Notícies de la Unió Europea i del món

Loading...

30/12/2009

06.- La Primera Guerra Mundial, 1914-1918 (1BAH)



Tot i que els comandaments militars pensaren que la guerra seria curta i poc cruenta, la contesa va durar quatre llargs anys i tingué conseqüències desastroses. La Primera Guerra Mundial va suposar moltes innovacions respecte als conflictes tradicionals.

Va tindre lloc una completa mobilització de les rereguardes de cada país per afrontar l’esforç bèl·lic. Els estats que hi van participar van adoptar economies de guerra que implicaven tots els sectors: es va fomentar la producció d’armament a les fàbriques, es va reclutar mà d’obra que substituïra els joves que es trobaven al front (dones, homes de més edat, etc.) i es va racionar el consum d’aliments per tal de no deixar els exèrcits desproveïts.

D’altra banda, s’hi van fer servir per primera vegada avanços tecnològics, com submarins, avions de combat, gasos tòxics, tancs, etc.




1.-LA PAU ARMADA I EL SISTEMA D'ALIANCES.-
Al període de pau entre 1870 i 1914 se'l va anomenar Pau Armada perquè era de preveure una futura guerra entre les potències imperialistes europees que anaven militaritzant-se i modernitzant els seus exèrcits. Degut a les rivalitats polítiques existents es formaren dos gran blocs o aliances:

a) La Triple Aliança.- Alemanya es va aliar amb l'Imperi d'Austria-Hongria (1879) per assegurar-se l'annexió d'Alsàcia i Lorena. Més tard (1882) s'uniria Itàlia, que durant la guerra no va acomplir el pacte i canvià de "bloc".

b) La Triple Entesa.- França es va aliar amb la Rússia tsarista (1892) -l'esclat de la Revolució bolxevic (1917), però, comportà l'abandonament del front- pel seu desig de recuperar Alsàcia i Lorena; més endavant entraria Gran Bretanya en el pacte per la seua rivalitat econòmica amb Alemanya (1907).




2.- CAUSES DE LA "GRAN GUERRA":
2.1 Rivalitat entre l'Imperi d'Austria-Hongria i Rússia, ja que ambdues potències volien expansionar-se pels Balcans.
2.2 Rivalitat entre França i Alemanya pels territoris d'Alsàcia i Lorena, així com per exercir el protectorat del Marroc.
2.3 Rivalitat econòmica entre Gran Bretanya i Alemanya.

El pretext per començar el conflicte bèl·lic fou l'assassinat de l'hereu de l'Imperi d'Austria-Hongria Ferran-Josep (juny de 1914) a mans d'un nacionalista serbi.




3.- DESENVOLUPAMENT DE LA 1ª GUERRA MUNDIAL (1914-1918):
3.1 Moviments dels militars alemanys que convergeixen cap a París
3.2 Batalla del Marne que atura l'exèrcit alemany
3.3 Guerra de trinxeres fins el final. A partir del setembre de 1914 els fronts es van estabilitzar i la guerra va adoptar una tàctica defensiva mitjançant trinxeres. La nova tàctica va comportar un terrible cost en pèrdues humanes. Es van succeir batalles sagnants, com les de Verdun i Somme el 1916, però cap bàndol no va aconseguir avançar.

A les anomenades potències aliades (Triple Entesa) s'uniren successivament el Japó, Itàlia, Romania, Grècia i, el 1917, els E.U.A. El 1917 va ser un any crucial. El front rus es va enfonsar per l’esclat de la revolució bolxevic, que va suposar la retirada de Rússia del conflicte. Tanmateix, el factor més decisiu va ser l’entrada dels Estats Units en la guerra a favor de les potències aliades, que va proporcionar importants recursos materials i humans i que va decantar la guerra a favor d’aquest bàndol.

Els alemanys van signar amb Rússia el tractat de Brest-Litovsk (1918), fet que els va permetre traslladar les tropes a l’oest. Com a resposta, els francesos van organitzar una ofensiva en tots els fronts, en la qual es van utilitzar carros de combat i aviació. Els imperis centrals no van poder resistir i es van rendir: de primer Turquia, després Àustria i finalment Alemanya. La derrota d'Alemanya es va precipitar amb una revolució interna que instaurà la República, fent renunciar el kàiser Guillem II. L’11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici a Rethondes.



