EL FRAU FISCAL AL PAÍS VALENCIÀ

Hisenda no som tots, ni molt menys. Aquest article de Levante-emv ens proporciona unes dades que ens han semblat interessants.

.....................................................................................................

Economía sumergida: La crisis dispara las rentas ocultas.
El tópico de que España (también Italia y Grecia) es uno de los países con mayor economía sumergida de la UE constata una realidad que se acentúa con la crisis. Se calcula que entre 12 y 15 millones de personas tienen ingresos no declarados, aunque tengan un contrato legal. Los ingresos de Hacienda han caído un 23% respecto a 2008 y se espera que la economía oculta genere 210.000 millones de euros en 2009.

José Luis Zaragozá VALENCIA / Levante-emv, 28/06/2008

Las crisis agudizan el ingenio, sobre todo en el mundo de la economía sumergida, la que escapa del control de la Agencia Tributaria. Cuentas los expertos que esa situación se da por dos motivos: siempre habrá alguien dispuesto a aceptar el primer trabajo que le den y, en segundo lugar, porque alguien se aprovechará de eso para no tener costes laborales regulares. En medio del galopante incremento de las cifras de desempleo —la Comunitat Valenciana tiene una tasa de paro próxima al 20 %, con casi medio millón de personas sin ocupación— la economía sumergida autonómica, tanto por fraude fiscal como a la Seguridad Social, asciende a casi 20.300 millones de euros, lo que representa casi el 10% del total de España. Estas bolsas de fraude representan el 22,6% de su producto Interior Bruto (PIB) oficial; es decir, 208.000 millones de euros, según constata un reciente estudio realizado por el colectivo de técnicos del Ministerio de Economía y Hacienda (Gestha).

Cambiar el modelo productivo
Viviendas, billetes de 500 euros, vehículos, arrendamientos, servicios domésticos, hostelería y pequeños talleres clandestinos —sobre todo textiles o de calzado, según aseguraba recientemente en una entrevista el director de la Agencia Tributaria, Luis Pedroche— son válvulas de escape habitual en este entorno de la economía oculta. Por eso, Gestha viene reclamando desde hace meses, en un momento donde los ingresos tributarios se desploman, que deben corregirsecuanto antes las ventajas en la tributación de deportistas residentes con elevados ingresos, así como los fallos en la aplicación actual de la deducción de 400 euros, entre otras medidas.

Para el catedrático de Estructura Económica de la Universitat de Valencia Vicent Soler, «la proliferación de la economía sumergida es la peor credencial de futuro que puede ofrecer un territorio, pues con el paso del tiempo nada puede ofrecer su tejido productivo y su mercado laboral». Según el profesor Soler, el auge de estas bolsas de fraude, tal como ocurre en la Comunitat Valenciana —entre otras autonomías— «constatan que el modelo productivo sigue anclado en procesos antiguos, caracterizados por el empleo poco cualificado y la precariedad, en busca de menores costes laborales unitarios». En su opinión, «hay que cambiar modelos caducos que no sirven para nada».

En opinión del docente valenciano, la economía autonómica ya hace muchos años que no puede competir vía precios —tal como ocurría con los países periféricos europeos tres décadas atrás— y urge un cambio en su modelo productivo. Sobre todo en algunas actividades más intensivas en mano de obra donde, donde no es casualidad, que sus empresas escapen del control de Hacienda o de la inspección de Trabajo y Seguridad Social: calzado, textil-confección, construcción y agricultura son claros ejemplos, según Vicent Soler. Para salir de esa crisis de modelo el responsable del departamento de Estructura Económica sostiene que «la única alternativa del sistema productivo es apostar por la diferenciación del producto, valorar las inversiones en I+D, la cualificación profesional, el diseño y la marca. Pero sobre todo —agrega— por la «internacionalización y la externalización de algunos procesos de fabricación, aunque no todos. Aquí debe quedar el poder de decisión de las compañías». Soler recuerda que muchas firmas del calzado de Elx se fueron a fabricar fuera de España en busca de menores costes laborales, pero tuvieron que recuperar los procesos en la comarca alicantina porque éstos no se realizaban bien. «Luego la deslocalización no siempre es la solución», matiza.


Los ingresos tributarios caen
El aumento de las solicitudes para aplazar y fraccionar los pagos fiscales por parte de los contribuyentes, unido a la desaceleración de la actividad económica propias de la coyuntura de crisis, motivó que los ingresos tributarios cayeran un 20,7% en los cinco primeros meses del año en la provincia de Valencia, hasta situarse en 2.947 millones de euros, en comparación con idéntico período de tiempo de 2008. En el conjunto de la Comunitat Valenciana, la recaudación retrocedió un 23,5% con 4.277 millones de euros.

Los técnicos de Hacienda estiman que si bien este retroceso de los ingresos del Estado responde lógicamente a la fuerte caída de la actividad y el consumo, advierten que también obedece al aumento de la economía sumergida en una coyuntura donde las dificultades promueven la «picaresca» e incitan a los contribuyentes a defraudar antes que a cumplir sus obligaciones fiscales.

