslladar Franco de les Canàries a Ceuta, per posar-se al capdavant de l'Exèrcit del Marroc.

Dissabte 11 de juliol
QUEIPO ES PREPARA
Queipo de Llano, responsable dels carrabiners, arriba a Sevilla per assegurar l'èxit del cop davant la resistència dels oficials de màxima graduació de la capital andalusa. Sovint s'oblida que només 5 dels 11 comandants de les divisions orgàniques i comandàncies i 4 dels 21 generals de divisió es rebel·laran.

Diumenge 12 de juliol
FRANCO, ESPECULANT
Franco envia un missatge en clau que irrita Mola («geografia poc extensa»), en què indica que encara no està disposat a pronunciar-se. En canvi Yagüe, després de les maniobres de l'Exèrcit d'Àfrica al Llano Amarillo, escriu a Mola per assegurar-li que totes les forces seran a les seves bases, esperant ordres, el 16 de juliol. «Ho tinc tot preparat; els bans de guerra fets. No dubto ni un moment del triomf». Mola es planteja seguir sense Franco i demanar a Sanjurjo que s'ocupi del Marroc.

Dilluns 13 de juliol
EN EL PITJOR MOMENT
Membres de la Guàrdia d'Assalt vengen l'assassinat del tinent Castillo per un grup de falangistes, la nit anterior, matant el diputat monàrquic José Calvo Sotelo. El mecanisme del cop ja estava en marxa abans, però l'assassinat acaba de decidir algun indecisos. És el cas, si es creu en les seves paraules, de Franco.

Dimecres 15 de juliol
TOTS AL SEU LLOC
Els carlistes se sumen al moviment. Fins aquell moment, el seu dirigent, Fal Conde, havia posat com a condició que es liquidés la República de manera immediata per proclamar regent el pretendent Xavier de Borbó. Entre el 15 i el 17 de juliol arriben als líders sublevats missatges en clau que indiquen que el cop començarà a Melilla, «el 17 a les 17». A partir d'aquell moment, s'ha de produir una sèrie d'aixecaments en cadena. Mola renuncia a una acció simultània per evitar una sortida en fals si es llança una contraordre i aquesta no arriba a tothom. Aquesta opció, en canvi, oferirà possibilitats de reacció al Govern. Es constitueix el Comitè Nacional de Defensa Confederal de la CNT-FAI-AIT davant un cop que «no pot ni ha de ser una sorpresa».

Dijous 16 de juliol
UNA MORT OPORTUNA
El comandant de Las Palmas, Amadeo Balmes, mor d'un tret al provar una pistola. Això li permetrà a Franco abandonar Tenerife per assistir a l'enterrament a Gran Canària, on sospitosament ja l'estava esperant el Dragon Rapide. «Sense cap mena de dubte, fa la impressió de ser un assassinat ben planejat», opina l'historiador Ángel Viñas.

Divendres 17 de juliol
INICI DE LA CARNISSERIA
El general Batet s'entrevista a Iratxe al matí amb el general Mola per dissuadir-lo. Aquest li dóna la seva paraula d'honor que no se sublevarà. A les 5 de la tarda els rebels surten al carrer a Melilla. Al capvespre sonen les cornetes i tambors i es llegeix un ban firmat per Franco: «Faig saber: una vegada més, l'Exèrcit, unit a les altres forces de la nació, s'ha vist obligat a recollir l'anhel de la gran majoria d'espanyols (...) es tracta de restablir l'imperi de l'ordre dins de la República, no només en les seves aparences o signes exteriors sinó en la seva mateixa essència». A tot el protectorat s'apliquen les normes d'execució previstes per Mola, que es repetiran a tot Espanya: destitució dels caps militars fidels, declaració de l'estat de guerra, ocupació dels centres de poder civil i serveis públics, detenció dels militants d'esquerres i execucions sumàries. La nit del 17 al 18 de juliol hi ha només al Marroc 225 afusellats.