4.- EL TRACTAT DE VERSALLES (1919).-
Als jardins del Palau de Versalles (París) s'aplegaren els representants dels governs guanyadors: Wilson (E.U.A.), Lloyd George (Gran Bretanya), Clemenceau (França) i Orlando (Itàlia), signant-se el tractat de pau amb Alemanya (juny de 1919) que va tindre que acceptar unes condicions molt dures: devolució d'Alsàcia i Lorena a França, lliurament d'una eixida a la mar a Polònia (independent des de la deserció de Rússia), separació del Sarre de la resta d'Alemanya, pagament de reparacions per danys de guerra, reducció de l'exèrcit, etc.

També es signaren altres acords (*) amb la resta de les potències:
-L'Imperi d'Àustria-Hongria es va desmembrar en diferents estats, com ara Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, mentre una part dels seus territoris van passar a formar part de Iugoslàvia i Romania.
-L'Imperi Turc va quedar reduït a la zona de Constantinoble; en l'Àsia, França i Gran Bretanya es van repartir els territoris d'Aràbia, Síria, Palestina i Mesopotàmia, en qualitat de protectorats governats en nom de la S.D.N.
-Rússia, entre la revolució, la guerra civil interna i un exèrcit sense disciplina, va tindre que deixar la guerra i accedir a la segregació de Polònia, Estònia, Letònia i Lituània.



5.- CONSEQÜÈNCIES DE LA 1ª GUERRA MUNDIAL:
5.1 Mort d'aprop de 9 milions de soldats i un nombre major de civils.
5.2 Fam i epidèmies
5.3 Destrucció indiscriminada de ciutats i vies de comunicació
5.4 Competència econòmica en els mercats internacionals entre els E.U.A. i el Japó.
5.5 Creació de la Societat de Nacions (S.D.N.) amb seu a Ginebra (Suïssa).

En definitiva, el Tractat de Versalles va ésser un greu fracàs ja que, a banda de mantenir-se tots els quadres militars alemanys, mai s'arribaren a lliurar als guanyadors les exagerades sancions econòmiques que s'imposaren a Alemnaya. Aquest fracàs serà un dels antencedents més importants per a l'esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939 que, en principi, presenta territorialment uns bàndols semblants a l'inici del conflicte, llevat del cas del Japó que, en plena etapa expansionista, serà l'aliat oriental dels alemanys.

De tota manera, la Primera Guerra Mundial va significar la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic, ja que EUA i Japó -creditors dels països europeus- van ser els grans beneficiats. La guerra, al desenvolupar-se quasi totalment a Europa, va ser molt cara per als països europeus que es van empobrir. Aquest fet comportà l'augment de les tensions al llarg de les dues dècades següents. Però la guerra també suposà la incorporació de la dona al món del treball i certs canvis en la condició femenina que es reflectiren en la moda i en les formes exteriors, amb vestits més còmodes i lleugers, cabells curts, incorporació a la vida social i a certs costums masculins (fumar, etc.) en els ambients més cosmopolites.

Unitat 6 La Gran GuerraView more presentations from mcarmearanda.
..................................................................

(*) Donada la complexitat dels tractats de pau, a més del de Versalles, els podem resumir així:

Tractat de Versalles :29-juny-1919 (Aliats-Alemanya).
- Alemanya, única culpable de la guerra.
- Pèrdua de les colònies, que les cedeix als aliats
- Pèrdua de territoris europeus: Alsàcia i Lorena, passen a França; Eupen i Malmèdy, a Bèlgica; Slesvig, a Dinamarca; Corredor de Danzig, Alta Silèsia i Polònia; Prússia Oriental passa a Polònia; la Renània, desmilitaritzada (la riba dreta fins a 50 km).
- Desmilitarització general: prohibició de fabricar armament militar, abolició del servei militar, reducció de l’exèrcit alemany a 100.000 soldats, pagament de reparacions de guerra (132.000 milions de marcs or)... En definitiva, humiliació d'Alemanya que, amb l'aparició dels feixismes i l'incompliment dels acords, començarà a preparar la revenja en una segona gran guerra,