Este grupo de profesionales, quienes reclaman mejoras organizativas, ha solicitado en numerosas ocasiones la necesidad de incrementar la tributación de las personas con elevados ingresos y patrimonios, además de reducir el fraude fiscal con un plan de lucha contra el incumplimiento tributario, aduanero, «que ponga fin a la impunidad de los defraudadores que esconden fortunas en los paraísos fiscales». Por eso, Gestha destaca que el fraude es «pernicioso» para la equidad y la justicia tributaria, de modo que muchas empresas y personas están disfrutando de un «balneario fiscal». Según el secretario general de Ghesta, José María Mollinedo, de poco sirve aumentar los impuestos, si después estas personas adineradas eluden sus obligaciones «con relativa impunidad», concluye.

ELS PIRATES DEL CORREDOR MEDITERRANI

Los piratas acechan Valencia y Barcelona
Llegado el caso, si falla la OTAN, las dos Generalitats deberán mandar una flota al golfo de Adén

Enric Juliana | La Vanguardia, 21/06/2009

Toda perspectiva catalana es un sinvivir. Cuando empezamos a encariñarnos con el eje o corredor mediterráneo; cuando derecha, izquierda y centro coinciden en que el tren de mercancías de Levante huele a futuro; cuando la Geografía vuelve a caer simpática; cuando la entente con los valencianos comienza a cobrar sentido y perfil; cuando, de Salses a Guardamar, los fundamentalistas se quedan sin argumentos, inquietantes noticias provenientes de Extremo Oriente nos dicen que el Mediterráneo podría quedarse pronto sin barcos de gran tonelaje. ¡Los piratas de Somalia!

El tráfico por el Canal de Suez está bajando (400 barcos menos en lo que va de año). Y el Cabo de Buena Esperanza vuelve a estar de moda, como en tiempos de los grandes navegantes portugueses. Tres de las principales compañías navieras del mundo (la danesa Maerks, la francesa CMA CMG y China Shipping) han comenzado a desviar barcos hacia las aguas australes, con la orden de circunvalar las costas de Áfricay no temer aquel terrible Cabo de las Tormentas descubierto en 1488 por Bartolomeu Dias, que el rey portugués João II rebautizó Boa Esperança, en hábil operación de marketing para promocionar la novísima ruta hacia las Indias (que Vasco de Gama profundizó).

Aunque la vuelta a África supone entre siete y diez días más de navegación, puede suponer un ahorro de 200.000 euros para los grandes barcos (megacarriers). ¿Tan peligrosos son los piratas somalíes? En realidad tres son los factores que amenazan la ruta almogávar: las altas tarifas del Canal de Suez, el encarecimiento de las primas de seguro como consecuencia de la piratería, y el descenso del precio del fuel, como consecuencia de la crisis económica.

Mermados los ingresos turísticos del país del Nilo por la amenaza del terrorismo islámico, Hosni Mubarak exprime Suez como si fuese una jugosa naranja de Jaffa. Los egipcios, que nacionalizaron el canal en 1956 para financiar la gran presa de Asuán - la aventura de Naser que descolocó a medio mundo-,cobran 454.800 euros por cada barco de 9.500 contenedores. El fuel para la circunvalación de África sale más barato. Las 3.400 millas adicionales de la vieja ruta portuguesa consumen 189.500 euros en combustible. Vasco de Gama se está vengando de Ferdinand de Lesseps.

Geografía, economía y política por todo lo alto. Volvemos a los viejos tiempos. El fenómeno de la piratería se extiende: hace unas semanas un mercante fue asaltado frente a las costas de Omán. Aunque los grandes transportes de contenedores no son fáciles de abordar, las aseguradoras han hallado un buen motivo para subir precios.

He ahí un sugerente argumento para Quim Monzó, que tanto admira a Dino Buzzati, autor de El desierto de los tártaros, el más tenso relato sobre la espera, la infructuosa espera. Catalunya y Valencia por fin se ponen de acuerdo y cuando ya tienen el tren de mercancías a punto para transportar coches y naranjas a Carolingia: ¡los barcos no llegan! Se impone la creación de una unidad naval catalano-valenciana (los aragoneses también podrían apuntarse) para poner orden en el golfo de Adén. Grande es el reto de la ministra Chacón, hoy al mando de la Armada española.

En todo desbarajuste siempre hay un ganador. La ruta africana beneficia a los puertos de Tánger y Algeciras, llamados a competir duramente entre sí. Algeciras recibe tráfico del Atlántico y del Mediterráneo, y con el activo apoyo de la Junta de Andalucía apuesta por el corredor ferroviario central (Algeciras-Sevilla-Córdoba-Madrid-Irun-París). En su reciente entrevista con el presidente de la Junta de Andalucía, apenas 24 horas después de la magna inauguración de la T1 de El Prat, José Luis Rodríguez Zapatero prometió a José Antonio Griñán prioridad para el corredor central. En materia de promesas, Zapatero es un as. Lo cuenta el blog del puerto de Algeciras (www. puertoalgeciras. org) de obligada lectura para adquirir nuevos horizontes navales y completar la necesaria conjunción entre política y geografía en la deriva de España.

(El sinvivir no acaba aquí. Si prospera el deshielo del casquete polar Ártico, parte del tráfico del Pacífico podría llegar a los puertos del norte de Europa por el estrecho de Bering, surcando la cornisa siberiana. La ruta de Pedro el Grande. Vladimir Putin ya sueña con abrir campos de golf en Murmansk y Nueva Zembla. La Geografía. Sí, vuelve la Geografía!).
............................................................................................................