Dissabte 18 de juliol
EL DIA DE FRANCO
A les 5.15 hores, Radio Las Palmas difon el ban de Franco que acaba amb una proclama: «fraternitat, igualtat i llibertat». A les 8.30 hores, el Govern de la República radia un comunicat. «S'ha frustrat un nou intent criminal contra la República. (...) el Govern declara que el moviment està circumscrit a determinades ciutats del Protectorat i que ningú, absolutament ningú, s'hi ha sumat a la Península». El pitjor no és que les autoritats republicanes s'enganyin, sinó que amb prou feines prenen mesures preventives. A les 10 hores d'aquell mateix dia, el coronel Sáez de Buruaga envia un telegrama a Franco comunicant que són «propietaris absoluts de totes les places del Marroc» i que pot aterrar a Tetuan o Larraix perquè forces del Marroc es posin «a les seves ordres». A les 14.00 hores s'enlaira el Dragon Rapide de Gando. Fa escala a Casablanca, amb Franco de civil i amb el bigoti afaitat, i no arribarà a Tetuan fins l'endemà. Malgrat que el 18 de juliol serà la data que passa a la història (malgrat que Franco en aquell moment només aspirava a obtenir l'Alt Comissariat del Marroc), aquell dia només surt al carrer l'Exèrcit a les Canàries, Sevilla, Còrdova i (sense èxit) a Màlaga.

Diumenge 19 de juliol
EL DIA DE LA VERITAT
El 19 de juliol, a les hores prèviament fixades, es desenvolupa el gruix de la revolta. Es produeixen alçaments exitosos a Àvila, Burgos, Cáceres, Cadis, Osca, Logronyo, Oviedo, Palència, Mallorca, Pamplona, Salamanca, Segòvia, Sòria, Terol, Valladolid, Vitòria, Zamora i Saragossa, i finalment derrotats a Ciudad Real, Barcelona, Girona, Madrid, Lleida i Albacete. Resistència desigual de milícies obreres i forces de seguretat.

Dilluns 20 de juliol
EL CAP S'ESTAVELLA
S'estavella l'avioneta que havia de traslladar Sanjurjo a Burgos per prendre el comandament. A Madrid, assalt a la caserna de la Montaña, on s'havien tancat els insurrectes. Goded es rendeix a Barcelona. Segueixen els pronunciaments a la Corunya, Granada, Lleó, Lugo, Ourense i Pontevedra.

Dimarts 21 de juliol
L'ÚLTIM DIA DEL COP
Últims moviments, tots ells frustrats, a Toledo, Sant Sebastià, Guadalajara i Almeria. El cop és derrotat allà on les forces de seguretat i els militants d'esquerra resisteixen conjuntament (Barcelona, Madrid, Màlaga, Gijón, Sant Sebastià) i ni tan sols s'arriba a produir en llocs on els rebels són febles o han estat desactivats (Alacant, València, Badajoz, Bilbao, Castelló, Conca, Huelva, Jaén, Múrcia, Santander i Tarragona). Als bastions obrers en què els sindicats no tenen al seu costat la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt (Sevilla, Saragossa) el cop militar dels revels triomfa. I no troba resistència on compta amb una base social àmplia i armada (Navarra i part de Castella la Vella).

Dijous 23 de juliol
VIOLÈNCIA INSTITUCIONAL
Queipo de Llano: «Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, a la vegada, a les seves dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l'amor lliure. Ara almenys sabran què són homes de debò i no milicians maricons. No s'alliberaran per més que bramin i s'hi resisteixin». La repressió bat rècords de salvatgisme a Andalusia: 47.400 executats.

Divendres 24 de juliol
ENCARA SÓN QUATRE
Es forma la Junta de Defensa Nacional, presidida pel general Miguel Cabanellas, el general amb més antiguitat. Mola, Queipo de Llano i Franco reben el comandament dels exèrcits del Nord, del Sud i d'Àfrica. Franco encara haurà de maniobrar pel comandament suprem.

Dissabte 25 de juliol
EL CONFLICTE
Dos empresaris alemanys enviats per Franco s'entrevisten amb Hitler, que decideix oferir suport aeri als rebels per traslladar les seves tropes a la Península. El 28 de juliol comença a arribar material ofert per Mussolini.