Tractats de Saint-Germain-in-Laye (10-setembre-1919) i Trianon (4-juny-1920) sobre l'Imperi austro-hongarès:
- Desmantellament de l’Imperi austro-hongarès i conversió en república.
- Beneficiats: Polònia, Romania (Transilvània), Itàlia (Ístria, Trieste, Trentino).
- Creació de dos nous estats: Txecoslovàquia i Iugoslàvia.
- Àustria i Hongria queden reduïdes a la tercera part i sense sortida al mar.
- Queda prohibida qualsevol unió d'Àustria amb Alemanya.

Tractat de Neuilly: 27-novembre-1919 (Bulgària).
- Bulgària cedia part dels seus territoris a Grècia.
- Limitar les seues forces armades i pagar indemnitzacions.

Tractat de Sèvres: 10-agost-1920 (Imperi Otomà).
- L’Imperi Turc desapareixia a favor d’àrabs i de grecs.
- Pèrdua de 4/5 parts del seu territori.

Declaració de Balfour: 2-novembre-1917 (primer projecte d'un estat jueu)
-El ministre d’Afers Estrangers anglès va publicar la cèlebre declaració, que porta el seu nom, sobre l’establiment d’un centre nacional jueu a Palestina.


Durant la guerra, també es va crear el primer estat socialista del món: la URSS.
-Rússia, quedà exclosa dels tractats de pau per por a l’expansió de la revolució, tot creant-se un “cinturó sanitari” respecte a l'Europa occidental: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Romania.

- Es crea la Societat de Nacions (1919) que tenia la doble missió de garantir la pau i la seguretat, així com desenvolupar la cooperació entre els Estats.

- Desapareixen les dinasties amb més tradició monàrquica al ser destronades (Romanov a Rússia, Habsburg a Àustria, Hohenzoller a Alemanya i el Soldanat a Turquia).


==============================================================

28/12/2009

LA VILA (Revista de l'A.C. "Socarrats" de Vila-real)



Ací teniu el número 9 (corresponent a desembre de 2009) de LA VILA, la revista de l'Associació Cultural SOCARRATS de Vila-real en la que han col·laborat, sota la coordinació de Fernanda Díaz, Enric Arenós "QuiQue", Anna Artero, Maribel Castillo, Vicent Cerdà, Josep Pasqual Gil, Maria Juan, Manuel Martín, Yaozi Moreno, Miquel Notari, Antoni Pitarch, Vicent Usó i la pròpia coordinadora.






EDITORIAL I: Bipartidisme, semidemocràcia




EDITORIAL II: Crònica i crisi d'un poble, poble




Educació i ciutadania (A.Pitarch)





Un comentari sobre la crisi (F.Díaz)




El pilotari Josep Mezquita, entrevista al Socarrat Major 2009 (M.Martín Rico)






Francesc Bosch i Morata, el primer conseller (M.Notari)







Orígens d'Espanya: Napoleó i la Carta de Baiona de 1808 (J.P.Gil)





Vicent Usó, darrer llibre (A.Artero)





Per la TV sense fronteres, una ILP, iniciativa legislativa popular (Y.Moreno)




El topònim Socarrats a Catalunya





Activitats 2009 de l'Associació Cultural Socarrats


...............................................................................

21/12/2009

EL MUSEU DE LA TARONJA de BORRIANA


Ahir diumenge, un nombrós grup de vila-realencs (60 segons l'organització) del Centre Excursionista va fer apeu la Ruta de la Panderola des de Vila-real a Borriana passant, naturalment, pel terme de Les Alqueries. Sobre les 11.30h del matí arribaven al Pla de la ciutat germana, del terme de la qual va nàixer el nostre Vila-real, per visitar l'únic Museu de la Taronja del que tenim notícia a nivell global.