C.VALENCIANA: a la cua en finançament per càpita

La Comunitat Valenciana és la que menys finançament per habitant rep de l'Administració Central de l'Estat.
A cada valencià li correspongueren en 2007 un total de 2.411 euros, que suposen 282 menys que la mitjana espanyola/ Agències (elaboració pròpia).-

La Comunitat Valenciana necessita amb urgència un nou model de finançament autonòmic. Les dades de la liquidació del model encara vigent, que va fer públics ahir el ministeri d'Economia, reflecteixen fins a quin punt els valencians surten perjudicats amb el sistema actual.

Les dades no donen lloc a error. El secretari d'Estat d'Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, va revelar ahir que les comunitats autònomes afectades pel model de finançament -totes menys País Basc i Navarra- es van repartir en 2007 un total de 114.357 milions d'euros. D'aquesta quantitat, la Comunitat Valenciana va rebre 11.782 milions d'euros, el que suposa un 10,30% del total. El 2006, la xifra va ascendir a 11.563, de manera que l'augment és molts escàs (219 milions). Però la clau del model rau en la comparació amb les dades de població. El sistema actual es basa en la població de 1999, any en què la Comunitat a penes superava els quatre milions d'habitants. El 2007, en canvi, i segons les dades de l'INE, a la Comunitat vivien 4.885.029 persones. La població espanyola ascendia a 45.200.737 persones, encara que la població afectada pel model, perquè el País Basc i Navarra no compten, era de 42.453.001 persones. D'aquesta manera, els 11.782 milions rebuts pels 4.885.029 valencians suposen 2.411 euros per habitant. La dada és la més baixa de totes les comunitats autònomes i empitjora el registre de 2006, en el qual la Comunitat encara tenia per darrere a Canàries. Altres autonomies perjudicades per aquest sistema són Catalunya, Balears i totes les que han augmentat de població als darrers anys.


Les dades, es miren per on es miren, són negatives per a la Comunitat Valenciana. Els 114.357 milions repartits entre els 42.453.001 persones afectades pel sistema suposen un finançament per habitant mitjana de 2.693 euros. La Comunitat Valenciana es queda a 282 euros d'aconseguir aquesta xifra i és, lògicament, la que més lluny es queda de la mitjana espanyola. Per sota estan també Balears (2.420 euros), Canàries (2.497), Madrid (2.536), Múrcia (2.555) i Catalunya (2.675 euros). La Comunitat Valenciana està per sota de totes elles. I per descomptat, està molt lluny dels 3.290 euros per habitant que rep Cantàbria; dels 3.230 de La Rioja i dels 3.098 d'Extremadura.



En termes absoluts, però, ens ixen millor les xifres: Els 11.872 milions d'euros rebuts són la quarta xifra més important de totes les regions, només per darrere d'Andalusia (22.135 milions), Catalunya (19.295) i Madrid (15.426). La composició d'aquesta quantiat naix dels 2.452 milions de recaptació de l'IRPF, dels 2.201 de l'IVA, dels 1.052 dels impostos especials, dels 2.799 del Fons de Suficiència i dels 2.145 milions de l'impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats -el que grava l'activitat immobiliària-entre d'altres. Precisament, aquest últim impost experimenta una caiguda de 277 milions d'euros respecte a les dades de 2006 (2.422 milions) i confirma la contracció de l'activitat immobiliària durant aquest exercici.

En la presentació de les dades d'ahir, Carlos Ocaña va destacar els increments percentuals que han experimentat les comunitats autònomes en comparació amb 1999, any base del sistema vigent. En el cas de la Comunitat, aquest augment supera el 108%, encara que el creixement respecte a 2006 només és del 1,9% -el segon més baix, només per darrere de Madrid (abans de comptar el finançament extra de la capital per altres conceptes)-.

També va subratllar les significatives diferències existents entre l'increment de població i el de recursos, prenent una altra vegada com a base 1999. En el cas de la Comunitat, s'explica, la població ha crescut un 20,1%, es reconeix, mentre que el de recursos és el ja esmentat de 108,6%. La dada aparenta ser molt positiva, però no resisteix la comparació amb altres comunitats autònomes. El Principat d'Astúries perd població respecte a 1999 (un 0,9%) i en canvi ha vist millorats els seus recursos en un 86,4%. Extremadura i Galícia només incrementen la seua població un 1,5%, mentre que els seus recursos augmenten un 87%. I Andalusia, la població ha crescut un 10,3% entre 2007 i 1999, ha vist com els seus recursos s'incrementaven un 104,2%.


Si a la Comunitat Valenciana se li hagués aplicat el percentatge de creixement d'Andalusia, per exemple, l'increment de recursos no hauria d'haver estat del 108%, sinó del 208%. Si s'aplicaren les dades d'altres regions menys desenvolupades, els percentatges assolirien quotes encara més cridaneres. És cert que el model de finançament té en compte més variants que no només la de població, però no comptabilitzar aquesta, situa a la Comunitat en la posició més delicada de totes les autonomies.

La cosa, però, potser ve de lluny, potser d'aquell pacte de la transició entre Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) que ens va privar, d'entrada, de l'aspiració a un millor finançament, com ara el d'Andalusia que per aquell temps (1981) va aconseguir, mitjançant referèndum, el tractament i el finançament de "comunitat històrica". El valencians, després de l'Estatut de 1982 hem assitit expectants a l'aprovació de l'actual (2006) que conté una clàsula -anomenada al seu temps "Clàsula Camps"- que, segons l'actual govern autonòmic (del PP) i el principal partit de l'oposició (PSOE), ens dóna la possiblitat d'aconeguir un finançament i un autogovern al màxim nivell. Fins ara, però, les coses no pinten així i la Comunitat Valenciana segueix a la cua en infrastructures de tot tipus.