Dimarts 28 de juliol
COMENÇA LA GUERRA
El Foreign Office qualifica per primera vegada en un informe la revolta com a «Spanish Civil War». Aquell mateix dia el Govern de la República autoritza el Ministeri de la Guerra a declarar «zona de guerra» les àrees en què es desenvolupin operacions militars i la Junta de Defensa Nacional de l'Exèrcit rebel emet un ban que estén l'estat de guerra a tot el territori. Han fracassat tant el cop d'Estat tal com havia estat planificat en els últims mesos com els intents de la República de sufocar la sublevació. Comencen tres anys de contesa fratricida.

CALENDARI ESCOLAR 2011-12

(cliqueu per ampliar-lo)

Conselleria d’Educació.- RESOLUCIÓ de 26 d’abril de 2011, de la Direcció General d’Ordenació i Centres Docents, per la qual es fixa el calendari escolar del curs acadèmic 2011/2012. [2011/5167]

L’Orde d’11 de juny de 1998, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (DOGV de 18 de juny), establix els criteris generals pels quals s’ha de regir el calendari escolar per a tots els centres docents de la Comunitat Valenciana que impartixen ensenyances d’Educació Infantil, Educació Primària, Educació Secundària Obligatòria, Formació Professional, Batxillerat, Ensenyances Artístiques i Ensenyances d’Idiomes. L’esmentada disposició atribuïx a la Direcció General de Centres Docents, hui Direcció General d’Ordenació i Centres Docents, la competència per a dictar la resolució en què es fixe el període lectiu de cada curs acadèmic.

D’altra banda, la disposició addicional quinta de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, establix el nombre mínim de dies lectius que ha de comprendre el calendari escolar.

Fent ús de les competències atribuïdes per l’Orde d’11 de juny de 1998 i les funcions assignades en el Reglament Orgànic i Funcional de la Conselleria d’Educació, aprovat pel Decret 118/2007, de 27 de juliol, resolc:

Primer
Les activitats escolars del curs acadèmic 2011/2012 s’iniciaran i finalitzaran, en funció de les ensenyances cursades, en les dates següents:
1. En Educació Infantil i en Educació Primària, s’iniciaran el 8 de setembre de 2011 i finalitzaran el 22 de juny de 2012.
2. En Educació Secundària Obligatòria, s’iniciaran el 14 de setembre de 2011 i finalitzaran el 22 de juny de 2012.
3. En Batxillerat, s’iniciaran el 14 de setembre de 2011 i finalitzaran el 22 de juny de 2012.
4. En el primer curs dels cicles formatius de Formació Professional, s’iniciaran el 26 de setembre de 2011 i finalitzaran el 22 de juny de 2012.
5. En el segon curs dels cicles formatius de Formació Professional, s’iniciaran el 14 de setembre de 2011 i finalitzaran el 8 de juny de 2012.
6. En Ensenyances Artístiques, d’Idiomes i Formació de Persones Adultes, començaran el 26 de setembre de 2011 i finalitzaran el 20 de juny de 2012.

Segon
1. L’alumnat que curse primer cicle d’Educació Secundària Obligatòria en centres que, de forma provisional, impartisquen estes ensenyances, acomodarà l’inici i la finalització de les seues activitats al que establix el punt 1 de l’apartat anterior.
2. L’alumnat s’incorporarà al centre en la data indicada segons els estudis cursats, sense que puga escalonar-se la dita incorporació, excepte la prevista en la normativa vigent per a l’alumnat que accedix per primera vegada al centre per a cursar Educació Infantil.
3. Per a facilitar la incorporació de l’alumnat, amb l’acord previ del Consell Escolar del centre, es podrà anticipar un dia l’inici de les activitats escolars de l’alumnat de primer curs d’Educació Secundària Obligatòria.
4. Les ensenyances de Formació Professional en règim semipresencial o a distància, així com en la modalitat d’oferta parcial tant en règim presencial com en semipresencial o a distància, es regiran en tota la seua
oferta pel calendari establit per al primer curs dels cicles formatius Formació Professional en règim presencial i modalitat d’oferta completa.