A l'entrar al magnífic edifici modernista que alberga el Museu, al número 10 del Carrer Major de Borriana, vaig pronunciar unes paraules de benvinguda com autor -junt al catedràtic de Geografia, Santiago Vilanova- de la Guia Didàctica que publicàrem al 2003.

En el parlament introductori vaig incidir, sobre tot, en el pas d'una agricultura de subsistència a una citricultura de mercat a mitjans del segle XIX, en l'evolució dels mitjans de transport que la revolució industrial brindava a l'agricultura (vaixells de vela mallorquins, vaixell de vapor, ferrocarril i camió), en els bon temps de la dècada dels trenta i dels cinquanta -quan la taronja va ser la primera font de divises de l'estat- i la mecanització que, a poc a poc, ha anat reduint la mà d'obra, però no les exportacions que, en l'actualitat, tripliquen les dels anys seixanta perquè, als valencians, no solament s'han sumat els cítrics d'Andalusia i d'altres comunitats autònomes sinó, sobre tot, les explotacions dels grans empresaris agrícoles no minifundistes que han anat arraconant el llaurador tradicional i el citricultor a temps parcial que, ara mateix, és el principal sofridor d'una taronja deficitària en quant a beneficis econòmics, molt intensiva en inversió i mà d'obra, però excedentària en quant a producció per la manca d'una regulació del sector (excessiva superfície cultivada i absència d'uns preus mínims en origen).

El que ve a continuació, la Guia Didàctica en format jpg -donat que la guia penjada a internet, en pdf, no és de la millor qualitat-, és per complaure una petició dels membres del Centre Excursionista de Vila-real que queda oberta a tots els que passeu de visita per aquest blog.



GUIA DIDÀCTICA DEL MUSEU DE LA TARONJA DE BORRIANA
(per Antoni Pitarch Font i Santiago Vilanova Añó)


01.- Portada interior


02.- Pròleg




03.- La taronja i l'agricultura valenciana




04.- Activitats prèvies




05.- L'edifici que acull el Museu de la Taronja




06.- Activitats a realitzar al Museu




07.- L'interior del Museu de la Taronja




08.- Sala 1: El conreu




09.- Sala 2: La recolecció




10.- Sala 3: El comerç




11.- Sala 4: El comerç (II)




12.- Sala 5: El transport




13.- Sala 6: mercats, publicitat i indústria




14.- Activitats per a fer a l'aula després de la visita




15.- Estudiem geografia amb la taronja




16.- Auca de la Taronja




Contraportada

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

13/12/2009

CONTRA CARLES III: BALANÇ POLÍTIC DE 2009


La gran manifestació sindical d'ahir a Madrid és l'argument inicial del periodista Enric Juliana per fer l'anàlisi de la conjuntura política espanyola d'aquest 2009 que obrirà les portes a la presidència europea de la primera meitat de 2010 (però la manifestació ha estat contra Carles III de Borbó o contra Carles III, l'arxiduc d'Àustria? O contra tots dos?, Perquè, simbòlicament, no és el mateix: contra el Borbó seria a favor de la descentralització, contra el d'Àustria, en canvi, seria una reivindicació insòlita en favor del centralisme secular de l'Espanya jacobina):
.......................................................................

EL CURSO POLÍTICO AGOTA EL 2009
La conjunción PSOE-UGT gobierna España

La gran manifestación sindical de Madrid salva del KO a Zapatero tras un trimestre aciago
ENRIC JULIANA, Madrid 13/12/2009 (La Vanguardia)
__________________________________________________


"Objetivo: Zapatero", titulaba la portada de La Vanguardia del domingo 20 de septiembre. El presidente del Gobierno había comenzado el curso con mal pie y parecía irremediablemente atrapado por una crisis que aleja a España de la sala de máquinas de Europa. La suma de adversidades presentaba hace tres meses perfiles de verdadero jaque mate: escalofriante subida del paro; encuestas adversas; fracaso del pacto social; fría animadversión de la Iglesia católica; una geometría parlamentaria demasiado complicada; el Estatut de Catalunya de cuerpo presente en el Tribunal Constitucional; notable pérdida de apoyos en la prensa de centroizquierda, y crecientes críticas en la vieja guardia socialista por el bonapartismo a la española, ese "¡dejadme solo!" tan propio de las plazas de toros.