UNA REVISIÓ DEL SISTEMA DE FINANÇAMENT AUTONÒMIC
Vicent Cucarella - Juliol 2006 (Revista NEXE, debats valencians)

El naixement de l'estat de les autonomies a finals dels anys setanta va implicar el traspàs a les comunitats autònomes d'una sèrie de serveis que anteriorment realitzava l'administració central. Aquesta circumstància va fer necessari determinar la distribució dels ingressos públics entre les diferents administracions de manera que cadascuna d'aquestes poguera finançar convenientment els serveis que havia assumit. Els primers models del sistema de finançament autonòmic resolgueren el problema amb l'estimació del cost dels serveis i la transferència des de l'administració central de les partides corresponents. Però l'evolució del sistema ha anat incorporant no sols més transferències de serveis, sinó també el redisseny de la font dels ingressos autonòmics i els criteris que en determinen la quantia.

Actualment les administracions territorials assumeixen una gran part de les despeses públiques i representen un paper molt important en la dinamització econòmica i social dins dels seus territoris. Un nivell de finançament adequat és imprescindible per a dur a terme correctament la seua funció, i per això cal continuar avançant en el disseny d'un sistema que tinga en compte la complexitat de les diverses comunitats autònomes, però que al mateix temps siga clar, equitatiu i estable. L'experiència acumulada durant quasi tres dècades de perfeccionament del sistema de finançament ha permés millorar determinats aspectes, però també ha consolidat alguns "vicis" heretats d'anteriors models. Aquests punts febles, units a determinats canvis socioeconòmics esdevinguts en els darrers anys, han fet que sorgisquen de nou peticions raonables de modificació.

Equitat modulada

El model vigent des de l'any 2002 va nàixer amb l'objectiu d'equitat en l'estimació i la distribució de les necessitats de finançament, i amb aquesta finalitat usa una sèrie de variables sociodemogràfiques. No obstant això, en el moment de la negociació el model va topar amb el requeriment de satisfer totes les administracions autonòmiques, de manera que incorpora diferents mecanismes per a reduir els greuges comparatius.

Aquests mecanismes, per una banda, garanteixen que cap comunitat autònoma reba menys recursos amb l'actual model dels que rebia segons l'anterior (garantia de mínims). Per una altra banda, limiten el creixement financer (modulacions al creixement) amb una sèrie de normes i excepcions quasi "a la carta" per evitar que apareguen comunitats clarament guanyadores en relació amb el model anterior. Com a conseqüència, les comunitats autònomes que partien amb una bona situació financera per negociacions anteriors del sistema, no la perderen amb el nou model, gràcies a les garanties de mínims. Així mateix, les comunitats autònomes que arribaren amb posicions desfavorables no aconseguiren millorar tant com caldria, per culpa de les modulacions al creixement. Aquesta reglamentació desvirtua el criteri d'equitat enunciat, tal com també ho fan alguns dels fons específics sense una justificació econòmica clara, com són el fons de densitat de població o el mínim fix per a totes les comunitats autònomes. Aquestes partides es converteixen en un camuflatge, aparentment tècnic, d'acords polítics bilaterals situats al marge del criteri d'equitat proclamat.

Escassa claredat dels criteris

L'actual sistema de finançament no ha deixat clars els criteris d'equitat i, com a conseqüència, no sabem quin és el nivell de prestació considerat objectiu, ni tampoc sabem quin és el cost per usuari garantit per la hisenda central, ni de quina manera i amb quins criteris s'ha calculat aquest cost. Tampoc no explica en quines estimacions s'han basat les ponderacions atribuïdes a la dispersió o a la insularitat ni per què accepta incloure determinades variables expressives d'un cost diferencial i no unes altres. És indiscutible la presència de la població com a principal criteri determinant de la distribució de necessitats, però probablement caldria incloure-hi altres aspectes que la qualifiquen i que mostren significativament les desiguals demandes dels serveis públics associats a diferents grups de població.

Així mateix, seria recomanable que el sistema justificara cadascun dels paràmetres que utilitza i que evitara la impressió que les ponderacions s'assignen en gran part per simples acords polítics. Tal com és configurat el mecanisme d'anivellament de l'actual sistema de finançament autonòmic, és difícil saber què pretén anivellar la hisenda central. Per això quan una comunitat autònoma demana recursos, com succeeix ara amb la sanitat, la hisenda central no pot oferir una resposta fonamentada en la lògica del sistema.

Si el model fera explícit el nivell de prestació que pretén aconseguir (el nivell de serveis garantits), aquest es convertiria en la frontera que delimitaria fins on arriba la responsabilitat de l'administració central i on comencen les responsabilitats de les administracions territorials. És a dir, la hisenda central garantiria els recursos complementaris fins a aconseguir un nivell de prestació determinat, mentre que a partir d'aquest punt seria cada hisenda territorial la que hauria de suportar els costos corresponents. La resta de comunitats autònomes no haurien de contribuir a finançar (per la via dels mecanismes d'anivellament) les ineficiències d'una determinada comunitat en la gestió de les seues competències, ni tampoc les decisions específiques que puguen respondre a factors no econòmics (per exemple, una pujada generalitzada de salaris públics o macroprojectes de rendibilitat social dubtosa).