Tercer
1. En el present curs escolar les activitats escolars lectives de l’alumnat d’Educació Infantil i Educació Primària comportaran entre 862 i 872 hores lectives.
2. En els dos primers cursos d’Educació Secundària Obligatòria, les hores lectives hauran d’ascendir entre 1.021 i 1.033 hores lectives.
3. En tercer i quart curs d’Educació Secundària Obligatòria s’afegiran dos hores setmanals més a les previstes en l’apartat anterior.
4. Els centres que impartisquen Batxillerat i cicles formatius de Formació Professional ajustaran les seues hores lectives al que establixen els corresponents reials decrets pels quals s’aproven els respectius títols i s’establixen els currículums actualment vigents.
5. Les activitats d’avaluació de l’alumnat del segon curs del Batxillerat es programaran en els centres, segons les necessitats derivades de la seua inscripció en les proves d’accés als estudis universitaris.
6. Els conservatoris de Música i de Dansa, l’Escola Superior d’Art Dramàtic, les escoles d’Arts i Superiors de Disseny, les escoles oficials d’Idiomes i les escoles Superiors de Ceràmica s’ajustaran al que establix la normativa que regula els plans d’estudi que es troben en vigor.

Quart
Els períodes de vacances del curs 2011/2012 seran els següents:
1. Vacances de Nadal: des del 23 de desembre de 2011 al 6 de gener de 2012, ambdós inclusivament.
2. Vacances de Pasqua: des del 5 al 16 d’abril de 2012, ambdós inclusivament.

Quint
Durant este curs escolar seran festius i no lectius els dies següents:
12 d’octubre, Dia de la Hispanitat
1 de novembre, Dia de Tots Sants
6 de desembre, Dia de la Constitució
8 de desembre, Immaculada Concepció
19 de març, Sant Josep
1 de maig, Festa del Treball

Sext
Les proves extraordinàries del curs 2010/2011 del mes de setembre, hauran d’estar finalitzades amb anterioritat al dia 7 de setembre de 2011, data en què se n’entregaran les qualificacions.

València, 26 d’abril de 2011.– El director general d’Ordenació i Centres Docents:
Rafael Carbonell Peris.
.................................................................................

LA NATALITAT CAU A NIVELLS DE 2003

La xifra de naixements es va reduir gairebé un 2% i la taxa bruta es va situar en 10,51, la més baixa dels últims set anys. L'Institut Nacional d'Estadística atribueix el retrocés al descens de dones en edat fèrtil

La natalitat a Espanya  segueix la seua tendència a la baixa des de 2009, com a conseqüència de la crisi econòmica i l'aturada en sec de l'arribada d'immigrants, però en els darrers mesos ha caigut a nivells que no es registraven des del 2003, segons es desprèn de l'Enquesta Moviment Natural de la Població corresponent al 2010, que ha difós avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que també reflecteix que l'esperança de vida ha augmentat fins als 82 anys i que és més elevada entre les dones (84,9 anys) que entre els homes (78,9).

El 2010, el nombre de naixements va ser de 484.055, dada que suposa una baixada de gairebé un 2% respecte a l'any anterior. Així mateix, la taxa bruta de natalitat (els naixements per cada 1.000 habitants) es va situar en 10,51, el seu nivell més baix en els últims set anys. La caiguda del nombre de naixements es registra per segon any consecutiu després de 10 anys de continu creixement.

Descens de la mortalitat

Segons l'INE, la caiguda de la natalitat és deguda a un descens progressiu del nombre de dones en edat fèrtil, ja que l'índex de fecunditat (nombre de fills per dona), que es va situar en 1,38, només va experimentar un lleuger descens respecte al 2009. De l'estadística també se'n desprèn que l'edat mitjana a què les dones accedeixen a la maternitat s'ha endarrerit fins als 31,2 anys. Les donesestrangeres segueixen tenint fills quan són més joves (28,7 anys) en relació amb les espanyoles(31,9). El 20,3% del total de naixements van ser de mares estrangeres, un percentatge que es manté en nivells similars als dels dos últims anys.