Tres meses después, ¿cuál es la cartografía de la legislatura? ¿Ha logrado llegar sano y salvo Zapatero a su ansiado semestre europeo? ¿La imagen del declive de Adolfo Suárez en 1981 sigue siendo válida para narrar las horas más bajas del hombre de la palabra dada?


"Nos hemos manifestado contra Carlos III"
La gran manifestación sindical de ayer en Madrid quizá sea la verdadera piedra de toque de la legislatura. Mar Díaz-Varela, periodista de La Vanguardia que lleva más de treinta años registrando el pulso socioeconómico de la capital de España, sostiene que estamos ante la segunda mayor manifestación sindical de la democracia, dejando en el primer lugar la protesta del 14 de diciembre de 1988 contra la política laboral de Felipe González. Fue la de ayer una manifestación "contra el rey Carlos III", según irónicas palabras de un alto dirigente de UGT, puesto que no hubo ni una sola pancarta en contra del Gobierno y la marcha concluyó en la Puerta de Alcalá, la obra más significada del rey-alcalde.

La manifestación pone claramente de manifiesto que España está hoy gobernada por la conjunción PSOE-UGT, con el líder sindical Cándido Méndez en el papel de vicepresidente en la sombra. Con esa conjunción, que deja atrás, muy atrás, la enconada rivalidad entre Indalecio Prieto (socialismo liberal) y Francisco Largo Caballero (socialismo corporativo) en los años treinta, y entre Felipe González y Nicolás Redondo en los ochenta, Zapatero está atravesando la peor tormenta económica de los últimos cincuenta años con la esperanza de cabalgar dentro de poco las noticias positivas de una lenta recuperación. El principal objetivo estratégico del PSOE, evitar la huelga general y preservar la unidad del núcleo rocoso de su electorado, parece hoy encarrilado.


Rajoy, a por el voto del trabajador tranquilo
Ni el Partido Popular ni la patronal CEOE han podido perforar ese núcleo. De la mano deMariano Rajoy, plenamente consolidado como líder de la alternancia, el centroderecha está optando por el desgaste lento del Gobierno sin recurrir al martillo neumático de la anterior legislatura (Zaplana-Acebes). El PP es inclemente con los errores de gestión del Ejecutivo, pero evita dibujar horizontes de sangre, sudor y lágrimas para los próximos veinte años. Alejado del hiperrealismo, Rajoy repite hasta el aburrimiento que el país necesita seriedad y sentido común, en busca del electorado menos ideologizado del PSOE: ese trabajador del área metropolitana de Madrid o de Barcelona al que no le hace mucha gracia que el Gobierno socialista conceda libertad sin límites a su hija de 16 años.

La CEOE tampoco se mueve por la senda del drama. Su presidente, Gerardo Díaz Ferrán, ha debido hacer frente durante este trimestre a graves problemas en sus empresas. En tiempos de José María Cuevas (empleado de la CEOE), la presidencia de la patronal se hallaba a salvo de las adversidades del mercado. Díaz Ferrán ha logrado, sin embargo, una victoria moral. Ha conseguido que Zapatero acepte públicamente la necesidad de una reforma laboral en España; una reforma cuyos límites fueron fijados por la contundente manifestación de ayer "contra Carlos III".


El inesperado auxilio de los católicos vascos
Asegurado su núcleo rocoso, el PSOE ha conseguido durante este trimestre sumar al Partido Nacionalista Vasco al barco de la estabilidad parlamentaria, en detrimento de la algarabía de izquierdas (IU-ICV, ERC, BNG...). Los presupuestos del 2010 son los presupuestos pactados con el PNV, no los del Frente Popular. La ley del aborto también saldrá adelante con el voto católico del PNV, fundado en 1885 con el nombre de Euzko Alderdi Jetzalea, esto es, Partido Vasco de los Simpatizantes de Dios y las Leyes Viejas. La alternancia en Euskadi, gracias a la alianza con el PP, está teniendo efectos muy beneficiosos para el PSOE. Le ha redimido de sus veleidades catalanistas ante millones de electores españoles, ha propulsado a Patxi López como nueva figura de la política nacional (hoy es el político mejor valorado en España) y ha forzado al PNV a un realismo desconocido en tiempos del lehendakari Juan José Ibarretxe.