La paradoxa de la solidaritat

En la majoria de països amb organització federal existeixen mecanismes d'anivellament o solidaritat, que tracten d'assegurar uns nivells mínims de recursos per a tots els territoris. Ara bé, a l'Estat espanyol es dóna actualment el cas que comunitats autònomes amb una pressió fiscal superior a la mitjana reben un nivell de recursos inferiors a la mitjana. Aquesta situació podria ser acceptable des del punt de vista d'ajudar a retallar les diferències en rendes per càpita entre territoris, però deixa de ser-ho en el moment que els mecanismes d'anivellament alteren el rànquing de les comunitats, segons que considerem les rendes familiars per càpita calculades abans o després de l'aplicació dels instruments de solidaritat.

En l'actualitat es dóna la paradoxa que determinades comunitats, amb unes rendes familiars mitjanes inferiors a les del conjunt estatal, fins i tot perden posicions relatives quan considerem la renda familiar bruta disponible per càpita, mentre que altres, que ja superaven la mitjana en renda familiar, augmenten la seua posició relativa quan considerem l'efecte conjunt d'impostos pagats i de transferències rebudes.

Aquest efecte contradictori no sembla raonable. De fet, aquesta característica no es dóna en altres estats federals i, fins i tot, queda expressament regulada en el sistema alemany. L'Estatut de Catalunya, recentment aprovat, també planteja aquesta mateixa qüestió. És previsible que el sistema de finançament continue rebent aportacions crítiques en aquest camp, amb l'objectiu de millorar una solidaritat interterritorial que es podria considerar perniciosa.

Insuficiència dinàmica

Un altre dels temes freqüents de debat és la insuficiència generalitzada de recursos en mans de les comunitats autònomes. El finançament de la sanitat representa gran part de les despeses que afronten les autonomies, i durant els anys que fa que és vigent el sistema ha comportat un desajust evident entre les necessitats associades al seu finançament i els recursos disponibles. A les societats desenvolupades la despesa sanitària i social sol créixer a un ritme major que la població, el PIB o els ingressos tributaris. Com que són competències transferides a les comunitats autònomes, són aquestes les que pateixen els problemes financers derivats de l'evolució d'aquesta mena de despesa. L'envelliment de la població i el fenomen de la immigració (distribuïda de manera desigual), units a la universalització de l'assistència sanitària i de l'escolarització, han fet créixer notablement determinades despeses socials que són competència de les comunitats.

El disseny actual del sistema de finançament potser s'ha vist desbordat per l'evolució d'aquestes necessitats no actualitzades, que en qüestionen la suficiència dinàmica. Des d'aquest punt de vista, és freqüent trobar postures que discuteixen les variables socioeconòmiques utilitzades en l'estimació de les necessitats, però també n'hi ha que plantegen l'increment de la pressió fiscal. Caldria reestimar el cost que tenen alguns dels serveis traspassats, no sols amb l'exigència de revisar la distribució del pastís, sinó també amb un nou càlcul de la dimensió del cost mateix i dels recursos financers que cal destinar-hi.

Desequilibri entre despeses i ingressos

Hui en dia, i després del traspàs generalitzat de les principals competències, l'administració central té un excés de recursos tributaris amb relació a les despeses que ha d'afrontar, mentre que els ingressos fiscals de les comunitats autònomes en conjunt són insuficients per a finançar les competències assumides. Aquesta característica se soluciona amb les transferències de l'anomenat fons de suficiència.

És cert que el model vigent des de 2002 ha reforçat el poder tributari de les comunitats autònomes, però encara reben en conjunt quasi la meitat dels seus recursos mitjançant transferències (amb notables diferències entre comunitats). Aquesta falta de correspondència entre les competències de despesa i la descentralització del poder tributari ha propiciat un marc d'incentius pervers. El ciutadà no experimenta un cost alt a través de la imposició tributària autonòmica, ja que gran part del finançament procedeix de les transferències que reben de l'estat o d'altres administracions públiques. No obstant això, el ciutadà sí que percep de manera immediata i directa els efectes positius que la despesa pública exerceix en el seu territori, incrementada per les campanyes de propaganda dels respectius governs. El problema s'agreuja quan als gestors polítics els resulta més fàcil lluitar per obtenir més recursos del sistema en compte d'esforçar-se per fer un ús eficient del finançament disponible i assumir l'explicació de les seues decisions davant dels contribuents. Cal parlar d'una coresponsabilitat fiscal major perquè, de la mateixa manera que els governs autonòmics tenen una gran capacitat de decisió en la despesa, seria convenient que assumiren més costos del seu finançament.

El sistema recull la possibilitat d'augmentar el tipus de gravamen de l'IRPF, però les cessions d'impostos indirectes es feren amb escassa o nul•la autonomia financera, de manera que les comunitats autònomes han jugat poc amb aquesta possibilitat i principalment ho han fet per introduir deduccions a la part autonòmica de l'IRPF. El model vigent incorpora la concessió de meres participacions territorialitzades en l'IVA i els impostos especials harmonitzats. En la mesura que no existeixen competències normatives, això no suposa una ampliació real del grau d'autonomia fiscal.