Respecte a les morts, la xifra (378.667) es va reduir respecte a l'any anterior i el creixement vegetatiu es va situar en 105.388 persones, el nivell més baix des del 2005. La taxa de mortalitat(morts per cada 1.000 habitants) es va situar en 8,34 davant el 8,22 de l'any anterior. Del total de morts, només un 2,8% era de nacionalitat estrangera malgrat que aquest col·lectiu suposa més del 12% de la població resident.Més naixements a Catalunya

També va caure la xifra de matrimonis, que l'any passat es va situar en 169.020, cosa que suposa undescens del 3,6% respecte al 2009. En el 21,5% dels casaments, almenys un dels cònjuges era estranger, percentatge similar a l'any anterior. Els matrimonis registrats entre persones del mateix sexe van representar el 2,1% del total davant l'1,7% del 2009.

Per comunitats autònomes, el creixement vegetatiu va ser negatiu a Galícia, Castella i Lleó, Astúries, Extremadura i Aragó (en aquestes cinc regions el nombre de defuncions va superar el de naixements). Astúries (7,39 nascuts per cada 1.000 habitants), Galícia (8,07) i Castella i Lleó (8,24) van registrar les taxes de natalitat més baixes i també les taxes de mortalitat més elevades.

A Catalunya, el creixement vegetatiu va ser de 24.838 persones, la taxa de natalitat va ser de l'11,50 --només superada per Ceuta (15,37), Melilla (18,20) i Múrcia (12,35)--, la de mortalitat, del 8,10, i la de nupcialitat, del 3,84.

LA MATERNITAT ES RETARDA A L'EDAT RÈCORD DELS 32 ANYS

En total, a Espanya neixen 10,57 nens per cada mil habitants, la taxa més baixa de l'últim lustre. A més, l'edat mitjana en la qual les espanyoles tenen el seu primer fill se situa en els 29,79, mentre que fa deu anys estava en els 29,09.

Les dones que viuen a Espanya retarden cada vegada més el moment de tenir fills, tendència que s'ha anat aguditzant en els últims temps fins als 31,12 anys, un màxim històric que es va registrar entre gener i juny de 2010, període en el qual, a més, va caure un 3,2 per cent la natalitat. Així es desprèn de l'Estadística de Moviment de Població de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que indica que en el primer semestre de 2010 van néixer 485.901 nens, dels quals el 20,1 per cent eren fills de mare estrangera, un 0,1 per cent menys que un any abans.

Segons el parer de l'INE, el descens de la natalitat té a veure amb "l'efecte combinat d'una menor fecunditat i d'una reducció progressiva del nombre de dones en edat fèrtil", ja que el nombre de fills per cada dona resident a Espanya es va reduir fins a 1,38 de mitjana entre gener i juny de 2010, en línia amb el descens registrat en 2009, quan s'explicaven 1,39 enfront d'1,46 de 2008.

Augmenta l'esperança de vida
L'estadística indica que mentre cau la natalitat, augmenta l'esperança de vida en néixer, ja que en el primer semestre de 2010 es va elevar respecte als anys anteriors fins als 78,66 anys en els homes -0,11 anys més que en 2009- i els 84,65 en les dones -0,09 anys més.

Es casen menys parelles
Respecte a la nupcialidad, el document de l'INE constata que en el primer semestre de l'any passat va haver-hi 75.708 matrimonis, un 3,8 per cent menys que en el mateix període de 2009. A més, la taxa bruta de nupcialidad es va reduir fins a 3,75 per cada mil habitants, enfront de 3,82 de 2009.

En el 24,4 per cent dels matrimonis celebrats a Espanya durant aquest període, almenys un dels cònjuges era estranger. Quant als matrimonis entre persones del mateix sexe, les dades reflecteixen que representen el 2,5 per cent del total d'unions, la majoria entre homes (62,9%).