La "maldición africana" agiganta los problemas
Protegido el núcleo rocoso y garantizada la estabilidad parlamentaria con un apoyo de centro, ¿por qué sufre tanto el Gobierno?, ¿por qué sigue viva la sensación de que las cosas le están yendo muy mal a Zapatero? Responde un alto funcionario de la Moncloa: "Además de los problemas gordos, todos los contratiempos de menor calado se nos están agigantando, todo acaba pareciendo más grave de lo que realmente es, quizá por fallos de coordinación y seguramente por falta de una política de comunicación más eficaz". El secuestro del barco Alakrana, el secuestro (mucho más dramático en términos reales) de los tres cooperantes catalanes en Mauritania y la huelga de hambre de la activista saharaui Aminatu Haidar han puesto de manifiesto una suerte de maldición africana contra la capacidad de gestión del Ejecutivo. No hay suficiente solidez ante la opinión pública. Hay serios problemas de coordinación en el Gobierno, y la enemistad entre algunas de las figuras más relevantes del Gabinete (De la Vega versus Chacón, De la Vega versus Salgado...) ha dejado de ser un secreto.


La presidencia europea no será un oasis
Las encuestas hablan de una ventaja del Partido Popular de cuatro o cinco puntos, que ningún analista considera irreversible, aunque el sondeo de la revista Temas (órgano de la Fundación Sistema, pilotada por Alfonso Guerra) detecta en el área socialista una notoria deserción de trabajadores maduros y de jóvenes, los dos grupos sociales que perciben con mayor angustia la crisis. El Gobierno llega tan abollado a la presidencia de turno de la Unión Europea, que ya ha caducado la idea, todavía vigente en septiembre, de un milagroso semestre europeo. A Zapatero no le espera un oasis reparador en Bruselas. Una de las principales misiones del presidente en los próximos meses será evitar que la ventaja del PP salte a los ocho puntos, empiece a ser irreversible y las elecciones municipales y autonómicas del 2011 se perfilen como la gran oportunidad de castigar al PSOE con una debacle.


Y de golpe... reaparece el "problema catalán"
Para que ese escenario de debacle no se prefigure es muy importante el estado de ánimo en Catalunya, donde se han fraguado –aunque en la calle Ferraz no les guste reconocerlo– las principales victorias electorales de Zapatero. Y es que los efectos benéficos del pacto vasco han estimulado en el interior del Partido Socialista el apetito de la españolidad. Recordemos que hoy gobierna la conjunción PSOE-UGT y no la conjunción PSOE-PSC de los primeros meses de la anterior legislatura. A mediados de noviembre, Zapatero estuvo muy tentado de dar un paso más en esa dirección y mandó recado a los magistrados del Tribunal Constitucional: "El PSOE acatará la sentencia y se confrontará con los catalanes si es necesario". Quince días después, tras la publicación del editorial conjunto de los 12 diarios catalanes, el presidente declaraba en el Congreso: "Yo volvería a votar el Estatut".

El nuevo mensaje, acompañado por el prudente silencio de Mariano Rajoy, al que también le preocupa –ahora– el malhumor de la sociedad catalana, está siendo procesado por quienes corresponde hacerlo. Como tantas otras veces, Catalunya es la línea secante que altera las conjunciones de la política española. Sin Catalunya, España sería muy aburrida.
=================================================

Posts més consultats

El currículum de Ciències Socials i les competències bàsiques

Cens de Població i Vivendes 2011

Guia del professorat 2011-12

Visualitzacions de pàgina l'últim mes

TV3 EN DIRECTE