Poca capacitat de decisió en l'àmbit tributari

Un principi bàsic de la teoria del federalisme fiscal és que el govern que decideix la despesa també ha de ser el responsable d'obtenir els recursos necessaris per a finançar-la. En la pràctica, però, és difícil aconseguir que tots els governs dels diversos àmbits territorials obtinguen suficients ingressos, a causa de les diferents distribucions de població i renda. Per a compensar les diferències, els recursos tributaris han de ser complementats amb transferències procedents d'altres governs. Aquestes transferències compleixen dos objectius: anivellar el desequilibri vertical existent entre el govern central i els territorials i anivellar el desequilibri horitzontal existent entre les administracions territorials, de manera que els territoris puguen satisfer nivells de serveis semblants amb pressions fiscals semblants.

L'existència d'un alt percentatge de transferències emmascara el cost real de la despesa i duu associades decisions no eficients. Caldria que l'estat dotara els governs autonòmics d'una major capacitat de decisió en l'àmbit tributari i que afavorira que les comunitats autònomes puguen reformar els seus impostos per a finançar així la combinació de serveis públics que consideren més oportuna. Actualment, les comunitats no tenen capacitat normativa ni de gestió sobre els impostos participats. Seria convenient que la major part dels ingressos tributaris de les comunitats autònomes provingueren d'impostos clarament "visibles" per al ciutadà, amb responsabilitats normatives per part de les comunitats i amb suficient capacitat recaptadora. La transparència de l'IRPF i el potencial recaptador que té el converteixen en el candidat indiscutible a ser l'impost amb què poder avançar en coresponsabilitat fiscal. Aquest avanç es pot concebre des de la via d'augmentar la participació territorial o des d'un nou plantejament que modifique la prohibició recollida en la LOFCA, per la qual les comunitats autònomes no poden establir impostos sobre fets imposables ja gravats per l'estat.

Sense modificar la pressió fiscal, l'IRPF podria ser desdoblat en dos impostos independents, un d'estatal i un altre d'autonòmic, en el qual les comunitats autònomes tingueren plena capacitat normativa i de gestió. En un primer moment la pressió fiscal conjunta podria mantenir-se en el mateix nivell actual, però cada comunitat tindria autonomia per a anar dissenyat l'impost al seu gust, mentre que l'estat utilitzaria els seus ingressos per a garantir l'anivellament. En aquest sentit, ja existeixen propostes interessants per la via de compartir fets imposables, com ara la defensada per Antoni Zabalza per al desdoblament de l'IRPF. Aquests canvis obligarien les comunitats a definir les polítiques fiscals davant dels electors.

Amb l'augment de la coresponsabilitat fiscal maduraria el sistema i duria aparellada necessàriament una major responsabilitat o sensatesa, de la qual no podrien fugir els governs autonòmics culpant el govern central dels errors propis. Les autoritats autonòmiques prendrien decisions de despesa sent-ne conscients de les conseqüències pel costat dels ingressos i de la necessitat de retre comptes als habitants del seu territori.

Greuge comparatiu
Per acabar aquesta revisió del sistema de finançament, parlarem d'un altre dels punts que continuarà plantejant enfrontaments: el greuge comparatiu existent entre el sistema de les comunitats autònomes de règim comú i les de règim foral. No hi ha arguments convincents que justifiquen que, per exemple, el País Basc gaudisca d'un 75més de recursos financers per càpita que la mitjana de les comunitats de règim comú. Segons el concert i el conveni econòmic de les comunitats forals del País Basc i de Navarra, és el govern autonòmic qui recapta els impostos i després contribueix al finançament d'aquelles càrregues generals de l'estat no assumides. Ho fa mitjançant l'anomenat cupo o aportació. El sistema en si no rebria tantes crítiques si no fóra per la manera en què s'estima la quantia de la quota, que permet que el País Basc i Navarra participen en menor grau que la resta de comunitats en el mecanisme de solidaritat interterritorial. La possibilitat de corregir aquesta situació ha estat sempre mediatitzada per l'evolució política del País Basc, en el context de la qual la determinació del cupo es presenta sempre com un problema menor.

Podem considerar raonable que determinades comunitats es troben discriminades i demanen una gradual equiparació del seu nivell de finançament per habitant amb el derivat de l'aplicació dels sistemes de concert i conveni, vigents a les comunitats autònomes forals del País Basc i de Navarra.

Tot i la brevetat que imposa un article com aquest, hem procurat repassar alguns dels aspectes del sistema de finançament autonòmic que previsiblement continuaran sent debatuts. La manera d'entendre la solidaritat interterritorial, l'augment dels recursos tributaris autonòmics i el greuge amb el cupo no deixaran de ser temes de confrontació en el camp del finançament autonòmic. Les solucions requeriran debats sincers, exempts de victimisme, amb sentit comú i amb una gran dosi de coratge de les diverses administracions, tant de les que han de cedir part del seu control, com d'aquelles que assumisquen major coresponsabilitat fiscal en els seus ingressos i hagen de donar explicacions directes als seus ciutadans.


=================================================

DE LA "CUCARACHA" (1918) A LA GRIP NOVA

El 1918, una pandèmia de grip va matar entre el 2 i el 5 per cent de la població mundial. Una tragèdia només comparable amb la pesta negra medieval.

"La grip és malaltia de totes les edats, patint així tant la nena com l'anciana més decrèpita". Així s'explicava el Dr.W.Coroleu en un article del 22 d'octubre de 1918 titulat "La Grippe i la higiene" (sí, llavors escrivien grip amb dos "p"). I, certament, la grip va atacar a totes les edats, aquell any: la pandèmia va acabar amb la vida de més de 20 milions de persones al món.

D'aquesta tragèdia, la data que quedarà en la memòria històrica dels catalans serà el 21 d'octubre: en un sol dia van morir 370 persones a Barcelona.

En aquella època no existien encara els antibiòtics. Quan la pandèmia, que s'havia originat a Kansas (EUA), va assolar Europa, molts van morir ràpidament i altres tants van morir als pocs dies a causa d'infeccions diverses.

La Vanguardia va cobrir amb detall la tragèdia, cosa que no va passar en altres països també afectats. Eren temps de la Primera Guerra Mundial i els països bel ligerants van optar per ocultar les seves baixes per grip, sobretot les de les seves tropes, per no donar així informació sensible a l'enemic. Espanya no participava a la guerra, per això no és estrany que, durant 1918, La Vanguardia parlés en més de 360 ocasions dels efectes de la malaltia. Com tampoc resulta estrany que la pandèmia sigui avui en dia coneguda com 'La grip espanyola', ja que semblava que només nosaltres parléssim d'ella.


"La prevenció de la grippe és encara un problema en higiene pública" - va escriure el metge i assagista Coroleu - "D'aquí que hagi de combatre indirectament amb l'aïllament dels malalts (...) Així s'hauran de posar en contacte amb el malalt i es rentaran les mans amb freqüència amb solució desinfectant ". En el seu article, Coroleu atribuïa l'origen de la malaltia al bacil de Pfeiffer, però anys més tard es descobriria que això no era cert, que el bacil era una conseqüència de la grip, no una causa.



A Vila-real, segons Pasqual Patuel (L'epidèmia de grip de 1918. "Cadafal", setembre 1981) d'agost a novembre perderen la vida per la grip comuna, espanyola o "cucaracha", un total de 102 persones (d'un total de més de 16.000 habitants comptant el llogaret de Les Alqueries on, precisament, va començar l'epidèmia). A Betxí, una població d'uns 2.000 habitants al 1918, segons l'estudi de Ferran Nebot (La cucaratxa de 1918-19 a Betxí. Mortalitat i epidèmies a principis del segle XX dins els premis "V Vila de Betxí", 2005) van morir, d'agost del 1918 a l'abril del 1919, per grip un total de 33 persones. A d'altres ciutats de La Plana Baixa, com ara Suera, la grip atacà a major virulència. Sobre la cucaratxa en terres valencianes, podeu consultar l'obra de Josep Lluís Barona Vilar: Salud, enfermedad y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939 (Diputació de València; Institució Alfons El Magnànim, 2002).


LA GRIP NOVA O GRIP PORCINA

Què és la grip porcina?
La Grip porcina és una malaltia respiratòria dels porcs, que en general no es propaga als humans. Aquesta causada pel virus A (N1H1). Des de fa anys (1988) s'han donat casos aïllats de contagi d'animal a humans i entre humans, sobretot cuidadors.

Hi ha casos en humans?
Actualment (abril 2009) s'han detectat a Mèxic, San Diego i Califòrnia, casos entre humans amb diferent gravetat. S'havien reportat casos des del 2007 i tots ells amb brots controlats.



Com es transmet?
El virus de la grip porcina es transmet de la mateixa manera que el virus de la grip comuna, per via respiratòria al tossir o esternudar o al tocar una superfície infectada i portar les mans al nas o la boca. No hi ha contagi per via digestiva al menjar productes del porc.



Com la puc prevenir?
No s'han de prendre mesures especials, simplement mantenir bons hàbits higiènics: tapar la boca amb un mocador sol ús de paper al tossir o esternudar, rentar freqüentment les mans amb aigua i sabó, no compartir coberts ni gots. Si viatja a zones de risc ha d'extremar aquestes mesures i evitar anar a centres amb aglomeracions de persones. Al seu retorn si presenta febre i símptomes gripals en els següents 7 dies, d'acudir al servei d'urgències d'un hospital de referència i informar de l'antecedent del viatge.

Quins símptomes produeix?
Produeix els mateixos símptomes que una grip comuna, Febre superior a 38 º C, malestar general, tos, mal de coll, augment de la secreció nasal i pot produir també diarrea. El diagnòstic s'ha de fer per laboratori en un hospital de referència.

Em protegeix la vacuna de la grip comú?
Tot i que en la vacuna de la grip comú, es vacuna contra el virus A (N1H1), aquesta no confereix protecció directa en tractar-se d'un virus mutat. Es Aconsella la vacunació estacional i en cas de viatjar a una zona de pandèmia si s'ha de vacunar per l'efecte de protecció creuada.



Existeix tractament?
El tractament és purament simptomàtic igual que a la grip comú. Existeixen uns antivirals, però aquests han de ser indicats únicament pel metge i en casos confirmats o molt greus. No ha de ser utilitzat com a prevenció.

Haig d'estar preocupat?
De moment no estem en zona de risc ni hi ha un risc imminent de pandèmia. S'ha de fa vida normal i mantenir-se expectant davant les possibles notícies contrastades sense alarmar-se.

...................................................................................................


L'OMS decreta el nivell de pandèmia per a la nova grip
• L'últim saldo de l'organització eleva a més de 27.700 els casos confirmats a tot el món
AFP. ESTOCOLM 11/06/2009

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha elevat el nivell d'alerta sobre la nova grip al nivell màxim, en una escala de 6, cosa que representa la declaració de pandèmia, segons ha anunciat en una conferència de premsa la directora general de l'OMS, Margaret Chan, a Ginebra.

Chan ha precisat que es tracta d'una pandèmia moderada. "Pandèmia significa extensió [del virus]. Però un superior nivell d'alerta pandèmic no significa necessàriament que anem a veure un virus més perillós o que molta gent hagi de caure greument malalta", ha aclarit.

L'OMS havia convocat per avui el seu comitè d'emergència perquè debatessin per teleconferència la conveniència d'augmentar el nivell d'alerta del virus. L'últim balanç de l'organització ha confirmat 27.737 casos en 74 països.


Preparar el món

La directora general de l'OMS, Margaret Chan, ha consultat "amb els ministres dels 7 o 8 països més afectats" pel virus. Espanya, amb 400 casos, figura en aquesta llista, després dels EUA, que supera els 13.000; Mèxic, amb prop de 6.000; el Canadà, amb més de 2.000, i Austràlia, que ja ha superat el miler de casos. El Japó, el Regne Unit i Xile són altres dels països amb més afectats.

L'OMS ja havia reconegut els últims dies que la declaració d'una pandèmia era imminent i que si no ho ha fet encara és perquè està preparant el món perquè s'entengui aquest pas correctament.

El director general adjunt de l'OMS, Keiji Fukuda, ha assegurat que "el virus se segueix estenent pel món, i la seva activitat s'està incrementant en diferents països". "Estem cada vegada més a prop d'una situació pandèmica, però l'OMS està treballant intensament per preparar els països, la gent", ha afegit.



Ministra de Salut

La ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, ha llençat un missatge tranquil·litzador després que l'OMS elevés el nivell d'alerta fins al nivell 6. Segons Jiménez, el canvi de fase no suposa "canvis en la vida quotidiana" i tampoc vol dir que la malaltia sigui més greu perquè la seva evolució "segueix sent favorable".

Segons la ministra, la diferència entre el nivell anterior i l'actual és l'extensió de la malaltia que es contagia "molt ràpidament". A partir d'ara, el ministeri se centrarà en "la contenció" i no en la "detecció".

La ministra ha explicat que en aquests moments hi ha una comissió d'experts que treballa per delimitar els grups de risc que caldria vacunar i ha recordat que existeixen dosis suficients d'antivirals.


==============================================

SELECTIVITAT (P.A.U.) 2009

Segons fonts de la UJI (Universitat Jaume I de Castelló), 1.582 alumnes participaran en les proves de selectivitat que comencen aquest dimarts dia 9 de juny de 2009. Ací teniu enllaços i CONSELLS PER SUPERAR-LA:

1.- Són uns exàmens molt semblants als que ja heu fet i superat en el transcurs del Batxillerat, per tant, feu-los sense nervis que no són res de l’altre món.

2.- El primer dia de les proves, us donaran una sèrie d’instruccions que cal seguir en aquests tipus d’exàmens. Esteu doncs, ben atents a les instruccions.

3.- Quan us lliuren l’examen no heu de començar a contestar de seguida. Abans de fer-ho, llegiu-vos atentament tota la prova.

4.- En els exàmens de les diferents matèries hi ha 2 opcions, heu de comparar-les i triar aquella amb la que pugueu obtenir més punts.

5.- És possible que no entengueu algun aspecte de l’enunciat d’alguna qüestió, teniu el dret de preguntar els dubtes als membres del tribunal que vigilen l’examen.

6.- Quan ja hagueu escollit l’opció més convenient, comenceu a contestar les preguntes que us semblen més fàcils, deixant les difícils per després.

7.- A l’acabar de contestar totes les qüestions que pugueu, feu un primer repàs llegint-vos les vostres respostes per sobre.

8.- Tot seguit, relaxeu-vos un parell de minuts (pensant en altres coses) i feu un segon repàs més complet.

9.- Quan eixiu de l’examen, no comenteu res amb els vostres companys i/o professors ja que pot ser que us doneu compte que heu fet alguna errada i això us posaria nerviosos per a l’examen següent, o siga que: examen fet, examen oblidat!.

10.- Heu de fer 7 proves en 3 dies, i és possible que alguna d’elles us vaja malament. Tot i així, es pot compensar amb les d’altres matèries. És doncs imprescindible, presentar-se a totes les proves.


- ENLLAÇOS:

Exercicis PAU - Geografia (ressolts). Comentaris i orientacions per a la seu resolució. Universitat de València

Accés a la Universitat (IES Broch i Llop)

Exàmens ressolts de Geografia (i totes les matèries) a profes.net

Exàmens de Geografia i criteris de correcció de la UJI

Conselleria d'Educació: Normativa Batxillerat

TERMINIS DE PREINSCRIPCIÓ EN LES UNIVERSITATS ESPANYOLES 2009 segons la Universitat d'Alacant

Notes de tall universitats valencianes

Generalitat de Catalunya: La Selectivitat a partir de 2010 (Pla Bolonya en pdf)

Guia per orientar-se pel mapa de l'espai superior d'educació europeu (Bolonya.pdf)

Generalitat Valenciana: Guia d'estudis universitaris 2009-10
....................................................................................................................